Què hauria de passar però no passarà?

Ahir, més d’un milió i mig de persones es van donar les mans per demanar la independència de Catalunya. Van demanar quelcom ben clar i concret, no pas un canvi abstracte o la petició de reconeixement d’algun dret col·lectiu. 

Davant d’aquest esdeveniment, que no deixa d’escenificar la voluntat d’una part molt important de la societat catalana, el Govern Central ha de moure fitxa si no vol perdre la partida. Ha d’encetar el pacte i el diàleg amb la Generalitat. Com ho hauria de fer per evitar un trencadís a Espanya i al mateix PP? Això és el que intentaré respondre amb aquest article. 

En primer lloc, cal aclarir que el paper ho aguanta tot. Per tant, és més fàcil plantejar el que exposaré que no pas aplicar-ho a la pràctica. I això no és tant per la manca de lògica de la proposta com de la manca de lògica de la classe política actual. 

En segon lloc, l’escenari que descriuré no és pas el que a mi m’agradaria. Aquest exercici d’imaginació parteix d’una realitat: el PP governa a Espanya i té les seves limitacions a nivell democràtic. Per tant, les formes i tàctiques serien les properes a la manera de fer del PP si tinguessin dos dits de front. 

El primer pas certament ja s’ha donat: no trencar el canal de diàleg entre el Govern Central i la Generalitat. Ara només cal intensificar el seu ús. 

El Govern Central ha d’admetre que haurà de cedir en el fet d’haver de pactar una consulta. No pot tenir a una de les comunitats autònomes més importants en peu de guerra ni continuar essent un estat en el focus d’atenció internacional per la crisi econòmica i per la crisi nacional. A canvi de cedir en la realització de la consulta, el Govern Central podria marcar els tempos del procés. Què aconsegueix amb això? Poder fer els gestos necessaris al poble català per evitar que la consulta sigui el desencadenant de la independència. A l’hora, podrà pressionar als seus socis europeus per a que l’entrada de Catalunya hagi de fer-se mitjançant els procediments formals. 

Tot plegat es concretaria en el següent: el gest pel poble català seria la concessió del Pacte Fiscal o en l’establiment del mític “cupo”. Això caldria que s’aprovés i estigués en vigència abans de la primavera del 2014. A l’hora que es negocia això cal que s’estigui negociant la consulta i que aquesta es celebri uns mesos després de l’aprovació del Pacte Fiscal o el “cupo”, ja sigui durant l’estiu de 2014 o principis del 2015. Aquí és on entra la capacitat de la diplomàcia espanyola i catalana per pressionar a la UE i fer-la entrar en el joc, tot aprofitant les eleccions de juny de 2014. Si la consulta ha de fer esment a la integració immediata de Catalunya a la UE, la darrera ha de pronunciar-se al respecte de manera prèvia a la consulta. Si la diplomàcia espanyola té una mica d’influència, podrà aconseguir que la UE resolgui a favor d’una entrada formal de Catalunya segons els procediments habituals, sense establir una excepció. 

Una vegada la jugada fos aquesta, caldria evitar per tots els mitjans que el focus es situés en quina seria la posició del Govern Central en cas d’independència i de poder vetar l’entrada de Catalunya a la UE. Si el Govern anuncia que ho vetaria, podria haver una reacció que fes que a la consulta guanyés el si, en cas d’anunciar que no ho vetaria, podria representar un incentiu pel si. De no pronunciar-s’hi seria interpretat de tantes maneres que la reacció seria imprevisible. Per tant, per evitar tot això, caldria anunciar que després de la consulta s’avançarien les eleccions generals, independentment del resultat. Així seria un altre govern qui hauria de pactar les condicions d’una possible independència. 

