Al punt de mira

A la matinada del passat diumenge, un grup de feixistes van assaltar la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya al barri barceloní de Les Corts. Van amenaçar a uns companys de la Joventut Socialista de Catalunya i, finalment els van agredir. Vagi per davant tot el meu suport i ànims als companys socialistes!

Aquest cop, els feixistes cridaven “independència” i “aneu-vos a Espanya”. Altres vegades, però, els feixistes han cridat “putos catalanes” i “arriba España”.

El feixisme no defensa a les persones, les extermina. Tampoc no preserva cap cultura , més aviat la desfà. No salvaguarda cap dret, el demoleix per imposar l’arbitrarietat. En cap cas protegeix la terra, la devasta amb l’ús de la violència. I no, no blinda cap nació, en tot cas l’arruïna. Però no els deixarem fer.

El feixisme vol una societat homogènia sense oposició al seu poder totalitari. Ara bé, vol que sigui ben heterogènia en quant a fidelitats i jerarquies. No volen ciutadans, volen soldats esclaus que rebin i executin les seves ordres. Per aconseguir això se n’aprofitaran dels conflictes existents i els tergiversaran per tal de provocar el caos. Culparan a col·lectius sencers d’allò que no es responsabilitat seva, parlaran de puresa i de regeneració. Darrere de tot plegat només hi ha violència. Però no els deixarem fer.

Sovint, la millor manera de definir-se a un mateix és analitzar als teus enemics. Si els feixistes són els que ens ataquen, això vol dir que som demòcrates i antifeixistes. Però sobretot vol dir que som persones amb ètica i moral.

És per això que estem al punt de mira del feixisme, independentment de la seva decoració. Som un destorb pels seus propòsits, som l’enemic a batre en tant que defensem allò que és radicalment oposat a la seva concepció del món i de l’esser humà. Som aquells que demostrem que la seva manera d’analitzar la societat és falsa. Nosaltres defensem l’entesa i el diàleg, l’encaix de les nacions, el pacte entre iguals... Però no ens volen deixar fer.

Als feixistes d’una banda i altra es necessiten. Mai no s’atacaran directament entre ells. Uns i altres s’alimenten i es justifiquen amb les accions de l’oposat. Quan un pinta una paret, l’altre la tatxa. Quan un crema una estelada, l’altre una bandera espanyola. Quan un assalta la Delegació del Govern a Madrid, l’altre assalta una seu del PSC. Fins a on pot arribar l’escalada de tensió? No els deixarem fer.

I és que el pitjor que podem fer ara és no fer absolutament res. Relativitzar l’atemptat, reduir-lo al nivell d’anècdota o començar amb relats conspiranoics és fer-los guanyar terreny.  Tampoc podem caure en el parany d’assenyalar la decoració d’aquest feixisme com si fos el més important.

El PSC és l’únic garant a l’hora d’establir un pont de diàleg entre Catalunya i Espanya. Aquells que volen suprimir aquesta possibilitat tenen com a objectiu destruir aquest pont. És tota la infraestructura que queda per evitar la fractura social definitiva en tant que altres han volgut dinamitar els ponts i amagar-se a l’altre banda a esperar. Els militants socialistes hem d’aguantar la posició i resistir, no ho hem de fer pel bé de la organització, ho hem de fer pel bé d’una societat pacífica i civilitzada que vol continuar sent-ho. Hem de protegir l’única possibilitat que queda d’assegurar el pacte i l’enteniment entre els pobles germans.

La lluita continua, mantingueu la posició i defenseu el pont.

Manel Clavijo Losada  

Resposta a Vincent Partal

Benvolgut Vicent Partal,

he llegit la primera part del seu editorial al Vilaweb i m'he vist impulsat a escriure aquest e-mail obert. Desconec si li arribarà, si el llegirà, si em contestarà i si rectificarà després de la meva argumentació. En qualsevol cas entenc que, entre demòcrates, ens podrem entendre.

El seu escrit m'ha indignat des de tres vessants diferents: com a politòleg de formació, com a antifeixista declarat i com a socialista convençut i militant del PSC.

Anem a pas a pas.

