Una de reformes...

La setmana passada vaig parlar de la vaga, ara toca parlar de les reformes. Tot plegat són temes que afecten profundament als treballadors i a l’Estat de Benestar. És per aquest motiu que cal parlar-ne de manera clara i amb un debat sostingut en el temps.

Al menys jo, la claredat la guanyo amb el pas del temps i a base de discussions amb la gent (i amb mi mateix). Això va molt bé per mantenir la crítica en el temps i no caure en els paranys del marketing i les modes que indueixen sempre a la combustió espontània d’idees, amb l’inevitable oblit posterior.

Per evitar aquests efectes de la falsa política, cal anar parlant de les reformes i anar seguint la seva deriva pràctica.

Fa unes setmanes, a Ràdio Cornellà, vaig sentir a una companya de l’Agrupació parlant al programa “Les Veus de la Ciutat: Edició Joves” sobre la reforma de les pensions i la reforma laboral.

Les seves declaracions eren fruit de la claredat i del debat sostingut que reclamo. Allò que va dir ho recolzo al 100% ja que considero que és el sentiment de tota una generació de joves, en la qual m’hi trobo.

Les idees bàsiques les poso aquí per escrit.

La primera idea és que, si s’han de fer reformes, aquestes han de començar pels ciments i no per la teulada. El que ha fracassat és el model productiu del totxo i el turisme, no pas el sistema de pensions o la flexibilitat laboral anterior a la reforma.

Amb un model productiu viable i a ple rendiment no calen més reformes. Quan tot anava suposadament bé vam assolir uns índex d’atur molt baixos, cosa que demostra que les relacions treballador-empresa funcionaven tal i com estaven.

La segona idea és que si s’amplia l’edat de jubilació fins als 67 anys, els joves trobarem més temps en entrar al mercat laboral ja que no podrem accedir a la vacant d’aquells que es jubilen. Aquesta reforma, cal insistir-hi, no caldria amb un model productiu que assegurés un alt índex d’ocupació.

Si a més se’ns vol exigir cotitzar 20, 25 o 30 anys, no té cap sentit abaratir l’acomiadament ja que per cada any que passi ens podrem haver passat uns mesos a l’atur, allargant amb això l’assoliment d’aquests anys.

Com no tot han de ser crítiques, també s’han de fer propostes. En quant al model productiu, el que s’hauria de fer és encarar-lo cap a les energies renovables, indústria en la que som un referent mundial. En quant a les pensions, enlloc d’obligar, s’hauria de bonificar bastant el fet de que algú vulgui treballar 2 anys o més a partir dels 65. També s’haurien de rebaixar els supòsits que permeten la jubilació anticipada.

A diferència dels altres, nosaltres critiquem i proposem. Alguns haurien de prendre nota ja que se’ls paga massa bé per la feina que fan, i per les idees que aporten – o no- per sortir de la crisi.


Manel Clavijo Losada

Ara que ningú no en parla...

La foto també va ser d'un 29 de setembre, però de 1909.

Pràcticament ha passat un mes de la vaga general que va trasbalsar alguns generadors de males opinions intereconomitzats i telemartiritzats. A les televisions es van veure les més anecdòtiques que representatives escenes de limitats cerebrals aprofitant la confusió per robar uns Levis.

També vam observar com els cadells pagats indirectament per la Patronal baixaven de la zona alta de Barcelona. Aquests van anar a rebentar la vaga fent veure que eren uns anti-tot... De ben segur que els seus papis es varen alegrar en veure els seus estimats fillets deslegitimant una protesta ja de per si molt discutida.

Deixant de banda la lluita de xifres, que aporta més tinta i paper que interès, cal analitzar-ho tot des d’una vessant més política que no pas matemàtica.

Els sindicats tenien motius per organitzar una vaga general, això sembla indiscutible. La Patronal té les seves estratègies i subterfugis per coaccionar al Govern. Els sindicats, com és lògic, també tenen maneres de tractar d’influir en la presa de decisions. El seu modus operandi, és més públic ja que té sindicalistes en comptes de bitllets.

S’ha discutit molt de la utilitat estratègica de les vagues en l’actualitat i molts les han titllat d’anacròniques. El que realment és anacrònic és fer anàlisis d’aquest tipus sense tenir en compte que actualment a França s’estan fent tantes vagues en un any com les que portem nosaltres en 30 anys. El problema és que les crítiques ja no venen sols de la dreta, si no també d’algun tipus d’esquerra que creu que les vagues només són lícites si es fan contra un sistema autoritari o un govern de dretes.

Quan el diàleg social es trenca, el Govern fa decrets, la Patronal amenaça i els sindicats fan vaga. Així és com funciona tot plegat. Si no es volen decrets s’ha d’arribar al pacte, si no es volen amenaces s’ha de ser ferms i si no es volen vagues s’ha de ser flexible.

Ara bé, i tot s’ha de dir, què és això de fer una vaga passat l’estiu i una vegada s’ha aprovat la reforma laboral? Si la vaga general volia influir en la presa de decisions s’hauria d’haver fet al juny, com la última, i no pas quan el Govern no pot fer marxa enrere. El fet de no haver actuat d’aquesta manera fa pensar que potser l’objectiu era tenir la vaga de rigor, acontentar a la base i, de passada, justificar les subvencions anuals.


Manel Clavijo Losada

Hi ha qui diu...

Hi ha qui diu que dedicar part del teu temps a la política és inútil, que no serveix de res. Que els pobres s’han de dedicar únicament a treballar per mirar d’abandonar la seva condició, si poden…

Alguna vegada he sentit dir que només els empresaris d’èxit haurien de dedicar-se a la política, que ell són lliures dels lligams de la necessitat i que mai no entrarien en escàndols de corrupció.

Fa molt de temps que existeix el pensament apolític que creu que ja no existeix ni la dreta ni l’esquerra, que governi qui governi és tot el mateix. La gestió és sempre la mateixa.

Alguns diuen que ens equivoquem pensant el contrari, que ja ens ho trobarem en el futur, que tot plegat és un gran circ i que al participar som els pallassos que, a més, paguen l’entrada.

Diuen que ens equivoquem si pensem que podem representar correctament els interessos de la ciutadania, que tots acaben enganxats en la seva pròpia teranyina d’interessos personals i pressions externes al funcionament democràtic.

Hi ha qui parla molt i hi ha qui diu alguna cosa.

Jo crec que no hem errat en escollir el camí. És cert que hi ha errors, que cap partit, organització o govern és perfecte. Però, si fos així, quin sentit tindria pertànyer a un projecte polític? Si no hi hagués res a regenerar, a millorar, a fomentar o a transformar no dedicaríem el nostre temps a la política.

Aquesta és una generació de joves amb voluntat progressista i de canvi. Estem aquí per no repetir els errors de les generacions passades.

Alguns, des de fora, diuen que estem equivocats. Nosaltres, des de dins, sabem que podem redreçar la via escollida.


Manel Clavijo

A qui votaries?

Va néixer al 1955. Ve de família d’obrers i pagesos que van haver d’immigrar a la gran ciutat per poder prosperar i tenir un present i futur millor del que els esperava al camp.

Va començar al món laboral als 16 anys, combinava els estudis a l’institut amb la feina a les arts gràfiques, primer, i a la indústria electrònica, després.

Només amb 17 anys ja militava en un grup d’oposició al règim franquista. Com tants d’altres, tenia com objectiu derrocar la dictadura que ja casi arribava a les quatre dècades de durada. La seva joventut, doncs, va estar emmarcada entre la feina d’obrer a diferents fàbriques i la política clandestina, la primera alleugerava l’economia familiar, la segona, tot i que perillosa, animava el seu esperit antifeixista.

Va començar a militar al seu partit actual al 1978. La feina a Sant Andreu de la Barca i la seva activitat política activa va impedir que continués amb els seus estudis de dret i econòmiques.

Va ser alcalde d’una ciutat propera a la capital. Aquesta, com d’altres de la zona havia estat plantejada com un magatzem de treballadors, sense serveis, infrastructures, higiene... va aconseguir transformar la ciutat i fer-la habitable. La seva carrera política va continuar en diferents càrrecs d’importància.

Actualment és cap de llista del seu partit per les eleccions autonòmiques de 2010.



Va néixer al 1956. Ve de família d’empresaris del món tèxtil i metal•lúrgic de la província de Barcelona.

Va estudiar a diversos col•legis com el Liceu Francès i va llicenciar-se en econòmiques però va haver d’abandonar els seus estudis a la Facultat de Dret.

El primer contacte amb el món laboral va ser una vegada acabada la carrera, en un departament d’un grup d’empreses industrials. D’allà va passar a dirigir una societat d’inversions del mateix sector. La seva joventut es va veure emmarcada en el sector privat, intentant fer prosperar empreses que s’obrien pas a l’estranger ara que la democràcia estava consolidant-se a tot l’estat.

No va ser fins l’any 1982 que va entrar a la política activa, començant al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat. No pensava continuar en el sector públic però finalment va ingressar al seu partit actual exercint, entre d’altres càrrecs, com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

La seva carrera política l’ha dut al moment actual, cap de llista del seu partit a les eleccions autonòmiques del 2010.


La biografia personal d’un polític serveix per donar coherència a les seves propostes i a la seva manera de fer en la seva tasca diària.

Qui d’aquests dos s’assembla més a tu? Només una persona que ha viscut en un ambient semblant al teu podrà comprendre al 100% els teus sentiments, les teves inquietuds, les teves passions, les teves demandes...

A qui votaries?

El primer català a la Lluna

Senyores i senyors, amb tots vostès, en primícia mundial, en exclusiva universal, el demagog, el poc llegit, aquell que intenta prendre el pèl a tots els ciutadans, aquell que en lloc d’experiència i obra de govern acumula anècdotes i barrabassades, l’inimitable Ramon Tremosa!

Si, com heu pogut llegir al títol de l’entrada inaugural del curs polític, Ramon Tremosa és el primer home en arribar a la Lluna, de fet s’hi ha instal•lat. Tenim proves que demostren que ja fa temps que és allà, al menys les seves declaracions online i les explicacions posteriors ens fan veure certa falta d’oxigen...

Amb el seu portàtil s’ha dignat a dirigir-se a nosaltres, pobres terrícoles, regalant-nos la següent demostració d’ètica i d’intel•ligència: “Montilla = Franquisme sociològic. Què hauria dit el PSC si Jordi Pujol hagués convocat eleccions en un dia de Barça-Madrid? Convé que voti molt poca gent (només així el tripartit pot repetir) i per això barregen al màxim futbol i política. Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia: regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme. Quin final de l'aposta estratègica d'ERC!!”

Deixarem de banda el fet, més que estudiat, que l’abstenció sempre afecta als partits amb una massa d’electors menys mobilitzats, és a dir, a l’esquerra i no precisament a la dreta. Potser des de la Lluna creu que l’abstenció provocarà l’entrada de tots els minúsculs partits al Parlament... és el que té no veure des d’allà l’anomenada barrera electoral.

Després, tant a la Cadena Ser com al seu blog personal, va decidir afegir-hi més gasolina a les seves incendiàries declaracions.

Per què cataloga al PRESIDENT DE LA GENERALITAT de franquista sociològic? Què és allò que l’impulsa a comparar-lo amb el somni d’un dictador sanguinari com Franco? Quin és el greu atemptat contra la democràcia que ha comès el PRESIDENT DE LA GENERALITAT?

La resposta és ben senzilla: convocar unes eleccions tal i com mana el procediment democràtic. Això si, sembla un greu problema que coincideixin amb un partit de futbol... Al senyor Tremosa, a més, la convocatòria d’eleccions li recorda al Franquisme... ens prens el pèl, Ramon?

Sembla ser que com no el deuen fer gaire cas en la seva tasca diària com a orador de luxe a la Lluna cal que, de tant en tant, faci de les seves per sortir als mitjans de comunicació, una estratègia tant madura i meditada com les seves declaracions al facebook.

Arribats aquí, potser algú es preguntarà: i allò de “regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme”? No us preocupeu, la raó també és molt simple: l’entrada de Ryanair a l’Aeroport del Prat. Exacte, el nou finançament, els nous nivells competencials i tota l’obra de govern no serveix de res davant de l’entrada d’una nova aerolínia al Prat. Ens prens el pèl, Ramon?

Si vius a la lluna i vols que et rescatin d’allà, pixar fora de test serveix, a vegades, per sortir a la tele, potser fins i tot et donen una conselleria si t’avorreixes allà!

I ja que ha citat al Franquisme, on era el seu líder, l’Artur Mas, durant el Franquisme? El President de la Generalitat lluitava a la clandestinitat contra la Dictadura. El senyor Tremosa mentrestant, anava encara a la platja amb flotador i mirava, com sempre, a la Lluna.

La setmana que ve ja parlaré de biografies i vides dels candidats...


Manel Clavijo Losada

4 anys, 14 morts i 27 ferits

Fa quatre anys, quan jo en tenia 16, cursava 4rt d’ESO i volia ser enginyer industrial. Tot just acabava de formalitzar la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i no podia imaginar-me que al 2009 seria escollit Primer Secretari de l’Agrupació de Cornellà. Tampoc podia imaginar-me que el meu futur universitari seria, des de bon principi, lluny de la ciència.

També fa quatre anys l'Estatut de Catalunya va ser aprovat i, més tard, va ser plenament vigent. Alguns articles van ser denunciats pel Grup Parlamentari del Partit Popular i pel Defensor del Poble davant l'òrgan competent per fer-ho: el Tribunal Constitucional.

Durant aquests quatre anys, mentre un servidor s’apropava cada vegada més a la política i s’allunyava de la física i la mecànica, el Tribunal Constitucional anava fent-se malbé i podrint-se sense trobar solució al trencaclosques de l’Estatut. Els esdeveniments no es van succeir per culpa de la incapacitat del poder legislatiu de renovar als magistrats i també per la utilització d’un Estatut per forçar (en una direcció o altra) l’evolució dels conflictes territorials intrínsecs i ancestrals en la política estatal.

Analitzant molt per sobre els articles que segons el PP eren contradictoris amb la Constitució, trobem que sembla que existeixi certa animadversió cap a la diferència dins l’Estat Espanyol. La impossibilitat de Castella de dur a terme un procés jacobí a tot el territori va gestar la tradicional ràbia conservadora cap a la perifèria, de la qual el PP sembla ser l’hereu.

Només un exemple: la seva oposició a que Catalunya esdevingui una nació. Que no s'equivoquin, l'Estatut no transforma culturalment Catalunya, només formalitza jurídicament una realitat preexistent. Per tant, els símbols nacionals són propis d'una tradició, d'un acord implícit en la configuració d'una societat, en aquest cas la catalana. L'Estatut, una vegada més, formalitza una realitat ja existent. El Tribunal Constitucional finalment ha considerat la menció del preàmbul com a no-vinculant jurídicament, recordant en vuit ocasions la “indivisible unidad de España”.

El model territorial del PP es l'immobilisme perpetu. El model territorial del TC és el d'un text, la Constitució, que segons hem pogut veure té dues interpretacions possibles: progressista i evolutiva o conservadora i immòbil.

Arribats a aquest punt, no vull oblidar-me de donar-nos a tots el condol per la mort dels 14 articles suprimits pel TC que van ser refrendats per dos parlaments i per un cos electoral. Esperem, això si, que els 27 articles ferits puguin ser recuperats a la pràctica i que no siguin un obstacle per al correcte funcionament de les institucions catalanes. Suposo que es podran forçar de tal manera que s'acabin deixant de banda les decisions d'un Tribunal caducat i amb la mateixa pudor a podrit que alguns punts de la nostra políticament antiga Constitució.

Aprofito l'article per demanar als qui reclamen una reforma de la LOTC per impedir que el TC pugui dictar sentència de lleis refrendades per referèndum que utilitzin el cap. Si el PP està en desacord (com segur ho està) presentarà un recurs en un hipotètica nova LOTC ( pràcticament impossible per l'aritmètica parlamentària). Evidentment el Tribunal Constitucional no s'autoamputarà part de les competències de què disposa actualment. Per tant, políticament aquestes reclamacions són una carta als Reis Mags fora de context.


Manel Clavijo Losada

Obrerock 2010

Ja ha passat un temps prou prudencial, més de deu dies, per fer una valoració política i pública del primer concert jove pel Dia del Treballador que vam organitzar l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya.

Deixant de banda el número d’assistents, superior al que esperàvem, els problemes tècnics intrínsecs en qualsevol celebració (i encara més si aquesta és la primera) el que vull és fer esment d’aspectes més polítics.

Personalment, el que considero més importants d’aquest concert és el fet de que s’hagi realitzat amb el treball, l’esforç, la dedicació i la il•lusió d’un grup de joves com nosaltres. Teníem l’objectiu de donar a conèixer la nostra Organització en un dia tan emblemàtic com el del Treballador i recaptant diners pels damnificats del terratrèmol del passat gener a Haití. Ho vam complir amb escreix.

Ens hem de sentir molt orgullosos d’haver pogut organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquesta dificultat en un temps rècord. El resultat, com ja dic, va ser més que satisfactori per totes les parts.

Hem demostrat que els joves som del tot competents i capaços de desenvolupar projectes molt ambiciosos i de dur-los a terme sense cap mena de tutela per part d’actors externs a la nostra Organització.

Finalment, vull donar les gràcies al nostre company i amic David Baleta per amenitzar l’ambient amb la música de moda, al grup d’indie-rock Mahoney per la seva formidable actuació i la seva complicitat amb tots els presents i, com no, a tots els assistents i participants a l’acte.

L’any ve tornarem a celebrar el Dia del Treballador amb l’Obrerock 2011. Serà en un context polític ben mogut i emocionant per tots els amants de la política.

Us animo a tots a participar al vostre projecte socialista!


Manel Clavijo Losada