Carta als qui heu marxat

Benvolguts excompanys, 

No sóc ningú per jutjar-vos ni per tractar d’alliçonar-vos en res. No és pas la meva intenció avui amb aquest escrit. Ara bé, si m’agradaria expressar la meva tristor respecte la vostra decisió. 

En els darrers mesos he pogut veure com éreu molts els companys que trencàveu el carnet. I no ho heu fet amb gust. Segur que en el moment de prendre la decisió us venia al cap el moment en el que vàreu començar a militar i tots els bons moments passats a la organització. Com no ha de ser difícil trencar els lligams? 

Malgrat tot, tinc cert alleugeriment personal en veure com deixar el Partit no vol dir deixar el projecte socialista. Molts heu deixat la organització però lluiteu igualment per les mateixes idees en altres entitats de la societat civil. És important que seguiu donant suport als mateixos objectius. Afortunadament, el socialisme és un moviment molt extens i plural, de manera que el Partit és només un braç. Mentre no s’abandoni la lluita, no estarà tot perdut. 

Haureu de comprendre, això si, que sempre tinguem la porta oberta per la vostra reentrada i per l’entrada de tota la gent que vulgui ser partícip del nostre projecte. I és ben possible que, si redrecem la via, ens retrobem de nou per aquí. 

Què ha de passar per aconseguir-ho? Hem de trobar la manera de reconnectar amb la societat. Aquesta ha anat virant i les seves demandes i anhels s’han desplaçat i intensificat amb el temps; el partit ha d’accelerar aquest procés i adaptar-se a la nova situació. Això que és tan fàcil d’anunciar i tan difícil de concretar és el que molts estem intentant. 

I és que hem de deixar d’intentar vendre un producte a una societat que ja no es considera compradora passiva. No podem esperar a que piquin com truites de riu. Hem de ser nosaltres els qui comprem les demandes i anhels de la societat civil i esdevinguem el seu braç parlamentari. Hem d’acceptar que som només una part d’un moviment més gran i més important que el Partit. I per això ens cal molta humilitat. 

És precisament això el primer que hem de canviar. Abans de reformular les nostres idees, abans de reestructurar-nos orgànicament, abans de fer canvis d’imatge; hem de canviar la nostra actitud respecte la societat. Per què? Perquè les estructures i les idees no són dolentes per se, depenen directament d’aquells qui li donen suport i dels qui les vulguin fer funcionar. Si la nostra participació personal i col·lectiva la fem des de la humilitat, aconseguirem acceptar de manera natural valors com la diversitat, la pluralitat i també la nostra posició relativa en la societat. 

No som un gegant envoltat d’entitats satèl·lit que donen suport al nostre projecte. És un projecte envoltat de diferents organitzacions que comparteixen uns objectius mínims. Com més aviat acceptem això, abans podrem deixar enrere els interessos de partit per passar a actuar amb la honestedat i la intel·ligència necessàries. En cas de no fer-ho, serem un partit cada vegada més atrapat pels interessos corporatius i això implicarà empetitir-nos fins l’extinció. 

Espero que, més aviat que tard, ens retrobem i sigui dins el partit i no fora.

Manel Clavijo Losada

Desapareguts en combat

Aquesta expressió fa referència als soldats als qui el seu exèrcit ha perdut la pista en el transcurs d’una batalla i no els han trobat posteriorment. 

A la política sovint passa el mateix: governs que no governen, polítics que no se’ls veu però si se’ls paga, partits que desapareixen de cop i volta... 

Avui, però, no vull parlar dels grans temes de la política actual, aquest escrit tracta de quelcom més casolà però igualment important. 

I és que, des de que porto militant a la JSC i al PSC, sempre he sentit frases com aquesta: “la gent entre 30 i 45 anys no es fa militant”, “tenim molta gent jove (més per activitat que per quantitat) i molta gent gran (més per quantitat que per activitat) però al mig no tenim gairebé ningú (la majoria són càrrecs orgànics o públics)”, “alguna cosa hem de fer per captar a les persones d’aquesta franja d’edat”. Existeix com una mena d’obsessió lògica i legítima per connectar amb aquesta generació que sembla perduda en combat. Parlant d’aquest tema amb companys d’altres partits he pogut constatar que la preocupació és general. 

L’altre dia vaig fer una troballa d’aquestes que et canvien la perspectiva dels problemes que tens al cap. Una vegada més ens hem deixat endur per allò que Balmón repeteix constantment: “la política de la immediatesa”. Ens hem concentrat tant en analitzar el problema actual: perfils segons les edats, allò que els hi oferim, la manera de fer-los participar, noves estructures, nova imatge... Hem oblidat treure el zoom i ampliar una mica el marc d’anàlisi. 

I per què dic això? Perquè la troballa de l’altre dia van ser uns llistats de militants de la JSC Cornellà dels anys 90. Hi havia gairebé setanta noms i gairebé cap d’ells és actualment militant del PSC. Coneixia el número però no coneixia els noms i em va sorprendre que la majoria no participin en l’actual projecte socialista. Malgrat vaig haver de destruir els llistats llençar-los (ja que eren dades personals), aquest descobriment em va obrir la ment. Si tots aquells que, durant els anys 90, rondaven la vintena no haguessin marxat, tindríem gairebé setanta militants entre 35 i 50 anys sobre un total de quasi cinc-cents. També vaig trobar dades més generals sobre el número de militants de la resta d’agrupacions de la comarca i tots tenien un munt de militants. 

Assumint que molts d’aquests afiliats no eren actius i que existia certa fascinació per inflar els censos, la reflexió és ben clara: hi havia un bon grapat de militants de la JSC que ara ja no són afiliats del PSC. Per què van decidir marxar? Molts cops he preguntat això a diferents militants de base i cadascú sembla tenir una teoria diferent: van marxar cremats per la direcció del partit, van marxar cremats per la situació del partit a nivell nacional, mai no van existir, van anar marxant poc a poc per diversos motius...  La qüestió de fons és que si no es pren cura dels més joves, els partits tenen un futur encara més negre que ara. 

Què vull dir per prendre cura? Considerar-los un actiu present i no pas una inversió de futur, menys tracte paternalista i més col·laboració bilateral, més tracte com a majors d’edat intel·lectual i menys anar donant lliçons als nens, més vies de participació i menys rigidesa i formalismes inútils, menys limitar el radi d’acció a les polítiques de joventut i més escoltar als joves en tots els temes polítics. 

De com tractem a les joventuts d’un partit dependrà el futur d’aquesta formació. La solució al rellotge de sorra que tenim per piràmide d’edats no es troba en el punt més feble, es troba just a la base. 

Que prenguin nota d’això, no només els grans, també els joves.

Manel Clavijo Losada

Article número 100

Si al 2008 algú m’hagués dit que mai arribaria als cent articles en aquest blog, l’hauria titllat de boig. No és que sigui un número gaire alt pels cinc anys que té de durada però no em pensava que tindria tantes coses a dir. Reconec que he parlat molt d’alguns temes: democràcia, autodeterminació, economia... i molt poc d’altres temes: política internacional, política municipal o polítiques d’igualtat. En qualsevol cas vaig iniciar aquest blog perquè considerava positiu i necessari que tots aquells que tenen la responsabilitat de dirigir una agrupació tinguin un lloc on generar discurs. Dit d’una altra manera, que qualsevol militant sabés què pensa el seu primer secretari sobre temes molt concrets. L’objectiu no era condicionar o alliçonar, ans el contrari, era aportar idees al debat col·lectiu que cal tenir a totes les agrupacions. No sé si he aconseguit aportar gaire cosa als meus militants (diguin el que diguin) però al menys tinc la certesa que he cabrejat a més d’un lector més o menys anònim. Sigui com sigui, aquest article número cent va dedicat a la quinzena d’ esforçats militants que tinc a Cornellà. 

I és que, davant la militància i/o l’adquisició de responsabilitats en una formació política, es pot optar per qualsevol d’aquests dos rols: el de reproductor o el de generador. Com us podeu imaginar per la nomenclatura, jo sempre m’he estimat més ser del segon grup. 

El rol de reproductor és el d’aquell militant que es limita a l’argumentari oficial. Mai se’l veurà posicionar-se sobre un tema fins que la seva formació política no ho faci abans. El podreu reconèixer per les seves intervencions buides de contingut on: o bé agafa retalls d’aquí i d’allà de les intervencions anteriors o bé enuncia els grans problemes que patim però sense aportar cap mena de solució. Suposo que tots teniu algú al cap, ja sabeu, aquell que només es sap els eslògans oficials i poc més... És una manera legítima d’actuar però no fa cap favor a ningú. Al darrere de d’això trobem a aquell que es pensa que el seu partit polític és un fi i no un mitjà. Què passa quan aquest personatge té un càrrec d’importància? Passa el que ens està passant a tots amb Mariano Rajoy. Mai s’ha destacat per tenir cap idea pròpia ni per posicionar al PP en res en concret. Ha estat un bon jan i se l’ha anat premiant fins que ens l’hem trobat de President del Govern. El no acceptar les limitacions a temps porta a que et trobis en la soledat del poder: l’últim telèfon en sonar és el teu i has de prendre una decisió per tu mateix. 

El rol de generador és el d’aquell militant que intenta aportar idees pròpies a la ideologia general del partit. Si, és aquell pesat que allarga les assemblees, executives, consells i conferències amb intervencions sovint feixugues. Sol ser dels primers en posicionar-se en els temes d’actualitat i, de vegades, no acaba de coincidir amb la posició oficial. És el típic personatge que omple de contingut el discurs del reproductor de torn i crea el debat i la confrontació. Clar, no és el mateix dir: “cal afrontar el problema de l’habitatge” que dir: “cal nacionalitzar el parc d’habitatges dels bancs rescatats, cedir la seva gestió als municipis  i dedicar-los al lloguer social”. Ningú no es pot oposar a la primera afirmació si té un mínim d’empatia social. Ara bé, la segona afirmació és conflictiva si: no t’agraden les nacionalitzacions, no estàs d’acord amb l’existència d’un parc públic d’habitatges, no creus en el municipalisme o no creus en el lloguer. Com veieu, aquest és un altre estil legítim però resulta incòmode per aquells que volen fer de pastors d’un ramat de militants. El generador sol ser enemic de l’ statu quo i es caracteritza per quedar-se sempre amb un pam de nas: bé per no aconseguir influir o bé per aconseguir-ho i veure com els reproductors s’apunten al carro a última hora. En aquest grup trobem aquells que pensen que el seu partit és un mitjà per assolir fites concretes. Tenim un exemple ben clar en la figura de Felipe González. Ell ha estat dotant al partit d’un contingut i d’unes idees que han provocat debats, conflictes, desavinences però que han tirat tot un país endavant. Va aconseguir transformar el PSOE per poder utilitzar-lo d’eina per transformar la societat. El problema, en aquests casos, és no saber retirar-se a temps. 

Evidentment aquests dos grups són tipus ideals. Podem trobar el típic murri que es dedica a generar molt discurs en temes molt concrets que no generen conflicte intern i reprodueixen el discurs de l’elit en temes més complexos. D’altres, en canvi, generen molta ideologia en alguns temes però reconeixen les seves mancances en d’altres i reprodueixen el discurs oficial. 

Jo, en la mesura en la que sóc capaç, sóc generador. I tu?  

Manel Clavijo Losada

Balanç del 15-M

Avui es celebra el segon aniversari del Moviment dels Indignats i és per això que m’he decidit a fer una sèrie de valoracions al respecte. Per tal d’ordenar les idees i ser el més clar possible tractaré de rebatre una sèrie d’afirmacions que es fan normalment sobre aquest moviment.

1.      El PSOE va perdre bona part del seu poder municipal i les Eleccions Generals del 2011 per culpa del 15-M. La realitat és que el PSOE va començar la seva davallada electoral a finals del 2008 quan, en una entrevista de televisió, el President Zapatero confirma que estàvem enmig d’una crisi i que, per tant, en la darrera campanya electoral havien estat mentint als ciutadans negant allò que era evident. Es va confirmar la tendència a les Eleccions Europees del 2009 i a les Eleccions Autonòmiques de Catalunya del 2010 (malgrat en aquest darrer cas hi havia tot un grapat de factors extra). El punt de no retorn va ser el gir liberal que a adoptar el Govern de Zapatero coincidint amb el nomenament de la Ministra Salgado com a responsable dels afers econòmics del país. El 15-M no va ser la causa de la derrota del PSOE, va ser aquest qui va deixar orfes de representació a una part de la ciutadania que es va indignar i va decidir mobilitzar-se. El PSOE va provocar així la creació del 15-M.
2.       Darrere del 15-M estava la dreta. Si un vol analitzar si un moviment és d’esquerres o bé de dretes només cal que es fixi en dos punts essencials: la concepció de l’ésser humà en la societat i, sobretot, les seves propostes econòmiques. El 15-M tenia una concepció de l’home que es basava en la participació d’aquest en la vida pública i política, la desobediència civil envers els abusos del poder i l’aprofundiment democràtic com a recepta per incentivar la participació i evitar els excessos del poder. Les seves propostes econòmiques es poden resumir en dos punts: redistribució equitativa de les càrregues de la crisi econòmica i control dels mercats financers. Sembla clar que el moviment era d’esquerres. Probablement qui si tenia la dreta al darrere era el Govern de Zapatero...
3.       El 15-M li feia el joc a la dreta. L’esquerra estava dividida abans del Moviment dels Indignats i ho estarà després. El grau de divisió dependrà del grau d’agressió dels governs a les classes populars, de qui dirigeixi aquest govern i de quina alternativa hi hagi des de l’esquerra. Les victòries de Zapatero es van basar en les alternatives creïbles i necessàries a les agressions d’Aznar a bona part de la població: treballadors (reforma laboral), estudiants (llei educativa, congelació de les beques...), medi ambient (Prestige, nul·la protecció de la costa), terrorisme (11-M). Una vegada Zapatero es va desviar del camí ho va perdre tot i es va transformar en l’agressor i l’electorat es va dividir entre partits d’esquerra, abstenció, vot en clau nacionalista i vot al PP. El Govern de Zapatero va contribuir més que ningú en la divisió de l’esquerra.
4.      El 15-M era un moviment apolític. En tant que la política és la gestió dels conflictes socials no podem dir que aquest moviment fos apolític. Analitzaven els problemes de la societat i proposaven solucions. Cal doncs, distingir apolític d’apartidista, que era el que realment eren.
5.      El 15-M volia posar en crisi el bipartidisme i destruir el PSOE i el PP. Malgrat pugui semblar que l’objectiu era aquest (si jutgem els cartells i alguns eslògans), les intencions anaven molt més lluny que això. La qüestió no era fer perillar es dos partits majoritaris, ni tan sols tot l’establishment polític. L’objectiu de tot plegat era posar en crisi tot l’entramat de participació i mobilització ciutadana: partits, sindicats, associacions de veïns, ONG’s i altres entitats tradicionals. Posava en qüestió l’estabilitat d’aquestes entitats, més dedicades a la seva pròpia supervivència que no pas a les seves finalitats. Impulsaven un altre model alternatiu que eren les plataformes conjunturals sobre temes concrets, que desapareixen quan el problema s’ha resolt. Uns exemples clars són: la PAH, la Plataforma d’Afectats per les Preferents, la Plataforma contra les Retallades... A les universitats s’ha vist tot més clar, tant sindicats estudiantils com les assemblees d’estudiants (que semblaven la seva alternativa natural) han sofert una forta davallada. Ara bé, si hi ha cap problema puntual (tancament d’una biblioteca, supressió de la segona convocatòria, retallades en les beques...) de seguida es crea una plataforma temàtica i es mobilitza a moltíssima gent.  
6.      El 15-M fomentava l’apatia política. Aquesta afirmació es troba ja discutida amb els aclariments del punt anterior. Tot i així cal afegir que si no fos pel Moviment dels Indignats no s’hagués pogut estendre aquesta nova forma de participació i la oposició a les retallades seria molt més difícil.
7.       El 15-M està mort. Malgrat haver parlat en tot moment en pretèrit no considero que hagi mort. Més bé crec que ha deixat pas als seus hereus naturals i ha posat en contacte a desenes de milers de persones amb anàlisis i propostes semblants. A més, ha esdevingut un precedent del que cal prendre nota tant per part dels governants com per part de la ciutadania.

És possible que en vint anys el 15-M s'equipari al Maig del 68. I és que davant del no hi ha alternativa, el 15-M ens va ensenyar que si es pot i aquesta és una lliçó que marcarà a les properes generacions. 

Manel Clavijo Losada

El concepte d’unitat en les organitzacions polítiques

Deu ser perquè el meu primer contacte amb la política va ser llegint la història de la II República i la posterior Guerra Civil i que, de manera inevitable, em vaig sentir atret per l’ideari anarquista, que sempre m’ha sobtat el valor exagerat que es dóna al terme unitat.

Personalment crec que allà on molts utilitzen el mot unitat en realitat volen dir homogeneïtat. Deu ser per això pel que em sembla que la unitat no és un valor en si mateix sinó una externalitat positiva de la feina ben feta. És per això que la paraula mediocritat ressona al meu cap cada vegada que algú dóna prioritat a la unitat com a premissa irrenunciable. Em fa l’efecte que vol forçar allò que no ha sabut forjar.

Per desgràcia, a les organitzacions, és molt freqüent trobar-se amb situacions i lideratges que fan bandera d’aquesta idea. Parteixen d’un esquema mental que inverteix la realitat humana per donar sentit a un relat fictici però oportú per aquells qui l’utilitzen.

Es sol dir, en aquests casos, que la clau de l’èxit és la unitat. S’analitza aquesta com una causa que porta o facilita l’èxit. Aquesta és una visió còmode però irreal de com funciona l’ésser humà en societat. L’èxit, en realitat, és allò que porta o facilita la unitat. Només en un context engrescador i participatiu, on la diversitat sigui la protagonista, es pot assolir el consens on tothom es senti representat. L’èxit al si d’una organització és que tothom es senti, en part, guanyador. Després, en tot cas, ve la unitat consegüent i l’assoliment d’objectius ambiciosos a una escala més gran.

Malauradament la prioritat és mantenir la visió vertical de l’autoritat i l’ús del control com a eina per assolir l’estabilitat interna. Controlant a una majoria s’aconsegueix passar el corró i aplacar a la minoria, a la qual, a més, se li exigeix disciplina. Per si fos poc, es denomina això democràcia, obviant que aquest règim no és només un mètode d’elecció d’elits ni la dictadura de la majoria, és tot un conjunt de conductes i pautes que s’oposen a la imposició i a la repressió.

Per desgràcia, les organitzacions polítiques no han assumit que l’autoritat ha de vetllar per la participació dinàmica i generalitzada i que el consens ha de ser l’eina per assolir l’estabilitat. Encara no s’ha après que fins que la minoria no es pugui sentir, en part, guanyadora dels processos interns en comptes de ser esclafada pel corró, no hi haurà un sentiment d’èxit intern i de pertinença a un projecte propi.

Si tan important és per alguns la unitat, anem a la forja, no a la forca.

Manel Clavijo Losada. 

El concepte d’unitat

Aquest terme pateix, sobretot en aquests temps de crisi social, una sobreexplotació en el seu ús per part de tots aquells que volen imposar el seu model (o no-model) sense cedir ni un pam en favor de la pluralitat i el consens. Ens diuen que cal estar més units que mai com a Estat Espanyol, com a Unió Europea, com a Món Occidental, com a Partit, com a Empresa... La unitat acaba esdevenint un suposat paraigües sota el que ens refugiem d’un enemic que ens cau a sobre de manera inevitable: separatisme, mercats globals, altres cultures, pèrdua de poder, pèrdua del lloc de treball...

Tot plegat no serà fruit del temor per part del poder a perdre allò que el defineix com a tal: el control? No serà conseqüència directa del terror que produeix allò desconegut i fora de control?

Sempre ens han ensenyat que la unitat és una premissa amb la que s’ha partir en política (en el sentit més ampli del terme). La unitat és un fi en si mateix ja que els canvis socials només es produeixen si els promotors es troben ben units. La unitat, doncs, ho és tot: és la nostra identitat, allò que ens classifica, el que dictamina com i a on hem d’actuar. La unitat és el pas previ a començar a fer política sigui en el nivell que sigui.

