15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.

Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.

He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.

1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 

Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un federalista

Havent analitzat els problemes tècnics de la consulta, ara toca parlar com a militant federalista que sóc.

És diu que el motiu d’haver dissenyat una pregunta d’aquesta complexitat és incloure als federalistes. Agraeixo el detall però ni calia ni ens ho mereixíem.

Els partidaris de la independència han fet molts esforços per aglutinar a una bona part del poble, mobilitzar-lo i organitzar grans esdeveniments populars. Aquests si mereixen aparèixer a la consulta amb una opció clara dedicada a ells: SI.

Els partidaris de mantenir l’ statu quo han començat molt tard a mobilitzar-se ja que es pensaven que el procés nacional no tindria tant de suport. Malgrat tot, comencen a aglutinar a una part de la societat catalana, han creat les seves estructures organitzatives i han aconseguit veu als mitjans i poder muntar alguna concentració amb un èxit relatiu. Aquests també es mereixen tenir una opció clara que els representi: NO.

Però què hem fet els federalistes? Res de res. Ni aglutinem a ningú, ni mobilitzem a cap massa, ni organitzem actes populars per la previsible manca de quòrum. No mereixem cap espai a la consulta popular per la senzilla raó que no ens ho hem guanyat.

Participaríem igualment a la consulta i, al menys jo, no em deixaria de sentir pas representat per la dicotomia del “si” o “no”. Podria votar afirmativament per forçar una negociació amb l’Estat Central que acabés amb una federalització. Podria votar negativament per la senzilla raó que no sóc independentista.

Si volem saber la veritable raó per la qual no hem tingut la pregunta dicotòmica, hem de buscar la resposta en la clau interna de les formacions polítiques que han intervingut en la confecció de la pregunta. No ho busqueu, doncs, en la voluntat del poble.

Aquest embolic de pregunta s’ha dissenyat per evitar una trencadissa interna a la coalició de CiU i a la d’ICV-EUiA. Res més.

La raó per la qual han col·locat la data pel 9 de novembre ha estat per guanyar onze valuosos mesos de marge per veure com basculen les preferències del poble català.

CiU vol intentar remuntar a les enquestes arrossegant en la seva caiguda a ERC tot fent-la entrar al govern. De ben és sabut que el soci minoritari en una coalició de govern és l’ase de tots els cops i més si s’aconsegueix situar-la a conselleries dures (Interior? Empresa i Ocupació? Serien bones opcions ja que les porten homes de partit que poden ser substituïts sense cabrejar a cap sector policial o econòmic).   

ERC vol demostrar que lidera el procés a l’ombra i que poden esdevenir un partit responsable de govern. De passada, vol veure si durant aquests onze mesos CiU s’acaba de desplomar del tot.

ICV-EUiA té com a objectiu donar el sorpasso al PSC i superar el seu tradicional sostre electoral tot compensant la fuga de vots a les CUP.  Això ho podrà fer si el PSC no participa en la consulta i queda fora de la primera plana dels mitjans durant els propers mesos.

Les CUP s’han vist immersos en aquest món polític més interessat pel benefici propi que pels anhels del poble. Només els hi queda veure-les venir.

Càlcul polític és el que tenim al davant. Tot s’ha calculat pensant només en una cosa: la consulta no es farà i tindrem eleccions anticipades.

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un politòleg

Dijous passat es va celebrar una cimera secreta per acabar de decidir quina serà la pregunta i la data de la consulta per decidir el futur de Catalunya.

Com tots sabeu, la pregunta serà doble i amb una relació en cadena: vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent? Com dic, també s’ha fixat la data: el 9 de novembre de 2014.

Davant d’això, considero que cal fer un parell de reflexions separades en dos articles: la visió d’un politòleg i la visió d’un federalista. Aquest és el primer d’aquests escrits.

Comencem!

La formulació d’aquesta pregunta que ens han presentat és totalment errònia. Consultar al poble no és pas un recurs propagandístic de cara a la galeria; és un acte democràtic de responsabilitat cívica. Com a tal, ha de ser fruit d’un gran esforç d’elaboració per tal de que la pregunta sigui: curta, simple, entenedora i dicotòmica.

Curta pels evidents motius d’espai físic que existeixen. Simple ja que ha de reduir al màxim un debat polític ben complex en el que el poble ha de prendre una decisió. Entenedora per evitar equívocs, falses interpretacions i manca de motivació a l’hora de participar a la votació. Dicotòmica per enfrontar dues possibles decisions contraposades, és la única manera d’assegurar-se que una d’aquestes dues guanyi clarament i la decisió popular sigui legitimada. Tot plegat és complex? Benvinguts a la política! O és que algú es pensava que consultar al poble era fàcil?

L’enunciat proposat, doncs, és de tot menys curt, simple, entenedor i dicotòmic. No s’ha fet un esforç al respecte, tot plegat sembla més l’ocurrència d’última hora d’un polític tip de reunions sobre un mateix tema.

I és que el poble català no està acostumat a la democràcia participativa. Està acostumat a que els polítics el representin i prenguin les decisions que siguin. Cada quatre anys es jutja què han fet a l’hora que s'elegeix de nou als representants. I ara de cop ens demanen que siguem participatius i que escollim el futur de la nació. Em sembla molt bé però, ja que s’han oblidat des del 1978 de la participació ciutadana, no crec que sigui demanar massa una pregunta clara amb dues opcions entenedores.

La gent dedica pocs minuts al dia a pensar en política i sol plantejar aquests temes en clau “salsa rosa”. La gent té altres problemes, per tant no pensa en les idees o propostes, pensa en el benefici propi i en el safareig polític que ens donen els mitjans de comunicació. I no creieu que pensen amb gaire intensitat al respecte.

Arribarem al dia 9 i, malgrat la gent tingui clar què vol per Catalunya, molts no sabran contestar a les embolicades preguntes que tindran al davant. I el pitjor no és això, algú s’ha aturat a pensar en aquells que hauran d’efectuar el recompte? El farà gent escollida a l’atzar i ben mosquejada per haver perdut un dia de la seva vida dins un col·legi electoral. Algú ha pensat en la complexitat d’un recompte d’aquest tipus? Creieu-me, fins i tot als processos electorals més simples acaben succeint conflictes i problemes. Ho he patit com a vocal i també com interventor.

Però clar, aquests polítics de saló què han de saber? Seuen els seus culs a la cadira i es pensen que tot gira al seu voltant. No són grans estadistes, són propagandistes. I la prova és la manca absoluta d’empatia que han demostrat amb una qüestió tant important com és el futur del nostre poble.

Manel Clavijo Losada

El dol de la Catalunya dependent

Ens trobem immersos en un context social on hem posat tot allò existent en crisi. Ho fan els governs amb l’estat del benestar, ho fa el poble amb el sistema de partits i ho fa la societat amb el manteniment de determinats dogmes com la unitat d’Espanya.

En aquest últim cas la situació tendeix a un procés sense possibilitat de fer marxa enrere. Si culmina amb una Catalunya separada d’Espanya és evident que mai res tornarà a ser com era abans (per bé o per mal). Ara bé, si després de la creació d’entitats com l’ANC, l’organització de manifestacions, de marxes amb torxes, de cadenes humanes, de festes populars, de consultes simulades, d’unes eleccions anticipades, de la obligació dels partits i de la gent a posicionar-se al respecte... Si després d’anys de lluita i d’activisme no s’aconsegueix la independència i es torna a l’statu quo actual, algú pensa que tot continuarà com fins ara? Després de tantes il·lusions dipositades per una part de la societat, dels neguits d’una altra i de l’oportunisme dels de sempre, algú creu realment que la societat acceptarà amb calma una marxa enrere de tot plegat?

Res no tornarà a ser el que era abans passi el que passi. Ni la situació ni la societat tornarà a ser la mateixa És precisament d’això del que tracta l’article d’avui.