Amb tot plegat què s’aconsegueix? Amb el Pacte Fiscal o el “cupo” s’aconsegueix baixar el soufflé per una banda i preparar econòmicament a Espanya per una possible independència. El fet de cedir en la realització de la consulta fa abaixar també una mica els ànims sobiranistes. El toc de gràcia seria vincular a la UE en el procés, cosa que desplaçaria el focus a les institucions europees en comptes de mantenir-se a Madrid. Les eleccions de juny del 2014 obligaria al posicionament de les seves institucions. L’anunci (però no la convocatòria) d’eleccions generals serien una bona tàctica per mantenir allunyat aquest focus de la capital espanyola. 

Res d’això no passarà però haureu de reconèixer que seria una de les vies més racionals ja que manté la lògica de la mala baba del PP a la vegada que representa una resolució pacífica del conflicte nacional. 

Manel Clavijo Losada

Desapareguts en combat

Aquesta expressió fa referència als soldats als qui el seu exèrcit ha perdut la pista en el transcurs d’una batalla i no els han trobat posteriorment. 

A la política sovint passa el mateix: governs que no governen, polítics que no se’ls veu però si se’ls paga, partits que desapareixen de cop i volta... 

Avui, però, no vull parlar dels grans temes de la política actual, aquest escrit tracta de quelcom més casolà però igualment important. 

I és que, des de que porto militant a la JSC i al PSC, sempre he sentit frases com aquesta: “la gent entre 30 i 45 anys no es fa militant”, “tenim molta gent jove (més per activitat que per quantitat) i molta gent gran (més per quantitat que per activitat) però al mig no tenim gairebé ningú (la majoria són càrrecs orgànics o públics)”, “alguna cosa hem de fer per captar a les persones d’aquesta franja d’edat”. Existeix com una mena d’obsessió lògica i legítima per connectar amb aquesta generació que sembla perduda en combat. Parlant d’aquest tema amb companys d’altres partits he pogut constatar que la preocupació és general. 

L’altre dia vaig fer una troballa d’aquestes que et canvien la perspectiva dels problemes que tens al cap. Una vegada més ens hem deixat endur per allò que Balmón repeteix constantment: “la política de la immediatesa”. Ens hem concentrat tant en analitzar el problema actual: perfils segons les edats, allò que els hi oferim, la manera de fer-los participar, noves estructures, nova imatge... Hem oblidat treure el zoom i ampliar una mica el marc d’anàlisi. 

I per què dic això? Perquè la troballa de l’altre dia van ser uns llistats de militants de la JSC Cornellà dels anys 90. Hi havia gairebé setanta noms i gairebé cap d’ells és actualment militant del PSC. Coneixia el número però no coneixia els noms i em va sorprendre que la majoria no participin en l’actual projecte socialista. Malgrat vaig haver de destruir els llistats llençar-los (ja que eren dades personals), aquest descobriment em va obrir la ment. Si tots aquells que, durant els anys 90, rondaven la vintena no haguessin marxat, tindríem gairebé setanta militants entre 35 i 50 anys sobre un total de quasi cinc-cents. També vaig trobar dades més generals sobre el número de militants de la resta d’agrupacions de la comarca i tots tenien un munt de militants. 

Assumint que molts d’aquests afiliats no eren actius i que existia certa fascinació per inflar els censos, la reflexió és ben clara: hi havia un bon grapat de militants de la JSC que ara ja no són afiliats del PSC. Per què van decidir marxar? Molts cops he preguntat això a diferents militants de base i cadascú sembla tenir una teoria diferent: van marxar cremats per la direcció del partit, van marxar cremats per la situació del partit a nivell nacional, mai no van existir, van anar marxant poc a poc per diversos motius...  La qüestió de fons és que si no es pren cura dels més joves, els partits tenen un futur encara més negre que ara. 

Què vull dir per prendre cura? Considerar-los un actiu present i no pas una inversió de futur, menys tracte paternalista i més col·laboració bilateral, més tracte com a majors d’edat intel·lectual i menys anar donant lliçons als nens, més vies de participació i menys rigidesa i formalismes inútils, menys limitar el radi d’acció a les polítiques de joventut i més escoltar als joves en tots els temes polítics. 