Però, en realitat, tot plegat és només una abstracció, una idea forjada per la inexperiència d’uns, la indiferència d’altres i la malícia d’uns tercers...

La unitat no ha de ser allò que ens han tractat de transmetre, no és un valor en si mateix. La unitat no pot ser mai la premissa, en tot cas la idea de partida ha de ser sempre la diversitat i la conseqüència de posar en comú les diferents idees, de pactar, de cedir, de negociar, ha de ser la unitat. Aquest concepte no ha de ser un paraigües que ens cobreixi de l’adversitat, ha de ser el nostre estendard. No ens ha de protegir, ens ha de representar. Això només pot ocórrer si s’ha forjat amb traça i paciència. Només amb un mosaic d’identitats i d’objectius cap a una direcció i intensitat adequades per a totes les sensibilitats.

Que tot això no es posi en pràctica no és pas per ser massa utòpic. En realitat el problema rau en que posar en valor la diversitat i tractar el concepte d’unitat com una conseqüència de l’èxit en l’acceptació de la diferència (i no l’èxit com una conseqüència de la unitat) debilita la posició del poder. Posa en perill els guanys de tots aquells que es beneficien de tot l’entramat de complicitats que impedeixen canviar l’ordre establert i trencar amb l’status quo, sigui al nivell que sigui.

Manel Clavijo Losada

Consultes populars

Després del trasbals que suposa deixar-se la ràdio encesa a la nit i despertar-se incrèdul davant la mesura anticrisis i esclavista de la patronal; les típiques matisacions en declaracions posteriors i, com no podia ser altra manera, les repicades de cul dels joves sindicalistes (que expressen simbòlicament molt millor del que jo podria amb paraules); he decidit dedicar aquesta entrada a un altre tema d’actualitat.

Des del setembre hi han hagut tres onades de consultes populars arreu de Catalunya. Primer a Arenys de Munt, després una tongada de ciutats de caire nacionalista i, diumenge passat, va arribar el torn d’un seguit de ciutats més heterogenies.

La participació ha baixat del 27% a la primera ronda fins al 21% de l’altre dia. Tot i així s’esperen pel 25 d’abril i pel 20 de juny noves consultes sobiranistes arreu de Catalunya. La del juny inclourà, si tot surt com volen els organitzadors, a Cornellà en el seu catàleg de ciutats.

S’ha creat per aquest motiu l’entitat “Cornellà Decideix”, malauradament en la mateixa linia que a la resta de municipis. L’adverbi “malauradament” no és un terme afegit gratuitament, ni molt menys, és fruit de la composició i finalitat de l’esmentada entitat.

En primer lloc, aquest grup es composa d’elements sobiranistes d’ERC i CiU que canalitzen electoralment el moviment independentista amb una plataforma fora d’aquests partits però amb cares prou familiars com per relacionar-los indirectament amb aquests.

En segon lloc, la finalitat oficial d’aquests ciutadans sembla ser “fomentar la participació ciutadana” i la “democratització del sistema”. No entraré en l’eterna discussió entre la legitimitat dels representants del poble i la legitimitat de l’expressió directa d’aquest. Tampoc no utilitzaré el recurs fàcil de relacionar els referèndums amb les dictadures. Només voldria esmentar tres idees que em venen al cap:

1. Resulta curiós el fet de que, en un procés tan formalment democràtic i obert, l’entitat “Cornellà Decideix” no discuteixi en el seu sí la pregunta a formular a la consulta del 20 de juny. Fins i tot abans de presentar-se oficialment ja tenien el material informatiu editat amb la pregunta impresa!!! No volien que fos participatiu? Qui ha pogut escollir l’objecte i la pregunta de la consulta? La resposta és clara: els elements sobiranistes d’ERC i CiU.

2. És significatiu, també, que, havent-hi en tràmit parlamentari una Llei de Consultes Populars, no s’hagi fet mai cap esment a aquesta. Si tanta participació volen, per què no aprofiten la mediatització d’aquestes consultes per dir la seva al respecte? La resposta és clara: no creuen en la Llei de Consultes populars, creuen en LA SEVA CONSULTA.

