Els problemes de l'esquerra (II): Objectiu Final

Aquest article considero que tracta l’aspecte clau del problema de la socialdemocràcia del segle XXI. Sovint s’utilitza el mot “deriva” per definir el rumb dels partits d’esquerres a l’hora de presentar programes electorals, plantejar i executar polítiques públiques, definir estratègies polítiques i afrontar diferents esdeveniments amb posicionaments ideològics coherents.

No és, com normalment es creu, el tacticisme, els càlculs electorals o la geometria variable la causa de tot plegat. Més aviat són la conseqüència de no disposar d’uns objectius finals a nivell ideològic ni estratègic. Això provoca indefinició, dubtes, canvis bruscos, obres de govern desdibuixades... Això acaba obligant a les organitzacions polítiques a fer ús dels càlculs electorals per compensar la manca d’un horitzó, d’una meta, d’una Itaca que ha de ser realista, útil i ambiciosa pel poble a qui es vol representar.

És per això que ara el vot és tan volàtil. Es busca una complicitat puntual per unes eleccions concretes en comptes de cercar un recolzament continuat per emprendre grans reformes amb el màxim suport social possible. Si no hi ha un destí definit tampoc hi haurà un camí a recórrer.

Arribats a aquest punt dels processos històrics convé no cometre dos errors de base respecte els nostres objectius finals. La primera errada és que la nostra meta sigui abstracta i/o difusa i la segona és no confondre mai el mitjà amb el fi.  

Sobre el primer error cal fer esment a que principis com l’equitat o la igualtat són això: principis. És una manera d’interpretar la realitat, de funcionar com a persones, d’actuar com a Zoón Politikón. Ara bé, no són objectius finals en si mateixos i, en el cas que es volguessin plantejar com a metes a assolir, serien poc tangibles i difícilment il·lusionants per una bona part de la ciutadania, que exigeix quelcom més directe i contundent.

Sobre el segon error cal fer esment a que l’objectiu més o menys clar de la socialdemocràcia actual és mantenir o ampliar l’Estat del Benestar. Ens hem perdut en l’instrument, en el mitjà, en el camí cap a un objectiu no definit. El camí era l’Estat del Benestar però el destí havia de ser un altre. Ens hem acomodat a la via al mateix ritme que la societat s’ha adormit en les seves reclamacions. O potser ha estat la societat la que, tot veient la desacceleració de les nostres ambicions col·lectives ha decidit aturar-se? Tot plegat és perillós ja que el camí es troba ple de bandolers neoliberals i si ens conformem en defensar el camí i no passem a l’atac tenim totes les de perdre.

Abans de passar a fer una proposta d’objectius per la socialdemocràcia del segle XXI convé fer una repassada breu a algunes de les ideologies que tenim al voltant. Això ens ha de servir per comprovar com arriba a ser de necessari tenir uns objectius finals clars i ambiciosos.

El neoliberalisme català, encarnat en CiU, ha aconseguit tenir un objectiu contradictori però clar: volen un estat amb unes competències mínimes però propi per Catalunya. Aquells que no creuen en la utilitat de l’estat volen fer un de nou. L’objectiu nacionalista de crear un estat-nació els hi serveix per començar de nou una sèrie d’estructures d’estat en plena crisi, tenint facilitats per a aprimar-lo des de bon principi a la vegada que engreixen el poder dels mercats. Té l’èxit que tots sabem.

El neoliberalisme espanyol es troba en la situació contrària: té com a objectiu sortir de la crisi i prou. Quelcom poc encoratjador i pitjor gestionat. Els hi està passant factura malgrat intentin desviar l’atenció o culpar a l’herència rebuda.

Fora dels partits de govern trobem formacions minoritàries com ara els comunistes, amb objectius clars i contundents que fidelitzen el vot però no generen complicitats més enllà dels cercles ja existents. Una cosa similar els passa als eco-socialistes o a les formacions identitàries (sense cap ànim de posar-los al mateix sac). El destí sense una fulla de ruta tan creïble i il·lusionant com aquest no aconsegueix la complicitat general necessària. Tot i això és molt millor tenir uns objectius finals minoritaris que no tenir-ne i anar a la babalà, com és el nostre cas.

