L’efemèride oblidada

Barcelona en masa acudió indignada y dolorida a rendir su postrer tributo, asociándose a la pena que embarga a toda la ciudad.

Nunca con más propiedad que en esta ocasión podrá decirse que el fúnebre acto constituyó una gran manifestación de duelo.

Hombres, mujeres y niños de todos los ámbitos de la ciudad y de toda condición acudieron al Hospital Clínico y llenaron las calles del tránsito, levantando el puño para saludar con emoción inenarrable el paso de tan triste cortejo.

¡Descansen en paz los mortales restos de estos pacíficos ciudadanos que no habían cometido otro pecado que el de vivir en un pueblo amante de la justicia y de la libertad!

Barcelona no podrá olvidarlos nunca.

(Edició de La Vanguardia del dimecres 17 de febrer de 1937)

Avui, 13 de febrer es commemora el primer gran bombardeig contra la població civil de Barcelona. Va ser el primer dels anomenats actes de pirateria feixista que van causar gairebé 2000 morts només a Barcelona (als voltants, moltes ciutats varen ser víctimes d’atacs aeris: Cornellà n’és un exemple).

L’extracte inicial relata el gran funeral que es va organitzar a Barcelona al voltant de l’enterrament de les setze primeres d’un dels primers bombardeigs aeris contra la població civil de tota la història. La nul·la precisió dels avions de l’època juntament amb els pocs escrúpols dels comandaments militars de l’exèrcit aixecat van ser la combinació necessària per provocar tanta destrucció en una ciutat plena de civils.

Van ser uns actes de terrorisme sense cap més objectiu que escampar mort, destrucció, por i caos en una ciutat plena de refugiats de tot l’estat. No hi havia l’objectiu de destrossar fàbriques d’armament, ni atacar quarters militars, ni minvar les defenses aèries ni costeres.

Totes les víctimes d’actes d’aquest tipus han de ser tractades iguals. No existeixen víctimes de primera ni segona categoria, totes tenen els mateixos drets independentment del mètode emprat per assassinar-los, el botxí encarregat d’executar l’assassinat o l’època històrica en la que van succeir els fets en qüestió.

Es calcula que més de 100.000 persones continuen desaparegudes en fosses comunes. Aquests també van ser víctimes d’una repressió terrorista sense precedents. No només cap autoritat ha mogut un dit per dóna’ls-hi un enterrament digne, sinó que a més es jutja a aquell que ha volgut investigar-ho.

La Vanguardia del 17 de febrer de 1937 assegurava que Barcelona no els podria oblidar mai. Els redactors es varen equivocar, els hem oblidat. I no només a les setze primeres víctimes, sinó també a tota la resta.

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (II)

(és la continuació de l'article de dilluns passat)

Temps de crisi

Quan va arribar la crisi econòmica es va sumar a la nostra particular crisi de model productiu. La recepta tradicional anticrisi era utilitzar els estalvis acumulats en temps de bonança econòmica per augmentar la despesa pública i compensar la manca d’inversió privada. “¿Estalvis? ¿Quins estalvis? Baixar impostos era d’esquerres i els vam baixar...” Van pensar des del Govern.

Es va decidir tirar pel dret i finançar el Pla E d’obres públiques mitjançant el deute. Aquest Pla va esdevenir un fracàs en si mateix ja que es volia reflotar el sector de la construcció, en tractar el tema com si d’una crisi conjuntural es tractés. El cert, però, és que aquest sector havia iniciat un procés d’ajust intern (provocat per la crisi) per tornar a tenir una proporció apropiada i coherent. En altres paraules: s’intentava que un exatleta velocista de 35 anys tornés a córrer els 100 m en 12 segons. Això és impossible, si mai ho ha assolit va ser un fet conjuntural fruit d’un moment d’excel·lència física que no es podrà repetir mai més.

Hagués estat un Pla millor destinar aquest capital en un sector estratègic amb més futur o a formar una banca pública que substituís a la banca privada que ja no concedia crèdits.

En qualsevol, cas la política econòmica va ser un desastre i per compensar l’excés de dèficit es va passar la tisora en la despesa pública i es van pujar els impostos. Just a l’inrevés de com s’ha de fer.

Sovint diem que els polítics no ens representen. Jo crec que han fet just el que tots hem fet en les nostres vides durant aquest temps. Per un cop ens han representat a la perfecció. Ara bé, nosaltres els escollim per manejar els pressupostos de l’estat amb responsabilitat social, no pas per obtenir rèdits individuals immediats.