De com tractem a les joventuts d’un partit dependrà el futur d’aquesta formació. La solució al rellotge de sorra que tenim per piràmide d’edats no es troba en el punt més feble, es troba just a la base. 

Que prenguin nota d’això, no només els grans, també els joves.

Manel Clavijo Losada

Article número 100

Si al 2008 algú m’hagués dit que mai arribaria als cent articles en aquest blog, l’hauria titllat de boig. No és que sigui un número gaire alt pels cinc anys que té de durada però no em pensava que tindria tantes coses a dir. Reconec que he parlat molt d’alguns temes: democràcia, autodeterminació, economia... i molt poc d’altres temes: política internacional, política municipal o polítiques d’igualtat. En qualsevol cas vaig iniciar aquest blog perquè considerava positiu i necessari que tots aquells que tenen la responsabilitat de dirigir una agrupació tinguin un lloc on generar discurs. Dit d’una altra manera, que qualsevol militant sabés què pensa el seu primer secretari sobre temes molt concrets. L’objectiu no era condicionar o alliçonar, ans el contrari, era aportar idees al debat col·lectiu que cal tenir a totes les agrupacions. No sé si he aconseguit aportar gaire cosa als meus militants (diguin el que diguin) però al menys tinc la certesa que he cabrejat a més d’un lector més o menys anònim. Sigui com sigui, aquest article número cent va dedicat a la quinzena d’ esforçats militants que tinc a Cornellà. 

I és que, davant la militància i/o l’adquisició de responsabilitats en una formació política, es pot optar per qualsevol d’aquests dos rols: el de reproductor o el de generador. Com us podeu imaginar per la nomenclatura, jo sempre m’he estimat més ser del segon grup. 

El rol de reproductor és el d’aquell militant que es limita a l’argumentari oficial. Mai se’l veurà posicionar-se sobre un tema fins que la seva formació política no ho faci abans. El podreu reconèixer per les seves intervencions buides de contingut on: o bé agafa retalls d’aquí i d’allà de les intervencions anteriors o bé enuncia els grans problemes que patim però sense aportar cap mena de solució. Suposo que tots teniu algú al cap, ja sabeu, aquell que només es sap els eslògans oficials i poc més... És una manera legítima d’actuar però no fa cap favor a ningú. Al darrere de d’això trobem a aquell que es pensa que el seu partit polític és un fi i no un mitjà. Què passa quan aquest personatge té un càrrec d’importància? Passa el que ens està passant a tots amb Mariano Rajoy. Mai s’ha destacat per tenir cap idea pròpia ni per posicionar al PP en res en concret. Ha estat un bon jan i se l’ha anat premiant fins que ens l’hem trobat de President del Govern. El no acceptar les limitacions a temps porta a que et trobis en la soledat del poder: l’últim telèfon en sonar és el teu i has de prendre una decisió per tu mateix. 

El rol de generador és el d’aquell militant que intenta aportar idees pròpies a la ideologia general del partit. Si, és aquell pesat que allarga les assemblees, executives, consells i conferències amb intervencions sovint feixugues. Sol ser dels primers en posicionar-se en els temes d’actualitat i, de vegades, no acaba de coincidir amb la posició oficial. És el típic personatge que omple de contingut el discurs del reproductor de torn i crea el debat i la confrontació. Clar, no és el mateix dir: “cal afrontar el problema de l’habitatge” que dir: “cal nacionalitzar el parc d’habitatges dels bancs rescatats, cedir la seva gestió als municipis  i dedicar-los al lloguer social”. Ningú no es pot oposar a la primera afirmació si té un mínim d’empatia social. Ara bé, la segona afirmació és conflictiva si: no t’agraden les nacionalitzacions, no estàs d’acord amb l’existència d’un parc públic d’habitatges, no creus en el municipalisme o no creus en el lloguer. Com veieu, aquest és un altre estil legítim però resulta incòmode per aquells que volen fer de pastors d’un ramat de militants. El generador sol ser enemic de l’ statu quo i es caracteritza per quedar-se sempre amb un pam de nas: bé per no aconseguir influir o bé per aconseguir-ho i veure com els reproductors s’apunten al carro a última hora. En aquest grup trobem aquells que pensen que el seu partit és un mitjà per assolir fites concretes. Tenim un exemple ben clar en la figura de Felipe González. Ell ha estat dotant al partit d’un contingut i d’unes idees que han provocat debats, conflictes, desavinences però que han tirat tot un país endavant. Va aconseguir transformar el PSOE per poder utilitzar-lo d’eina per transformar la societat. El problema, en aquests casos, és no saber retirar-se a temps. 

