15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.

Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.

He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.

1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 

Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.

Manel Clavijo Losada

Carta oberta d’un militant decebut

A l’atenció dels companys:

•          Pere Navarro i Morera
•          Àngel Ros i Domingo
•          Joan Ignasi Elena i Garcia
•          Marina Geli i Fàbrega
•          Núria Ventura i Brusca

En una situació normal no us escriuria pas. De fet, no m’aproparia a vosaltres per xerrar, ja que difícilment podríeu aportar-me gran cosa excepte dels eslògans i els argumentaris superficials del Partit. No us ho prengueu això com una manca de respecte personal vers a vosaltres, probablement és més fruit dels meus prejudicis que no pas de la realitat. Ara bé, de moment cap polític m’ha demostrat ser diferent quan he intentat parlar amb ell.

Avui faig aquesta excepció i em dirigeixo a vosaltres directament per dos motius: el primer és explicar-vos un parell d’històries ben avorrides i el segon és fer-vos una petició seriosa.

La primera d’aquestes històries és la del 14è Congrés del Partit Comunista Iugoslau. Si, la primera impressió que us pot donar és que el que ve a continuació és un rotllo de primera. I no us equivoqueu.

El 14è Congrés va ser el darrer on aquesta formació política va estar unida. Es va celebrar el 1990 i va ser un dels molts detonants de la posterior Guerra dels Balcans. Per resumir-ho molt: els eslovens volien introduir un munt d’esmenes referents a la transformació de Iugoslàvia i la majoria sèrbia, encapçalada per Slobodan Milosevic, va passar el corró per impedir-ho. La delegació eslovena va marxar del Congrés i va abandonar el Partit. Rere d’ells ho va fer la delegació croata en protesta pel despotisme i el nul esforç pel consens que s’havia fet per part de la majoria. Així és com es va trencar el PCI. Resulta molt interessant veure les declaracions que els dirigents serbis van realitzar després del congrés: “la minoria volia imposar la seva tesi”, “s’ha d’acatar amb obediència allò que dicti la majoria”, “la votació al Congrés ha estat lliure, ningú no controla pas als delegats”, “que marxin si volen”. Borisav Jovic, Slobodan Milosevic, Dusan Mitevic i els altres dirigents de la majoria no van entendre que la democràcia no és només el poder la majoria sinó també el respecte a la minoria. Tampoc no van voler veure que el respecte no és només deixar parlar, és també pactar, consensuar i treballar plegats amb els qui pensen diferent. No van voler forjar la unitat, van voler forçar-la. De quina altra manera podien actuar els dirigents no democràtics d’un partit no democràtic d’un país no democràtic? D’ells es podia esperar aquesta manera d’actuar. De qui no s’ha d’esperar quelcom així és de la direcció democràtica d’un partit democràtic com el PSC, dins d’un país democràtic com Catalunya.

El segon exemple és més conegut per tots: la desaparició del PSUC. És ben cert que existeixen infinitat de versions, motius, raons i causes sobre aquest tema. Com un partit amb tanta força i arrelament social va poder acabar d’aquesta manera?

Sota el meu parer, un dels motius va ser la manca d’adaptació a la nova realitat que havien de gestionar i el nou context on s’havien de moure. Fins a l’arribada de la democràcia, havien estat una formació clandestina dedicada a la lluita contra el franquisme i a practicar la política fora de les institucions. La seva raó de ser era el carrer i l’emancipació de les classes treballadores. Un cop va arribar el període democràtic, no va saber traslladar els anhels i demandes a les institucions: la feina de despatx i la disputa partidista no eren els seus ambients. D’això se’n van aprofitar els seus adversaris i la frustració va donar pas a la desafecció i la divisió. Finalment van desaparèixer.

Al PSC li ha passat just a l’inrevés. Ha estat un Partit configurat per governar i presentar batalla als despatxos i a la lluita partidista. Un cop s’ha vist que la disputa no es pot limitar només al partidisme sinó que cal presentar batalla vers altres poders, s’ha comprovat que el PSC i el PSOE no eren els més adients i han acabat sortint de la major part dels governs. El PSC no és ni el principal partit de l’oposició, per tant ha perdut la seva raó de ser perquè ni és partit de govern ni és alternativa a ser-ho. No ha sabut reconstruir-se, ja que ha pensat que aglutinar esforços amb altres entitats de la societat civil era el mateix que demanar adhesions. I no, no és el mateix. Aglutinar és anar amb la humilitat que ha de caracteritzar als socialistes i cercar suports a un projecte que hem de construir entre tots. La salvació del PSC es troba al carrer però la classe dirigent fa temps que no s’enfanga. Ni s’enfangarà.

Anem ara a la petició (si encara continueu llegint). És ben clara: deixeu-vos de disputes i feu un pas enrere TOTS. Estic fart d’ultimàtums d’uns i altres, d’amenaces d’expulsions i de despotisme. Voleu que siguem la quarta força del Parlament al darrere del PP? Si tenim expulsions durant aquesta setmana, aquest serà el menor dels nostres problemes. A les properes eleccions potser ni arribem a presentar-nos. És que els vostres egos no us deixen veure la realitat?

Aquests dos bàndols absurds que s’han format no són pas al voltant d’una o altra visió del que ha de ser el catalanisme polític. Cap dels destinataris d’aquesta missiva sou tan idealistes. El que s’està vivint actualment al PSC és una lluita pel poder, ras i curt. Uns volen el poder que van tenir al passat, altres es pensen que el poden exercir sense límits, altres es pensen que poden aconseguir-ho per primera vegada. No sé als altres però a mi ja no m’enganyeu més. A vosaltres no us preocupa Catalunya ni el seu poble, us preocupa el poder.

I no, no us estic acusant pas de ser males persones o de ser dirigents polítics perversos. Sou víctimes dels vicis de la classe política actual. Us heu infectat de tal manera que sou cecs i no veieu el ridícul que feu. Sou sords i no escolteu allò que us demana el poble: una nova economia que no ens empobreixi, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya que no ens ofegui i uns canvis en el sistema democràtic que no ens deixin fora del control del poder. Heu perdut el gust per la política en majúscules i l’olfacte per ensumar que se us han podrit els principis. Heu perdut el tacte i ja no connecteu amb la societat ni amb la base del partit.

No heu vist com el PSC ha anat perdent pistonada. La vostra única reacció va ser formar una junta d’alcaldes i alcaldables en comptes d’una Executiva NACIONAL. Tots aquests alcaldes només es mostren preocupats pels seus respectius pobles, no fos cas que la deriva del Partit els fes perdre la cadira als seus municipis. És igual si el poble és Flix o és Santa Coloma de Gramenet. Com es pot assolir així un projecte per tota Catalunya?

Tots vosaltres, amb aquestes disputes pel poder, heu amagat el veritable conflicte intern que tenim al PSC: la lluita entre el Bé i el Mal. Entre aquells que uneixen l’ètica i la política i els que volen actuar separant aquestes característiques. Entre aquells que consideren el Partit com una finalitat en si mateix i no pas com un mitjà per canviar les coses. Entre els que es limiten a gestionar pressupostos i els que volen gestionar els conflictes socials. Entre aquells que volen presentar batalla en tots els àmbits socials i els que es limiten a la lluita partidista.

En definitiva, amagueu la lluita entre la vella política i la nova política. Vosaltres, tota la classe dirigent del PSC, representeu el primer dels grups. Sou a temps de canviar, però no serà allà a dalt. Haurà de ser deixant tots els vostres càrrecs i ajudant a donar pas als nous polítics del futur a què esdevinguin present d’una vegada.

És per això que us demano el vostres respectius passos enrere:

Pere, és el moment de fer un pas enrere. Has demostrat no saber gestionar aquesta olla de grills que tu mateix has format. T’has deixat endur per consells de gent dèspota i antidemocràtica. Jo vaig ser en el passat un gran seguidor teu i et vaig votar i defensar davant d’aquells que t’acusaven de manca de personalitat. Demostra’m que no em vaig equivocar del tot.

Àngel, és el moment de demostrar que ets responsable i honorable. Fes tu també un pas enrere però del tot. Se’t veu més preocupat per Lleida que per Catalunya i això és legítim en un alcalde però no en un dirigent d’àmbit nacional.

Marina, fes un pas enrere. Se’t veu més amoïnada pel que et diran a casa que no pas pel que et reclama el poble de Catalunya.

Nàtius, fes també un pas enrere, ja que has demostrat estar més pel cas a l’hora de representar al teu grup que no pas de representar-nos a tots.

