Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treball. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Treball. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de desembre del 2013

Mango os considera inferiores

Esta semana nuestra inteligencia ha sido agredida brutalmente por una campaña de publicidad de Mango que promociona una nueva línea de moda para tallas grandes. Bueno, “grandes” es un decir ya que las tallas van de la 40 a la 52.

Esta campaña ha formado un gran y justificado revuelo en las redes sociales entre los que tienen dos dedos de frente y se indignan ante esta imposición de patrón de delgadez y de “homologación” de la belleza.

Ahora bien, no he podido dejar de observar como esta oleada de indignación carece de la profundidad necesaria en un tema tan serio como el que tenemos entre manos. El “yo tengo más de una 40 y no me considero gorda” o el “estáis acomplejando a la gente con vuestra campaña” olvidan que esta campaña no es una cuestión personal de cada uno, es un síntoma de que esta sociedad está enferma.

Y es que el problema de Mango no es sólo su concepción de la belleza, es su concepción del trabajador en general y de la mujer en particular. Y esta visión está compartida por la mayoría de grandes empresas del mundo: las mujeres sois inferiores. Sois inferiores a unos hombres que ya de por sí son inferiores a otros hombres de clase social superior.

¿Estoy exagerando? Veamos…

Ya que os preocupa tanto Mango vamos a utilizar su ejemplo. Su modelo de empresa se basa en el bajo coste y la rapidez de su producción y la flexibilidad que tiene a la hora de adaptarse a las demandas del mercado. ¿Y esto cómo lo hace? Subcontratando mano de obra semiesclava en países en vías de desarrollo. ¿Os acordáis de aquel taller en Bangladesh que se derrumbó con sus trabajadores dentro? ¡Bingo! Es de uno de los proveedores de Mango.

Lo sorprendente de todo esto es que no tengáis las manos en la cabeza los 365 días del año y sólo os las echéis cuando un día descubrís que Mango os considera gordas a partir de la talla 40. Pero vamos a ver: si su manera de producir lo que venden es inmoral, ¡cómo no lo van a ser sus campañas de publicidad!

¡Éste es el gran problema de esta sociedad! No habéis descubierto que Mango es inmoral hasta que no os han llamado gordas por toda la cara. Hasta que no os ha afectado a vosotras directamente no os habéis dado ni cuenta de lo que pasaba. Y esto nos pasa por ser unos posmodernos carentes de valores. El “yo” “mi” “me” “conmigo” nos atrapa siempre en la inmediatez y nos impide ver el trasfondo que hay detrás de la mayor parte de cosas que nos rodean. Nos conformamos con reaccionar ante una campaña de publicidad insultante y nos contentamos con su retirada cuando el problema es mucho peor: el sistema os considera inferiores.

¿Inferiores? ¡Si tenemos los mismos derechos!

Sí, pero no… El sistema capitalista considera que las personas debemos ser equiparables a las máquinas. Somos un factor más en la producción. Máquinas y hombres servimos para producir y enriquecer a los propietarios. El problema es que la mujer hace cosas que la máquina no hace: ser madre (con todas sus consecuencias). Esto convierte a la mujer en inferior a ojos del sistema ya que considera que su recorrido vital es inestable. Por eso el mercado de trabajo os discrimina y sufrís más el paro y cobráis de media un 16% menos que los hombres.

Pero ojo, que esto no acaba aquí. El capitalismo siempre intenta sacar el máximo rédito de cada factor de producción. Por eso tiene preparado un papel añadido a la mujer para compensar su supuesta ineficiencia: os convierten en un objeto de deseo y os pone a la venta. Y claro, como la belleza es subjetiva y sería difícil vender miles de unidades diferentes de productos diferentes trata de simplificar la belleza al máximo y crear estereotipos. Estos estereotipos parten de estándares totalmente arbitrarios pero que se amoldan a las necesidades de los productores.

Por todo esto Mango os ha llamado gordas.


Manel Clavijo Losada 

dijous, 17 de gener del 2013

Manca de Serietat



Fa uns dies vaig anar al SOC a actualitzar les meves dades personals. Mentre m’atenien no vaig poder evitar mirar al meu voltant. Allà hi havia persones de més de cinquanta anys renovant l’atur, demanant per cursos de formació ocupacional... També vaig observar a joves com jo que feien alguns tràmits i gent d’origen divers esperant el seu torn o fent alguns tràmits.

El denominador comú, més enllà de la situació econòmica, era la cara de pomes agres, actitud que es contagiava amb facilitat als funcionaris. Alguns d’aquests se’ls podia veure molt cremats per la situació a la que han de fer front com a primera línia de foc de l’Administració al principal front de batalla d’aquesta crisi: l’atur.

Darrere de cadascuna de les persones que es trobaven a l’Oficina de Treball hi havia una història: tècnics qualificats afectats per un ERO, obrers que portaven tota la vida treballant i cotitzant i que es trobaven a prop de la seva jubilació i a l’atur, algú que havia trobat feina i feia els tràmits adients...

Just en el moment que vaig deixar d’observar l’escena per concentrar-me en el tràmit en qüestió vaig caure en la gran frivolitat d’aquest país de poc pa i massa circ. Se’m van creuar tres noticies d’actualitat amb la més crua realitat que tenia just al voltant en aquell moment. D’una banda els afectats per la crisi: aturats amb càrregues familiars, amb pors per la seva pensió, amb crèdits impagats i de l’altra: Rodrigo Rato, Belén Esteban i Esperanza Aguirre trobant noves i bones feines sense moure un dit ni merèixer-les.

