Llistes tancades = Disciplina de vot

Aquesta entrada al bloc l’he etiquetat com a Pacte Fiscal però ben bé podria haver-la classificat com a Democràcia. Crec, però, que la situació de fons (el vot a l’Agència Tributària pròpia i única per Catalunya) és prou important com per posar-la per davant.

El títol de l’article crec que és prou clar i català. Tot i que és possible que hi hagi gent que, molt legítimament i de manera comprensible no vulguin o no puguin estar d’acord.

Crec que Ernest Maragall ha pixat fora de test a l'hora de votar votar diferent de la resta del Grup Parlamentari Socialista. No li puc retreure pas les seves constants declaracions, sempre polèmiques i en mitjans hostils als posicionaments del PSC. La llibertat d’expressió ha d’anar sempre per davant, siguin quines siguin les responsabilitats del subjecte. S’entén que qui ostenta certs càrrecs ha de tenir prou responsabilitat i coherència com per saber discrepar amb la direcció sense maltractar la organització. Si no és així, considero que l’error és del conjunt del Partit, ja que erra en dues de les seves funcions: la selecció d’elits i la formació de quadres.

No crec pas que les opinions d’Ernest Maragall siguin allunyades de les posicions del Partit dels Socialistes de Catalunya. Representa bé el sentiment de molts i moltes militants, simpatitzants, votants i ciutadans. De fet, em representa a mi en tant que catalanista i socialista. No entendria –i no serà així- que se’l fes fora ni que marxés per les seves idees polítiques. Ara bé, és més que comprensible que la direcció del Partit consideri oportú que les seves accions tinguin conseqüències.

I és que un membre del Grup Parlamentari Socialista ha d’actuar amb lògica electoral. Això no vol dir votar a partir de càlculs estadístics i actuar sense principis segons bufi el vent. La lògica electoral és que si les llistes són tancades ha d’haver disciplina de vot al tot el Grup. No és pas un axioma, és una lògica que cal complir per honestedat vers la ciutadania. La gent ha votat una llista, un partit, una organització i, en tot cas, un cap de llista (si aquest té més tirada que el propi partit). Els votants no coneixen ni recorden qui era el número 10 o 11 d’una llista, ni tan sols el número 3. Han votat un programa que han sentit pels mitjans de comunicació i un equip que proposa el Partit per aplicar-ho. El que s’espera és que aquesta llista actuï conjuntament, com l’equip que ha de ser.

Ernest Maragall té el dret de pensar com pensa i té la obligació moral de tractar d’influir al Partit per apropar-lo a les seves tesis ideològiques. Ara bé, cal que respecti els posicionaments del darrer congrés per fer valer el seu dret –el nostre- a pertànyer a una minoria que té vocació majoritària dins el partit. 

Manel Clavijo Losada