Núria, és hora de fer un pas enrere, ja que tancar files al voltant de l’Ebre és molt legítim però Catalunya també és el Llobregat, el Ter, el Segre...

Resto a la vostra disposició i espero una resposta. Ja sabeu quina.

Atentament,

Manel Clavijo Losada

Les 10 claus del nostre ridícul

1. La direcció del PSC no creu en el dret a l’autodeterminació. La calculada ambigüitat del terme “dret a decidir” ha permès que, partits amb opinions contradictòries sobre l’autodeterminació, incloguessin aquest dret al seu programa electoral. El nucli dur del PSC considera que el “dret a decidir” es pot exercir sense necessitat d’un referèndum al respecte. Així és com anem perdent credibilitat en tots els temes de caire nacional. Per més informació aquí teniu un article on ho explico amb detall.
2. Els líders del PSC creuen que el moviment sobiranista està controlat pel Govern. Una cosa és que al Govern de CiU li vagi molt i molt bé que la mobilització social es centri en temes nacionals i no en temes socials. Com no ha de ser així si CiU és una formació nacionalista que vol amagar les seves criminals retallades? Ara bé, pensar que tot el moviment independentista és un titella és tenir molta imaginació. Només cal mirar el resultat de les darreres eleccions i l’anàlisi del votant de cada partit per veure que gairebé totes les formacions tenen independentistes com a votants. El problema de no entendre això és que es menysprea a centenars de milers de ciutadans que tenen anhels legítims i que no es consideren manipulats per ningú. Així és com anem perdent suport popular.
3. Una part molt important del PSC no entén que la Catalunya d’avui no és la dels ’80. Els fills dels immigrants ja no tenim els problemes de desarrelament que tenien els nostres pares. Som i ens sentim catalans a més d’espanyols, europeus o ciutadans del món. Això comporta necessàriament que el problema nacional que patim no és de caire ètnic o cultural. És de caire econòmic i institucional. Econòmic perquè la crisi ens ha posat davant d’un mirall que ens mostra com estem realment: Catalunya té un problema de finançament molt greu. Primer perquè el frau fiscal ascendeix als 16.000 milions d’euros, segon perquè el dèficit fiscal ronda la mateixa xifra, tercer perquè l’Estat del Benestar ha d’incrementar el seu finançament per situar-se als nivells europeus. El problema nacional també és institucional perquè tenim una classe política a banda i banda de l’Ebre que s’ha limitat a gestionar pressupostos en comptes de solucionar els conflictes socials. Quan aquests conflictes es descontrolen no hi ha ningú que pugui evitar la fractura social. Llavors és quan apareixen les solucions miraculoses i és quan ja hem fet tard per la pedagogia. Com una part molt important del PSC no ha fet aquest anàlisi, tampoc pot fer les propostes adequades. I així anem perdent projecte.
4. CiU està instrumentalitzant el procés a nivell parlamentari d’una manera partidista i despòtica. Una cosa és com s’està vivint el procés sobiranista als carrers i una altra molt diferent és com el Govern està concretant-ho tot al Parlament. El full de ruta de CiU d’abans de les darreres eleccions no tenia en compte la possibilitat de perdre un munt d’escons i haver de comptar amb ERC per assegurar la governabilitat. Això ha provocat que el rumb del Govern sigui erràtic i manifestament incoherent. Tenim uns quants exemples: es crea una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament però aquesta no ha pres cap decisió sobre el procés: ni data, ni pregunta, ni procediments... res. Es crea el Consell Assessor per la a la Transició Nacional però tampoc escull ni la data, ni la pregunta ni cap procediment... res. Es demana a l’expresident del Parlament Joan Rigol que redacti un document inclusiu a favor del Dret a Decidir per ser votat al Parlament i que assoleixi un suport superior als 2/3. Quan s’aconsegueix que el PSC hi doni suport es canvia a última hora el document i es presenta un que no té gaire bé res a veure. El PSC queda fora de la redacció d’aquest document i, per tant, no vota a favor. Finalment, els líders dels partits que han votat aquest document es reuneixen en secret i concreten una data, una pregunta i deixen els procediments per un futur incert. Com podeu veure, a CiU no li importa gaire deixar tirats als diputats, als experts o a expresidents del Parlament. I així anem desgastant-nos al Parlament.