Que serà d’aquesta part de societat il·lusionada? Què ens passarà com a poble de Catalunya si el resultat de tot plegat és recular a última hora i tornar a la situació anterior al procés? Com es podrà assumir aquest statu quo?

Segons el meu parer, el que li passarà a la societat catalana -abans il·lusionada- serà que entrarà en un procés de dol. Els hi passarà exactament el mateix que li passa a qualsevol que perd a ésser estimat o al que se li diagnostica una malaltia terminal. I el que els hi passi als 2’5 milions d’activistes per la independència ens afectarà a tots.

A més, ja que la societat no és un individu, trobarem gent que es quedi estancada en cadascuna de les cinc etapes d’aquest dol.

1. Tindrem aquells que es negaran a acceptar la realitat. Després de tants anys de lluita i d’activisme, hi haurà qui es negui a conformar-se amb el resultat de tot plegat. S’encaparraran en continuar amb la lluita per l’estat propi malgrat la situació hagi canviat i els suports vagin minvant poc a poc. Continuaran amb les manifestacions, les cadenes, les marxes... L’activitat serà bàsicament la mateixa però el suport popular serà molt menor. Els grups esdevindran cada cop mes residuals i irreductibles i finalment quedaran tots els veritables creients en la independència.
2. Tindrem aquells que utilitzin la violència com a eina legítima. Analitzaran que el fracàs no és del procés en sí mateix, és del mètode emprat. Una vegada l’etapa pacífica ha passat, cal passar a l’acció directa. Es crearan grups armats i l’escalada de violència serà proporcional a la ràbia que s’hagi acumulat. Aquest sector, malgrat ser el més minoritari, serà el més perillós de tots. 
3. Tindrem els qui es mirin al mirall i comencin a acceptar la realitat. La nova situació els farà tornar a analitzar el seu entorn i comprovar que els grans canvis no es poden fer en tres anys. Seran els que pensin que la independència, si arriba, haurà de ser a partir d’un procés molt gradual. La necessitat d’un estat propi haurà d’esdevenir una situació estructural, no pas una situació conjuntural per una crisi. Veuran que els soufflés no són útils per executar els canvis, només per evidenciar la seva necessitat. Tendiran al pragmatisme polític i a velles estratègies però no abandonaran l’anàlisi en clau nacional.  
4. Tindrem aquells que directament entrin en un estat depressiu. Aquesta gent esdevindran uns autèntics cínics polítics: sabran identificar tots els conflictes socials però es sentiran totalment incapaços de fer-los front. L’apatia i la desafecció els farà deixar de pensar en política. Aquest sector de la població no participarà ni passivament en política.
5. I, finalment, tindrem als que ho acceptin com un resultat natural. Seran els que, després d’haver passat un temps, hauran vist que realment era tot més complicat del que semblava. Malgrat no agradar el que ha passat, és el que fredament era més normal tenint en compte les possibilitats i els suports exteriors amb les que es comptava. Aquest sector de la població podrà participar amb normalitat a la vida política del país i deixarà de pensar en clau nacional.

Per tal de minimitzar els efectes d’un procés fracassat, cal que les relacions entre Catalunya i Espanya canviïn. Si aquests dos milions i mig d’activistes per la independència han de passar per aquestes fases i quedar-se en alguna d’elles, tindrem un problema de fractura definitiva de la societat catalana.

El federalisme, doncs, no és pas una opció, és una necessitat per tal d’evitar tots els esdeveniments descrits anteriorment, ja sigui pels 2’5 activistes d’un costat o pels x activistes favorables de l’statu quo actual en cas d’independència.

Manel Clavijo Losada

Eleccions plebiscitàries

Ja fa uns mesos que es va introduint a l’actualitat catalana l’expressió: eleccions plebiscitàries. S’utilitza per fer referència a la possibilitat de celebrar unes eleccions (anticipades o no) on l’únic punt que els partits tractin sigui la independència de Catalunya.

Són moltes les opinions que han suscitat aquesta opció, sobretot d’ençà que el Molt Honorable President Mas fes seva aquesta alternativa en cas de no poder celebrar una consulta.

