15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.

Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.

He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.

1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 

Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.

Manel Clavijo Losada

El problema d’Espanya: la dreta no democràtica

La democràcia és molt més que un simple procediment d’elecció d’elits polítiques. En realitat, es basa en uns principis elementals: ètica, transparència, participació, cooperació... Aquests han de ser assumits per totes aquelles organitzacions i persones que participin al sistema. Si alguns o algú trenquen el compromís amb aquests valors, la democràcia esdevé una simple poliarquia corrupte i poc o gens fiable. 

La dreta espanyola no accepta cap dels principis democràtics esmentats abans. L’únic element de la democràcia que accepta o tolera és la pluralitat d’opcions a escollir. I es tracta només d’una qüestió d’interessos: d’una banda legitimar el sistema i, de l’altra, dividir a l’esquerra. 

La manca de veritables demòcrates a la dreta no és pas una característica nova del sistema de partits espanyol. Ja a la Restauració tenim exemples reals i ben actuals de com funcionava la dreta més rància. Una d’aquestes situacions es va donar al Congrés mentre un diputat progressista feia una intervenció demanant millores en l’educació pública d’una Espanya que, encara a finals del segle XIX, tenia una taxa d’alfabetització molt minsa. Mentre aquest diputat feia aquesta petició al govern, des de la bancada conservadora va començar a sonar cert xivarri i algunes burles al respecte i, després d’algunes interrupcions, el diputat progressista va haver d’aturar definitivament la intervenció per preguntar directament quin era el motiu de tanta burla. La resposta, malgrat ser del segle XIX, encara pot gelar els cors dels demòcrates del segle XXI: “ens burlem de tu perquè la nostra ideologia ens ho permet, el més divertit de tot plegat és que tu, pels teus principis, ens has de respectar”. 

És per això que no ens ha de sorprendre que el President del Govern no comparegui gairebé mai davant els mitjans (només quan participa en cimeres), que no respongui a segons quines preguntes, que el PP utilitzi les seves majories absolutes de manera absolutista, que no dimiteixi mai ningú per casos de corrupció fins que no queda casi provat, que estableixin xarxes clientelars (eufemisme de màfies), que hagin professionalitzats i desideologitzat els principals càrrecs del PP i del Govern, que existeixin presumptes sobresous, que s’hagi instaurat un boicot constant a la funció de control al govern per part del Congrés i el Senat... 

No ens ha sorprendre però si ens ha d’indignar. Aquest país no serà mai una veritable democràcia fins que no s’apliquin els seus principis plenament malgrat les alternances d’uns i altres. La dreta espanyola ha de deixar de banda el seu tardofranquisme i els seus principis i valors autoritaris. 

Aquesta és la resposta a la pregunta: per què no dimiteix Mariano Rajoy?

Manel Clavijo Losada

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA

Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

El dit d’Aznar

Dubto que, a hores d’ara, quedi algú que desconegui l’últim tic, propi del cacic que és, de l’expresident Aznar. No és la primera vegada que, per motius aliens a la política, aquesta caricatura malcarada de Groucho Marx torna a les primeres planes dels diaris.

Ja fa un temps va recomanar a la gent que conduís com volgués, sense fer cas a la DGT. Aquesta vegada va decidir saludar als estudiants que l’esbroncaven a la Universitat d’Oviedo amb, el que s’ha anomenat en castellà: una “peineta”.

Va ser la resposta més intel•ligent que se li va ocórrer davant les acusacions de la gent de “terrorista” i “assassí”. No descarto pas la possibilitat de que l’objectiu del gest no fos altre que sortir als mitjans, d’altra manera mai no hauríem sabut de la seva “conferència” a la Universitat.

Malauradament, la història ens diu que aquest no ha sigut el pitjor ús que li ha donat Aznar als seus dits. L’expresident va començar a utilitzar els extrems de les seves mans quan, a principis dels 90, va endegar el model d’oposició destructiva i gens cooperativa que tenim actualment. Apuntava al, aleshores President, González i li exigia la dimissió contínuament. El nivell de crispació va ser tal que, finalment, el PP va guanyar al 1996.

Durant els primers quatre anys es va entretenir a cercar empreses per privatitzar i va saber utilitzar l'anular i l’índex per retallar partides a la Fiscalia Anticorrupció (amb els resultats per tots coneguts), entre d’altres.

Durant els últims quatre anys del seu govern va utilitzar tots els seus dits per fregar-se les mans mentre veia “créixer” l’economia espanyola, que no el poder adquisitiu dels espanyols. També, en el temps que li quedava lliure, els va utilitzar per anar de la mà de Bush&Co. i per sortir a la foto representant els defensors de les guerres injustes i de les violacions del dret internacional.

Només ha utilitzat bé el dit en una ocasió (i va ser a mitges): quan va escollir el seu successor. Va demostrar així el veritable funcionament intern gens democràtic del PP. També va permetre que el seu partit perdés les eleccions d’una vegada. Per desgràcia va utilitzar el seu “delfí” com una “marianoneta” i, de nou, l’oposició va ser destructiva i gens cooperativa.

En un moment donat, Rajoy va decidir tallar els fils que el lligaven a les voluntats d’Aznar però encara continua amb la mateixa estratègia.

Aznar, ara que no controla cap “marianoneta”, ha d’utilitzar els seus dits per fer una “peineta”.


Manel Clavijo Losada