Hem d’estar a l’alçada

Gairebé dos milions de catalans i catalanes han sortit avui al carrer reclamant la independència de Catalunya. No hem de reinterpretar les seves demandes ni fer ballar les xifres en funció dels nostres interessos.

Gairebé un terç de la població de Catalunya s’ha manifestat i postulat al costat de les tesis sobiranistes. Els sentiments nacionals mobilitzen molt i segurament a la manifestació hi eren tots els que són; aquells que siguin independentistes i no han sortit avui al carrer s’han vist compensats per aquells que no ho són però han cregut necessari protestar al carrer pels motius que fossin.

Qualsevol partit que tingui la voluntat seriosa d’esdevenir un partit central (no centrista) a Catalunya ha de comptar amb una part d’aquest terç mobilitzat de la població. El PSC no només no és una excepció, és el partit que més ha de tenir-ho en compte.

Aquesta manifestació tenia com a objectiu mostrar als partits polítics la direcció que prenen els esdeveniments. El PSC ha de fer quelcom més que prendre nota sobre tot allò que ha succeït avui durant la Diada Nacional de Catalunya.

I és que no existeix la dicotomia excloent entre catalanisme i obrerisme; conflictes nacionals i conflictes socials; sentiments de pertinença territorial i sentiments de pertinença de classe. Nosaltres hem de representar als catalans i catalanes i aquests, com tots, tenim problemàtiques a tots nivells, sentiments a totes direccions i preocupacions molt diverses. 

Catalunya es regeix políticament per l’eix nacional i per l’eix esquerra – dreta. Hem d’escollir, posicionar-nos i oferir respostes en ambdós eixos i hem de tenir en compte que aquests no són excloents entre ells. Som catalanistes, no espanyolistes i som d’esquerres, no de dretes.

El conjunt del Partit ha d’aprendre que cal assumir els dos eixos per poder assolir la majoria necessària per produir els canvis que considerem necessaris. Aquells que prioritzin la temàtica nacional han d’aprendre que, sense oferir respostes a nivell social, mai no assolirem la majoria. Aquells que prioritzen la temàtica social han d’aprendre que, sense oferir respostes a nivell nacional, mai no assolirem la majoria.

Siguem madurs, coherents, socialistes i catalanistes. 

Manel Clavijo Losada

La política del Terror

A 1992 es va estrenar la pel·lícula Stalin protagonitzada per una joveníssima Julia Ormond i per un no tan jove Robert Duvall. El film no era altra cosa que un dels darrers exemples de propaganda anticomunista que havien omplert les pantalles de milions d’espectadors en tota l’òrbita dels EEUU durant la Guerra Freda. La pel·lícula és una mica fluixa i, segons diuen, és una mala adaptació de les memòries de la filla d’Stalin. Tot i així serveix per il·lustrar l’estratègia emprada pel PP en la gestió de la crisi.

I no, no compararé pas a Rajoy amb Stalin, això seria massa gratuït i poc enginyós per l’estil d’aquest bloc (de moment).

Al principi de la pel·lícula apareix Lenin reunit amb el Polit Buró i deixa anar una d’aquelles frases que deixarien glaçat a la butaca si no fos per la caracterització exagerada del Lenin postís: No hi pot haver revolució sense l’ús del terror.

I és que la gestió del conflicte dels 400€ és el millor exemple (no l’únic) de la política del terror que està emprant el PP a Espanya (i CiU a Catalunya amb el PIRMI i els “errors de tresoreria”). Sembla clar que l’ús del terror ha d’estar a l’ordre del dia fins i tot si la revolució és neoliberal.

Fa només unes hores que s’ha sabut que finalment es prorrogarà l’ajut de 400€ als aturats que no rebin cap altra mena de prestació. Aquests diners són tot allò que separa a un aturat de llarga durada d’un indigent. S’aprovarà el proper divendres 24 al Consell de Ministres i tindrà efecte retroactiu.

Calia esperar fins l’últim dia per anunciar-ho? Volien donar la impressió d’haver estat treballant fins l’últim moment per trobar finançament pel programa? O és que volien prioritzar les vacances del Govern davant les necessitats del país?

Realment no ha estat res d’això. Tot plegat ha format part d’una estratègia premeditada de caire intimidatori molt ben pensada. Han volgut espantar a milions d’espanyols amb l’amenaça de quedar-se sense l’únic que els sustenta en l’actualitat o que els sustentarà en uns mesos. Tot plegat forma part de la Revolució Neoliberal, que vol deixar-ho tot en mans dels mercats i desmuntar l’Estat del Benestar que entre tots hem anat construint i mantenint.

