Lliçons apreses

Aquests comicis ens han servit per aprendre plegats una sèrie de lliçons que, bé per ignorància, bé per manca d’experiència democràtica, alguns no tenien encara gaire clares.

Aquest vol ser un decàleg amb l’objectiu de no fer perdre el temps als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb romanços.

            1. Les enquestes poden coincidir amb al realitat. Ara bé, normalment no és així. Una enquesta és a la realitat el que una fotografia en blanc i negre és a una escena que es vulgui immortalitzar. Es sap què passa en aquell moment, no un segon abans ni un segon després. A més, la parcialitat de la mostra impedeix veure els colors que ens omplen de matisos la imatge: vot ocult, indecisos, canvis d’opinió d’última hora... Les enquestes tenen valor si s’analitzen seqüencialment, com en un vídeo (que no deixa de ser una sèrie de fotos muntades una rere l’altre). Només així podem saber el valor real de la informació d’una enquesta: comparar-la amb l’anterior i amb la posterior i calcular la tendència. En aquest cas era relativament clar veure certa baixada de CiU d’ençà la convocatòria de les eleccions.

          2. Les polítiques de retallades sempre passen factura. CiU va pensar que seria la única formació política al Govern en tota Europa que, malgrat practicar destralades als drets socials i a l’economia de les persones, no tindria desgast electoral. La gent pateix i espera política en positiu, no política que resti. La gent, actua, doncs, en conseqüència a l’hora de votar.

          3. Les campanyes electorals serveixen d’alguna cosa. I encara més si ets un partit d’esquerres. Catalunya és majoritàriament de centre-esquerra i l’electorat de CiU també ho és en bona mesura (sembla mentida, oi?). L’abstenció afecta més als partits d’esquerra ja que és un electorat més crític i idealista, la dreta es mou més per càlculs i per interessos. CiU no tornarà a tenir majoria absoluta ja que ha anat perdent part del seu electorat de centre-esquerra. El PSC ha tret millor resultat allà on s’ha bolcat en fer una campanya més intensa. Al Baix Llobregat han aguantat com han pogut com a primera força però a Barcelona ha estat impossible i han tingut uns resultats catastròfics. Això té a veure amb qui té més tradició de fer campanya a peu de carrer i qui no en té.

       4. Retallar caps surt més a compte que retallar l’Estat del Benestar. ERC ha estat la gran beneficiada d’aquestes eleccions, passant a ser el principal partit de l’oposició. Això ho ha aconseguit amb una renovació clara en la seva imatge i demostrant que les disbauxes del passat havien servit per aprendre dels errors. De vegades no cal afegir nou davant el logo, tan sols cal renovar-se de veritat.  

         5. L’alternativa ha de ser alternativa. El principal partit de l’oposició en un context democràtic on l’alternança és possible pot arribar a governar. De fet, si no ho fa n’és substituït per un altre. L’alternativa al govern ha de demostrar ser diferent, engrescadora i contundent. Això s’aconsegueix amb un programa complert i ben pressupostat que comenci a promocionar-se el primer dia, no pas els últims quinze. A més, l’alternativa no només ha de ser diferent al que proposa el Govern, també ha de ser diferent a la resta de partits opositors. Un clar exemple és el Partit Socialista Francès dels anys ’70, va avançar als comunistes amb un projecte alternatiu a l’aristocràcia econòmica que proposaven els conservadors i a l’oligarquia estatalista comunista. Aquest projecte era cooperatiu i es basava en l’autogestió dels treballadors en el seu lloc de treball. El poder ni pels privats ni per l’estat: per la gent. Van acabar al govern.

          6. Tota acció té la seva reacció. Si agites el nacionalisme català, excites també el nacionalisme espanyol.  La carta independentista era d’un sol ús i de doble fulla. CiU no l’ha jugada ni bé ni quan tocava. A CiU els sobren advocats i economistes i els hi manquen politòlegs i algun físic que els hi expliqui que confrontar nacionalismes és com empènyer una paret per intentar fer-la caure. El més probable és que la força que hi apliquis en una direcció es veurà contrarestada per una força d’igual intensitat però de sentit oposat.

