La coherència del PSC (II)

(És la continuació de l'article anterior)


La realitat és dura, Catalunya té poc a oferir tret d’amenaces independentistes. Espanya, en canvi, hauria de cedir en matèria de recaptació d’impostos i hauria de redistribuir el Fons de Compensació per tal de no dissoldre a la pràctica la hisenda d’algunes comunitats autònomes. A més, establiria un perillós precedent. La prova a que tot plegat serà impossible són les reaccions automàtiques del PP i el Partit Socialista Obrer Espanyol davant l’aprovació del Pacte Fiscal. El PSC ha mostrat coherència i memòria a l’hora d’actuar i de presentar la seva proposta alternativa a tot aquest desgavell.

El tercer error és tan clar com cru: no comptar amb el PP. Qualsevol gran acord a nivell nacional ha de comptar amb les forces majoritàries a nivell estatal. No és només per una qüestió moral d’incloure a les minories (tot actuant com ens agradaria que actuessin amb nosaltres a Espanya), és una qüestió pràctica a l’hora d’aprovar qualsevol iniciativa que hagi d’anar a Madrid. Això requereix de la flexibilitat d’un PP a Catalunya que no sabem si el seu augment de vots a les darreres autonòmiques l’ha ajudat a marcar perfil propi davant el PP a Espanya o són tan cavernícoles com a la resta d’Espanya. La seva ambigüitat els fa incoherents.

Sembla com si als separatistes d’una i altra banda de l’Ebre ja els hi anés bé la situació d’enroc institucional (que acaba sempre amb un escac i mat contra aquells que realment perseguim una major capacitat d’autogestió per Catalunya).   

Aquest article no té un títol referent al Pacte Fiscal perquè crec que el més rellevant d’aquest acord zombie (abocat al fracàs) és l’actuació coherent del PSC, una de les primeres de l’actual executiva i, esperem, l’inici de la demarcació del perfil propi del socialisme català que ha de ser l’alternativa a la dreta que ens governa actualment.

El PSC ha estat més coherent que CiU, ja que no disposa a hores d’ara d’una fulla de ruta i no sap cap a on vol encarar la seva obra destructiva de govern. Ha estat també més coherent que ERC, que s’ha centrat en la seva vessant independentista apostant per un acord amb la dreta que sap que serà un fracàs, en comptes de fer oposició activa contra el Govern de les Retallades (prefereixo no fer esment al cop de mà que han donat al Molt Honorable President al evitar que hagi de comparèixer al Parlament pel finançament il·legal de CDC). Ha estat molt més coherent que ICV-EUiA, que va condicionar el seu recolzament al Pacte Fiscal a l’orientació de d’ingrés extra cap a polítiques socials (tal com va fer el PSC) i finalment no va mantenir la seva paraula; no es van moure per poder sortir a la foto.

Finalment podem extreure de tot plegat que, malgrat les seves diferències en tots els eixos, els més coherents han estat Solidaritat i el PSC. 

La coherència del PSC (I)

Aquest bloc no tanca per vacances. Els temps que ens han tocat viure són convulsos i reclamen d’un anàlisi continu i pràcticament diari de la realitat que ens envolta.

Actualment, tota la política cal contextualitzar-la en el marc de la greu crisi econòmica: des de les retallades suïcides dels governs de la dreta, fins a la l’abolició o el minvament d’alguns drets civils (tot per desviar l’atenció), passant per les tensions nacionals. 

L’article d’avui tracta precisament d’aquesta última vessant de la crisi: el Pacte Fiscal. Per alguns és l’última estació abans de la independència, per uns altres és un augment d’ingressos per a eixugar el deute o aturar les retallades. Ara bé, per a tots és una iniciativa que neix morta. Tindrà com a efecte a mitjà termini més desencís vers la política i ens confirmarà una vegada més que la classe política catalana no aprèn dels seus errors.