El primer pas de la Revolució ha estat titllar a l'Estat del Benestar de malbaratador i poc eficaç, el segon pas és ara separar el poder polític del democràtic en forma de mentides i manca d’humanitat a l’hora de gestionar els conflictes socials (de debò pensen que l’atur es fruit de la falta de voluntat de la gent a l’hora de buscar feina? Realment creien que sense els 400€ la gent s’animaria a cercar feina?). Aquestes fases són acumulatives, continuarem patint atacs a l’Estat del Benestar i ara se li afegirà un despotisme antiil·lustrat per terroritzar a la gent. Quin serà el tercer pas? Fer notar que enlloc de polítics han de tornar els militars?

In-SAT-isfactori

Aquesta és la nota que posaria qualsevol professor de primària si mai cap alumne actués a classe com van actuar ahir els Robin Hood a Écija (el poble de ma mare, per cert) i Arcos de la Frontera.

No m’agrada gens haver d’escriure per criticar a companys d’esquerra. Tots tenim els mateixos enemics i uns reptes similars per endavant. Malauradament, l’Alcalde deMarinaleda (que porta 30 anys al càrrec) i els seus companys del SAT han volgut aprofitar les vacances d’estiu per fer el ridícul i quedar com uns brètols sense cervell.

És veritat que a Espanya es passa gana, que per primer cop hi ha fam i moltíssima gent buscant alguna cosa per menjar a les escombraries.  És cert que l’atur i les retallades estan empenyent a la gent a la més miserable de les indigències. Ara bé, entrar als supermercats a "robar als rics per donar als pobres”  no és pas una solució, ni tan sols és una via acceptable ni ètica.

No accepto l’argumentació que vol fer-nos veure que tot plegat és una resposta desesperada a la situació actual. Això és un intent esbojarrat de cridar l’atenció i guanyar enemistats sense cap mena de necessitat.

Si l’objectiu real d’aquesta acció hagués estat –com diuen- recaptar aliments per enviar-los als menjadors socials, s’hagués pogut gestionar d’una altra manera. Ara bé, si l’objectiu no és un altre que sortir pels mitjans de comunicació, promocionar al sindicat i als seus dirigents i de passada forçar el trencament de la coalició a la Junta d’Andalusia, s’ho estan muntant prou bé. Per sort IU és una coalició prou responsable i és més probable que trenquin amb aquesta minoria abans que deixar Andalusia en mans de la dreta.

Siguin quins siguin els objectiu oficials i ocults els resultats han estat els mateixos: els menjadors s’han negat a acceptar aliments robats, un dels supermercats els ha denunciat i l’altre ha donat dotze carros plens per a ser entregats als menjadors socials.

I és que si a part de fer el ridícul i viure en els Mons de Yupi, volen ser realment útils, tan sols han de fer les coses de manera coherent i legal. La resta de vies només serveixen per criminalitzar al moviment obrer i deixar en ridícul als qui lluiten contra aquesta situació de misèria no només en temps de vacances. 

Manel Clavijo Losada

Llistes tancades = Disciplina de vot

Aquesta entrada al bloc l’he etiquetat com a Pacte Fiscal però ben bé podria haver-la classificat com a Democràcia. Crec, però, que la situació de fons (el vot a l’Agència Tributària pròpia i única per Catalunya) és prou important com per posar-la per davant.

El títol de l’article crec que és prou clar i català. Tot i que és possible que hi hagi gent que, molt legítimament i de manera comprensible no vulguin o no puguin estar d’acord.

Crec que Ernest Maragall ha pixat fora de test a l'hora de votar votar diferent de la resta del Grup Parlamentari Socialista. No li puc retreure pas les seves constants declaracions, sempre polèmiques i en mitjans hostils als posicionaments del PSC. La llibertat d’expressió ha d’anar sempre per davant, siguin quines siguin les responsabilitats del subjecte. S’entén que qui ostenta certs càrrecs ha de tenir prou responsabilitat i coherència com per saber discrepar amb la direcció sense maltractar la organització. Si no és així, considero que l’error és del conjunt del Partit, ja que erra en dues de les seves funcions: la selecció d’elits i la formació de quadres.

No crec pas que les opinions d’Ernest Maragall siguin allunyades de les posicions del Partit dels Socialistes de Catalunya. Representa bé el sentiment de molts i moltes militants, simpatitzants, votants i ciutadans. De fet, em representa a mi en tant que catalanista i socialista. No entendria –i no serà així- que se’l fes fora ni que marxés per les seves idees polítiques. Ara bé, és més que comprensible que la direcció del Partit consideri oportú que les seves accions tinguin conseqüències.