Segons el meu parer, la socialdemocràcia ha d’aspirar a tenir un objectiu clar: la democràcia econòmica. És a dir, el poder del poble per sobre dels grans agents econòmics. La política ha de situar-se en un nivell superior respecte l’economia. Els poders públics han d’exercir un control estricte de l’economia sense que això suposi un minvament de la capacitat emprenedora. A més, aquests poders han de partir d’una major participació de la ciutadania en els centres de decisió, és a dir, en tot allò que els afecta com a ciutadans, com a treballadors, com a clients, com a veïns... Ser els amos del seu propi destí col·lectiu.

Cal tenir en compte, però, la necessitat de concretar-ho a partir d’un relat, d’un full de ruta. Això és tan important i ha de ser tan realista i il·lusionant com la mateixa destinació final. Aquest serà el tema del següent article.  

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l’esquerra (I): El Creixement

Aquest article ja entra en el fons de la qüestió d’un dels tres conflictes més importants de l’esquerra al segle XXI. Espanya, a més, és un exemple paradigmàtic d’allò que es tractarà en aquest escrit: ens manca un model de creixement econòmic propi d’esquerres.

Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica... I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la riquesa entre el conjunt de la societat.

Quan és la gent qui té això en ment el problema és molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia moderna.

En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres d’actuació del neoliberalisme.

Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del 2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros). Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen per evadir?

La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.

No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però considero que és bo aportar alguna idea al debat.

En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.

Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una oportunitat.

Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys protagonistes.

Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres objectius finals com a socialistes.

Manel Clavijo Losada

Els problemes de l’esquerra: introducció

Ja fa temps que pensava en dedicar tot un serial d’articles en analitzar els problemes de la socialdemocràcia moderna. Els últims esdeveniments electorals (i no electorals) m’han obert una finestra d’oportunitat mental, i potser social, per realitzar-los ara i fer-los públic durant les properes setmanes.

Volia dedicar el primer article directament al primer dels problemes a analitzar però en l’últim moment l’he tatxat i he començat de nou. Considero necessari justificar les motivacions que m’han portat a escriure aquests articles. Cada cop més gent veu les conseqüències dels problemes de l’esquerra però convé no confondre’ls amb les causes. L’objectiu de tot plegat és assenyalar allò que tothom veu per separat però mai s’acaba de posar en comú i en un context adequat.

Els partits socialdemòcrates estan patint una crisi de credibilitat terrible. Això no és nou, ja ve de la Crisi del Petroli dels anys ’70, quan el neoliberalisme va agafar definitivament impuls i va començar a guanyar l’hegemonia. Des d’aleshores Europa ha estat controlada pel neoliberalisme econòmic i el conservadorisme moral (amb comptades i no gaire notables excepcions). Fins i tot l’SPD alemany o el Labour Party britànic s’han apropat a postulats centristes que han acabat per desdibuixar-los.

A l’actualitat, malgrat la crisi estructural del sistema capitalista, les esquerres no han aconseguit agafar les regnes de la situació, no han estat identificades com a possible sortida a la situació de crisi multinivell que viu Europa. A més, s’han perdut els últims governs “progressistes” del Mediterrani, en part per la deriva centrista i desdibuixada que ja en el passat havien patit la resta de partits socialdemòcrates del continent. França és l’únic país on governa l’esquerra i ho ha fet gràcies a l’impuls d’un règim Presidencialista i pels pèls. A més, està seguint una política econòmica si més no discutible, tot signant el pacte d’austeritat que condemnarà els Estats de Benestar dels països més pobres d’Europa. Al menys si han marcat unes línies vermelles per on no es pot retallar.

Aquí a Espanya el PSOE està en caiguda lliure. Malgrat no perdre a Andalusia (per por al PP) i guanyar a Astúries (pel desgavell organitzat pel Cascos), a l’hora de la veritat el miratge s’ha acabat. Euskadi i Galícia s’han girat d’esquenes a les propostes i candidats socialdemòcrates tot i patir les retallades del Govern Central i, en el cas sobretot de Galicia, també de l’autonòmic. Tot fa pensar que a Catalunya es repetirà aquest esquema.

