dilluns, 15 d’abril del 2013

Decàleg per un model de sortida de la crisi



A l’anterior article vaig prometre ser constructiu i aportar llum al debat (si n’hi ha...) sobre com sortir de la crisi amb un veritable model d’esquerres. Com avui em sento prou generós he realitzat un decàleg que podrà aprofitar qualsevol projecte polític al menys en el seu plantejament, ara bé, les propostes només agradaran a un sector determinat.

Tot seguit us presento els deu punts bàsics per sortir de la crisi sense matar a ningú en l’intent:

  1.  Hi ha diners per practicar polítiques expansives? Si la resposta és no: hi pot arribar a haver? En el cas espanyol és ben clar: diners per rescatar a la banca sempre hi ha. Ara bé, la calerada perduda en aquest sector ja s’ha gastat i sembla ser que no tenim més, deixem-nos de retòrica malgrat tinguem tota la raó i anem a la segona pregunta. A Espanya si hi pot arribar a haver els diners que necessitem per pagar el deute, revertir les retallades i practicar polítiques anticícliques. Més enllà de la possibilitat d’anar de genolls de Madrid a Berlín per demanar a la Merkel una flexibilització del sostre de dèficit hem de jugar amb les eines de les que disposem. Cal recuperar alguns impostos bonificats (com el de successions), implantar-ne de nous (sobretot en el sector mediambiental), aplicar de manera extraordinària les multes progressives, aplicar una fiscalitat més progressiva, augmentar la tributació de les rendes del capital, acabar amb les SICAV... Aplicant mesures d’aquest tipus tindríem gairebé 3.000 milions d’ingressos extra a Catalunya i 30.000 milions a Espanya.
  2.  L’estat compleix amb les seves funcions bàsiques de manera efectiva? Abans de començar a crear o incrementar impostos i d’afegir noves funcions a l’estat en aquest nou model, cal saber si Espanya compleix amb els deures que té ara per ara. La funció clàssica dels estats i un dels motius de la seva creació en la seva versió moderna és la recaptació efectiva dels impostos. Espanya és un estat fallit sense pal·liatius en aquest punt. Patim un frau fiscal que duplica la mitjana de la UE (si, de la mitjana on podem trobar països de l’Est i del Sud, gens caracteritzats per una recaptació eficient). Es calcula que a Catalunya hi ha un frau fiscal de prop de 16.000 milions i que a Espanya la xifra arriba als 88.000 milions (les retallades de la Generalitat es troben al voltant dels 4.000 milions i les del Govern Central en torn dels 40.000 milions). El 70% d’aquest frau és fruit de la insolidaritat de les grans fortunes, la gran banca i les grans empreses. Per tant, cal que l’estat apliqui de manera efectiva la llei i la seva funció fundacional i s’adeqüi als estàndards europeus tot reduint a la meitat aquest frau. A més, cal que es sumi a França en la seva croada contra l’evasió fiscal a nivell internacional.  
  3. Què tenim en aquest país que es pugui aprofitar? Cal analitzar quins recursos podem aprofitar per començar a plantejar el model productiu que ha d’arrossegar l’economia espanyola. A primera vista tenim excedent de vent, sol i vells. Fins ara el sol i el vent s’han aprofitat per atraure turistes i l’envelliment de la població per espantar al personal amb el futur de les pensions. Poc a poc s’ha anat aprofitant aquests pets per donar petits passos en la producció i desenvolupament de les energies renovables i en el sector de la dependència (tot plegat, per desgràcia, es troba en un estat molt embrionari encara). No tenim petroli ni coure però si tenim aquests tres elements per començar a construir el futur econòmic i social del país.
  4.  Què sabem fer en aquest país? Molt lligada amb l’anterior qüestió tenim aquesta. En què som o podríem arribar a ser líders mundials? Cal plantejar-s’ho ja que si el futur depèn de les exportacions bé haurem de produir quelcom ja que, per molt que abaratim les condicions laborals dels treballadors (mesura inútil, inhumana i poc efectiva), si aquests no produeixen res de valor a nivell internacional no servirà de gran cosa. Anant per feina, en aquest país som punters en producció, desenvolupament i gestió d’energies renovables, en el sector agroalimentari, en el sector farmacèutic i podem arribar a ser-ho en el sector de la dependència. El primer dels sectors esmentats és rellevant en la sortida de la crisi ja que el nou model productiu requerirà de grans tractors econòmics que ressorgeixin la industria nacional, que generi ocupació de qualitat, que creï valor afegit i ens permeti augmentar la capacitat exportadora tant d’energia elèctrica com de la gestió i producció d’aquesta. Alemanya a la dècada dels ‘20 tancarà totes les centrals nuclears, Itàlia té un dèficit energètic brutal i França no podrà satisfer la demanda d’aquests dos països. A més, serà voluntat dels estats europeus ser el més independents possibles en temes energètics. A l’altra banda del món, al Japó, també està en aquesta línia. O espavilem ara o no ho podrem aprofitar. A més, seria una bona oportunitat per millorar la balança comercial amb aquells estats dels qui importem petroli, gas... En el sector alimentari es podria aplicar el model d’Almeria en zones empobrides de l’estat per