Com a politòleg de formació, m'ha semblat un insult a la intel·ligència catalogar de "feixista" la deriva actual del PSC. En primer lloc, el PSC si ha derivat cap algun lloc és cap el liberalisme tant econòmic com social. El fet d'acceptar el rol del mercat en certes funcions públiques, el fet de profunditzar en drets civils i el fet d'apostar cada cop més per sumar als drets social un component de llibertat individual van just en contra de la idea de "comunitat" que volia impulsar el feixisme. La idea de "comunitat" del feixisme partia d'un estat fort i repressiu, un corporativisme que eliminés la lluita de classes mitjançant institucions que apleguessin la patronal, els sindicats i el Govern (o el Partit), el racisme com a principi cabdal en la relació entre essers humans i l'elitisme com a manera d'entendre les desigualtats socials. Els feixistes són antiliberals, antisocialistes, anticonservadors i antiparlamentaris ja que tots aquests van en contra dels seus principis: jerarquia, elit, cabdillatge, disciplina acrítica, unitarisme, contrarevolució... L'objectiu del feixisme és acabar amb les fractures socials tot eliminant físicament els elements que la provoquen.

El feixisme creu que té la funció social de regenerar la societat, de crear un nou tipus ideal d'home-soldat (no ciutadà) i de generar un nou tipus d'estat totalitari que intervingui absolutament en la vida de tots els habitants de l'estat. Pels feixistes la vida privada no existeix, tot és públic, tot es polític, tot és susceptible de ser “gestionat”. Per aconseguir-ho fusiona les estructures del partit i la milícia privada amb les estructures de l'estat que controla. És per això que necessita un lideratge ferm i indiscutible que acabi essent un mite, un déu, un esser extraordinari que mai no es pot criticar. Aquest líder encarna la sobirania nacional, encarna la voluntat de la societat, de la nació... és per això que és infal·lible. A més de fer tot això s'inventa un nou relat del passat, el present i el futur de l'estat, la societat, l’esser humà, etc. per adaptar-ho a les seves intencions. Els nazis alemanys al·ludien als mites pagans germànics i els feixistes a l'Imperi Romà.

Cap de les característiques anteriors li sembla remotament semblant a l'estratègia o principis del PSC?

Com a antifeixista declarat m'ha semblat senzillament una falta de respecte a totes les víctimes del feixisme real. El fet de tractar de simplificar el mot "feixista" i utilitzar-lo per categoritzar a tots aquells que no pensen com un mateix demostra una manca de maduresa que no sembla pròpia del director d'un diari que vol ser seriós. Però el problema no és la seva manca de maduresa, el problema és que vostè, de manera involuntària, col·labora colze a colze amb tots aquells als qui ja els interessa que això passi: els feixistes de veritat. Aquests ja volen que el terme es normalitzi, d'aquesta manera quan ells tornin a aparèixer i se'ls titlli de "nazis" o "feixistes" el terme estarà tan normalitzat que semblarà el més natural del món. Llavors ells podran tornar a prendre el poder.

Per últim, com a socialista i militant del PSC ja es pot haver imaginat com m'ha semblat el seu article. El meu partit pot tenir molts defectes i, de fet, comparteixo alguna de les idees de l'article. Pot tenir un lideratge poc adequat, pot haver-se vist superat per les circumstàncies, pot estar a la deriva, pot mancar-li un objectiu final, un model de sortida de la crisi, un relat que encoratgi a la gent, un model de país... Però el meu partit no és feixista ni ho serà mai. No és feixista perquè és socialista i demòcrata però sobretot perquè es composa de milers de militants i simpatitzants que són antifeixistes.

No tot s'hi val per aconseguir els seus objectius. Agraeixo que dediqui temps a analitzar la realitat del meu partit en tant que ho trobo de rellevància però li demano que retiri les consideracions relatives a la presumpta "deriva feixista" de la formació política on jo milito. Li demano, no només per la ofensa que això suposa, sinó pel bé del periodisme i pel manteniment del rigor de diaris independents i en català com el seu (que falta ens fa que existeixin).

Gràcies pel seu temps. Resto a la seva disposició i espero rectificació.

Manel Clavijo Losada

Normalitzar el feixisme

 

Avui no pensava escriure al blog, volia esperar a dilluns per publicar algun dels articles que tinc a mig escriure o a mig pensar. Normalment no publico en divendres ja que tinc demostrat que és un dia complicat per llegir blogs o dedicar temps a quelcom que no sigui gaudir de cert esbarjo personal. Finalment, però, m’he decidit a escriure impulsat per la indignació i la impotència. Sincerament, m’importa ben poc si avui em llegeix molta o poca gent. 