Evidentment aquests dos grups són tipus ideals. Podem trobar el típic murri que es dedica a generar molt discurs en temes molt concrets que no generen conflicte intern i reprodueixen el discurs de l’elit en temes més complexos. D’altres, en canvi, generen molta ideologia en alguns temes però reconeixen les seves mancances en d’altres i reprodueixen el discurs oficial. 

Jo, en la mesura en la que sóc capaç, sóc generador. I tu?  

Manel Clavijo Losada

Federalisme de pega

Malgrat la major part de la població consideri que el federalisme és només un model territorial, en realitat és molt més que això. Locke, Madison, Proudhon o Pi i Margall són bons exemples de pensadors que van aprofundir i acotar bé quin era el veritable significat. I és que aquest no es limita al model d’estat, ans al contrari, és tot un estil de vida a tots nivells: familiar, fratern, polític... 

Caldria que, molts dirigents dels que es diuen federalistes, repassessin els principis bàsics exposats pels intel·lectuals que van definir aquest concepte al seu dia. Potser així descobririen que, com bé deien Proudhon i Pi i Margall: el federalisme no és un model d’estat, és un principi. I com tot principi, comença per un mateix com a individu respecte la resta. Des d’aquesta visió àmplia del federalisme trobem que la llibertat només es pot assolir des de l’acord i que només es pot assolir un pacte des de la igualtat (econòmica, jurídica...) de les parts. 

El federalisme per tant, exigeix a tots aquells que es defineixin així, una aplicació d’aquest principi com a mètode d’actuació quotidià, és a dir, com a forma de viure en societat.  No s’ha de pecar de reduccionistes i utilitzar-lo com a eina per sortir de pas en una arena política tant complexa com és la catalana.

Cal ser federalista i actuar com a tal en tots els aspectes de la vida: com a membre d’una família, com a membre d’una associació, com a treballador d’una empresa, com a sindicalista, com a militant d’un partit... En definitiva, cal ser federalista com a ciutadà del món. 

I és precisament això el que no fan els que pertanyen a la vella guàrdia del PSC (i tampoc alguns dels seus no tan vells seguidors). Em sorprèn i m’entristeix cada dia més veure com uns s’enfronten als altres. Ros, Geli i companyia formant les seves entitats per poder tenir una estructura on manar ja que són minoria, Corbacho i Balmón convidant a marxar a certs sectors, Tura i Martí aprofitant per treure el cap pels mitjans... 

Em dol veure com pocs o cap dels dirigent del partit on milito s’ha estudiat mínimament què vol dir i què implica el federalisme respecte el seu paper dins un partit polític. Respecte, acord, igualtat, llibertat... són alguns dels principis que se’n deriven de viure en federalisme i d’això no se’n veu per enlloc. Que prenguin nota aquells que ara ja no manen i per això demanen llibertat i també aquells que manen i se n’obliden d’arribar als acords necessaris amb totes les parts. Que recordin això: tot allò que es trobi fora del que s’acorda no es pot regular i, per tant, entra dins de l’arbitrarietat i impedeix assolir la llibertat.

En resum, la recepta per aquest cacau que pateix el PSC és més federalisme. Però federalisme del de debò, del que comença per un mateix. 

Manel Clavijo Losada