La primera d’aquestes errades ha estat voler reformar la constitució a partir de la reforma de lleis. No té cap sentit jurídic i és, si més no, perillós pel precedent que pot establir.  Un cop més es presenta un document amb trets inconstitucionals difícilment salvables a Madrid. Ja va passar amb l’Estatut (que no deixa de ser una llei orgànica) i el Poder Judicial (emanat directament de la Constitució). Ara tornarà a passar amb el Pacte Fiscal i la participació catalana en el Fons de Compensació Territorial. Deixant de banda l’errada bàsica de no establir un calendari de reducció del percentatge aportat i el fet de no establir un mecanisme de negociació bilateral per aquest cas concret, cal fer esment que, tot i que no ens agradi, l’article 2 de la Constitució és tant arcaic i vergonyós com vigent, i cal respectar-lo si volem que altres respectin articles que si ens afavoreixen.  No es pot forçar el funcionament general de tot un Estat des d'una Comunitat Autònoma. Això és quelcom que sembla que no s’ha après. Al menys el Partit dels Socialistes de Catalunya si sembla haver pres nota de la lliçó de l’Estatut i s’ha abstingut en allò clarament inconstitucional. No ha votat en contra perquè, tot i que de manera barroera, el model de finançament  presentat és assimilable a un model federal. No ha votat a favor perquè el procediment de transformació del marc legal ja està establert i convé respectar-lo. És a dir, abans de federalistes som demòcrates.

El segon error ha estat la manca absoluta d’humilitat per part de Convergència i Unió a l’hora de mostrar-se inflexible en la negociació prèvia entre els partits catalans. Ha fet valer la majoria que sumava amb una Esquerra Republicana de Catalunya, dretana a Catalunya i esquerrana a Madrid, i amb Iniciativa per Catalunya, la part més enganyada i utilitzada en tot el procés. La proposta de Pacte Fiscal ha nascut a Catalunya fruit de la mateixa prepotència que la farà caure a Madrid. El Partit Popular farà valer la seva majoria absoluta a les cambres. I és que no es pot anar per la vida amb una proposta insolent de màxims quan a Madrid hi ha una majoria hostil a les aspiracions fiscals de Catalunya. S’ha d’anar amb un pacte ambiciós, si, però no esbojarrat. 

(continuarà a la segona part)

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10

Empiezo este artículo contando hasta diez para evitar cometer el mismo error infantil, soez, impulsivo, criminal, esperpéntico y violento que los redactores de La Razón.

Y es que hay que contar hasta diez antes de emitir cualquier mensaje en caliente. Es comprensible que a Francisco Marhuenda o a Mauricio Casals les caliente mucho la idea de una huelga estudiantil para el 22 de mayo. Es posible que a Diego Mazón le haya parecido gracioso dedicar dos páginas a difamar sobre las cabezas visibles del mismo movimiento estudiantil que ellos se empeñan en ocultar diariamente en sus páginas. ¿Qué quienes son estos tres? ¡Qué nadie se preocupe! Ya se han ocupado ellos de escudarse en el anonimato que les proporciona el hecho de esconderse en los despachos, aquellos que no hayan sido cargos muy visibles del PP (¡mala suerte Paco!). Se escudan también en la libertad de expresión para acusar de gandul a un estudiante por estudiar Formación Profesional con 23 años. Lo hacen con la superioridad moral que les dá haber empezado a dar lecciones antes de aprenderlas.

También resulta significativo que difamen sobre una trabajadora del Ministerio de Educación por mostrarse, de manera activa, contra los recortes que ejecuta el Ministerio donde ella trabaja. ¿Significa esto que no se puede morder la mano que te da de comer? Siguiendo esta lógica, ¿significa esto que jamás arremeterán contra el PP si a cambio obtienen filtraciones o entrevistas exclusivas con sus carismáticos y comunicativos líderes? Un dato: ING les ha pagado 7.890€ por la publicidad que figura en la portada de hoy. ¿Algún día podremos leer en este periódico alguna noticia negativa sobre esta entidad bancaria? ¿Es esto periodismo?

Vosotros tres seréis dóciles perritos del gran capital, tendréis perritos aún más pequeñitos que os reirán las gracias y redactarán lo que a vosotros digáis, y todo por un platito de comidita a medida de vuestros principios como periodistas. Además ofreceréis la justificación necesaria a toda la violencia que el Gobierno está ejerciendo contra la ciudadanía a base de recortes. Es más, con la propaganda navajera de hoy os sumaréis a la campaña de terrorismo de estado que está llevando el PP.

Mauricio, Paco, Diego y demás perritos falderos, es muy posible que sintierais asco e indignación cuando visteis a los armarios ultraderechistas de Amanecer Dorado obligando a los periodistas a alzarse al paso de su líder. Pues bien, yo siento el mismo asco e indignación hacia vosotros cuando obligáis a miles de estudiantes a alzarse al paso de los recortes que vosotros defendéis en vuestro periódico.

¡El 22 de mayo tod@s a la calle!


Manel Clavijo Losada

L’efemèride oblidada

Barcelona en masa acudió indignada y dolorida a rendir su postrer tributo, asociándose a la pena que embarga a toda la ciudad.