         7. L’original és sempre millor que la còpia. A més, per més que t’hi escarrassis, imitar-lo només li dona més protagonista i publicitat al producte genuí. La millor campanya a ERC ha estat la de CiU i la seva voluntat d’un poble.

          8. El joc “Yo Presidente” és només això: un videojoc. Intentar frivolitzar el procés democràtic, tot fent avançar les eleccions de manera oportunista i apoderant-se de les legitimes aspiracions nacionals d’una part del poble de Catalunya, pot ser efectiu en simuladors però la realitat és ben diferent. La raó la tenim a la novena lliçó.

         9. A Catalunya existeixen dos eixos: dreta-esquerra i nacionalisme espanyol-nacionalisme català. Obviar això és no saber com funciona la política ni poder representar mai al poble de Catalunya. Aquests eixos han existit, existeixen i existiran sempre que hi hagin desigualtats socials i contextos plurinacionals. O sigui que en tenim per estona.

      10.   Si la gent participa massivament podem evitar que partits com PxC entrin al Parlament. Ja que la llei de partits no ho pot evitar degut a que a Espanya no cal ser demòcrata per presentar-te a les eleccions, la ciutadania ha de tenir els seus propis mitjans per evitar que el neofeixisme torni al poder. Com ha passat en aquesta ocasió, si la participació és més o menys alta també ho serà la barrera electoral estipulada (per la inexistent llei electoral catalana) i també ho serà la barrera electoral efectiva (el tant per cert amb el que ha sortit el partit amb menys representació). Votar en blanc també és efectiu si amb això evitem la irrupció de la nova dreta decimonònica al nostre Parlament.

Heu après alguna cosa? Tranquils, els dirigents de torn de ben segur que no.

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l’esquerra (III): El Nostre Relat

Aquest escrit tracta sobre el relat necessari per trobar les complicitats i el suport social i assolir els nostres objectius finals. Aquest no és un article descriptiu amb unes propostes pel debat, aquest és íntegrament prescriptiu i parteix de l’assumpció de l’objectiu final de la democràcia econòmica.

El relat és el camí per l’assoliment del nostre objectiu final com a socialistes. Són els mitjans i les mesures que cal emprendre a nivell macro.

Són quatre les potes que han d’aguantar aquest nou projecte socialista: un estat del benestar intens i extens (per eradicar la pobresa), control dels mercats financers (per garantir el poder democràtic per sobre dels poder econòmics), un model de creixement econòmic sostenible (per repartir de manera efectiva la riquesa des del moment de la seva generació) i un nou sistema de relacions laborals que passi pel cooperativisme i l’autogestió (per eradicar l’explotació laboral).

Fins ara, la socialdemocràcia s’ha centrat només en una de les quatre potes: l’estat del benestar, aquest ha tingut, té i tindrà un paper i un objectiu necessari i clar: gestionar la problemàtica derivada de les desigualtats socials, conseqüència directa del sistema econòmic actual. Aquest assegura i garanteix uns drets socials necessaris per establir les bases d’una societat més justa i millor protegida de l’economia salvatge dels mercats. Ara bé, no hem de prendre la part per la totalitat, aquesta és només un dels instruments que hem d’utilitzar per arribar a la democràcia econòmica. Els poders públics han d’ampliar les seves funcions.

Respecte la segona de les potes: el control dels mercats financers. Aquesta es justifica en el poder excessiu i fora de control democràtic de la gran banca i els grans especuladors. Si no se’ls lliga en curt serà impossible assolir una democràcia econòmica ja que perillarà la mateixa existència de la democràcia. És necessari que l’esquerra s’uneixi a nivell europeu per impulsar una regulació estricte de cara a protegir-nos dels especuladors i que obligui a la banca a assumir responsabilitats socials.