Aquesta setmana han mort dos joves militants de les esquerres dels seus respectius països. El primer va morir a Turquia a mans de les forces repressores de l’Estat Turc mentre defensava una obertura democràtica del règim i un ús menys absolutista de la majoria del Govern d’Erdogan. No és pas el mateix que demanem a Espanya? El segon ha mort a mans del terrorisme feixista present als carrers de totes les capitals europees. Cada vegada semblen més atrevits, més perillosos i més impunes... El jove antifeixista va morir per enfrontar-se a peu de carrer contra el feixisme, tot compensant la nul·la lluita antifeixista a les institucions per part dels governants francesos. El no combatre el Front Nacional allà on toca ha provocat la mort d’un noi que no arribava als vint anys. 

França no és l’únic país europeu amb aquests problemes: Àustria, Hongria, Holanda, Itàlia, Grècia... tots són bons exemples del que passa quan deixes entrar el feixisme del segle XXI a les institucions. I és que la democràcia serà militant tot il·legalitzant i perseguint aquests partits o no serà. 

A Espanya encara no tenim un partit feixista de caire estatal amb prou força com per representar una amenaça però això no durarà gaire. La caiguda del bipartidisme pot provocar una divisió de les forces polítiques que obligui o bé a un gran govern de coalició que abandoni els principis i es situï en la centralitat (tot creant el context ideal pels extremistes) o bé la ingovernabilitat més absoluta (terreny ideal pels extremistes). 

Per què sóc pessimista? És ben senzill. La ineptitud de tot el conjunt de partits actuals sumat al procés de normalització del feixisme a la vida mediàtica i a la retòrica populista ha de donar per força aquest resultat.

La ineptitud no cal explicar-la però si cal que ens detinguem en l’altre component d’aquest cocktail explosiu. Amb la normalització del feixisme em vull referir a que, en el moment que el terme “nazi” o “feixista” pot servir per qualificar a un oponent qualsevol en comptes de definir una ideologia concreta, és que hem perdut el nord.

Un govern no pot titllar de “nazi” als qui lluiten contra els desnonaments i també als qui lluiten pel dret a decidir per la senzilla raó que objectivament no tenen aquesta ideologia. Erdogan, arrel de la repressió de les manifestacions al seu país, ha demostrat estar molt més a prop  del terme “nazi” que els membres de la PAH o de l’ANC. Tot i així mai veurem a cap membre del PP titllant de “feixista” al Govern Turc. Els que si podem afirmar sense embuts que són “filo-nazis” són els integrants del club de fans de la “División Azul” a la que es va entregar un diploma a Sant Andreu de la Barca el mes passat. 

El problema d’anomenar a tot “nazi” o “feixista” és que s’acaba buidant de contingut aquest terme i s’acaba per trivialitzar el seu ús. Dit d’una altra manera: allò que fa tan perillós  titllar de “nazi” a tot aquell que no pensa com tu és que a la llarga et fa incapaç d’identificar al veritable “nazi” quan el tens al davant. És llavors quan poden tornar a guanyar. 

Menys frivolitat i més memòria. 

Manel Clavijo Losada

Carta a Ernest Lluch

Estimat Ernest,

Avui fa onze anys que et van assassinar, avui fa onze anys que vam plorar plegats a casa. Avui fa onze anys que vaig sortir al pati de l’escola amb els meus companys i professors a cridar en silenci. Avui fa onze anys que vam morir, una vegada més, per defensar els nostres ideals. Avui fa onze anys que una part de tots nosaltres se’n va anar en aquell garatge per no tornar mai més. Avui fa onze anys que un home va deixar de ser un ésser humà per passar a ser un assassí. Avui fa onze anys que vas deixar de dialogar, de parlar, de tractar de transformar un país insegur en una democràcia sense por.

Avui, 21 de novembre de 2011, tots els articles aniran dedicats a valorar els resultats de les eleccions d’ahir. El meu no pot ser així, aquest cop no. Crec que queda clar que no ha passat el que volíem esperar, de moment no cal dir res més.

Aquestes han sigut les primeres eleccions al País Basc on s’ha votat sense por. Ha sigut gràcies a tu, Ernest. Vas mostrar el camí del diàleg a molts demòcrates, vas marcar els límits del que es podia tolerar i vas fer perdre la por a molts joves dirigents que ara hauran de prendre decisions per assolir la pau.