5. El procés s’ha accelerat de tal manera que s’ha perdut tota noció del temps i de l’espai. La construcció de qualsevol Estat és sempre complexa, llarga i feixuga. Les presses d’una part del poble de Catalunya han estat animades per les formacions polítiques que voldrien capitalitzar el procés i treure’n rèdit electoral. És per això que un procés que hauria de durar anys i esperar conjuntures més favorables (dins i fora de Catalunya) es vol enllestir en només uns mesos. Qualsevol formació política que vol posar això en qüestió és titllat d’enemiga del procés. El PSC ha volgut fer-ho de manera improvisada i no se n’ha escapat de ser vistos com un impediment al procés. Així anem guanyant enemistats.
6. El federalisme del PSC es basa en una oposició aferrissada a la independència en comptes de en una lluita contra el centralisme i els problemes inherents al sistema autonòmic actual. Vaig escriure aquest article al respecte que pot ser del vostre interès. Així anem perdent oportunitats per convèncer a la gent.
7. La dualitat interna del PSC no és entre els catalanistes i els espanyolistes. És una lluita simple entre elits per cooptar el poder, ras i curt. Alguns enarboren la bandera de la minoria i els altres de la majoria, uns la senyera i els altres una no-bandera. Una prova clara la trobem a la famosa votació al Consell Nacional. Qualsevol que hagi llegit les dues resolucions que es presentaven trobarà que eren pràcticament idèntiques. L’única diferència era l’egòlatra que la presentava. Aquesta lluita interna el que fa és impedir que noves generacions d’activistes vagin substituint als antics càrrecs i renovant el partit. I així és com anem perdent militants.  
8. No hem presentat cap mena d’alternativa al procés que es duia a terme al Parlament. S’ha imposat el “no” a la darrera votació sense intentar presentar una proposta alternativa. L’argument era purament tècnic però això no treu que s’hagués pogut arribar a un acord intern per presentar en el proper Ple una resolució consensuada (si, una altra que es sumaria a les 20.000 que s’han presentat). Si volíem votar diferent al PP i a C’s havíem de fer quelcom diferent: o bé votar una altra cosa o bé fer una proposta alternativa. El que no s’hi val és fer un discurs diferent. Així és com confirmem que no som alternativa.
9. No s’ha pogut mantenir la coherència durant aquesta legislatura per les tenses negociacions amb el PSOE. Tenim molts exemples però el més clar és aquella advertència inicial del Pere Navarro quan va dir que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el Dret a Decidir. És una postura que no ha pogut mantenir durant gaire temps perquè ha hagut de renunciar a la mateixa per aconseguir que el PSOE acceptés la tesi federalista. El PSOE és, ara per ara, un llast pel PSC. I no perquè estigui en hores baixes a nivell electoral, ho és pel lideratge pèssim que tenim aquí i allà. La prova? Al 1999 el PSC va treure el major número de vots de la seva història en unes Eleccions Autonòmiques. Al 2000 el PSOE es va desplomar a les generals atorgant al PP la seva primera majoria absoluta. Per tant, no sempre existeix una correlació de resultats. Depèn dels lideratges i les conjuntures. I així és com ens anem enfonsant.
10. No hem fet cap mena d’esforç per unir forces amb ICV i altres entitats de la societat civil progressista de Catalunya. És veritat que ICV no ho posa fàcil però necessitem estar units si volem plantar cara a la dreta. És inútil pensar que uns captaran els vots dels altres perquè en el global la suma serà zero i això afectarà negativament els ciutadans. No ha ajudat gaire tampoc els constants atacs de Maurici Lucena al Grup Parlamentari d’Iniciativa (recíprocs). Tampoc hem fet bé de criticar als sindicats per donar suport al Dret a Decidir. El resultat de tot plegat és que el moviment contra les retallades ha mort. Culpa nostra? En part si ja que és culpa de tots. Així és com perdem el carrer. 

