La gran enganyifa

Al 1977, el recent escollit democràticament President del Govern, Adolfo Suárez, i el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradelles, van iniciar negociacions sobre el que havia de ser Catalunya dins una Espanya democràtica. Les posicions de les parts implicades eren totalment antagòniques ja que el primer partia d’un estrat centralitzat i el segon d’un estat federal. El màxim en el que estava disposat a cedir Suárez era en una mancomunitat de diputacions i el requisit mínim de Tarradelles era la reinstauració de la Generalitat.

El moment era decisiu degut a una gravíssima crisi econòmica, una reforma democràtica del règim anterior que podia fracassar i uns radicalismes exacerbats en totes direccions que complicaven qualsevol presa de decisions.

L’hora, doncs, era greu i això ho van saber llegir prou bé ambdós presidents. L’inici de les negociacions, com era de preveure, va ser molt durs en tots els aspectes i semblava que podia no arribar-se a cap acord. Tot i així, en un gest que l’honora i que va fer història, el President Tarradelles va considerar que el més oportú era fer públic un optimisme que no era consegüent amb la situació real. Aquest gest va ser senyal necessari per l’arribada d’un acord i la reinstauració de la Generalitat.

Avui hem presenciat un moment històric equivalent, però no igual. En qualsevol cas l’hora és greu però els seus protagonistes no han estat a l’alçada. Mariano Rajoy ha estat inflexible i tancat en el seu búnker centralista i Artur mas ha fet tres quarts del mateix.

Tot plegat ha estat una gran enganyifa, avui no s’han trobat per negociar, avui s’han trobat per escenificar un teatre i prendre’ns el pèl als catalans i les catalanes. En una negociació s’estableixen màxims i mínims i, a partir d’aquí, s’estableix un calendari de negociacions per anar cedint en favor d’un acord efectiu. Cap dels dos presidents han estat a l’alçada i han escenificat un enroc de les seves posicions.

Recordo que en el debat al Parlament sobre el Pacte Fiscal es va retreure al PSC que no li donés suport al 100%. Es va argumentar que era un acord de màxims i que calia estirar molt la corda per poder cedir després a Madrid. Era tot mentida, l’objectiu no era cedir, era capgirar els màxims i negociar-los com a mínims per evitar haver d’entrar en el desgast propi d’una negociació democràtica. Han volgut evitar erosionar la imatge del Govern de cara a unes eventuals eleccions a la primavera.

El que passa quan hi ha un xoc teatral de trens entre dos nacionalismes és que els passatgers (els ciutadans) acaben patint les conseqüències.

Manel Clavijo Losada

Llistes tancades = Disciplina de vot

Aquesta entrada al bloc l’he etiquetat com a Pacte Fiscal però ben bé podria haver-la classificat com a Democràcia. Crec, però, que la situació de fons (el vot a l’Agència Tributària pròpia i única per Catalunya) és prou important com per posar-la per davant.

El títol de l’article crec que és prou clar i català. Tot i que és possible que hi hagi gent que, molt legítimament i de manera comprensible no vulguin o no puguin estar d’acord.

Crec que Ernest Maragall ha pixat fora de test a l'hora de votar votar diferent de la resta del Grup Parlamentari Socialista. No li puc retreure pas les seves constants declaracions, sempre polèmiques i en mitjans hostils als posicionaments del PSC. La llibertat d’expressió ha d’anar sempre per davant, siguin quines siguin les responsabilitats del subjecte. S’entén que qui ostenta certs càrrecs ha de tenir prou responsabilitat i coherència com per saber discrepar amb la direcció sense maltractar la organització. Si no és així, considero que l’error és del conjunt del Partit, ja que erra en dues de les seves funcions: la selecció d’elits i la formació de quadres.

No crec pas que les opinions d’Ernest Maragall siguin allunyades de les posicions del Partit dels Socialistes de Catalunya. Representa bé el sentiment de molts i moltes militants, simpatitzants, votants i ciutadans. De fet, em representa a mi en tant que catalanista i socialista. No entendria –i no serà així- que se’l fes fora ni que marxés per les seves idees polítiques. Ara bé, és més que comprensible que la direcció del Partit consideri oportú que les seves accions tinguin conseqüències.

I és que un membre del Grup Parlamentari Socialista ha d’actuar amb lògica electoral. Això no vol dir votar a partir de càlculs estadístics i actuar sense principis segons bufi el vent. La lògica electoral és que si les llistes són tancades ha d’haver disciplina de vot al tot el Grup. No és pas un axioma, és una lògica que cal complir per honestedat vers la ciutadania. La gent ha votat una llista, un partit, una organització i, en tot cas, un cap de llista (si aquest té més tirada que el propi partit). Els votants no coneixen ni recorden qui era el número 10 o 11 d’una llista, ni tan sols el número 3. Han votat un programa que han sentit pels mitjans de comunicació i un equip que proposa el Partit per aplicar-ho. El que s’espera és que aquesta llista actuï conjuntament, com l’equip que ha de ser.

Ernest Maragall té el dret de pensar com pensa i té la obligació moral de tractar d’influir al Partit per apropar-lo a les seves tesis ideològiques. Ara bé, cal que respecti els posicionaments del darrer congrés per fer valer el seu dret –el nostre- a pertànyer a una minoria que té vocació majoritària dins el partit. 

Manel Clavijo Losada

La coherència del PSC (II)

(És la continuació de l'article anterior)


La realitat és dura, Catalunya té poc a oferir tret d’amenaces independentistes. Espanya, en canvi, hauria de cedir en matèria de recaptació d’impostos i hauria de redistribuir el Fons de Compensació per tal de no dissoldre a la pràctica la hisenda d’algunes comunitats autònomes. A més, establiria un perillós precedent. La prova a que tot plegat serà impossible són les reaccions automàtiques del PP i el Partit Socialista Obrer Espanyol davant l’aprovació del Pacte Fiscal. El PSC ha mostrat coherència i memòria a l’hora d’actuar i de presentar la seva proposta alternativa a tot aquest desgavell.