N’hi ha que argumenten a favor que aquesta és l’única i última via possible per a que el poble de Catalunya s’expressi lliurement sobre el conflicte nacional. Al·leguen, a més, que és una mesura ben democràtica, legal i amb precedents que la legitimen. Sembla ser, doncs, que el més important seria votar i no tant el procediment al respecte.

N’hi ha que, pel contrari, que es mostren contraris perquè consideren que unes eleccions plebiscitàries no són la millor manera de votar sobre la independència. Per què? Perquè reduir totes les propostes i mesures possibles a un sol punt és forçar massa la maquinària. Els problemes nacionals no són els únics que pateix la ciutadania de Catalunya, menys encara en un context de creu crisi econòmica i democràtica.

Com us podeu imaginar, jo sóc dels que s’oposen a la celebració d’unes eleccions plebiscitàries. Aquí teniu els meus tres motius.

El primer és que les eleccions esdevenen plebiscitàries pel reu resultat, no per la seva convocatòria. No es pot convocar al poble a votar per escollir als seus representants i demana’ls-hi que forcin la seva elecció segons la voluntat de qui governa. La gent vota en funció de variables de tot tipus: nacionals, socials, culturals, personals... Si el resultat deixa clar que el poble s’ha decantant descaradament per escollir opcions independentistes podria arribar a considerar-se  un plebiscit. Un exemple el tenim amb la proclamació de la II República. El govern monàrquic va convocar unes eleccions municipals amb tota la normalitat, en cap cas tenien caràcter plebiscitari. Eren, en tot cas, el primer pas per iniciar un procés de regeneració democràtica una mica limitada. El poble, allà on els resultats no es van poder manipular, va votar majoritàriament per aquells partits que eren republicans. Va ser el resultat el que va ser plebiscitari, no pas la convocatòria de les eleccions. Serà el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur mitjançant una votació directa sobre aquest tema, no seran pas les elits qui ho manipulin tot.

El segon és que els representants escollits en les eleccions plebiscitàries hauran de gestionar tot tipus de conflictes socials: la crisi, la independència, el descrèdit de la ciutadania respecte a les institucions... Si no es fan propostes prèvies al respecte no sabre què coi faran a posteriori, una vegada escollits i al càrrec. Això no seria ni junt, ni ètic, ni molt menys democràtic.

El tercer motiu és que, si ens queixem de que Espanya actua com Sèrbia, nosaltres no podem actuar com Kósovo.  Independitzar-se és ja, per si mateix, un conflicte difícil de gestionar. Com no ha de ser-ho si, a més, es fa sense una consulta directa sobre el tema? Ja serà difícil que a nivell internacional ens prenguin seriosament, com serà si ens presentem a l’escena internacional amb una legitimitat limitada?

El poble de Catalunya ha de votar, però ha de votar en una consulta, no pas amb cap invent estrany.

Manel Clavijo Losada

Què hauria de passar però no passarà?

Ahir, més d’un milió i mig de persones es van donar les mans per demanar la independència de Catalunya. Van demanar quelcom ben clar i concret, no pas un canvi abstracte o la petició de reconeixement d’algun dret col·lectiu. 

Davant d’aquest esdeveniment, que no deixa d’escenificar la voluntat d’una part molt important de la societat catalana, el Govern Central ha de moure fitxa si no vol perdre la partida. Ha d’encetar el pacte i el diàleg amb la Generalitat. Com ho hauria de fer per evitar un trencadís a Espanya i al mateix PP? Això és el que intentaré respondre amb aquest article. 

En primer lloc, cal aclarir que el paper ho aguanta tot. Per tant, és més fàcil plantejar el que exposaré que no pas aplicar-ho a la pràctica. I això no és tant per la manca de lògica de la proposta com de la manca de lògica de la classe política actual. 

En segon lloc, l’escenari que descriuré no és pas el que a mi m’agradaria. Aquest exercici d’imaginació parteix d’una realitat: el PP governa a Espanya i té les seves limitacions a nivell democràtic. Per tant, les formes i tàctiques serien les properes a la manera de fer del PP si tinguessin dos dits de front. 