Se’t troba a faltar a la Universitat, se’t troba a faltar al Partit, se’t troba a faltar a Catalunya i a Euskadi. Esperem que els teus valors no els haguem de trobar a faltar en un futur...

No sóc gens creient però sé que ens protegeixes ni que sigui des de la nostra memòria, és per això que he volgut escriure’t en un dia com avui.


Afectuosament,


Manel Clavijo Losada.

Cronòmetre a 0

Ara començarà el diàleg. Les negociacions amb ETA hauran de ser exclusivament sobre el conflicte armat. S’ha de separar clarament les reivindicacions polítiques de la dissolució d’ETA. En cas contrari s’haurà legitimat la violència terrorista i s’haurà demostrat que és una manera efectiva d’assolir objectius polítics. La Declaració d’Aiete, així com la declaració dels terroristes volien vincular-ho. Això no és possible ni desitjable.

Conflicte armat

L’Estat i ETA, primerament, hauran de cedir en alguns punts. El punt principal, segons el meu parer, que haurà de cedir el primer és precisament en el fet d’establir contacte i negociacions amb una banda terrorista. El segon haurà de cedir en un primer moment en desfer-se de totes les armes de les que disposa. Les negociacions no poden continuar si una de les parts disposa d’un arsenal potencialment utilitzable per seguir actuant com fins ara. La confiança és essencial per assolir un acord i la possessió il•legal d’armes no ajuda en absolut a la consecució d’aquesta.

Una vegada recorregut aquest primer pas cal parlar de la dissolució. L’Estat haurà d’apropar presos (que no amnistiar-los) i de renunciar a perseguir als integrants d’ETA que no hagin comès delictes de sang. La banda terrorista haurà de cedir en la seva pròpia dissolució. Això serà dolorós, sagnant i molt dur per moltes víctimes del terrorisme que veuran com molts integrants d’ETA que es dedicaven a recollir dades sobre possibles objectius quedaran lliures de la persecució de la justícia. El paper d’aquests individus dins la organització terrorista ha estat indispensable per poder dur a terme els actes més horrorosos de violència. És precisament per això que es tracta d’una cessió costosa a nivell polític. L’apropament de presos també serà molt debatuda però cal cedir-hi també degut a que la por d’una reorganització de la banda ja no serà possible quan s’hagin desfet de les armes i s’hagin dissolt. A més, amb la tecnologia actual es podrien haver coordinat tot i estar a molta distància els uns dels altres.

Tot fa pensar que serà en el segon pas de les negociacions quan el procés de pau passarà pels moments més complexos i dolorosos. L’Associació de Víctimes del Terrorisme, així com d’altres del mateix tipus, faran molt de soroll (amb tot el dret del món) per tractar d’evitar aquest tipus de cessions.

Conflicte polític

Una vegada ETA ja no existeixi caldrà començar a tractar el conflicte polític. Cal dir, però, que la banda terrorista tenia com a objectiu principal mantenir-se a si mateixa. ETA, en els seus últims moments, era la fi, no el mitjà. La retòrica que empraven era, això si, d’independentisme, de socialisme, etc. Aquesta, però, era la cobertura que utilitzaven per amagar a uns dirigents poc ideologitzats i una lluita armada que cada cop perdia més sentit. El món havia canviat, ells no.

A l’article de l’altre dia deia que hagués sigut un error terrible il•legalitzar Bildu. La Llei de Partits ha sigut un dels principals impediments per fer que l’esquerra abertzale democràtica s’institucionalitzés i esdevingués més important que no pas l’entorn violent d’ETA. Ha impedit que les institucions domaren a l’esquerra abertzale i la situés en un paper democràtic i amb responsabilitats que desbanqués i monopolitzés l’independentisme, fora de retòriques i actes violents.

La consulta a la ciutadania del poble basc sobre el seu futur, així com altres aspectes polítics d’àmbit nacional i social hauran de ser conseqüència dels processos electorals i de la consecució de majories. És per això que cal separar-ho del conflicte armat ja que no hi té res a veure.

Tot aquest procés ha d’arribar necessàriament a la següent conclusió: ETA ha sigut el principal impediment del poble basc per poder decidir sobre el seu futur. Els terroristes han monopolitzat un moviment que només podia tenir èxit amb mitjans democràtics i amb una majoria social sense por i sense vinculacions amb grups violents.

