Aquest cap de setmana el PSOE ha renovat la seva executiva i el seu programa polític. El llast dels governs de Zapatero ha enfonsat el Partit en uns índexs baixíssims de popularitat, fruit de les polítiques d’austeritat i els seus nuls resultats.
Si algú té l’esperança d’una reconducció de la situació per art de màgia, que l’abandoni. La balança no tornarà a ser favorable si no hi afegim pes ideològic al nostre costat. Però aquest article no tracta exactament d’això, tot i tenir certa relació.
Durant els governs de Zapatero es van cometre molts errors i saber localitzar-los és d’extrema rellevància per tal de no repetir-los i tenir-los retinguts i presents a la memòria. Cal no tornar a contradir la lògica més elemental i deixar-nos emportar per bombolles perilloses.
I és que els errors econòmics no van ser exclusivament les mesures anticrisi, les quals només són una conseqüència de la mala gestió anterior. El Govern no va saber gestionar l’economia en temps de creixement i això va repercutir en unes mesures sense base en temps de decreixement.
Temps de bonança
El Primer Govern socialista va agafar les regnes de l’estat el 2004, en un context de creixement econòmic aparentment imparable (després vam veure que més que imparable era impagable). Fins i tot es va entrar en superàvit per primer cop en la història d’Espanya. En aquest context, la política econòmica podia anar en dos direccions: o bé s’estabilitzava l’economia o bé s’intentava fer-la créixer a un ritme una mica més alt. La primera direcció implicava una pujada generalitzada dels impostos per retirar de la circulació una part del capital, acabar amb la deducció per habitatge habitual (entre d’altres), contenir la despesa pública (aquesta opció és més opcional) i esperar a créixer a un ritme més apropiat. La segona direcció ja la sabeu: “bajar impuestos es de izquierdas”.
Aquesta fal·làcia va provocar un creixement excessiu de la nostra economia. Ja sabeu, el què puja ràpid, baixa de manera més ràpida encara. I és que no només el nostre model productiu de totxo i ciment era una bombolla; en realitat el conjunt de la nostra economia ho era. I val a dir que el mot “bombolla” amaga la paraula “mentida”, i és que el nostre creixement era una gran enganyifa.
Es va inflar la bombolla econòmica a més velocitat que mai, el PIB es va disparar i l’atur va baixar. “Qui amb dos dits de front voldria estabilitzar una situació com aquesta?” Es van preguntar des del Govern.
Quan un partit polític perd el oremus, és a dir, la seva línea política i ideològica, acostuma a cometre greus errors a l'hora de governar. El PSOE, i això em val per a qualsevol partit socialdemòcrata europeu, es va deixar imbuir per la dinàmica econòmica que dictava el neoliberalisme més salvatge, enfortit per la globalització econòmica. Això el va dur a realitzar politiques econòmiques encaminades a mantenir aquesta bombolla de creixement falsa afavorint la compra de pisos o rebaixant impostos. Quan la crisis financera de 2008 ho va engegar tot a rodar, el govern que no tenia una política econòmica alternativa al neoliberalisme imperant, va començar a retallar despesa per a assolir el sacrosant objectiu d'aturar la sangria del deute espanyol. Aquesta reacció econòmica equivocada no nomes no va parar la crisi del deute, sinó que va fer entrar en recessió l'economia espanyola amb la consegüent destrucció de llocs de treball. Ja ho diuen: Quien no sabe a dónde va, aparece en cualquier parte. I al PSOE li ha passat exactament això en matèria econòmica.
ResponEliminaMario Ríos Fernández