(és la continuació de l'article de dilluns passat)
Temps de crisi
Quan va arribar la crisi econòmica es va sumar a la nostra particular crisi de model productiu. La recepta tradicional anticrisi era utilitzar els estalvis acumulats en temps de bonança econòmica per augmentar la despesa pública i compensar la manca d’inversió privada. “¿Estalvis? ¿Quins estalvis? Baixar impostos era d’esquerres i els vam baixar...” Van pensar des del Govern.
Es va decidir tirar pel dret i finançar el Pla E d’obres públiques mitjançant el deute. Aquest Pla va esdevenir un fracàs en si mateix ja que es volia reflotar el sector de la construcció, en tractar el tema com si d’una crisi conjuntural es tractés. El cert, però, és que aquest sector havia iniciat un procés d’ajust intern (provocat per la crisi) per tornar a tenir una proporció apropiada i coherent. En altres paraules: s’intentava que un exatleta velocista de 35 anys tornés a córrer els 100 m en 12 segons. Això és impossible, si mai ho ha assolit va ser un fet conjuntural fruit d’un moment d’excel·lència física que no es podrà repetir mai més.
Hagués estat un Pla millor destinar aquest capital en un sector estratègic amb més futur o a formar una banca pública que substituís a la banca privada que ja no concedia crèdits.
En qualsevol, cas la política econòmica va ser un desastre i per compensar l’excés de dèficit es va passar la tisora en la despesa pública i es van pujar els impostos. Just a l’inrevés de com s’ha de fer.
Sovint diem que els polítics no ens representen. Jo crec que han fet just el que tots hem fet en les nostres vides durant aquest temps. Per un cop ens han representat a la perfecció. Ara bé, nosaltres els escollim per manejar els pressupostos de l’estat amb responsabilitat social, no pas per obtenir rèdits individuals immediats.
Si aixequés el cap Richard Musgrave...
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada