Balanç del 15-M

Avui es celebra el segon aniversari del Moviment dels Indignats i és per això que m’he decidit a fer una sèrie de valoracions al respecte. Per tal d’ordenar les idees i ser el més clar possible tractaré de rebatre una sèrie d’afirmacions que es fan normalment sobre aquest moviment.

1.      El PSOE va perdre bona part del seu poder municipal i les Eleccions Generals del 2011 per culpa del 15-M. La realitat és que el PSOE va començar la seva davallada electoral a finals del 2008 quan, en una entrevista de televisió, el President Zapatero confirma que estàvem enmig d’una crisi i que, per tant, en la darrera campanya electoral havien estat mentint als ciutadans negant allò que era evident. Es va confirmar la tendència a les Eleccions Europees del 2009 i a les Eleccions Autonòmiques de Catalunya del 2010 (malgrat en aquest darrer cas hi havia tot un grapat de factors extra). El punt de no retorn va ser el gir liberal que a adoptar el Govern de Zapatero coincidint amb el nomenament de la Ministra Salgado com a responsable dels afers econòmics del país. El 15-M no va ser la causa de la derrota del PSOE, va ser aquest qui va deixar orfes de representació a una part de la ciutadania que es va indignar i va decidir mobilitzar-se. El PSOE va provocar així la creació del 15-M.
2.       Darrere del 15-M estava la dreta. Si un vol analitzar si un moviment és d’esquerres o bé de dretes només cal que es fixi en dos punts essencials: la concepció de l’ésser humà en la societat i, sobretot, les seves propostes econòmiques. El 15-M tenia una concepció de l’home que es basava en la participació d’aquest en la vida pública i política, la desobediència civil envers els abusos del poder i l’aprofundiment democràtic com a recepta per incentivar la participació i evitar els excessos del poder. Les seves propostes econòmiques es poden resumir en dos punts: redistribució equitativa de les càrregues de la crisi econòmica i control dels mercats financers. Sembla clar que el moviment era d’esquerres. Probablement qui si tenia la dreta al darrere era el Govern de Zapatero...
3.       El 15-M li feia el joc a la dreta. L’esquerra estava dividida abans del Moviment dels Indignats i ho estarà després. El grau de divisió dependrà del grau d’agressió dels governs a les classes populars, de qui dirigeixi aquest govern i de quina alternativa hi hagi des de l’esquerra. Les victòries de Zapatero es van basar en les alternatives creïbles i necessàries a les agressions d’Aznar a bona part de la població: treballadors (reforma laboral), estudiants (llei educativa, congelació de les beques...), medi ambient (Prestige, nul·la protecció de la costa), terrorisme (11-M). Una vegada Zapatero es va desviar del camí ho va perdre tot i es va transformar en l’agressor i l’electorat es va dividir entre partits d’esquerra, abstenció, vot en clau nacionalista i vot al PP. El Govern de Zapatero va contribuir més que ningú en la divisió de l’esquerra.
4.      El 15-M era un moviment apolític. En tant que la política és la gestió dels conflictes socials no podem dir que aquest moviment fos apolític. Analitzaven els problemes de la societat i proposaven solucions. Cal doncs, distingir apolític d’apartidista, que era el que realment eren.
5.      El 15-M volia posar en crisi el bipartidisme i destruir el PSOE i el PP. Malgrat pugui semblar que l’objectiu era aquest (si jutgem els cartells i alguns eslògans), les intencions anaven molt més lluny que això. La qüestió no era fer perillar es dos partits majoritaris, ni tan sols tot l’establishment polític. L’objectiu de tot plegat era posar en crisi tot l’entramat de participació i mobilització ciutadana: partits, sindicats, associacions de veïns, ONG’s i altres entitats tradicionals. Posava en qüestió l’estabilitat d’aquestes entitats, més dedicades a la seva pròpia supervivència que no pas a les seves finalitats. Impulsaven un altre model alternatiu que eren les plataformes conjunturals sobre temes concrets, que desapareixen quan el problema s’ha resolt. Uns exemples clars són: la PAH, la Plataforma d’Afectats per les Preferents, la Plataforma contra les Retallades... A les universitats s’ha vist tot més clar, tant sindicats estudiantils com les assemblees d’estudiants (que semblaven la seva alternativa natural) han sofert una forta davallada. Ara bé, si hi ha cap problema puntual (tancament d’una biblioteca, supressió de la segona convocatòria, retallades en les beques...) de seguida es crea una plataforma temàtica i es mobilitza a moltíssima gent.  
6.      El 15-M fomentava l’apatia política. Aquesta afirmació es troba ja discutida amb els aclariments del punt anterior. Tot i així cal afegir que si no fos pel Moviment dels Indignats no s’hagués pogut estendre aquesta nova forma de participació i la oposició a les retallades seria molt més difícil.
7.       El 15-M està mort. Malgrat haver parlat en tot moment en pretèrit no considero que hagi mort. Més bé crec que ha deixat pas als seus hereus naturals i ha posat en contacte a desenes de milers de persones amb anàlisis i propostes semblants. A més, ha esdevingut un precedent del que cal prendre nota tant per part dels governants com per part de la ciutadania.

És possible que en vint anys el 15-M s'equipari al Maig del 68. I és que davant del no hi ha alternativa, el 15-M ens va ensenyar que si es pot i aquesta és una lliçó que marcarà a les properes generacions. 

Manel Clavijo Losada