Nunca con más propiedad que en esta ocasión podrá decirse que el fúnebre acto constituyó una gran manifestación de duelo.

Hombres, mujeres y niños de todos los ámbitos de la ciudad y de toda condición acudieron al Hospital Clínico y llenaron las calles del tránsito, levantando el puño para saludar con emoción inenarrable el paso de tan triste cortejo.

¡Descansen en paz los mortales restos de estos pacíficos ciudadanos que no habían cometido otro pecado que el de vivir en un pueblo amante de la justicia y de la libertad!

Barcelona no podrá olvidarlos nunca.

(Edició de La Vanguardia del dimecres 17 de febrer de 1937)

Avui, 13 de febrer es commemora el primer gran bombardeig contra la població civil de Barcelona. Va ser el primer dels anomenats actes de pirateria feixista que van causar gairebé 2000 morts només a Barcelona (als voltants, moltes ciutats varen ser víctimes d’atacs aeris: Cornellà n’és un exemple).

L’extracte inicial relata el gran funeral que es va organitzar a Barcelona al voltant de l’enterrament de les setze primeres d’un dels primers bombardeigs aeris contra la població civil de tota la història. La nul·la precisió dels avions de l’època juntament amb els pocs escrúpols dels comandaments militars de l’exèrcit aixecat van ser la combinació necessària per provocar tanta destrucció en una ciutat plena de civils.

Van ser uns actes de terrorisme sense cap més objectiu que escampar mort, destrucció, por i caos en una ciutat plena de refugiats de tot l’estat. No hi havia l’objectiu de destrossar fàbriques d’armament, ni atacar quarters militars, ni minvar les defenses aèries ni costeres.

Totes les víctimes d’actes d’aquest tipus han de ser tractades iguals. No existeixen víctimes de primera ni segona categoria, totes tenen els mateixos drets independentment del mètode emprat per assassinar-los, el botxí encarregat d’executar l’assassinat o l’època històrica en la que van succeir els fets en qüestió.

Es calcula que més de 100.000 persones continuen desaparegudes en fosses comunes. Aquests també van ser víctimes d’una repressió terrorista sense precedents. No només cap autoritat ha mogut un dit per dóna’ls-hi un enterrament digne, sinó que a més es jutja a aquell que ha volgut investigar-ho.

La Vanguardia del 17 de febrer de 1937 assegurava que Barcelona no els podria oblidar mai. Els redactors es varen equivocar, els hem oblidat. I no només a les setze primeres víctimes, sinó també a tota la resta.

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (II)

(és la continuació de l'article de dilluns passat)

Temps de crisi

Quan va arribar la crisi econòmica es va sumar a la nostra particular crisi de model productiu. La recepta tradicional anticrisi era utilitzar els estalvis acumulats en temps de bonança econòmica per augmentar la despesa pública i compensar la manca d’inversió privada. “¿Estalvis? ¿Quins estalvis? Baixar impostos era d’esquerres i els vam baixar...” Van pensar des del Govern.

Es va decidir tirar pel dret i finançar el Pla E d’obres públiques mitjançant el deute. Aquest Pla va esdevenir un fracàs en si mateix ja que es volia reflotar el sector de la construcció, en tractar el tema com si d’una crisi conjuntural es tractés. El cert, però, és que aquest sector havia iniciat un procés d’ajust intern (provocat per la crisi) per tornar a tenir una proporció apropiada i coherent. En altres paraules: s’intentava que un exatleta velocista de 35 anys tornés a córrer els 100 m en 12 segons. Això és impossible, si mai ho ha assolit va ser un fet conjuntural fruit d’un moment d’excel·lència física que no es podrà repetir mai més.

Hagués estat un Pla millor destinar aquest capital en un sector estratègic amb més futur o a formar una banca pública que substituís a la banca privada que ja no concedia crèdits.

En qualsevol, cas la política econòmica va ser un desastre i per compensar l’excés de dèficit es va passar la tisora en la despesa pública i es van pujar els impostos. Just a l’inrevés de com s’ha de fer.

Sovint diem que els polítics no ens representen. Jo crec que han fet just el que tots hem fet en les nostres vides durant aquest temps. Per un cop ens han representat a la perfecció. Ara bé, nosaltres els escollim per manejar els pressupostos de l’estat amb responsabilitat social, no pas per obtenir rèdits individuals immediats.

Si aixequés el cap Richard Musgrave...

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (I)

Aquest cap de setmana el PSOE ha renovat la seva executiva i el seu programa polític. El llast dels governs de Zapatero ha enfonsat el Partit en uns índexs baixíssims de popularitat, fruit de les polítiques d’austeritat i els seus nuls resultats.

