 |
| Que qui és aquest i què té a veure amb el títol de l'article? Llegiu i veureu! |
Per arribar al moll de l’ós
d’allò que us vull explicar en aquest article em permetreu que us porti a donar
un tomb per la història. Si aguanteu amb mi la batalleta que ve a continuació
us prometo que trobareu el sentit de tot plegat.
Molts pensen que el primer
combat contra el feixisme es va lliurar a Europa, concretament a Espanya. En
realitat no va ser així. Just uns mesos abans de l’inici de la Guerra Civil
Espanyola hi va haver un altre poble que es va aixecar contra el seu propi
destí. El poble etíop, amb el seu emperador Haile Selassie I (Ras Tafari
Makonnen) al capdavant, van tractar d’aturar la invasió de la Itàlia feixista.
Etiòpia era l’únic estat
sobirà independent d’Àfrica. La resta havia acabat essent conquerits per les
potències colonials europees. Al capdamunt del poder polític d’aquest país
estava, com ja he dit abans, l’emperador. La seva dinastia es remuntava, segons
explicaven les llegendes, al Rei Salomó i a la Reina de Saba. Etiòpia era un
país pobre dirigit per una dictadura mig mística que es trobava envoltat i
amenaçat per la bogeria colonialista.
Finalment, Etiòpia es va
haver d’enfrontar al seu destí: ser atacada per un país europeu. La decisió va
ser clara: plantar cara i resistir. La guerra va ser brutal i és difícil fer un
breu resum sense que caiguin llàgrimes a qui escriu aquestes línies. Itàlia va
guanyar la guerra però no hi va haver un exèrcit etíop que es rendís, no hi va
haver ningú per entregar les armes. L’exèrcit etíop va ser literalment
exterminat per les armes convencionals i també per l’ús del gas (ja prohibit
aleshores). Els civils també van ser bombardejats i gasejats. Es diu que la
població va passar a reduir-se a la meitat en el transcurs d’una guerra de 6
mesos. Els etíops venjaven aquests fets capant literalment als militars
italians que capturaven. A finals de març de 1936 l’exèrcit etíop va fer el seu
darrer atac a la desesperada amb l’Emperador al davant de les seves forces. A
finals d’abril d’aquell mateix any ja no quedava exèrcit i al maig la capital
va ser conquerida pels feixistes.
Haile Selassie es va exiliar
i va iniciar una segona gira internacional (la primera la va fer quan era
príncep) per donar a conèixer la lluita del seu poble, denunciar el feixisme,
intentar aturar el colonialisme i cercar suport per recuperar la independència
d’Etiòpia. A 1941, amb l’ajuda de Gran Bretanya (els mateixos que van donar
suport a Itàlia a la guerra contra Etiòpia), el feixisme va haver de fugir dels
territoris ocupats i l’Emperador va tornar al poder i ho va fer amb idees noves.
Durant el seu exili i els seus viatges pel món va veure com funcionaven les
diferents societats i va voler introduir reformar al seu país. Va abolir l’esclavitud,
va promulgar reformes fiscals limitades i sobretot es va obsessionar en dotar d’educació
a les noves generacions de joves etíops. Volia que es formessin a Etiòpia, que
ampliessin coneixements estudiant a Europa i que tornessin al seu país a fer-lo
progressar.
Malauradament la pressió de
l’Església i les classes benestants boicotejaven constantment els intents de
reforma. A més, el tarannà conservador del propi Emperador impedia que intentés
forçar cap dels canvis en profunditat que requeria un estat modern com el que
es volia crear. Milers de joves es formaven i viatjaven pel món i tornaven amb
idees per canviar el país. No van trobar mecanismes per portar a la pràctica
allò que havien aprés. Aquella generació que havia estat formada per canviar el
seu món no podia fer-ho per les mateixes estructures que li havien permès
progressar fins aquell punt. La fam, la inflació, la repressió política i el
poder establert impedien ampliar els drets, les llibertats i el progrés
econòmic a la totalitat de la població. Aviat van comprendre que havien de
derrocar a l’Emperador.
I així va ser com l’emperador
que va encapçalar la primera lluita contra el feixisme, aquell qui es va
abraonar contra el colonialisme i l’esclavitud, aquell qui es va obsessionar per
l’educació, va ser derrocat per la generació de joves que ell havia volgut que
es formessin. I aquests joves (molts de l’estament militat, altres de moviments
socialistes, sindicalistes, etc...) tenien la raó.
Haile Selassie I: vist per
alguns com un alliberador, per altres –els seguidors del rastafarisme- com la
segona tornada del messies, per qualsevol demòcrata havia de ser vist com un
dictador. Va morir a l’exili al 1975, just un any després del cop d’estat que
el va derrocar i va acabar, no només amb el seu regnat, sinó també amb la vida
d’alguns dels seus fills.
La figura de l’Emperador d’Etiòpia
i la seva història té el seu sentit en el que ens passa a Espanya actualment.
No vull dir que hi hagi cap personatge en concret que sigui comparable, el que
si és comparable és el règim polític en general.
El règim polític fruit de la
Transició és el nostre Haile Selassie. Al seu dia ens va lliurar del
franquisme, va introduir drets i llibertats i va instaurar una democràcia al
país. Gràcies a aquest sistema polític la meva generació ha pogut formar-se i
adoptar idees per canviar el món. Malauradament el règim actual no ens deixa
avançar, ha començat a ser un llast. Hem de derrocar al nostre Haile Selassie
ja que el prestigi del passat no pot compensar la fam, les desigualtats i l’exili
econòmic actual de milions de ciutadans.
Que serveixi aquest escrit a
mode d’introducció a una sèrie d’articles sobre “Una Nova Democràcia” que aniré
publicant properament:
- La república com a model de democràcia amb pesos i contrapesos pel poder.
- Federalisme com a model territorial que obligui al pacte i al consens entre els pobles.
- Reforma del poder legislatiu per controlar el poder de les majories absolutes (entre altres reptes).
- Violència com alternativa tràgica a la no reforma.
Manel Clavijo Losada