Entre todos la mataron y ella sola se murió.  

Manel Clavijo Losada

Consells per no transformar unes primàries en un parvulari

Feia un any que volia escriure aquest article però entre unes coses i altres ho he anat deixant, coses que passen! I encara sort que no es tractava del reglament de les primàries del PSC, sinó ja m’haguessin cessat!

Bromes a part, crec que era necessari escriure aquesta entrada al bloc. És important deixar clares unes quantes idees sobre què són unes primàries i per a què serveixen. Cal tenir en compte que les primàries seran un punt molt important en la vida del partit. De la maduresa de les parts implicades dependrà si aquest punt és d’inflexió o és final.

Aquest escrit està dividit en dues parts: consells per l’aparell (ja sabeu, aquells que ho controlen tot, que els pinten tant dolents però que després se’ls vota a la búlgara i tothom hi vol ser) i consells pels candidats i les candidates. Qui sóc jo per donar consells a gent experimentada? Per què em faig preguntes que no vull respondre?

Consells per l’aparell

1. L’esperit d’unes primàries és obrir els processos interns a la ciutadania. Què vol dir aquesta frase? Que part del poder de l’aparell passa a ser controlat per l’atzar. Si, heu llegit bé: atzar. I què és l’atzar sinó un munt de variables impossibles de quantificar i comptabilitzar a temps per predir el seu resultat? Podreu tractar de fer, refer, desfer, formar, reformar i deformar els reglaments però mai no podreu entrar al cap del votant X i fer que voti el que vosaltres voleu. Per tant, no cal que us capfiqueu massa en el número d’avals, els percentatges necessaris per estalviar-vos una segona volta, etc. Les primàries us treuen part del vostre poder per si mateixes. Si no em creieu podeu buscar el cas d’Itàlia: van reformar la llei electoral per tractar de fer un Parlament amb menys partits representats. El resultat va ser tenir-ne més. La política és una ciència social, no pas una ciència exacta així que fer-vos a la idea que el vostre marge és més aviat poc.
2. Si heu volgut jugar al presidencialisme ara toca assumir les conseqüències. De debò us penseu que amb una cara bonica i unes bones paraules n’hi ha prou? No! Cada candidat i candidata haurà de tenir les seves idees, les seves propostes, els seus projectes... Em seguiu? Cadascú tindrà el seu propi programa! Si, això també us ho treuen les primàries. Ja ningú no podrà tenir la capacitat d’incidir al 100% en el programa. És l’hora de dir adéu al Consells i les Conferències on s’aproven els programes electorals? Es l’hora de dir hola als equips de campanya? Tampoc ens enganyem, l’únic que canvia es que es multipliquen aquests equips i és impossible tenir-ho tot controlat. El consell que us dono és que no poseu pals a les rodes i deixeu via lliure al combat intern per les idees. Ja després s’aconseguirà sumar el programa del candidat guanyador amb les idees del partit (que molt probablement seran més semblants del que ens pensem).

Consells pels candidats i les candidates

1. Seguint just l’argument del punt anterior: heu de tenir projectes propis que justifiquin la vostra candidatura. Ser crític, aparell, catalanista, obrerista o tot a l’hora no justifica la vostra existència. Heu de marcar perfil propi i personalitat, demostrar que teniu idees que són vostres i que veniu a sumar. Reproductors, males còpies o productes de màrqueting, absteniu-vos! El meu consell és que no tingueu por a crear el vostre projecte socialista.
2. Les primàries han de ser un reality show on el guanyador o guanyadora sigui qui faci una millor oposició al govern actual. No us trenqueu el cap entre vosaltres que ni és útil per ningú ni cal fer-ho per cridar l’atenció. La clau de tot plegar és ser capaços de combinar la contraposició de programes a nivell intern amb la confrontació directa amb l’adversari extern. El meu consell és que no feu el ridícul.

En les vostres mans està el destí de la socialdemocràcia a Catalunya! Bé, en realitat em conformo si algú de vosaltres aconsegueix que ma mare deixi de preguntar-me què coi foto al PSC.

Manel Clavijo Losada

Carta als qui heu marxat

Benvolguts excompanys, 

No sóc ningú per jutjar-vos ni per tractar d’alliçonar-vos en res. No és pas la meva intenció avui amb aquest escrit. Ara bé, si m’agradaria expressar la meva tristor respecte la vostra decisió. 

En els darrers mesos he pogut veure com éreu molts els companys que trencàveu el carnet. I no ho heu fet amb gust. Segur que en el moment de prendre la decisió us venia al cap el moment en el que vàreu començar a militar i tots els bons moments passats a la organització. Com no ha de ser difícil trencar els lligams? 

Malgrat tot, tinc cert alleugeriment personal en veure com deixar el Partit no vol dir deixar el projecte socialista. Molts heu deixat la organització però lluiteu igualment per les mateixes idees en altres entitats de la societat civil. És important que seguiu donant suport als mateixos objectius. Afortunadament, el socialisme és un moviment molt extens i plural, de manera que el Partit és només un braç. Mentre no s’abandoni la lluita, no estarà tot perdut. 