Si aixequés el cap Richard Musgrave...

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (I)

Aquest cap de setmana el PSOE ha renovat la seva executiva i el seu programa polític. El llast dels governs de Zapatero ha enfonsat el Partit en uns índexs baixíssims de popularitat, fruit de les polítiques d’austeritat i els seus nuls resultats.

Si algú té l’esperança d’una reconducció de la situació per art de màgia, que l’abandoni. La balança no tornarà a ser favorable si no hi afegim pes ideològic al nostre costat. Però aquest article no tracta exactament d’això, tot i tenir certa relació.

Durant els governs de Zapatero es van cometre molts errors i saber localitzar-los és d’extrema rellevància per tal de no repetir-los i tenir-los retinguts i presents a la memòria. Cal no tornar a contradir la lògica més elemental i deixar-nos emportar per bombolles perilloses.

I és que els errors econòmics no van ser exclusivament les mesures anticrisi, les quals només són una conseqüència de la mala gestió anterior. El Govern no va saber gestionar l’economia en temps de creixement i això va repercutir en unes mesures sense base en temps de decreixement.

Temps de bonança

El Primer Govern socialista va agafar les regnes de l’estat el 2004, en un context de creixement econòmic aparentment imparable (després vam veure que més que imparable era impagable). Fins i tot es va entrar en superàvit per primer cop en la història d’Espanya. En aquest context, la política econòmica podia anar en dos direccions: o bé s’estabilitzava l’economia o bé s’intentava fer-la créixer a un ritme una mica més alt. La primera direcció implicava una pujada generalitzada dels impostos per retirar de la circulació una part del capital, acabar amb la deducció per habitatge habitual (entre d’altres), contenir la despesa pública (aquesta opció és més opcional) i esperar a créixer a un ritme més apropiat. La segona direcció ja la sabeu: “bajar impuestos es de izquierdas”.

Aquesta fal·làcia va provocar un creixement excessiu de la nostra economia. Ja sabeu, el què puja ràpid, baixa de manera més ràpida encara. I és que no només el nostre model productiu de totxo i ciment era una bombolla; en realitat el conjunt de la nostra economia ho era. I val a dir que el mot “bombolla” amaga la paraula “mentida”, i és que el nostre creixement era una gran enganyifa.

Es va inflar la bombolla econòmica a més velocitat que mai, el PIB es va disparar i l’atur va baixar. “Qui amb dos dits de front voldria estabilitzar una situació com aquesta?” Es van preguntar des del Govern.

(Continuarà el proper dijous)

La necessitat de renovar-se

Quan un estudiant –independentment de la seva dedicació- es troba davant d’una successió de mals resultats acadèmics pot fer dues coses: o bé estudiar més o bé estudiar d’una manera diferent.

Quan un electrodomèstic comença a fallar amb freqüència el propietari pot anar pagant petites quantitats o invertir una quantitat mitjana en un electrodomèstic nou (obsolescències programades a part).

Quan un equip de futbol encadena una sèrie de mals resultats esportius pot entrenar amb més intensitat o canviar el plantejament dels partits que ha de jugar.

Quan un partit polític com el PSOE ha perdut les arrels i ha desdibuixat el seu projecte (cosa que provoca tard o d’hora una davallada electoral), cal obrir la finestra i ventilar tota la seu del carrer Ferraz.

I és que no se’ns ha d’escapar un fet: aquesta crisi no s’acabarà en un termini curt de temps, més aviat al contrari, va per llarg. Quan la ciutadania comenci a comprovar que el PP no és pas el partit de la recuperació econòmica sinó el promotor d’unes polítiques d’austeritat que agreugen la situació exigiran un canvi. A nosaltres ens pertocarà presentar l’alternativa clara i fiable que mereixeran. En cas contrari haurem faltat a la nostra responsabilitat com a partit amb vocació de masses. Si no existeix una alternativa que generi confiança en els electors aquests perdran la seva
referència.

Si no assumim la nostra responsabilitat com a socialistes serem part de les causes d’una fractura social sense precedents que es canalitzarà pels partits populistes de torn que se n’aprofitaran del desencís. Per tant, la facilitat per forçar la legalitat i violar els principis de la Democràcia s’incrementarà en la mesura en la que nosaltres abandonem l’espai electoral que ocupin aquests partits.