El tercer error és tan clar com cru: no comptar amb el PP. Qualsevol gran acord a nivell nacional ha de comptar amb les forces majoritàries a nivell estatal. No és només per una qüestió moral d’incloure a les minories (tot actuant com ens agradaria que actuessin amb nosaltres a Espanya), és una qüestió pràctica a l’hora d’aprovar qualsevol iniciativa que hagi d’anar a Madrid. Això requereix de la flexibilitat d’un PP a Catalunya que no sabem si el seu augment de vots a les darreres autonòmiques l’ha ajudat a marcar perfil propi davant el PP a Espanya o són tan cavernícoles com a la resta d’Espanya. La seva ambigüitat els fa incoherents.

Sembla com si als separatistes d’una i altra banda de l’Ebre ja els hi anés bé la situació d’enroc institucional (que acaba sempre amb un escac i mat contra aquells que realment perseguim una major capacitat d’autogestió per Catalunya).   

Aquest article no té un títol referent al Pacte Fiscal perquè crec que el més rellevant d’aquest acord zombie (abocat al fracàs) és l’actuació coherent del PSC, una de les primeres de l’actual executiva i, esperem, l’inici de la demarcació del perfil propi del socialisme català que ha de ser l’alternativa a la dreta que ens governa actualment.

El PSC ha estat més coherent que CiU, ja que no disposa a hores d’ara d’una fulla de ruta i no sap cap a on vol encarar la seva obra destructiva de govern. Ha estat també més coherent que ERC, que s’ha centrat en la seva vessant independentista apostant per un acord amb la dreta que sap que serà un fracàs, en comptes de fer oposició activa contra el Govern de les Retallades (prefereixo no fer esment al cop de mà que han donat al Molt Honorable President al evitar que hagi de comparèixer al Parlament pel finançament il·legal de CDC). Ha estat molt més coherent que ICV-EUiA, que va condicionar el seu recolzament al Pacte Fiscal a l’orientació de d’ingrés extra cap a polítiques socials (tal com va fer el PSC) i finalment no va mantenir la seva paraula; no es van moure per poder sortir a la foto.

Finalment podem extreure de tot plegat que, malgrat les seves diferències en tots els eixos, els més coherents han estat Solidaritat i el PSC. 

La coherència del PSC (I)

Aquest bloc no tanca per vacances. Els temps que ens han tocat viure són convulsos i reclamen d’un anàlisi continu i pràcticament diari de la realitat que ens envolta.

Actualment, tota la política cal contextualitzar-la en el marc de la greu crisi econòmica: des de les retallades suïcides dels governs de la dreta, fins a la l’abolició o el minvament d’alguns drets civils (tot per desviar l’atenció), passant per les tensions nacionals. 

L’article d’avui tracta precisament d’aquesta última vessant de la crisi: el Pacte Fiscal. Per alguns és l’última estació abans de la independència, per uns altres és un augment d’ingressos per a eixugar el deute o aturar les retallades. Ara bé, per a tots és una iniciativa que neix morta. Tindrà com a efecte a mitjà termini més desencís vers la política i ens confirmarà una vegada més que la classe política catalana no aprèn dels seus errors.

La primera d’aquestes errades ha estat voler reformar la constitució a partir de la reforma de lleis. No té cap sentit jurídic i és, si més no, perillós pel precedent que pot establir.  Un cop més es presenta un document amb trets inconstitucionals difícilment salvables a Madrid. Ja va passar amb l’Estatut (que no deixa de ser una llei orgànica) i el Poder Judicial (emanat directament de la Constitució). Ara tornarà a passar amb el Pacte Fiscal i la participació catalana en el Fons de Compensació Territorial. Deixant de banda l’errada bàsica de no establir un calendari de reducció del percentatge aportat i el fet de no establir un mecanisme de negociació bilateral per aquest cas concret, cal fer esment que, tot i que no ens agradi, l’article 2 de la Constitució és tant arcaic i vergonyós com vigent, i cal respectar-lo si volem que altres respectin articles que si ens afavoreixen.  No es pot forçar el funcionament general de tot un Estat des d'una Comunitat Autònoma. Això és quelcom que sembla que no s’ha après. Al menys el Partit dels Socialistes de Catalunya si sembla haver pres nota de la lliçó de l’Estatut i s’ha abstingut en allò clarament inconstitucional. No ha votat en contra perquè, tot i que de manera barroera, el model de finançament  presentat és assimilable a un model federal. No ha votat a favor perquè el procediment de transformació del marc legal ja està establert i convé respectar-lo. És a dir, abans de federalistes som demòcrates.

El segon error ha estat la manca absoluta d’humilitat per part de Convergència i Unió a l’hora de mostrar-se inflexible en la negociació prèvia entre els partits catalans. Ha fet valer la majoria que sumava amb una Esquerra Republicana de Catalunya, dretana a Catalunya i esquerrana a Madrid, i amb Iniciativa per Catalunya, la part més enganyada i utilitzada en tot el procés. La proposta de Pacte Fiscal ha nascut a Catalunya fruit de la mateixa prepotència que la farà caure a Madrid. El Partit Popular farà valer la seva majoria absoluta a les cambres. I és que no es pot anar per la vida amb una proposta insolent de màxims quan a Madrid hi ha una majoria hostil a les aspiracions fiscals de Catalunya. S’ha d’anar amb un pacte ambiciós, si, però no esbojarrat. 

(continuarà a la segona part)