La lluita de la dreta i de l’esquerra

Fa uns dies vaig publicar un article on exposava els possibles motius del resultat de l’enquesta de La Vanguardia.

Un dels elements que vaig jutjar com a essencial a l’hora d’analitzar les causes dels resultats de l’enquesta va ser la imatge de les retallades com un conflicte laboral i molt localitzat. El conjunt de la ciutadania ha percebut aquest tema com quelcom de greu però que no tindrà conseqüències directes a nivell individual. És a dir, a nivell social hi haurà efectes negatius però a nivell personal no serà així. No es té la sensació d’una afectació directa d’aquestes mesures d’austeritat. Només aquells que han de rebre una atenció mèdica regular i que representen una minoria silenciosa i patidora han pogut adonar-se’n del canvi. La resta, o no necessitem atenció mèdica o ho fan de manera tan puntual que només poden extraure una conclusió personal: si l’atenció ha estat bona no ens queixem, en el cas contrari ens indignem i pensem que és un problema sistèmic -no conjuntural- fruit de les retallades.

I és aquí on troba sentit el títol d’aquest article. La lluita de la dreta i de l’esquerra no és la mateixa ni té el mateix ressò mediàtic.

Sovint es diu que la dreta té guanyada la batalla mediàtica a l’esquerra, que controla més mitjans de comunicació, que es troben més units i que quan governen ho tenen tot a favor quant a propaganda es refereix. Jo crec que tot plegat no és ben bé cert. No és que tinguin al seu favor tots el mitjans de comunicació, és que la seva lluita és més mediàtica. El seu enemic és visible i és sempre noticia. La dreta lluita contra les grans xifres econòmiques: atur, dèficit, recessió econòmica, tipus d’interès... són temes prou comercials com per vendre una imatge constant de treball a favor del creixement econòmic (peti qui peti). Lluitar contra l’atur i que aquest baixi ven. Reduir el dèficit ven. Que l’economia creixi i els índexs siguin positius ven. A nivell mediàtic el què importa i és més comercial són aquestes dades, és allò que es pot mesurar, el que es pot valorar objectivament. Això en un context d’economia capitalista és que es dóna més rellevància.

Sovint es diu que l’esquerra té perduda la batalla mediàtica en favor de la dreta. No controla els grans mitjans de comunicació, es troben desunits i, quan governen, no saben transmetre la seva obra de govern. Com passa amb la dreta, crec que tot plegat no és ben bé cert. La lluita de l’esquerra no és gens mediàtica. El nostre enemic és invisible i gens perceptible pels mitjans de comunicació i, per tant, tampoc no ho és pel conjunt de la ciutadania. La nostra lluita és contra l’espera d’aquell que necessita l’atenció d’un especialista, és contra aquell accidentat que no arriba a temps a l’hospital degut a la seva llunyania, és contra aquells professionals mèdics que no donen a l’abast per la manca de mitjans i personal, és contra aquell barri que necessita un pediatra pel seu CAP. Lluitar contra tot plegat no ven. Si un malalt rep l’atenció mèdica d’un especialista quan és massa tard no serà noticia, si algú no arriba a temps a l’hospital i mor a l’ambulància no sortirà a primera plana dels diaris, si un pacient no rep una bona atenció mèdica per la manca de mitjans no serà el protagonista d’una tertúlia radiofònica, si uns avis no poden acompanyar a la seva neta al CAP del barri perquè aquest no disposa del servei d’un pediatra no hi haurà un escàndol als mitjans de comunicació.

Lluitem en camps contraris però això no només no ens ha de desanimar sinó que ha de ser el nostre model de vida. Si nosaltres no lluitem contra allò que és invisible, qui ho farà?

Manel Clavijo Losada