Això presenta dues dificultats: la primera és aconseguir tirar endavant aquesta regulació a nivell internacional i la segona que aquesta sigui respectada pels qui l'han d'acomplir. És per això que cal que, a nivell estatal, es creï un instrument directe de control indirecte en els mercats financers. Aquest no és altre que la Banca Pública, un model ètic, social i de propietat estatal que actuï com un intrús en el sistema i obligui a la resta a imitar-lo o perdre quota de mercat. És la única manera d’assegurar el correcte compliment de la legislació en aquest sector (en cas d’aconseguir el suport internacional) o el compliment d’unes normes morals (imposades per l’exemple de la Banca Pública) que haurien de ser bàsiques en un sector com el financer.

Aquest instrument, a més, ha de servir per orientar l’economia en temps de bonança i expansió i per evitar que en temps de recessió es tanqui l’aixeta del crèdit i s’ofegui als autònoms i a les petites i mitjanes empreses.

Respecte a la tercera pota: el model de creixement econòmic. Aquest ha de partir d’un teixit industrial divers i d’uns tractors econòmics fruit de la Tercera Revolució Industrial. El model productiu ha de partir del principi de la sostenibilitat, no pas de la maximització dels beneficis i la minimització de costos. Aquest punt està ampliat en l’article anterior.

Respecte a la quarta i última pota: les relacions laborals. Aquestes han de partir dels principis d’eradicació de l’explotació laboral. El model que garanteix aquest principi és el cooperatiu i és per això que cal donar les màximes facilitats en la creació d’empreses que segueixin aquest sistema de relacions laborals i de gestió interna. Volem l’assumpció d’una democràcia econòmica i aquesta també passa per la capacitat de decisió i gestió dels treballadors en el seu lloc de treball. Cap democràcia és viable si, com passa ara, 1400 persones tenen el control de més del 80% del PIB a Espanya. 

Aquest esquema de quatre potes es pot resumir en un post-it però cal molta feina per tirar-lo endavant. És molt més complicat del que sembla ja que les potes han d’estar imbricades. Ara bé, no és impossible, cal voluntat política i molta gent que recolzi aquest projecte.

Aquest relat del que hem d’anar fent per assolir els nostres objectiu considero que és realista, il·lusionant i, a més, gestiona quatre fronts oberts que té la democràcia vers el sistema capitalista.

Com he anat dient en els anteriors articles, tot plegat és només una proposta més de totes les que haurem de sotmetre a debat d’aquí a ben poc.

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l'esquerra (II): Objectiu Final

Aquest article considero que tracta l’aspecte clau del problema de la socialdemocràcia del segle XXI. Sovint s’utilitza el mot “deriva” per definir el rumb dels partits d’esquerres a l’hora de presentar programes electorals, plantejar i executar polítiques públiques, definir estratègies polítiques i afrontar diferents esdeveniments amb posicionaments ideològics coherents.

No és, com normalment es creu, el tacticisme, els càlculs electorals o la geometria variable la causa de tot plegat. Més aviat són la conseqüència de no disposar d’uns objectius finals a nivell ideològic ni estratègic. Això provoca indefinició, dubtes, canvis bruscos, obres de govern desdibuixades... Això acaba obligant a les organitzacions polítiques a fer ús dels càlculs electorals per compensar la manca d’un horitzó, d’una meta, d’una Itaca que ha de ser realista, útil i ambiciosa pel poble a qui es vol representar.

És per això que ara el vot és tan volàtil. Es busca una complicitat puntual per unes eleccions concretes en comptes de cercar un recolzament continuat per emprendre grans reformes amb el màxim suport social possible. Si no hi ha un destí definit tampoc hi haurà un camí a recórrer.

Arribats a aquest punt dels processos històrics convé no cometre dos errors de base respecte els nostres objectius finals. La primera errada és que la nostra meta sigui abstracta i/o difusa i la segona és no confondre mai el mitjà amb el fi.  

Sobre el primer error cal fer esment a que principis com l’equitat o la igualtat són això: principis. És una manera d’interpretar la realitat, de funcionar com a persones, d’actuar com a Zoón Politikón. Ara bé, no són objectius finals en si mateixos i, en el cas que es volguessin plantejar com a metes a assolir, serien poc tangibles i difícilment il·lusionants per una bona part de la ciutadania, que exigeix quelcom més directe i contundent.

Sobre el segon error cal fer esment a que l’objectiu més o menys clar de la socialdemocràcia actual és mantenir o ampliar l’Estat del Benestar. Ens hem perdut en l’instrument, en el mitjà, en el camí cap a un objectiu no definit. El camí era l’Estat del Benestar però el destí havia de ser un altre. Ens hem acomodat a la via al mateix ritme que la societat s’ha adormit en les seves reclamacions. O potser ha estat la societat la que, tot veient la desacceleració de les nostres ambicions col·lectives ha decidit aturar-se? Tot plegat és perillós ja que el camí es troba ple de bandolers neoliberals i si ens conformem en defensar el camí i no passem a l’atac tenim totes les de perdre.

Abans de passar a fer una proposta d’objectius per la socialdemocràcia del segle XXI convé fer una repassada breu a algunes de les ideologies que tenim al voltant. Això ens ha de servir per comprovar com arriba a ser de necessari tenir uns objectius finals clars i ambiciosos.

El neoliberalisme català, encarnat en CiU, ha aconseguit tenir un objectiu contradictori però clar: volen un estat amb unes competències mínimes però propi per Catalunya. Aquells que no creuen en la utilitat de l’estat volen fer un de nou. L’objectiu nacionalista de crear un estat-nació els hi serveix per començar de nou una sèrie d’estructures d’estat en plena crisi, tenint facilitats per a aprimar-lo des de bon principi a la vegada que engreixen el poder dels mercats. Té l’èxit que tots sabem.

El neoliberalisme espanyol es troba en la situació contrària: té com a objectiu sortir de la crisi i prou. Quelcom poc encoratjador i pitjor gestionat. Els hi està passant factura malgrat intentin desviar l’atenció o culpar a l’herència rebuda.

Fora dels partits de govern trobem formacions minoritàries com ara els comunistes, amb objectius clars i contundents que fidelitzen el vot però no generen complicitats més enllà dels cercles ja existents. Una cosa similar els passa als eco-socialistes o a les formacions identitàries (sense cap ànim de posar-los al mateix sac). El destí sense una fulla de ruta tan creïble i il·lusionant com aquest no aconsegueix la complicitat general necessària. Tot i això és molt millor tenir uns objectius finals minoritaris que no tenir-ne i anar a la babalà, com és el nostre cas.

Segons el meu parer, la socialdemocràcia ha d’aspirar a tenir un objectiu clar: la democràcia econòmica. És a dir, el poder del poble per sobre dels grans agents econòmics. La política ha de situar-se en un nivell superior respecte l’economia. Els poders públics han d’exercir un control estricte de l’economia sense que això suposi un minvament de la capacitat emprenedora. A més, aquests poders han de partir d’una major participació de la ciutadania en els centres de decisió, és a dir, en tot allò que els afecta com a ciutadans, com a treballadors, com a clients, com a veïns... Ser els amos del seu propi destí col·lectiu.

Cal tenir en compte, però, la necessitat de concretar-ho a partir d’un relat, d’un full de ruta. Això és tan important i ha de ser tan realista i il·lusionant com la mateixa destinació final. Aquest serà el tema del següent article.  

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l’esquerra (I): El Creixement

Aquest article ja entra en el fons de la qüestió d’un dels tres conflictes més importants de l’esquerra al segle XXI. Espanya, a més, és un exemple paradigmàtic d’allò que es tractarà en aquest escrit: ens manca un model de creixement econòmic propi d’esquerres.

Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica... I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la riquesa entre el conjunt de la societat.

Quan és la gent qui té això en ment el problema és molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia moderna.

En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres d’actuació del neoliberalisme.

Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del 2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros). Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen per evadir?

La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.

No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però considero que és bo aportar alguna idea al debat.

En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.

Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una oportunitat.

Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys protagonistes.

Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres objectius finals com a socialistes.

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l’esquerra: introducció

Ja fa temps que pensava en dedicar tot un serial d’articles en analitzar els problemes de la socialdemocràcia moderna. Els últims esdeveniments electorals (i no electorals) m’han obert una finestra d’oportunitat mental, i potser social, per realitzar-los ara i fer-los públic durant les properes setmanes.

Volia dedicar el primer article directament al primer dels problemes a analitzar però en l’últim moment l’he tatxat i he començat de nou. Considero necessari justificar les motivacions que m’han portat a escriure aquests articles. Cada cop més gent veu les conseqüències dels problemes de l’esquerra però convé no confondre’ls amb les causes. L’objectiu de tot plegat és assenyalar allò que tothom veu per separat però mai s’acaba de posar en comú i en un context adequat.

Els partits socialdemòcrates estan patint una crisi de credibilitat terrible. Això no és nou, ja ve de la Crisi del Petroli dels anys ’70, quan el neoliberalisme va agafar definitivament impuls i va començar a guanyar l’hegemonia. Des d’aleshores Europa ha estat controlada pel neoliberalisme econòmic i el conservadorisme moral (amb comptades i no gaire notables excepcions). Fins i tot l’SPD alemany o el Labour Party britànic s’han apropat a postulats centristes que han acabat per desdibuixar-los.

A l’actualitat, malgrat la crisi estructural del sistema capitalista, les esquerres no han aconseguit agafar les regnes de la situació, no han estat identificades com a possible sortida a la situació de crisi multinivell que viu Europa. A més, s’han perdut els últims governs “progressistes” del Mediterrani, en part per la deriva centrista i desdibuixada que ja en el passat havien patit la resta de partits socialdemòcrates del continent. França és l’únic país on governa l’esquerra i ho ha fet gràcies a l’impuls d’un règim Presidencialista i pels pèls. A més, està seguint una política econòmica si més no discutible, tot signant el pacte d’austeritat que condemnarà els Estats de Benestar dels països més pobres d’Europa. Al menys si han marcat unes línies vermelles per on no es pot retallar.

Aquí a Espanya el PSOE està en caiguda lliure. Malgrat no perdre a Andalusia (per por al PP) i guanyar a Astúries (pel desgavell organitzat pel Cascos), a l’hora de la veritat el miratge s’ha acabat. Euskadi i Galícia s’han girat d’esquenes a les propostes i candidats socialdemòcrates tot i patir les retallades del Govern Central i, en el cas sobretot de Galicia, també de l’autonòmic. Tot fa pensar que a Catalunya es repetirà aquest esquema.

Com a socialistes no podem pensar que tot plegat es redueix a la conjuntura i als governs anteriors. No es pot reduir a la vinculació mental que tenen els ciutadans entre la crisi estructural del capitalisme i el partit que governava en el moment de produir-se i/o agreujar-se.

No és hora de resignar-nos, és hora de trobar solucions i, abans d’això, cal saber quins són els grans problemes de l’esquerra.

Properament es publicaran tres articles dedicats cadascun a un dels tres problemes que, al meu parer, són els grans conflictes interns que pateix l’esquerra.

•   No tenir un model propi de creixement des de l’esquerra. Com volem créixer?
•  No tenir uns objectius finals definits, propis i engrescadors a nivell ideològic. Quins són els nostres objectius finals?
•   No tenir una fulla de ruta que serveixi de relat per enganxar a la gent al nostre projecte. Com arribem a la nostra meta?

Manel Clavijo Losada

Cuando veas las barbas de tu vecino cortar…

He creído conveniente hacer un nuevo paréntesis en la temática habitual de este blog (sin salir de la política) y adentrarme en cuestiones fuera del ámbito catalán y estatal. Hoy es el día después de las elecciones gallegas y vascas y es necesario reflexionar y hacerlo público para que alguno tome nota…

Este artículo se va a centrar en las elecciones gallegas ya que considero que son las más normalizadas puesto que no ha habido históricamente un voto oculto por la ilegalización de opciones políticas.