Haureu de comprendre, això si, que sempre tinguem la porta oberta per la vostra reentrada i per l’entrada de tota la gent que vulgui ser partícip del nostre projecte. I és ben possible que, si redrecem la via, ens retrobem de nou per aquí. 

Què ha de passar per aconseguir-ho? Hem de trobar la manera de reconnectar amb la societat. Aquesta ha anat virant i les seves demandes i anhels s’han desplaçat i intensificat amb el temps; el partit ha d’accelerar aquest procés i adaptar-se a la nova situació. Això que és tan fàcil d’anunciar i tan difícil de concretar és el que molts estem intentant. 

I és que hem de deixar d’intentar vendre un producte a una societat que ja no es considera compradora passiva. No podem esperar a que piquin com truites de riu. Hem de ser nosaltres els qui comprem les demandes i anhels de la societat civil i esdevinguem el seu braç parlamentari. Hem d’acceptar que som només una part d’un moviment més gran i més important que el Partit. I per això ens cal molta humilitat. 

És precisament això el primer que hem de canviar. Abans de reformular les nostres idees, abans de reestructurar-nos orgànicament, abans de fer canvis d’imatge; hem de canviar la nostra actitud respecte la societat. Per què? Perquè les estructures i les idees no són dolentes per se, depenen directament d’aquells qui li donen suport i dels qui les vulguin fer funcionar. Si la nostra participació personal i col·lectiva la fem des de la humilitat, aconseguirem acceptar de manera natural valors com la diversitat, la pluralitat i també la nostra posició relativa en la societat. 

No som un gegant envoltat d’entitats satèl·lit que donen suport al nostre projecte. És un projecte envoltat de diferents organitzacions que comparteixen uns objectius mínims. Com més aviat acceptem això, abans podrem deixar enrere els interessos de partit per passar a actuar amb la honestedat i la intel·ligència necessàries. En cas de no fer-ho, serem un partit cada vegada més atrapat pels interessos corporatius i això implicarà empetitir-nos fins l’extinció. 

Espero que, més aviat que tard, ens retrobem i sigui dins el partit i no fora.

Manel Clavijo Losada

Desapareguts en combat

Aquesta expressió fa referència als soldats als qui el seu exèrcit ha perdut la pista en el transcurs d’una batalla i no els han trobat posteriorment. 

A la política sovint passa el mateix: governs que no governen, polítics que no se’ls veu però si se’ls paga, partits que desapareixen de cop i volta... 

Avui, però, no vull parlar dels grans temes de la política actual, aquest escrit tracta de quelcom més casolà però igualment important. 

I és que, des de que porto militant a la JSC i al PSC, sempre he sentit frases com aquesta: “la gent entre 30 i 45 anys no es fa militant”, “tenim molta gent jove (més per activitat que per quantitat) i molta gent gran (més per quantitat que per activitat) però al mig no tenim gairebé ningú (la majoria són càrrecs orgànics o públics)”, “alguna cosa hem de fer per captar a les persones d’aquesta franja d’edat”. Existeix com una mena d’obsessió lògica i legítima per connectar amb aquesta generació que sembla perduda en combat. Parlant d’aquest tema amb companys d’altres partits he pogut constatar que la preocupació és general. 

L’altre dia vaig fer una troballa d’aquestes que et canvien la perspectiva dels problemes que tens al cap. Una vegada més ens hem deixat endur per allò que Balmón repeteix constantment: “la política de la immediatesa”. Ens hem concentrat tant en analitzar el problema actual: perfils segons les edats, allò que els hi oferim, la manera de fer-los participar, noves estructures, nova imatge... Hem oblidat treure el zoom i ampliar una mica el marc d’anàlisi. 

I per què dic això? Perquè la troballa de l’altre dia van ser uns llistats de militants de la JSC Cornellà dels anys 90. Hi havia gairebé setanta noms i gairebé cap d’ells és actualment militant del PSC. Coneixia el número però no coneixia els noms i em va sorprendre que la majoria no participin en l’actual projecte socialista. Malgrat vaig haver de destruir els llistats llençar-los (ja que eren dades personals), aquest descobriment em va obrir la ment. Si tots aquells que, durant els anys 90, rondaven la vintena no haguessin marxat, tindríem gairebé setanta militants entre 35 i 50 anys sobre un total de quasi cinc-cents. També vaig trobar dades més generals sobre el número de militants de la resta d’agrupacions de la comarca i tots tenien un munt de militants. 