Com a socialistes no podem pensar que tot plegat es redueix a la conjuntura i als governs anteriors. No es pot reduir a la vinculació mental que tenen els ciutadans entre la crisi estructural del capitalisme i el partit que governava en el moment de produir-se i/o agreujar-se.

No és hora de resignar-nos, és hora de trobar solucions i, abans d’això, cal saber quins són els grans problemes de l’esquerra.

Properament es publicaran tres articles dedicats cadascun a un dels tres problemes que, al meu parer, són els grans conflictes interns que pateix l’esquerra.

•   No tenir un model propi de creixement des de l’esquerra. Com volem créixer?
•  No tenir uns objectius finals definits, propis i engrescadors a nivell ideològic. Quins són els nostres objectius finals?
•   No tenir una fulla de ruta que serveixi de relat per enganxar a la gent al nostre projecte. Com arribem a la nostra meta?

Manel Clavijo Losada

Cuando veas las barbas de tu vecino cortar…

He creído conveniente hacer un nuevo paréntesis en la temática habitual de este blog (sin salir de la política) y adentrarme en cuestiones fuera del ámbito catalán y estatal. Hoy es el día después de las elecciones gallegas y vascas y es necesario reflexionar y hacerlo público para que alguno tome nota…

Este artículo se va a centrar en las elecciones gallegas ya que considero que son las más normalizadas puesto que no ha habido históricamente un voto oculto por la ilegalización de opciones políticas.

Entrando en el fondo de la cuestión, basta con leer algunos medios de comunicación para comprobar, una vez más, el trato frívolo y carente de sentido de la ética periodística de algunos titulares. Éstos hacen referencia a la reválida, para la política destructiva del Gobierno Central, que representa la mayoría absoluta de Feijóo. También se destaca oportunamente que es la figura del líder popular gallego la que ha parado el choque de la impopularidad tanto del Presidente del Gobierno como de sus recortes. Lo sitúan además como futurible candidato a sustituir a Marianico el Re-corto.

La realidad es otra. Analizando someramente algunos datos electorales nos damos cuenta que Galicia no es el Edén popular. La participación ha caído en más de 230.000 votos, el voto en blanco roza ya los 40.000 y los nulos han aumentado en un 130%. Por si fuera poco, el PP ha perdido 145.000 votos.

Por lo tanto la gente ha castigado a Feijóo y ha mostrado su desconfianza ante el sistema de partidos actual.

Si el PP ha aumentado su mayoría absoluta no es gracias a su gestión o al carisma de su candidato, es porque carece de una oposición con cara y ojos que presente un proyecto viable, creíble e ilusionante. El BNG se ha dividido y el PSdG se ha desplomado como nunca.

La mejor baza de Feijóo ha sido Pachi Vázquez y los socialistas, así como la irrupción de un nuevo partido de izquierdas que le ha restado votos a toda la oposición. ¿Será el momento de empezar a plantearse un nuevo Frente Popular siguiendo el modelo Syriza pero sin dejar fuera a la socialdemocracia?

Tomemos nota de cara a los próximos comicios.

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades II

Després del parèntesi de l’anterior article, amb el consegüent rebombori, torno a l’anàlisi de les eleccions del proper 25 de novembre.

Cal prendre’ns molt seriosament aquests comicis, ens hi juguem molt com a ciutadans i com a socialistes. Si volem que la opció política que representem sigui una alternativa vàlida i ben definida hem de saber llegir l’objectiu real d’aquesta convocatòria per tal de poder contrarestar els seus efectes.

I és que l’avançada de les eleccions té l’objectiu d’esdevenir un plebiscit per la independència. Ara bé, això no seria ni recomanable, ni democràtic, ni realista. Unes eleccions mai no poden ser una pseudoconsulta o un protoreferèndum. Intentar vendre i promocionar el contrari representa un ús equivalent al que fan les dictadures respecte les consultes populars.