El primer pas certament ja s’ha donat: no trencar el canal de diàleg entre el Govern Central i la Generalitat. Ara només cal intensificar el seu ús. 

El Govern Central ha d’admetre que haurà de cedir en el fet d’haver de pactar una consulta. No pot tenir a una de les comunitats autònomes més importants en peu de guerra ni continuar essent un estat en el focus d’atenció internacional per la crisi econòmica i per la crisi nacional. A canvi de cedir en la realització de la consulta, el Govern Central podria marcar els tempos del procés. Què aconsegueix amb això? Poder fer els gestos necessaris al poble català per evitar que la consulta sigui el desencadenant de la independència. A l’hora, podrà pressionar als seus socis europeus per a que l’entrada de Catalunya hagi de fer-se mitjançant els procediments formals. 

Tot plegat es concretaria en el següent: el gest pel poble català seria la concessió del Pacte Fiscal o en l’establiment del mític “cupo”. Això caldria que s’aprovés i estigués en vigència abans de la primavera del 2014. A l’hora que es negocia això cal que s’estigui negociant la consulta i que aquesta es celebri uns mesos després de l’aprovació del Pacte Fiscal o el “cupo”, ja sigui durant l’estiu de 2014 o principis del 2015. Aquí és on entra la capacitat de la diplomàcia espanyola i catalana per pressionar a la UE i fer-la entrar en el joc, tot aprofitant les eleccions de juny de 2014. Si la consulta ha de fer esment a la integració immediata de Catalunya a la UE, la darrera ha de pronunciar-se al respecte de manera prèvia a la consulta. Si la diplomàcia espanyola té una mica d’influència, podrà aconseguir que la UE resolgui a favor d’una entrada formal de Catalunya segons els procediments habituals, sense establir una excepció. 

Una vegada la jugada fos aquesta, caldria evitar per tots els mitjans que el focus es situés en quina seria la posició del Govern Central en cas d’independència i de poder vetar l’entrada de Catalunya a la UE. Si el Govern anuncia que ho vetaria, podria haver una reacció que fes que a la consulta guanyés el si, en cas d’anunciar que no ho vetaria, podria representar un incentiu pel si. De no pronunciar-s’hi seria interpretat de tantes maneres que la reacció seria imprevisible. Per tant, per evitar tot això, caldria anunciar que després de la consulta s’avançarien les eleccions generals, independentment del resultat. Així seria un altre govern qui hauria de pactar les condicions d’una possible independència. 

Amb tot plegat què s’aconsegueix? Amb el Pacte Fiscal o el “cupo” s’aconsegueix baixar el soufflé per una banda i preparar econòmicament a Espanya per una possible independència. El fet de cedir en la realització de la consulta fa abaixar també una mica els ànims sobiranistes. El toc de gràcia seria vincular a la UE en el procés, cosa que desplaçaria el focus a les institucions europees en comptes de mantenir-se a Madrid. Les eleccions de juny del 2014 obligaria al posicionament de les seves institucions. L’anunci (però no la convocatòria) d’eleccions generals serien una bona tàctica per mantenir allunyat aquest focus de la capital espanyola. 

Res d’això no passarà però haureu de reconèixer que seria una de les vies més racionals ja que manté la lògica de la mala baba del PP a la vegada que representa una resolució pacífica del conflicte nacional. 

Manel Clavijo Losada

I si només em sento català però no vull la independència?

Sovint, uns i altres apel·len als sentiments i a casos personals molt concrets per justificar les seves posicions. Això, a nivell propagandístic i per animar manifestacions i arrencar algun aplaudiment està bé, però a l’hora prendre decisions és totalment insuficient. 

Des del punt de vista del nacionalisme mal anomenat espanyol (en realitat es castellà), s’argumenta la seva oposició a la independència fent referència a la separació física de famílies que viuen dins i fora de Catalunya i que deixaran de conviure en el mateix país. També afegeixen que molts patiran un greu trasbals al sentir-se espanyols però no poder viure a Espanya. 

