Lliçons apreses

Aquests comicis ens han servit per aprendre plegats una sèrie de lliçons que, bé per ignorància, bé per manca d’experiència democràtica, alguns no tenien encara gaire clares.

Aquest vol ser un decàleg amb l’objectiu de no fer perdre el temps als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb romanços.

            1. Les enquestes poden coincidir amb al realitat. Ara bé, normalment no és així. Una enquesta és a la realitat el que una fotografia en blanc i negre és a una escena que es vulgui immortalitzar. Es sap què passa en aquell moment, no un segon abans ni un segon després. A més, la parcialitat de la mostra impedeix veure els colors que ens omplen de matisos la imatge: vot ocult, indecisos, canvis d’opinió d’última hora... Les enquestes tenen valor si s’analitzen seqüencialment, com en un vídeo (que no deixa de ser una sèrie de fotos muntades una rere l’altre). Només així podem saber el valor real de la informació d’una enquesta: comparar-la amb l’anterior i amb la posterior i calcular la tendència. En aquest cas era relativament clar veure certa baixada de CiU d’ençà la convocatòria de les eleccions.

          2. Les polítiques de retallades sempre passen factura. CiU va pensar que seria la única formació política al Govern en tota Europa que, malgrat practicar destralades als drets socials i a l’economia de les persones, no tindria desgast electoral. La gent pateix i espera política en positiu, no política que resti. La gent, actua, doncs, en conseqüència a l’hora de votar.

          3. Les campanyes electorals serveixen d’alguna cosa. I encara més si ets un partit d’esquerres. Catalunya és majoritàriament de centre-esquerra i l’electorat de CiU també ho és en bona mesura (sembla mentida, oi?). L’abstenció afecta més als partits d’esquerra ja que és un electorat més crític i idealista, la dreta es mou més per càlculs i per interessos. CiU no tornarà a tenir majoria absoluta ja que ha anat perdent part del seu electorat de centre-esquerra. El PSC ha tret millor resultat allà on s’ha bolcat en fer una campanya més intensa. Al Baix Llobregat han aguantat com han pogut com a primera força però a Barcelona ha estat impossible i han tingut uns resultats catastròfics. Això té a veure amb qui té més tradició de fer campanya a peu de carrer i qui no en té.

       4. Retallar caps surt més a compte que retallar l’Estat del Benestar. ERC ha estat la gran beneficiada d’aquestes eleccions, passant a ser el principal partit de l’oposició. Això ho ha aconseguit amb una renovació clara en la seva imatge i demostrant que les disbauxes del passat havien servit per aprendre dels errors. De vegades no cal afegir nou davant el logo, tan sols cal renovar-se de veritat.  

         5. L’alternativa ha de ser alternativa. El principal partit de l’oposició en un context democràtic on l’alternança és possible pot arribar a governar. De fet, si no ho fa n’és substituït per un altre. L’alternativa al govern ha de demostrar ser diferent, engrescadora i contundent. Això s’aconsegueix amb un programa complert i ben pressupostat que comenci a promocionar-se el primer dia, no pas els últims quinze. A més, l’alternativa no només ha de ser diferent al que proposa el Govern, també ha de ser diferent a la resta de partits opositors. Un clar exemple és el Partit Socialista Francès dels anys ’70, va avançar als comunistes amb un projecte alternatiu a l’aristocràcia econòmica que proposaven els conservadors i a l’oligarquia estatalista comunista. Aquest projecte era cooperatiu i es basava en l’autogestió dels treballadors en el seu lloc de treball. El poder ni pels privats ni per l’estat: per la gent. Van acabar al govern.

          6. Tota acció té la seva reacció. Si agites el nacionalisme català, excites també el nacionalisme espanyol.  La carta independentista era d’un sol ús i de doble fulla. CiU no l’ha jugada ni bé ni quan tocava. A CiU els sobren advocats i economistes i els hi manquen politòlegs i algun físic que els hi expliqui que confrontar nacionalismes és com empènyer una paret per intentar fer-la caure. El més probable és que la força que hi apliquis en una direcció es veurà contrarestada per una força d’igual intensitat però de sentit oposat.

         7. L’original és sempre millor que la còpia. A més, per més que t’hi escarrassis, imitar-lo només li dona més protagonista i publicitat al producte genuí. La millor campanya a ERC ha estat la de CiU i la seva voluntat d’un poble.

          8. El joc “Yo Presidente” és només això: un videojoc. Intentar frivolitzar el procés democràtic, tot fent avançar les eleccions de manera oportunista i apoderant-se de les legitimes aspiracions nacionals d’una part del poble de Catalunya, pot ser efectiu en simuladors però la realitat és ben diferent. La raó la tenim a la novena lliçó.

         9. A Catalunya existeixen dos eixos: dreta-esquerra i nacionalisme espanyol-nacionalisme català. Obviar això és no saber com funciona la política ni poder representar mai al poble de Catalunya. Aquests eixos han existit, existeixen i existiran sempre que hi hagin desigualtats socials i contextos plurinacionals. O sigui que en tenim per estona.

      10.   Si la gent participa massivament podem evitar que partits com PxC entrin al Parlament. Ja que la llei de partits no ho pot evitar degut a que a Espanya no cal ser demòcrata per presentar-te a les eleccions, la ciutadania ha de tenir els seus propis mitjans per evitar que el neofeixisme torni al poder. Com ha passat en aquesta ocasió, si la participació és més o menys alta també ho serà la barrera electoral estipulada (per la inexistent llei electoral catalana) i també ho serà la barrera electoral efectiva (el tant per cert amb el que ha sortit el partit amb menys representació). Votar en blanc també és efectiu si amb això evitem la irrupció de la nova dreta decimonònica al nostre Parlament.

Heu après alguna cosa? Tranquils, els dirigents de torn de ben segur que no.

Manel Clavijo Losada