Assumint que molts d’aquests afiliats no eren actius i que existia certa fascinació per inflar els censos, la reflexió és ben clara: hi havia un bon grapat de militants de la JSC que ara ja no són afiliats del PSC. Per què van decidir marxar? Molts cops he preguntat això a diferents militants de base i cadascú sembla tenir una teoria diferent: van marxar cremats per la direcció del partit, van marxar cremats per la situació del partit a nivell nacional, mai no van existir, van anar marxant poc a poc per diversos motius...  La qüestió de fons és que si no es pren cura dels més joves, els partits tenen un futur encara més negre que ara. 

Què vull dir per prendre cura? Considerar-los un actiu present i no pas una inversió de futur, menys tracte paternalista i més col·laboració bilateral, més tracte com a majors d’edat intel·lectual i menys anar donant lliçons als nens, més vies de participació i menys rigidesa i formalismes inútils, menys limitar el radi d’acció a les polítiques de joventut i més escoltar als joves en tots els temes polítics. 

De com tractem a les joventuts d’un partit dependrà el futur d’aquesta formació. La solució al rellotge de sorra que tenim per piràmide d’edats no es troba en el punt més feble, es troba just a la base. 

Que prenguin nota d’això, no només els grans, també els joves.

Manel Clavijo Losada

Federalisme de pega

Malgrat la major part de la població consideri que el federalisme és només un model territorial, en realitat és molt més que això. Locke, Madison, Proudhon o Pi i Margall són bons exemples de pensadors que van aprofundir i acotar bé quin era el veritable significat. I és que aquest no es limita al model d’estat, ans al contrari, és tot un estil de vida a tots nivells: familiar, fratern, polític... 

Caldria que, molts dirigents dels que es diuen federalistes, repassessin els principis bàsics exposats pels intel·lectuals que van definir aquest concepte al seu dia. Potser així descobririen que, com bé deien Proudhon i Pi i Margall: el federalisme no és un model d’estat, és un principi. I com tot principi, comença per un mateix com a individu respecte la resta. Des d’aquesta visió àmplia del federalisme trobem que la llibertat només es pot assolir des de l’acord i que només es pot assolir un pacte des de la igualtat (econòmica, jurídica...) de les parts. 

El federalisme per tant, exigeix a tots aquells que es defineixin així, una aplicació d’aquest principi com a mètode d’actuació quotidià, és a dir, com a forma de viure en societat.  No s’ha de pecar de reduccionistes i utilitzar-lo com a eina per sortir de pas en una arena política tant complexa com és la catalana.

Cal ser federalista i actuar com a tal en tots els aspectes de la vida: com a membre d’una família, com a membre d’una associació, com a treballador d’una empresa, com a sindicalista, com a militant d’un partit... En definitiva, cal ser federalista com a ciutadà del món. 

I és precisament això el que no fan els que pertanyen a la vella guàrdia del PSC (i tampoc alguns dels seus no tan vells seguidors). Em sorprèn i m’entristeix cada dia més veure com uns s’enfronten als altres. Ros, Geli i companyia formant les seves entitats per poder tenir una estructura on manar ja que són minoria, Corbacho i Balmón convidant a marxar a certs sectors, Tura i Martí aprofitant per treure el cap pels mitjans... 

Em dol veure com pocs o cap dels dirigent del partit on milito s’ha estudiat mínimament què vol dir i què implica el federalisme respecte el seu paper dins un partit polític. Respecte, acord, igualtat, llibertat... són alguns dels principis que se’n deriven de viure en federalisme i d’això no se’n veu per enlloc. Que prenguin nota aquells que ara ja no manen i per això demanen llibertat i també aquells que manen i se n’obliden d’arribar als acords necessaris amb totes les parts. Que recordin això: tot allò que es trobi fora del que s’acorda no es pot regular i, per tant, entra dins de l’arbitrarietat i impedeix assolir la llibertat.

En resum, la recepta per aquest cacau que pateix el PSC és més federalisme. Però federalisme del de debò, del que comença per un mateix. 

Manel Clavijo Losada