A l’altre bàndol trobem al nacionalisme català, aquest calca pràcticament els mateixos arguments en quant als sentiments. Raonen que existeix un trasbals entre aquells que no es senten espanyols però es veuen obligats a viure a Espanya. 

Malgrat tot, uns i altres s’equivoquen al intentar reduir-ho tot als sentiments. La gent no pot esser classificada de manera absoluta i perfecte. No existeixen els sentiments purs en el món real. 

I just aquí és on rau el sentit del títol d’aquest article. Què hem de fer aquells que només ens sentim catalans però no som independentistes? Desconec si som molts, pocs o és una categoria on només m’hi trobo jo. En qualsevol cas, sent majoria, minoria o només un individu, som (o sóc) també Catalunya. I no ens (o no em) valen els arguments sentimentals en tant que no ens han (o no m’han) fet el pes fins ara. 

Val a dir que els independentistes si estan fent un esforç notable (però insuficient) a l’hora d’intentar raonar les seves posicions favorables a la creació d’un nou estat. És el que té contraposar un canvi als qui només volen mantenir una situació de facto i de iure, els primers s’esforcen més que els segons en tant que aquests darrers només han d’intentar torpedinar el procés per imposar les seves tesis. 

Sigui com sigui, a més, acabem (o acabo) perdent. Si seguim a Espanya, tal com estem ara, ens toca patir el mal finançament, el maltractament a la nostra llengua i els prejudicis dels intolerants. Si marxem haurem de patir els defectes i afectacions derivats de la creació d’un nou estat en un món en crisi i globalitzat i amb una societat polaritzada i gens acostumada a gestionar bé la discrepància. 

És per això que demano, en nom d’aquest col·lectiu del que desconec, no només la seva magnitud sinó també la seva existència, que el debat respecte la independència deixi de banda els sentiments. Passem d’una vegada als raonaments, a les dades empíriques, als projectes i models de país i als arguments tangibles. Només així podrem (o podré) prendre una decisió coherent a l’hora de votar a la consulta. 

Manel Clavijo

L’autodeterminació del poble de Catalunya

El dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya està essent subjecte de moltes fal·làcies, incògnites i exageracions a totes dues bandes de l’Ebre. Aquest escrit té com a objectiu abocar una mica de llum a tot aquest tema i deixar clar quin és l’origen d’aquest dret que hauria de ser inalienable. 

Ja que vull que l’explicació sigui entenedora i una mica entretinguda (tampoc no tant) faré l’argumentació en negatiu: quin no és l’arrel del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya?

El fonament d’aquest dret no és troba a la sang de Guifré el Pilós tacant un escut daurat al segle IX. 

Tampoc té com a ciments la marca hispànica de “resistència” vers la invasió musulmana a la península ibèrica a la Reconquesta durant el segle X. 

Poc té a veure amb la formació de la Corona d’Aragó, la Corona Catalano-Aragonesa, el Casal d’Aragó o com es vulgui anomenar durant el segle XII. 

Jaume I el Conqueridor arribant a Mallorca i València durant el segle XIII i poblant la zona amb catalans i catalanes no és la llavor de l’autodeterminació. Si és però, la demostració que el que es parla allà és un dialecte del català i no pas un idioma diferent. 

I no, les conquestes dels Almogàvers arreu de la Mediterrània fins arribar a Neopàtria (Atenes) al segle XIV no és tampoc l’arrel d’aquest dret. 

No té res a veure amb els conflictes entre la casa d’Urgell i els Trastàmara al segle XV. 

Tampoc el Corpus de Sang ni la proclamació de la República Catalana al 1641 és precedent al respecte. 

Ni la Guerra de Successió, ni la desfeta de Barcelona al 1714 ni el posterior Decret de Nova Planta no són arguments vàlids. 

Tampoc la resistència catalana ni el Timbaler de Bruc vers la invasió napoleònica als inicis del segle XIX són pas la raó per la qual tenim dret a l’autodeterminació. 

