L’inici de la Pau

Dilluns passat, la Conferència Internacional es va reunir al Palau d’Aiete per elaborar una declaració demanant el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. L’acte va ser organitzat per l’entorn de Bildu (en concret per la Plataforma Lokarri). En aquesta conferència van participar molts partits polítics, patronals basques, sindicats i personalitats internacionals. No es va convidar ni al Govern Basc ni al Govern de l’Estat. Això va provocar algunes crítiques però el cert és que l’objectiu de la conferència requeria d’actors que no tinguessin les mans lligades i els governs, per definició, les tenen.

El resultat va ser una declaració amb una exposició de motius que es basava en una petició a tota la societat civil i a la comunitat internacional per a que es sumés al procés de pau. Les personalitats internacionals que van dirigir la Conferència van voler aportar-hi un anàlisi fred i distant basat en la seva pròpia experiència. Això cal posar-ho en valor ja que a molts de nosaltres se’ns omple la boca de sang cada cop que parlem d’ETA, opinem sempre amb els morts a la ment. Això dificulta molt qualsevol procés de pau. Aquestes personalitats, a més, demanaven que les parts cedissin (una idea fonamental en qualsevol negociació). Aconsellen que per acabar amb el conflicte s’han d’utilitzar mesures democràtiques i no violentes. La Declaració, a més, disposava de cinc punts que s’havien de complir, segons el seu parer, per tal de garantir un clima propici a la negociació. Reclamen un cessament definitiu de l’activitat armada, l’inici de converses per tractar només les conseqüències del conflicte, compensació i assistència de totes les víctimes, tractar amb els actors no violents qüestions polítiques (aquí implícitament es parla d’un possible referèndum per la independència), oferiment d’aquestes personalitats per formar un comitè de seguiment dels quatre punts anteriors.

Ahir, dijous 20 d’Octubre de 2011, la banda terrorista ETA va exposar en la seva declaració la conformitat amb la Declaració de San Sebastià i va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada (no va anunciar una treva, un alto al foc, etc.). Segons els terroristes, les raons d’aquesta decisió deriven dels nous temps polítics que propicien una resolució del conflicte polític. A més, equiparen la violència repressora de la que han fet gala en els últims 50 anys amb la pressió policial que els ha anat reduint fins a la mínima expressió.

No cal dir que aquesta declaració és insuficient. No parla de les víctimes del terrorisme i si de les seves pròpies víctimes (causades per la negligència a l’hora de manipular explosius). Continua anomenant conflicte polític al que realment és un problema de seguretat nacional. A més, no anuncia la seva dissolució ni l’entrega d’armes. Ara bé, les limitacions d’aquesta declaració no han de ser un impediment per iniciar el diàleg amb els terroristes. Aquests van renunciar a l’ús de la raó i als mitjans democràtics fa molt de temps i la declaració s’ha de llegit partint d’aquesta realitat.

Exposat això, que ningú no s’enganyi, la Declaració del Palau d’Aiete no és la causa principal de l’anunci d’ETA. Aquesta Conferència va escenificar la realitat actual: ETA ja no té base social. L’esquerra abertzale institucionalitzada, a més, ja no recolza els mitjans violents ni la lluita terrorista per assolir objectius polítics.

Les raons que han portat a ETA fins a aquest punt són, d’una banda la persecució implacable de l’estat de dret i, de l’altra, la inclusió de Bildu a les institucions democràtiques. Molts pensàvem que la única manera d’acabar amb el terrorisme era la primera estratègia, ens vam equivocar. Només quan l’esquerra abertzale ha estat prou forta com per esdevenir el germà gran, ha pogut pressionar a ETA per arribar al cessament de les seves activitats. Si Bildu s’hagués il•legalitzat mai no hauríem arribat fins a aquest punt.

Hem de celebrar l’inici del fi de la repressió terrorista a Euskadi i a la resta d’Espanya. La societat civil basca ha donat el primer pas al deixar als terroristes sense poble a qui defensar, sense legitimitat, sense justificació. Ara cal que la maquinària institucional estigui a l’alçada de les circumstàncies i estableixi un diàleg que tingui com a objectius la pau i la llibertat.

En el proper article exposaré el meu parer sobre com han d’anar les negociacions.


Manel Clavijo Losada