Manel Clavijo Losada

L’inici de la Pau

Dilluns passat, la Conferència Internacional es va reunir al Palau d’Aiete per elaborar una declaració demanant el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. L’acte va ser organitzat per l’entorn de Bildu (en concret per la Plataforma Lokarri). En aquesta conferència van participar molts partits polítics, patronals basques, sindicats i personalitats internacionals. No es va convidar ni al Govern Basc ni al Govern de l’Estat. Això va provocar algunes crítiques però el cert és que l’objectiu de la conferència requeria d’actors que no tinguessin les mans lligades i els governs, per definició, les tenen.

El resultat va ser una declaració amb una exposició de motius que es basava en una petició a tota la societat civil i a la comunitat internacional per a que es sumés al procés de pau. Les personalitats internacionals que van dirigir la Conferència van voler aportar-hi un anàlisi fred i distant basat en la seva pròpia experiència. Això cal posar-ho en valor ja que a molts de nosaltres se’ns omple la boca de sang cada cop que parlem d’ETA, opinem sempre amb els morts a la ment. Això dificulta molt qualsevol procés de pau. Aquestes personalitats, a més, demanaven que les parts cedissin (una idea fonamental en qualsevol negociació). Aconsellen que per acabar amb el conflicte s’han d’utilitzar mesures democràtiques i no violentes. La Declaració, a més, disposava de cinc punts que s’havien de complir, segons el seu parer, per tal de garantir un clima propici a la negociació. Reclamen un cessament definitiu de l’activitat armada, l’inici de converses per tractar només les conseqüències del conflicte, compensació i assistència de totes les víctimes, tractar amb els actors no violents qüestions polítiques (aquí implícitament es parla d’un possible referèndum per la independència), oferiment d’aquestes personalitats per formar un comitè de seguiment dels quatre punts anteriors.

Ahir, dijous 20 d’Octubre de 2011, la banda terrorista ETA va exposar en la seva declaració la conformitat amb la Declaració de San Sebastià i va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada (no va anunciar una treva, un alto al foc, etc.). Segons els terroristes, les raons d’aquesta decisió deriven dels nous temps polítics que propicien una resolució del conflicte polític. A més, equiparen la violència repressora de la que han fet gala en els últims 50 anys amb la pressió policial que els ha anat reduint fins a la mínima expressió.

No cal dir que aquesta declaració és insuficient. No parla de les víctimes del terrorisme i si de les seves pròpies víctimes (causades per la negligència a l’hora de manipular explosius). Continua anomenant conflicte polític al que realment és un problema de seguretat nacional. A més, no anuncia la seva dissolució ni l’entrega d’armes. Ara bé, les limitacions d’aquesta declaració no han de ser un impediment per iniciar el diàleg amb els terroristes. Aquests van renunciar a l’ús de la raó i als mitjans democràtics fa molt de temps i la declaració s’ha de llegit partint d’aquesta realitat.

Exposat això, que ningú no s’enganyi, la Declaració del Palau d’Aiete no és la causa principal de l’anunci d’ETA. Aquesta Conferència va escenificar la realitat actual: ETA ja no té base social. L’esquerra abertzale institucionalitzada, a més, ja no recolza els mitjans violents ni la lluita terrorista per assolir objectius polítics.

Les raons que han portat a ETA fins a aquest punt són, d’una banda la persecució implacable de l’estat de dret i, de l’altra, la inclusió de Bildu a les institucions democràtiques. Molts pensàvem que la única manera d’acabar amb el terrorisme era la primera estratègia, ens vam equivocar. Només quan l’esquerra abertzale ha estat prou forta com per esdevenir el germà gran, ha pogut pressionar a ETA per arribar al cessament de les seves activitats. Si Bildu s’hagués il•legalitzat mai no hauríem arribat fins a aquest punt.

Hem de celebrar l’inici del fi de la repressió terrorista a Euskadi i a la resta d’Espanya. La societat civil basca ha donat el primer pas al deixar als terroristes sense poble a qui defensar, sense legitimitat, sense justificació. Ara cal que la maquinària institucional estigui a l’alçada de les circumstàncies i estableixi un diàleg que tingui com a objectius la pau i la llibertat.

En el proper article exposaré el meu parer sobre com han d’anar les negociacions.


Manel Clavijo Losada