I no, no vaig a parlar avui dels tics berlusconians que té el partit de Laporta amb les nostres particulars vellinas.
El meu interès politològic m’ha dut sempre a escoltar als adversaris polítics (al menys aquells que ho mereixen) en comptes d’estigmatitzar-los i qualificar-los com a enemics. M’empeny a fer això més la curiositat que no pas el fet de guardar les aparences.
Això m’ha dut a dedicar alguns posts a idees manifestament contràries a las que jo tinc, crec que això és enriquidor ja que pot estimular a algú a indagar una mica més sobre altres idees que no siguin les seves.
Aquest post li dedico a Solidaritat Catalana per la Independència, un partit on la única cara visible mínimament digne de ser analitzada és l’Alfons López Tena. Aquest individu és possiblement dels únics que són allà per convicció (i potser dels pocs que té algun tipus de convicció). Un partit que sembla encarat a evitar que en Laporta sigui investigat pels escàndols de presumpte corrupció que l’envolten per la seva gestió al capdavant del Barça.
Fa uns dies la meva inquietud política em va dur a assistir a un acte que van celebrar aquests a la meva facultat i on vam anar unes 30 persones. Passaré per alt les consideracions d’Uriel Bertran (un dels ponents) ja que no són políticament rellevants. El ponent de veritat era, com dic, en López Tena.
Aquest, en el seu discurs va deixar anar algunes idees que voldria exposar per tal de rebatre-les.
Idea 1: “la via federal està morta ja que xoca amb els impediments de l’aritmètica parlamentària de Madrid i amb un procés de reforma parlamentària que ho complica encara més.”
Tenint en compte que la seva estratègia és la majoria absoluta partint de zero... no tinc gaire clar qui ho té pitjor aritmèticament.
Idea 2: “la via del referèndum és inconstitucional i, per tant, no es pot realitzar.”
Idea 3: “el concert econòmic és inconstitucional ja que la Disposició Addicional Primera de la Constitució no ens afecta.”
He ajuntat aquestes dues ja que l’argumentació de fons és la mateixa: “com és inconstitucional no es pot fer.” (Deixaré de banda el fet que l’Alfons és un home que s’ha implicat activament durant aquest any en les consultes sobiranistes). Resulta molt curiós que un partit que vol assolir la independència a partir d’una declaració unilateral "legitimada" per una suposada majoria absoluta al Parlament català es preocupi per assumptes d’inconstitucionalitat. Fins el que jo sé, la Constitució no permet aquest tipus de declaracions unilaterals per part de cap Parlament autonòmic.
Crec que el fons de tot aquest discurs no es troba inspirat en Kósovo sinó en no acabar com el Quebec, fent referèndums per la independència que fracassen.
Manel Clavijo Losada
Manel, trobo molt encertat el teu article. L'independentisme del partit d'en Laporta no pot ser sociològic perquè topa amb la sòlida identitat dual dels catalans, ni tampoc s'atreveix a recórrer a arguments purament culturals o lingüístics. Com que l'independentisme no s'atreveix a ser nacional indentitari (nacionalisme herderià), es presenta tan sols com una opció funcional ("estar a Espanya ens perjudica la butxaca" o "la independència és un bon negoci"), mitjançant la dramatització d'una tesi econòmica: l'afirmació de ser víctimes d'un suposat espoli i de carregar amb el pes mort de les regions més pobres d'Espanya. Som doncs, davant una clara inflexió neoliberal del nacionalisme català. Busquen forçar el pas de molts catalanistes cap a l'independentisme i per això proclamen als quatre vents que l'Espanya plural és inviable, desacrediten el model autonòmic i afirmen, com bé dius, la inutilitat d'un desenvolupament federal.
ResponElimina