Quin país és aquest on un senyor com Rodrigo Rato, amb un currículum de dubtós prestigi després de crear una bombolla immobiliària al Govern, no predir la crisi a l’FMI i enfonsar Bankia, pot trobar feina a Telefònica? És un favor retornat d’aquella privatització que ell va recolzar quan era al Govern? És moral fer-li un contracte milionari en un context on aquesta empresa està efectuant un ERO que afecta a més de 6.000 treballadors? Tot s’hi val a canvi de l’agenda i els contactes d’en Rato? S’ha de tenir barra i poca seriositat!

Respecte Belén Esteban i Esperanza Aguirre poc es pot afegir. El currículum de la primera es troba al nivell dels preus de les tarifes que ofereix l’empresa telefònica per la que ara treballa. A la segona l’ha contractat una empresa de selecció de directius que fan la seva pròpia selecció a cop de telèfon i utilitzant la informació que veuen a la televisió. Com diuen en castellà: en casa del herrero...

Més enllà de la frivolitat de la situació exposada, existeix un problema greu de base: quantes contractacions indegudes hi hauran al centre de la caiguda d’algunes entitats financeres i d’algunes empreses? Les primeres van contraure el crèdit i les segones van fer la resta de la feina. El resultat són milions de persones abocades a la pobresa i a un futur incert.

És la manca de seriositat una causa més de la crisi que estem patint? Potser que anem prenent nota de com hem arribat fins aquí...

Manel Clavijo Losada

divendres, 26 de novembre del 2010

Legalitzant l'esclavitud...


Fa uns dies vaig escriure un article sobre les propostes del PSC per als joves i em vaig centrar en la més polèmica de totes. Una vegada aclarits els punts conflictius i vist que no ho són tant com ho pintaven alguns, veiem quines propostes tenen els de CiU (ja que eren els més espantats per l’ajuda a l’ocupació juvenil).

Alguns m’acusaran de fer campanya en negatiu però cal dir que només em limito a explicar el que hi ha. Si CiU no té propostes positives la descripció d’aquestes serà negativa, una llàstima...

Si la proposta conflictiva del PSC era la d’aconseguir recol•locar als joves en la formació i l’ocupació, la de CiU és la de fer treballar sense sou als joves.

Si, sembla més un acte de manipulació i demagògia per la meva part que no pas una proposta veritable de CiU.

Per això us poso textualment el que diu el punt 433 del programa electoral de Convergència i Unió.

" Proposarem la creació d’un contracte d’aprenentatge dels oficis, de caràcter no retribuït i sense cost per a l’empresa, per a la formació professional dels estudiants dins les empreses."

No cal dir res més, uns volem ajudar aquells que volen treballar i altres volen ajudar aquells empresaris que no volen pagar als seus treballadors.

El vot al PSC és més necessari que mai.

dijous, 18 de novembre del 2010

"Ni" laisser faire "ni" laisser passer


Feia dies que em rondava pel cap escriure un article sobre la proposta del PSC de fomentar el retorn a la formació i l’ocupació d’aquells joves que actualment no estudien ni treballen.

La proposta del programa electoral diu textualment: “Impulsarem l’ocupació dels joves per reduir les taxes d’atur juvenil. Promourem que tots els i les joves que no estudiïn ni treballin i siguin menors de 25 anys siguin atesos sota un programa específic del Servei d’Ocupació.
Incrementarem les accions específiques per a menors de 25 anys sense graduat en educació secundària, amb actuacions que combinin formació i treball, i que alhora garanteixin la seva inserció laboral i/o el seu retorn a l’entorn educatiu.


Tot plegat es concreta en el préstec de 633€ durant uns mesos en els quals aquells que s’han acollit al programa en qüestió s’hauran de formar. Una vegada acabat el curs de formació seran contractats pel sector privat amb l’ajuda de la Generalitat de Catalunya. Un cop aquests tinguin un sou superior a 1000€ hauran d’anar retornant el préstec (sense interessos) i en uns terminis lògics i assequibles.

Per què es fa això? Per què hi ha prop de 60.000 joves a Catalunya que ho necessiten. No són els "ni-ni's" que surten a callejeros o als programes sensacionalistes, són joves que van deixar la feina moguts pels alts sous que es pagaven a la construcció.

La Generalitat i l’Estat van promoure aquest fet desincentivant els estudis de Formació Professional i donant via lliure a tots aquells que es volien incorporar al mercat laboral encara tenint un nivell d’estudis competitiu. És just i lògic que aquelles institucions (independentment dels partits que fossin al poder) que van avalar la fuga de joves de la formació sigui ara la que avali igualment el seu retorn a la formació per a un mercat laboral que ha canviat.

Alguns han titllat la mesura d’electoralista. Aquests potser s’obliden del fet que ja es va considerar al febrer d’aquest any (lluny de campanyes i precampanyes). Aquests també s’obliden el fet de que la major abstenció és la juvenil i que la participació no variarà en el col•lectiu afectat i molt menys amb proposta d’aquest tipus.

Una altra crítica ha sigut la d’al•ludir al fet que no hi ha propostes per ajudar als qui ja estudien. Ja que els diaris no ho fan, us recomano que les llegiu en aquest enllaç.

Manel Clavijo Losada