generar ocupació i augmentar el volum d’exportacions (això implicaria algunes expropiacions als grans propietaris de terres mortes de zones com Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia. En el sector farmacèutic no cal fer res més que controlar i regular el seu funcionament per a evitar abusos en els preus de venda i en les seves obligacions fiscals. Per últim, en el sector de la dependència caldria invertir-hi per ampliar el seu gruix i generar ocupació i benestar a parts iguals. Cal fer del problema de l’envelliment de la societat, una oportunitat per sortir del clot. Segons la patronal del sector, invertint 900 milions d’euros s’aconseguiria un benefici net de prop de 100 milions. Algú dubta que amb els 19.000 milions que es podrien recaptar a Catalunya i els 118.000 a Espanya es podrien finançar les polítiques públiques plantejades en aquest punt?
  5.  Com podem generar ocupació i estabilitzar la taxa d’atur? El mercat de treball en aquest país és massa inestable i això agreuja els efectes de les crisis econòmiques en la classe treballadora. Els qui generen ocupació són els empresaris amb els seus projectes econòmics, per tant, necessitem més empresaris i necessitem que s’estableixi una xarxa econòmica prou diversificada com per evitar que noves crisis sectorials arrosseguin al forat a la major part del teixit econòmic del país. Això no s’assoleix abaratint l’acomiadament, fent minvar els sous dels treballadors, abaixant els impostos o fer la vista grossa en l’evasió fiscal d’algunes empreses. Només s’aconseguirà generar ocupació ajudant als emprenedors a esdevenir empresaris. En aquest país manquen empresaris i empreses perquè molts projectes es queden en la idea per manca de finançament. L’estat ha d’impedir que aquest fent continuï essent un problema per l’economia, la generació d’ocupació i l’ascensor social d’aquest país. L’ICO ha demostrat ser un fracàs i la banca privada ha estat jugant i especulant amb els somnis i projectes dels nostres emprenedors. Només amb la creació d’una banca pública s’aconseguirà garantir l’obertura del crèdit en temps de crisi i la orientació de l’economia en temps d’expansió econòmica. Ara és més necessari que mai garantir als emprenedors el seu dret a tirar endavant els seus projectes vitals i professionals. Les diverses caixes intervingudes i Bankia haurien de poder ser les entitats ideals per nacionalitzar del tot i transformar-les en la banca pública de referència, aprofitem-ho!
  6. Com podem augmentar el poder adquisitiu de la ciutadania? O dit d’una altra manera: com podem aconseguir l’eradicació de la pobresa, l’augment de la demanda i de l’estalvi més enllà d’intentar assolir la plena ocupació? En aquest punt cal fer esment a dos idees bàsiques a treballar: les relacions laborals i el dret a un habitatge digne. La primera fa referència a la necessitat d’eradicar l’explotació laboral mitjançant la promoció del model cooperatiu. L’economia espanyola no podrà estar al servei del poble mentre el 80% d’aquesta estigui sota el control dels 1.600 directius de les empreses de l’Ibex 35. La responsabilitat d’aquest control ha de recaure en els treballadors. Cal establir les diferències salarials entre el 20 a 1 i el 4 a 1. Només si els treballadors tenen responsabilitats en les empreses on treballen es pot acabar amb l’explotació i millorar les condicions de vida de la ciutadania. La segona idea és acabar amb la bajanada del pis de propietat i la hipoteca de 35 o 40 anys amb les seves corresponents clàusules abusives. En una economia tan inestable com la que patim i amb un mercat de treball tan malmès, en aquest país és una bogeria pretendre satisfer puntualment totes les quotes hipotecàries ja que és impossible estar 35 o 40 anys treballant contínuament i és impossible estalviar tant com per compensar els moments d’atur (que no seran pocs en un període tan llarg de temps). L’estat ha d’encarregar-se de generar l’habitatge de llogues social a uns preus dignes de tal manera que aquests no puguin superar un terç dels ingressos totals del nucli familiar (i ja és massa). Aquest parc d’habitatge cal generar-lo amb obra nova, amb els pisos mal anomenats actius tòxics, del SAREB i aconseguint que els propietaris de pisos buits participin d’aquest nou model. L’objectiu d’aquest punt és l’augment dels salaris i de la responsabilitat dels ciutadans com a treballadors i l’abaratiment d’un dret fonamental com es l’habitatge.
  7. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  8. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  9. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  10. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.


Aclariment 1: els quatre darrers punts es repeteixen perquè, en el fons, el problema principal i el punt més rellevant per començar a efectuar les reformes necessàries és aquest.  

Aclariment 2: quan parlo d’”estat” ho faig de manera àmplia. No necessàriament tot ho ha de fer l’Estat Central, les CCAA i els municipis han de tenir el seu paper. En qualsevol cas són els poders públics els qui han de treure’ns de la crisi.

Manel Clavijo Losada. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada