Carta als qui heu marxat

Benvolguts excompanys, 

No sóc ningú per jutjar-vos ni per tractar d’alliçonar-vos en res. No és pas la meva intenció avui amb aquest escrit. Ara bé, si m’agradaria expressar la meva tristor respecte la vostra decisió. 

En els darrers mesos he pogut veure com éreu molts els companys que trencàveu el carnet. I no ho heu fet amb gust. Segur que en el moment de prendre la decisió us venia al cap el moment en el que vàreu començar a militar i tots els bons moments passats a la organització. Com no ha de ser difícil trencar els lligams? 

Malgrat tot, tinc cert alleugeriment personal en veure com deixar el Partit no vol dir deixar el projecte socialista. Molts heu deixat la organització però lluiteu igualment per les mateixes idees en altres entitats de la societat civil. És important que seguiu donant suport als mateixos objectius. Afortunadament, el socialisme és un moviment molt extens i plural, de manera que el Partit és només un braç. Mentre no s’abandoni la lluita, no estarà tot perdut. 

Haureu de comprendre, això si, que sempre tinguem la porta oberta per la vostra reentrada i per l’entrada de tota la gent que vulgui ser partícip del nostre projecte. I és ben possible que, si redrecem la via, ens retrobem de nou per aquí. 

Què ha de passar per aconseguir-ho? Hem de trobar la manera de reconnectar amb la societat. Aquesta ha anat virant i les seves demandes i anhels s’han desplaçat i intensificat amb el temps; el partit ha d’accelerar aquest procés i adaptar-se a la nova situació. Això que és tan fàcil d’anunciar i tan difícil de concretar és el que molts estem intentant. 

I és que hem de deixar d’intentar vendre un producte a una societat que ja no es considera compradora passiva. No podem esperar a que piquin com truites de riu. Hem de ser nosaltres els qui comprem les demandes i anhels de la societat civil i esdevinguem el seu braç parlamentari. Hem d’acceptar que som només una part d’un moviment més gran i més important que el Partit. I per això ens cal molta humilitat. 

És precisament això el primer que hem de canviar. Abans de reformular les nostres idees, abans de reestructurar-nos orgànicament, abans de fer canvis d’imatge; hem de canviar la nostra actitud respecte la societat. Per què? Perquè les estructures i les idees no són dolentes per se, depenen directament d’aquells qui li donen suport i dels qui les vulguin fer funcionar. Si la nostra participació personal i col·lectiva la fem des de la humilitat, aconseguirem acceptar de manera natural valors com la diversitat, la pluralitat i també la nostra posició relativa en la societat. 

No som un gegant envoltat d’entitats satèl·lit que donen suport al nostre projecte. És un projecte envoltat de diferents organitzacions que comparteixen uns objectius mínims. Com més aviat acceptem això, abans podrem deixar enrere els interessos de partit per passar a actuar amb la honestedat i la intel·ligència necessàries. En cas de no fer-ho, serem un partit cada vegada més atrapat pels interessos corporatius i això implicarà empetitir-nos fins l’extinció. 

Espero que, més aviat que tard, ens retrobem i sigui dins el partit i no fora.

Manel Clavijo Losada

La cultura del “pelotazo”

 El “pelotazo” sembla l’esport nacional d’aquest país. Semblava impossible però ha desbancat la barra lliure, pel que es veu ja ens va bé drogar-nos amb el diner fàcil, no cal gastar-lo en perdre l’enteniment ja que en tenim ben poc. 

I és que des de que la CEE ens va obligar a desmantellar la major part del nostre teixit industrial, hem anat a la recerca del Dorado. Aquest indret havia de ser fruit de l’equilibri entre seguir sent el vagó restaurant d’Europa a la vegada que creixíem a nivells d’un país industrialitzat. Aquest impossible, sumat a la irresponsabilitat tradicional de la nostra classe política, va fer la resta. És el que té votar a gent que només mira al curt termini i amb l’agenda electoral sempre al cap. 

Un primer exemple digne d’estudi és la bombolla de creixement inestable que va representar tota la parafernàlia de les Olimpíades de Barcelona 1992. Si, va servir per donar-nos a conèixer al món, per transformar la ciutat i els voltants, per recuperar l’esperit nacional i per veure a Fermín Cacho guanyar l’or als 1.500 metres tot mirant cap endarrere en els darrers metres. Molt emocionant tot plegat però la festa s’havia d’acabar tard o d’hora i, a més, calia pagar-la. Va ser llavors quan tots els sectors que s’havien beneficiat de l’esdeveniment es van enfonsar. 

Malgrat tot, alguns van prendre nota de l’experiència, no per corregir els errors, sinó per repetir-los a gran escala. Poc cal explicar respecte el següent exemple: la bombolla immobiliària. Construir més habitatges que França i Alemanya juntes, concedir crèdits inflats a tort i a dret, no intervenir públicament per baixar el preu de l’habitatge... I pel mig teníem el Fòrum de les Cultures, Madrid 2012, Aeroports, ser el segon país en kilòmetres d’alta velocitat... Tot plegat no és conseqüència de la irresponsabilitat ciutadana, és fruit d’una voluntat política de créixer més del que es pot suportar, d’intentar mantenir un gegant amb peus de fang. 

Hem après la lliçó?  No. La sortida a la crisi ens la fan passar per Eurovegas, BCN World, Madrid 2020, inversió estrangera en qualsevol camp i a qualsevol preu... Un cop més es vol una gran inversió puntual per anar tirant més malament que bé. De nou s’intenta aturar la sagnia d’aturats amb mesures a curt termini i sense establir un model fiable i de llarga durada. Sembla ser que cap partit ni cap polític vol mirar més enllà de les seves properes eleccions, no fos cas que els efectes de les polítiques actuals beneficiessin al contrari. És que no veuen que el capital estranger mai no vindrà si no té la seguretat de no invertir en una estafa piramidal que ha estat sempre Espanya?

Si volem una base econòmica que eviti arribar als 6 milions d’aturats i al 20% de frau fiscal, si tenim la intenció de crear quelcom estable i redistributiu que no provoqui a la vegada taxes de creixement del 3,5% i taxes de pobresa del 17%, si tenim la voluntat de generar una economia lògica, hem de ser formigues i no confiar en els miracles. 

Menys legislar a favor de Sheldon Adelson o dels xinesos de BCN World i més agilitzar els tràmits per obrir una empresa. Menys finançament públic en capritxos partidistes i rescats i més en obrir l’aixeta de crètic mitjançant la banca pública. 

En definitiva: de la crisi ens trauran els emprenedors amb el suport de les administracions, no pas un altre tradicional “pelotazo”.

Manel Clavijo Losada

Nacionalisme i socialisme

 

En primer lloc, vull aclarir quelcom que no té a veure directament amb el títol de l’article però que trobo indispensable de cara a les conclusions finals del mateix. Tots els nacionalistes tendeixen en major o menor mesura a l’independentisme en tant que l’aspiració màxima d’aquesta ideologia és la constitució d’un estat que es correspongui territorialment amb la nació (cultural o ètnica). Ara bé, no tots els independentistes han de ser necessàriament nacionalistes en tant que es pot voler la creació d’un nou estat per raons econòmiques, democràtiques, culturals, estratègiques... I aquest nou estat no ha de ser necessàriament un estat-nació. 

Dit això, l’escrit tracta sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i el socialisme. D’aquesta manera és més fàcil fer veure a alguns que es pot ser independentista a la vegada que socialista i a més militar al PSC. I que, en tot cas, a l’hora d’entrar al PSC és més conflictiu el segon terme que el primer. 

El nacionalisme, com bé avançava abans, té per objectiu assolir un estat-nació. Una sola nació predominant a les estructures de l’estat i de la societat. Què es necessita per aconseguir-ho? Unitat. Un sol poble que camini conjuntament per construir un objectiu comú peti qui peti. D’aquí que el nacionalisme parteixi de la lògica de les adhesions, les fidelitats, i la fusió entre els projectes personals, polítics i nacionals.  Tot allò que quedi fora d’aquesta visió ha de quedar situat fora de l’escenari polític i titllat d’anti(insereixi aquí  el seu gentilici) o de ves a saber què. Aquesta aliança unitarista, amb la voluntat d’assolir la totalitat de la societat en torn d'un projecte nacional, és contrària al socialisme. *

El socialisme té com a objectiu principal l’eradicació de les desigualtats econòmiques. L’anàlisi tradicional (però vigent) parteix d’una divisió de la societat en classes: unes agrupades en torn a la propietat dels mitjans de producció i unes altres agrupades en torn al proletariat (aquells que només tenen prole i la seva força de treball). Es pot actualitzar la definició tant com es vulgui però no es pot negar el següent: les classes socials existeixen, s’autodefineixen més com més poder tenen i existeix una contradicció entre capital i treball que provoca la lluita de classes (amb més o menys subtilesa). Per tant, la societat es troba dividida i el socialisme pren part a favor dels més desafavorits, que són la majoria. Situar-se de part del proletariat implica trobar-se contra les classes benestants, no per enveja o odi, sinó perquè són els qui provoquen aquesta situació. Tot el que impliqui negar aquesta situació i tractar d’amagar-la darrere d’unitats forçades és contrari al socialisme. Tota aquella unitat en torn a un projecte que no tingui com a objectiu l’acabament de les desigualtats no pot tenir el suport del socialisme. **

La conclusió és ben clara: aquells qui volen la independència com a mitjà per eradicar la desigualtat són benvinguts. Aquells que la volen independentment del resultat no cal que s’hi apropin. Dit d’una altra manera: estelada blava no, estelada vermella si.

*La diferència entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic té més a veure amb el tracte a les minories opositores que no pas amb la definició d’ètnia. Pot haver-hi un nacionalisme molt inclusiu amb tot aquell que combregui amb el projecte però molt bel·ligerant amb els qui no li donin suport (independentment del seu origen). 

**Les diferents tendències dins el socialisme es concreten en com es tracta a les classes benestants (impostos molt progressius, nacionalització de grans empreses i/o entitats financeres...) i en com eradica la desigualtat (expandint l’estat del benestar, centrant-se en les relacions laborals...).  Ara bé, el plantejament de fons és bàsicament el mateix.

Manel Clavijo Losada