I és que un membre del Grup Parlamentari Socialista ha d’actuar amb lògica electoral. Això no vol dir votar a partir de càlculs estadístics i actuar sense principis segons bufi el vent. La lògica electoral és que si les llistes són tancades ha d’haver disciplina de vot al tot el Grup. No és pas un axioma, és una lògica que cal complir per honestedat vers la ciutadania. La gent ha votat una llista, un partit, una organització i, en tot cas, un cap de llista (si aquest té més tirada que el propi partit). Els votants no coneixen ni recorden qui era el número 10 o 11 d’una llista, ni tan sols el número 3. Han votat un programa que han sentit pels mitjans de comunicació i un equip que proposa el Partit per aplicar-ho. El que s’espera és que aquesta llista actuï conjuntament, com l’equip que ha de ser.

Ernest Maragall té el dret de pensar com pensa i té la obligació moral de tractar d’influir al Partit per apropar-lo a les seves tesis ideològiques. Ara bé, cal que respecti els posicionaments del darrer congrés per fer valer el seu dret –el nostre- a pertànyer a una minoria que té vocació majoritària dins el partit. 

Manel Clavijo Losada

La coherència del PSC (II)

(És la continuació de l'article anterior)


La realitat és dura, Catalunya té poc a oferir tret d’amenaces independentistes. Espanya, en canvi, hauria de cedir en matèria de recaptació d’impostos i hauria de redistribuir el Fons de Compensació per tal de no dissoldre a la pràctica la hisenda d’algunes comunitats autònomes. A més, establiria un perillós precedent. La prova a que tot plegat serà impossible són les reaccions automàtiques del PP i el Partit Socialista Obrer Espanyol davant l’aprovació del Pacte Fiscal. El PSC ha mostrat coherència i memòria a l’hora d’actuar i de presentar la seva proposta alternativa a tot aquest desgavell.

El tercer error és tan clar com cru: no comptar amb el PP. Qualsevol gran acord a nivell nacional ha de comptar amb les forces majoritàries a nivell estatal. No és només per una qüestió moral d’incloure a les minories (tot actuant com ens agradaria que actuessin amb nosaltres a Espanya), és una qüestió pràctica a l’hora d’aprovar qualsevol iniciativa que hagi d’anar a Madrid. Això requereix de la flexibilitat d’un PP a Catalunya que no sabem si el seu augment de vots a les darreres autonòmiques l’ha ajudat a marcar perfil propi davant el PP a Espanya o són tan cavernícoles com a la resta d’Espanya. La seva ambigüitat els fa incoherents.

Sembla com si als separatistes d’una i altra banda de l’Ebre ja els hi anés bé la situació d’enroc institucional (que acaba sempre amb un escac i mat contra aquells que realment perseguim una major capacitat d’autogestió per Catalunya).   

Aquest article no té un títol referent al Pacte Fiscal perquè crec que el més rellevant d’aquest acord zombie (abocat al fracàs) és l’actuació coherent del PSC, una de les primeres de l’actual executiva i, esperem, l’inici de la demarcació del perfil propi del socialisme català que ha de ser l’alternativa a la dreta que ens governa actualment.

El PSC ha estat més coherent que CiU, ja que no disposa a hores d’ara d’una fulla de ruta i no sap cap a on vol encarar la seva obra destructiva de govern. Ha estat també més coherent que ERC, que s’ha centrat en la seva vessant independentista apostant per un acord amb la dreta que sap que serà un fracàs, en comptes de fer oposició activa contra el Govern de les Retallades (prefereixo no fer esment al cop de mà que han donat al Molt Honorable President al evitar que hagi de comparèixer al Parlament pel finançament il·legal de CDC). Ha estat molt més coherent que ICV-EUiA, que va condicionar el seu recolzament al Pacte Fiscal a l’orientació de d’ingrés extra cap a polítiques socials (tal com va fer el PSC) i finalment no va mantenir la seva paraula; no es van moure per poder sortir a la foto.

Finalment podem extreure de tot plegat que, malgrat les seves diferències en tots els eixos, els més coherents han estat Solidaritat i el PSC. 

La coherència del PSC (I)

Aquest bloc no tanca per vacances. Els temps que ens han tocat viure són convulsos i reclamen d’un anàlisi continu i pràcticament diari de la realitat que ens envolta.

Actualment, tota la política cal contextualitzar-la en el marc de la greu crisi econòmica: des de les retallades suïcides dels governs de la dreta, fins a la l’abolició o el minvament d’alguns drets civils (tot per desviar l’atenció), passant per les tensions nacionals. 

L’article d’avui tracta precisament d’aquesta última vessant de la crisi: el Pacte Fiscal. Per alguns és l’última estació abans de la independència, per uns altres és un augment d’ingressos per a eixugar el deute o aturar les retallades. Ara bé, per a tots és una iniciativa que neix morta. Tindrà com a efecte a mitjà termini més desencís vers la política i ens confirmarà una vegada més que la classe política catalana no aprèn dels seus errors.