Entrando en el fondo de la cuestión, basta con leer algunos medios de comunicación para comprobar, una vez más, el trato frívolo y carente de sentido de la ética periodística de algunos titulares. Éstos hacen referencia a la reválida, para la política destructiva del Gobierno Central, que representa la mayoría absoluta de Feijóo. También se destaca oportunamente que es la figura del líder popular gallego la que ha parado el choque de la impopularidad tanto del Presidente del Gobierno como de sus recortes. Lo sitúan además como futurible candidato a sustituir a Marianico el Re-corto.

La realidad es otra. Analizando someramente algunos datos electorales nos damos cuenta que Galicia no es el Edén popular. La participación ha caído en más de 230.000 votos, el voto en blanco roza ya los 40.000 y los nulos han aumentado en un 130%. Por si fuera poco, el PP ha perdido 145.000 votos.

Por lo tanto la gente ha castigado a Feijóo y ha mostrado su desconfianza ante el sistema de partidos actual.

Si el PP ha aumentado su mayoría absoluta no es gracias a su gestión o al carisma de su candidato, es porque carece de una oposición con cara y ojos que presente un proyecto viable, creíble e ilusionante. El BNG se ha dividido y el PSdG se ha desplomado como nunca.

La mejor baza de Feijóo ha sido Pachi Vázquez y los socialistas, así como la irrupción de un nuevo partido de izquierdas que le ha restado votos a toda la oposición. ¿Será el momento de empezar a plantearse un nuevo Frente Popular siguiendo el modelo Syriza pero sin dejar fuera a la socialdemocracia?

Tomemos nota de cara a los próximos comicios.

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades II

Després del parèntesi de l’anterior article, amb el consegüent rebombori, torno a l’anàlisi de les eleccions del proper 25 de novembre.

Cal prendre’ns molt seriosament aquests comicis, ens hi juguem molt com a ciutadans i com a socialistes. Si volem que la opció política que representem sigui una alternativa vàlida i ben definida hem de saber llegir l’objectiu real d’aquesta convocatòria per tal de poder contrarestar els seus efectes.

I és que l’avançada de les eleccions té l’objectiu d’esdevenir un plebiscit per la independència. Ara bé, això no seria ni recomanable, ni democràtic, ni realista. Unes eleccions mai no poden ser una pseudoconsulta o un protoreferèndum. Intentar vendre i promocionar el contrari representa un ús equivalent al que fan les dictadures respecte les consultes populars.

Que ningú s’enganyi, aquestes no són les eleccions de la independència, tampoc són eleccions constituents ni la gent votarà només en clau nacional per molt que des del Govern s’intenti forçar.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya votaran calibrant, sovint inconscientment, moltes variables diferents: esquerra-dreta, espanyolisme-catalanisme, afinitat partidista, càstig a formacions polítiques, etc.

Els partits polítics es presentaran el proper 25 de novembre amb un tot un grapat de propostes en totes direccions. Aquestes hauran de satisfer les demandes relatives a l’eix socioeconòmic (què hem de produir, com generem ocupació, quines han de ser les relacions laborals, com controlem el sistema financer...) i també les de l’eix nacional (quina relació hem de tenir amb Espanya, com ho hem de decidir, quin finançament volem per Catalunya...). Aquesta és la prova més clara que aquestes eleccions no poden ser equiparables a una consulta on només es tracta de respondre una pregunta sobre un sol tema.

Voler presentar, doncs, aquestes eleccions com una votació per la independència demostra un oportunisme mesquí i una ignorància galopant vers la política i la societat. Això és encara més preocupant quan la idea sorgeix del pinyol del partit del Govern de la Generalitat, demostrant que més que una formació política és una agència de publicitat encarregada de guanyar eleccions.

Si realment volen copsar la voluntat dels catalans i catalanes respecte l’estat propi només cal que convoquin una consulta amb una pregunta concreta i unes opcions clares i irreductibles. Si el que realment volen és prorrogar quatre anys més la seva deriva neoliberal al Govern només cal que continuïn com ara. Ara bé, aquest comodí independentista només es pot utilitzar un cop i cal assumir-ne les conseqüències. 

Manel Clavijo Losada