No ho són les Bases de Manresa (1892), el Memorial de Greuges (1895) o la Mancomunitat de Catalunya (1914), per molt que tot plegat surti als exàmens de selectivitat. 

Per molt apassionant que sigui la proclamació de l’Estat Català o la República Catalana a 1931 i a 1934 tampoc no representa l’arrel del nostre dret. 

Tampoc no ho és la defensa aferrissada contra el feixisme internacional durant la Guerra Civil Espanyola, que començava tal dia com avuí però de 1936, ni la formació d’un exèrcit català a l’inici d’aquesta.

Res de tot això! Tot plegat demostra que som una nació però el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no és pas històric ni nacionalista. Ans el contrari, és un dret que emana directament de la més estricta de les actualitats. 

La raó per la qual els catalans i catalanes tenim dret a l’autodeterminació és senzillament perquè l’estem demanant en aquests moments. La història de fa segles es pot manipular amb facilitat però l’anàlisi de la voluntat d’un poble que ara reclama poder decidir sobre la relació amb la resta de pobles d’Espanya no és alterable, és la que és.

Manel Clavijo Losada

A propòsit del famós pamflet

Fa temps que vaig dient que cal que els problemes socioeconòmics i els nacionals es tractin per igual. La societat no es divideix pas en la part que es preocupa dels problemes econòmics i els que es preocupen de la relació entre Catalunya i Espanya. A la major part de la societat els preocupen en major o menor mesura els dos conflictes socials. Com és impossible destriar en quin percentatge preocupa cada tema a cada ciutadà cal que els partits polítics donin resposta a les temàtiques en qüestió. 

A veure si som conscients d’una vegada d’una cosa: els conflictes socials no els defineixen els governs ni els partits,  els detecten i acoten aquells qui els pateixen. En una societat com aquesta és inútil tractar de classificar la societat entre classes benestants nacionalistes i classes treballadores només preocupades per temes econòmics. Hi ha de tot a tot arreu i és per això que és més necessari que mai un discurs nacional que parteixi d’unes propostes que puguin resoldre els neguits tant a les Terres de l’Ebre com a Girona com al Baix Llobregat.

Aquests dies els companys del PSC de l’Hospitalet es troben al mig de cert huracà mediàtic degut a una octaveta que han donat a conèixer i que, pel que es veu, van repartint a la ciutat. Per ser suaus i respectuosos amb els companys de la ciutat veïna diré que el pamflet és un petit compendi de tot allò que no s’ha de fer en els temps que corren.

Deixant de banda el personalisme innecessari del que fa gala aquesta publicació és important recalcar que el contingut sembla tenir un sol propòsit: provocar. Al menys ningú no pot negar que no té com a objectiu cercar complicitats... Parlar de “preocupacions reals de la gent” implica generar una dicotomia entre allò real (problemes socioeconòmics) i aquells que són irreals (problemes nacionals). Tant demagògic és veure com el Govern de la Generalitat i el Govern Central vulgui amagar les retallades amb nacionalismes de pa sucat amb oli com tractar d’amar un conflicte social com el xoc de legitimitats nacionals en el que ens trobem tractant d’imposar una preocupació única als ciutadans.

I és que tractar d’explicar el posicionament de qualsevol formació política en temes nacions tot sobreposant temes socioeconòmics i, a més, resumir-ho en quatre paràgrafs no és apte per a tots els dirigents. Requereix d’una reflexió prèvia densa, profunda, necessita d’un punt de partida molt més extens que una nota de premsa o unes declaracions superficials. El que vull dir és que si bé es cert que ningú no llegirà setze pàgines de teoria política, a l’hora de simplificar una idea cal que sigui a partir d’un pensament estructurat i pormenoritzat. Simplificar a partir de la superficialitat és practicar la demagògica.

Siguem clars, contundents, constructius... però sobretot siguem responsables a l’hora d’actuar ja que la societat actual no tindrà massa paciència amb nosaltres.

Manel Clavijo Losada