Que ningú s’enganyi, aquestes no són les eleccions de la independència, tampoc són eleccions constituents ni la gent votarà només en clau nacional per molt que des del Govern s’intenti forçar.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya votaran calibrant, sovint inconscientment, moltes variables diferents: esquerra-dreta, espanyolisme-catalanisme, afinitat partidista, càstig a formacions polítiques, etc.

Els partits polítics es presentaran el proper 25 de novembre amb un tot un grapat de propostes en totes direccions. Aquestes hauran de satisfer les demandes relatives a l’eix socioeconòmic (què hem de produir, com generem ocupació, quines han de ser les relacions laborals, com controlem el sistema financer...) i també les de l’eix nacional (quina relació hem de tenir amb Espanya, com ho hem de decidir, quin finançament volem per Catalunya...). Aquesta és la prova més clara que aquestes eleccions no poden ser equiparables a una consulta on només es tracta de respondre una pregunta sobre un sol tema.

Voler presentar, doncs, aquestes eleccions com una votació per la independència demostra un oportunisme mesquí i una ignorància galopant vers la política i la societat. Això és encara més preocupant quan la idea sorgeix del pinyol del partit del Govern de la Generalitat, demostrant que més que una formació política és una agència de publicitat encarregada de guanyar eleccions.

Si realment volen copsar la voluntat dels catalans i catalanes respecte l’estat propi només cal que convoquin una consulta amb una pregunta concreta i unes opcions clares i irreductibles. Si el que realment volen és prorrogar quatre anys més la seva deriva neoliberal al Govern només cal que continuïn com ara. Ara bé, aquest comodí independentista només es pot utilitzar un cop i cal assumir-ne les conseqüències. 

Manel Clavijo Losada

Així, no

En principi el següent article havia de continuar l’anàlisi sobre les properes eleccions. He decidit però, fer aquest parèntesi per exercitar una mica l’autocrítica com a demòcrata i com a militant socialista.

Un dels acords que vàrem prendre a l’últim congrés va ser el de modificar l’elecció dels candidats del nostre partit mitjançant el procediment de les primàries obertes, com fa el Partit Socialista Francès. Hi va haver un acord general al respecte ja que vam considerar que calia modernitzar el mètode de selecció dels dirigents per tal d’ajustar-se als cànons lògics d’un partit democràtic.

Aquesta necessitat no ha canviat en un any, ans al contrari, és més vigent i necessari que mai. El poble reclama noves eines de participació política i nosaltres havíem de ser el partit que donés el primer pas al respecte, el partit que assumís internament la democràcia participativa, el partit que guanyés credibilitat a l’hora de regenerar la democràcia. En definitiva, havíem de donar exemple.

Els esdeveniments han impedit organitzar unes primàries obertes amb les màximes garanties. Ara bé, seria injust no fer al·lusió en aquest punt en el fet que hem tingut molts mesos per tenir preparat un reglament per si de cas s’avançaven les eleccions (ja fos per les derives messiàniques d’en Mas o pel no suport del Parlament als Pressupostos de la Generalitat).

Assumint que la direcció del PSC no té una bola de vidre màgica on es pugui veure el futur, és normal que no sigui possible organitzar unes primàries a la francesa. Ara bé, era impossible realitzar-les a nivell intern? La Federació de Barcelona les va organitzar en menys d’un mes, el PSC a nivell nacional no les pot realitzar en menys temps?

Considero que en ple segle XXI és inadmissible democràticament que un òrgan composat per una elit de 400 delegats tingui tot el poder per escollir qui encapçalarà la nostra candidatura.

En primer lloc ho considero injust per tots aquells que haurem de fer campanya en favor d’un candidat que no hem pogut escollir. En segon lloc ho considero injust pels mateixos precandidats, que hauran de recollir avals al mateix Consell Nacional i convèncer als seus companys en un discurset de només mitja hora. Reduir-ho tot a mitja hora és tan insuficient com el mateix mètode d’elecció. Com a politòleg em veig en l’obligació de preguntar-me: a qui afavoreix tot plegat?