Si algú té l’esperança d’una reconducció de la situació per art de màgia, que l’abandoni. La balança no tornarà a ser favorable si no hi afegim pes ideològic al nostre costat. Però aquest article no tracta exactament d’això, tot i tenir certa relació.

Durant els governs de Zapatero es van cometre molts errors i saber localitzar-los és d’extrema rellevància per tal de no repetir-los i tenir-los retinguts i presents a la memòria. Cal no tornar a contradir la lògica més elemental i deixar-nos emportar per bombolles perilloses.

I és que els errors econòmics no van ser exclusivament les mesures anticrisi, les quals només són una conseqüència de la mala gestió anterior. El Govern no va saber gestionar l’economia en temps de creixement i això va repercutir en unes mesures sense base en temps de decreixement.

Temps de bonança

El Primer Govern socialista va agafar les regnes de l’estat el 2004, en un context de creixement econòmic aparentment imparable (després vam veure que més que imparable era impagable). Fins i tot es va entrar en superàvit per primer cop en la història d’Espanya. En aquest context, la política econòmica podia anar en dos direccions: o bé s’estabilitzava l’economia o bé s’intentava fer-la créixer a un ritme una mica més alt. La primera direcció implicava una pujada generalitzada dels impostos per retirar de la circulació una part del capital, acabar amb la deducció per habitatge habitual (entre d’altres), contenir la despesa pública (aquesta opció és més opcional) i esperar a créixer a un ritme més apropiat. La segona direcció ja la sabeu: “bajar impuestos es de izquierdas”.

Aquesta fal·làcia va provocar un creixement excessiu de la nostra economia. Ja sabeu, el què puja ràpid, baixa de manera més ràpida encara. I és que no només el nostre model productiu de totxo i ciment era una bombolla; en realitat el conjunt de la nostra economia ho era. I val a dir que el mot “bombolla” amaga la paraula “mentida”, i és que el nostre creixement era una gran enganyifa.

Es va inflar la bombolla econòmica a més velocitat que mai, el PIB es va disparar i l’atur va baixar. “Qui amb dos dits de front voldria estabilitzar una situació com aquesta?” Es van preguntar des del Govern.

(Continuarà el proper dijous)

La necessitat de renovar-se

Quan un estudiant –independentment de la seva dedicació- es troba davant d’una successió de mals resultats acadèmics pot fer dues coses: o bé estudiar més o bé estudiar d’una manera diferent.

Quan un electrodomèstic comença a fallar amb freqüència el propietari pot anar pagant petites quantitats o invertir una quantitat mitjana en un electrodomèstic nou (obsolescències programades a part).

Quan un equip de futbol encadena una sèrie de mals resultats esportius pot entrenar amb més intensitat o canviar el plantejament dels partits que ha de jugar.

Quan un partit polític com el PSOE ha perdut les arrels i ha desdibuixat el seu projecte (cosa que provoca tard o d’hora una davallada electoral), cal obrir la finestra i ventilar tota la seu del carrer Ferraz.

I és que no se’ns ha d’escapar un fet: aquesta crisi no s’acabarà en un termini curt de temps, més aviat al contrari, va per llarg. Quan la ciutadania comenci a comprovar que el PP no és pas el partit de la recuperació econòmica sinó el promotor d’unes polítiques d’austeritat que agreugen la situació exigiran un canvi. A nosaltres ens pertocarà presentar l’alternativa clara i fiable que mereixeran. En cas contrari haurem faltat a la nostra responsabilitat com a partit amb vocació de masses. Si no existeix una alternativa que generi confiança en els electors aquests perdran la seva
referència.

Si no assumim la nostra responsabilitat com a socialistes serem part de les causes d’una fractura social sense precedents que es canalitzarà pels partits populistes de torn que se n’aprofitaran del desencís. Per tant, la facilitat per forçar la legalitat i violar els principis de la Democràcia s’incrementarà en la mesura en la que nosaltres abandonem l’espai electoral que ocupin aquests partits.

És per això que al PSOE cal una renovació i cal que sigui encarada per la companya Carme Chacón. Ella és l’única que pot aportar l’aire fresc que necessitem combinant-lo amb l’experiència de la que disposa. Caldrà que compti en el seu equip amb gent que representi certa renovació experimentada com l'Eduardo Madina i ideòlegs amb experiència europea com Juan Fernando López Aguilar. Cal recordar que la imatge és important però encara més el que hi ha al darrera.

Endavant Carme!

Manel Clavijo Losada