La primera d’aquestes errades ha estat voler reformar la constitució a partir de la reforma de lleis. No té cap sentit jurídic i és, si més no, perillós pel precedent que pot establir.  Un cop més es presenta un document amb trets inconstitucionals difícilment salvables a Madrid. Ja va passar amb l’Estatut (que no deixa de ser una llei orgànica) i el Poder Judicial (emanat directament de la Constitució). Ara tornarà a passar amb el Pacte Fiscal i la participació catalana en el Fons de Compensació Territorial. Deixant de banda l’errada bàsica de no establir un calendari de reducció del percentatge aportat i el fet de no establir un mecanisme de negociació bilateral per aquest cas concret, cal fer esment que, tot i que no ens agradi, l’article 2 de la Constitució és tant arcaic i vergonyós com vigent, i cal respectar-lo si volem que altres respectin articles que si ens afavoreixen.  No es pot forçar el funcionament general de tot un Estat des d'una Comunitat Autònoma. Això és quelcom que sembla que no s’ha après. Al menys el Partit dels Socialistes de Catalunya si sembla haver pres nota de la lliçó de l’Estatut i s’ha abstingut en allò clarament inconstitucional. No ha votat en contra perquè, tot i que de manera barroera, el model de finançament  presentat és assimilable a un model federal. No ha votat a favor perquè el procediment de transformació del marc legal ja està establert i convé respectar-lo. És a dir, abans de federalistes som demòcrates.

El segon error ha estat la manca absoluta d’humilitat per part de Convergència i Unió a l’hora de mostrar-se inflexible en la negociació prèvia entre els partits catalans. Ha fet valer la majoria que sumava amb una Esquerra Republicana de Catalunya, dretana a Catalunya i esquerrana a Madrid, i amb Iniciativa per Catalunya, la part més enganyada i utilitzada en tot el procés. La proposta de Pacte Fiscal ha nascut a Catalunya fruit de la mateixa prepotència que la farà caure a Madrid. El Partit Popular farà valer la seva majoria absoluta a les cambres. I és que no es pot anar per la vida amb una proposta insolent de màxims quan a Madrid hi ha una majoria hostil a les aspiracions fiscals de Catalunya. S’ha d’anar amb un pacte ambiciós, si, però no esbojarrat. 

(continuarà a la segona part)

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10

Empiezo este artículo contando hasta diez para evitar cometer el mismo error infantil, soez, impulsivo, criminal, esperpéntico y violento que los redactores de La Razón.

Y es que hay que contar hasta diez antes de emitir cualquier mensaje en caliente. Es comprensible que a Francisco Marhuenda o a Mauricio Casals les caliente mucho la idea de una huelga estudiantil para el 22 de mayo. Es posible que a Diego Mazón le haya parecido gracioso dedicar dos páginas a difamar sobre las cabezas visibles del mismo movimiento estudiantil que ellos se empeñan en ocultar diariamente en sus páginas. ¿Qué quienes son estos tres? ¡Qué nadie se preocupe! Ya se han ocupado ellos de escudarse en el anonimato que les proporciona el hecho de esconderse en los despachos, aquellos que no hayan sido cargos muy visibles del PP (¡mala suerte Paco!). Se escudan también en la libertad de expresión para acusar de gandul a un estudiante por estudiar Formación Profesional con 23 años. Lo hacen con la superioridad moral que les dá haber empezado a dar lecciones antes de aprenderlas.

También resulta significativo que difamen sobre una trabajadora del Ministerio de Educación por mostrarse, de manera activa, contra los recortes que ejecuta el Ministerio donde ella trabaja. ¿Significa esto que no se puede morder la mano que te da de comer? Siguiendo esta lógica, ¿significa esto que jamás arremeterán contra el PP si a cambio obtienen filtraciones o entrevistas exclusivas con sus carismáticos y comunicativos líderes? Un dato: ING les ha pagado 7.890€ por la publicidad que figura en la portada de hoy. ¿Algún día podremos leer en este periódico alguna noticia negativa sobre esta entidad bancaria? ¿Es esto periodismo?

Vosotros tres seréis dóciles perritos del gran capital, tendréis perritos aún más pequeñitos que os reirán las gracias y redactarán lo que a vosotros digáis, y todo por un platito de comidita a medida de vuestros principios como periodistas. Además ofreceréis la justificación necesaria a toda la violencia que el Gobierno está ejerciendo contra la ciudadanía a base de recortes. Es más, con la propaganda navajera de hoy os sumaréis a la campaña de terrorismo de estado que está llevando el PP.

Mauricio, Paco, Diego y demás perritos falderos, es muy posible que sintierais asco e indignación cuando visteis a los armarios ultraderechistas de Amanecer Dorado obligando a los periodistas a alzarse al paso de su líder. Pues bien, yo siento el mismo asco e indignación hacia vosotros cuando obligáis a miles de estudiantes a alzarse al paso de los recortes que vosotros defendéis en vuestro periódico.

¡El 22 de mayo tod@s a la calle!


Manel Clavijo Losada