Només em queda esperar que els delegats i delegades tinguin l’enteniment suficient com per realitzar el millor judici possible malgrat la situació. El resultat ha de ser l’elecció del/la millor candidat/a possible. 

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades (I)

A l’anterior article ja avançava que Artur Mas no escoltaria al Parlament i aprofitaria el debat de política general per anunciar la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques.

També apuntava a la necessitat d’analitzar correctament dos elements essencials de tot plegat: els motius que porten al Govern a avançar els comicis i què ens juguem a les mateixes.

Aquest primer article tracta, com és d’esperar, d’allò que ha obligat realment a Mas a convocar eleccions abans d’arribar a l’equador de la legislatura.

Aquesta ha estat indiscutiblement un fracàs en tots els sentits. Tots els objectius que s’havien presentat a l’inici del mandat s’han incomplert, tot allò que va il·lusionar als ingenus votants de CiU no s’ha traduït en una obra de govern convincent.

A nivell de millora del Govern aquesta havia de ser la legislatura del Govern dels Millors, en contraposició, suposo, al Govern de les disbauxes, del Tripartit. Un govern on hi hagués el millor de la societat civil representada, on els consellers fossin experts indiscutibles en la seva àrea i on totes les ideologies hi fossin representades per donar profunditat i representativitat a l’executiu. El resultat ha estat discutible en totes les condicions exposades, primer perquè bona part dels exponents de la societat civil van rebutjar o no se’ls hi va fer l’oferiment (com era d’esperar), segon perquè els consellers són experts només en màrqueting electoral, no pas en la seva àrea (l’exemple és en Mas-Colell i els seus errors en tresoreria) i tercer perquè encara estic buscant a un representant de l’esquerra al govern (i no, en Mascarell no val).

A nivell de millora en l’economia aquest mandat havia de ser el de la reactivació econòmica. Com a titular hagués estat molt sintètic i fidel si hagués estat així però la realitat és que aquest ha estat el mandat de les retallades. Mentre les empreses tancaven o despatxaven als seus treballadors, la Generalitat feia l’equivalent al Sector Públic. Si bé és cert que el Govern Central obligava a rebaixar el dèficit, la opció de retallar en educació i sanitat, així com eliminar impostos, ha estat made in CiU. Per tant, si en el Sector Privat la cosa ha anat a pitjor i el Sector Públic ha minvat el saldo total és negatiu.

A nivell de millora de la situació social aquests quatre anys havien de servir per trobar una solució al problema que més afecta als ciutadans: l’atur. Algú pot pensar que és demagògic fer al·lusió a unes dades que han empitjorat en tot l’estat però baixar l’atur va ser una promesa electoral i això, a nivell civil i ètic, esdevé un contracte i aquest s’ha incomplert. L’èxit estava xifrat en un 50% menys d’atur, les dades actuals parlen per si soles.

A nivell nacional, aquests quatre anys havien de ser els de la solució als problemes nacionals. Aquests es van reduir (per error) als problemes fiscals derivats dels diners que van a parar a Espanya però no tornen. Aquesta quarta pota del projecte que tenia CiU per Catalunya era la més emprada a nivell retòric però la menys treballada per l’executiu ja que només es va posar en marxa quan la resta del projecte començava a enfonsar-se. I és que un govern que té problemes de tresoreria per no saber fer la feina de comptables és difícil que puguin fer d’enginyers fiscals i dissenyar un bon Pacte Fiscal. També és complicat que un govern que es guanya a pols una creixent conflictivitat social per retallar sense comptar amb els professionals afectats sàpiga negociar-ho sense imposar. El resultat del que retòricament era el centre de la legislatura s’ha traduït en una negociació d’uns mesos amb els partits, d’uns dies en el Parlament i d’unes hores amb en Rajoy.

Ara ens volen fer creure que aquesta era la clau de volta de tot el mandat i l’única raó per la qual es convoquen eleccions anticipades. I jo em pregunto, per què m’he de creure tot això quan ha estat l’últim en que han pensat i el primer que han deixat de banda?

Manel Clavijo Losada