3. És molt trist que aquestes entitats locals es desinflin i desapareguin una vegada efectuada la primera (i última) consulta municipal organitzada per ells. És una llàstima ja que podrien aprofitar l’entrada en vigor de l’esmentada llei per fomentar consultes d’INTERÈS MUNICIPAL ara que tenen muntada l’estructura. Quelcom semblant vaig suggerir al Tresorer de “Cornellà Decideix” a Ràdio Cornellà i vaig ser contestat amb una rialla.

Per tot plegat crec, i espero equivocar-me, que aquestes entitats tenen la única i exclusiva finalitat de realitzar les consultes sobiranistes i, després, desaparéixer. Tenen el dret a fer les coses així però estàn enganyant a la gent amb arguments de “lego”. Dibuixen els seus objectius de tal manera que pot semblar que volen fomentar la participació de les persones en política quan, en realitat, el que volen és assolir el seu objectiu abstracte: la independència.

Participació política

De tant en tant va bé escriure sobre temes abstractes fora de l’actualitat político-social que ens envolta. Això permet dues coses: la primera és reflexionar sobre aspectes de la vida de caire atemporal, la segona és recórrer a aquests escrits quan no hi ha res millor a penjar.

Avui voldria parlar, com bé diu el gens original títol de l’entrada, sobre participació política. Em referiré només al sector que conec: el polític, i a la franja que, de moment, ocupo: la juvenil.

No fa gaire vaig assistir a un acte sobre participació juvenil a Granollers. Ja vaig publicar a la web de l’Agrupació les meves reflexions al respecte. El que pretenc ara no es narrar de nou els esdeveniments sinó participar-hi amb la meva opinió.

Un dels aspectes que més preocupen als encarregats de fer funcionar una associació qualsevol és com fomentar la participació ciutadana en l’engranatge del sistema que representa una entitat. No voldria ser agosarat però crec que la clau de tot plegat és, senzillament, no negar la realitat que ens envolta. En un context liberal-individualista no podem seguir utilitzant els vells i transcendentals discursos del passat.

A l’actualitat, la gent, i sobretot els joves, són més pràctics que en el passat. Voler fomentar la participació fent referència a la terra, a la ideologia o a un paternalisme pedagògic (del tipus: Ego sum lux mundi, i tu estàs equivocat) ja no funciona. El concepte amb el que ara s’ha de treballar és “eficàcia individual”. S’ha de poder transmetre la possibilitat de que l’individu pot i ha de desenvolupar projectes individuals encarats al col•lectiu.

Evidentment hi ha associacions que permeten aquesta possibilitat més que altres. Escombrant una mica cap a casa diria que els partits polítics, en tant que possibles partits de govern, són els més eficaços. I, anant més enllà, les seves joventuts, en tant que associacions menys rígides són el lobby ideal per dur a terme aquesta eficàcia individual.

Si algú arriba fins aquest punt sense dormir-se potser es preguntarà: com es poden donar a conèixer les associacions i el nou paper de l’individu en elles? La resposta, una vegada més, és no negar la realitat que ens envolta. S’han d’utilitzar els nous mitjans de comunicació que ens ofereix internet. Això si, no cal caure en el ciberfanatisme ja que tan fàcil és obrir una finestra com tancar-la. El temps emprat en la visió d’una pàgina és molt reduït i s’ha d’entrar per la vista.

La presència virtual (més vistosa i assequible) ha de ser el complement de la presència al carrer. Cal guanyar-se el carrer de nou utilitzant la nova filosofia, no només s’ha de sortir per mostrar la nostra posició respecte els diversos temes que ens afecten, hem de sortir al carrer per escoltar a la gent, per adaptar-nos a ells, no a l’inrevés. Ens cal la humilitat del segle XXI i ens sobra el paternalisme del segle XX del qual encara se’n fa bandera.

Cal que tots ens autoanalitzem com a individus i com a integrants d’una entitat, si ho som, per veure si complim aquests nous reptes.

Manel Clavijo Losada