És per això que al PSOE cal una renovació i cal que sigui encarada per la companya Carme Chacón. Ella és l’única que pot aportar l’aire fresc que necessitem combinant-lo amb l’experiència de la que disposa. Caldrà que compti en el seu equip amb gent que representi certa renovació experimentada com l'Eduardo Madina i ideòlegs amb experiència europea com Juan Fernando López Aguilar. Cal recordar que la imatge és important però encara més el que hi ha al darrera.

Endavant Carme!

Manel Clavijo Losada

La lluita de la dreta i de l’esquerra

Fa uns dies vaig publicar un article on exposava els possibles motius del resultat de l’enquesta de La Vanguardia.

Un dels elements que vaig jutjar com a essencial a l’hora d’analitzar les causes dels resultats de l’enquesta va ser la imatge de les retallades com un conflicte laboral i molt localitzat. El conjunt de la ciutadania ha percebut aquest tema com quelcom de greu però que no tindrà conseqüències directes a nivell individual. És a dir, a nivell social hi haurà efectes negatius però a nivell personal no serà així. No es té la sensació d’una afectació directa d’aquestes mesures d’austeritat. Només aquells que han de rebre una atenció mèdica regular i que representen una minoria silenciosa i patidora han pogut adonar-se’n del canvi. La resta, o no necessitem atenció mèdica o ho fan de manera tan puntual que només poden extraure una conclusió personal: si l’atenció ha estat bona no ens queixem, en el cas contrari ens indignem i pensem que és un problema sistèmic -no conjuntural- fruit de les retallades.

I és aquí on troba sentit el títol d’aquest article. La lluita de la dreta i de l’esquerra no és la mateixa ni té el mateix ressò mediàtic.

Sovint es diu que la dreta té guanyada la batalla mediàtica a l’esquerra, que controla més mitjans de comunicació, que es troben més units i que quan governen ho tenen tot a favor quant a propaganda es refereix. Jo crec que tot plegat no és ben bé cert. No és que tinguin al seu favor tots el mitjans de comunicació, és que la seva lluita és més mediàtica. El seu enemic és visible i és sempre noticia. La dreta lluita contra les grans xifres econòmiques: atur, dèficit, recessió econòmica, tipus d’interès... són temes prou comercials com per vendre una imatge constant de treball a favor del creixement econòmic (peti qui peti). Lluitar contra l’atur i que aquest baixi ven. Reduir el dèficit ven. Que l’economia creixi i els índexs siguin positius ven. A nivell mediàtic el què importa i és més comercial són aquestes dades, és allò que es pot mesurar, el que es pot valorar objectivament. Això en un context d’economia capitalista és que es dóna més rellevància.

Sovint es diu que l’esquerra té perduda la batalla mediàtica en favor de la dreta. No controla els grans mitjans de comunicació, es troben desunits i, quan governen, no saben transmetre la seva obra de govern. Com passa amb la dreta, crec que tot plegat no és ben bé cert. La lluita de l’esquerra no és gens mediàtica. El nostre enemic és invisible i gens perceptible pels mitjans de comunicació i, per tant, tampoc no ho és pel conjunt de la ciutadania. La nostra lluita és contra l’espera d’aquell que necessita l’atenció d’un especialista, és contra aquell accidentat que no arriba a temps a l’hospital degut a la seva llunyania, és contra aquells professionals mèdics que no donen a l’abast per la manca de mitjans i personal, és contra aquell barri que necessita un pediatra pel seu CAP. Lluitar contra tot plegat no ven. Si un malalt rep l’atenció mèdica d’un especialista quan és massa tard no serà noticia, si algú no arriba a temps a l’hospital i mor a l’ambulància no sortirà a primera plana dels diaris, si un pacient no rep una bona atenció mèdica per la manca de mitjans no serà el protagonista d’una tertúlia radiofònica, si uns avis no poden acompanyar a la seva neta al CAP del barri perquè aquest no disposa del servei d’un pediatra no hi haurà un escàndol als mitjans de comunicació.

Lluitem en camps contraris però això no només no ens ha de desanimar sinó que ha de ser el nostre model de vida. Si nosaltres no lluitem contra allò que és invisible, qui ho farà?

Manel Clavijo Losada

“Les retallades no passen factura electoral a CiU”

Aquesta és la conclusió que extreu La Vanguardia de l’enquesta que ha publicat recentment. No negaré pas la validesa d’aquest estudi estadístic ni la conclusió feta per aquest diari. És més, assumeixo la valoració efectuada.

Ara bé, quines són les raons que porten la ciutadania a no castigar a CiU per les retallades? Per què el XIIè Congrés del PSC no el fa remuntar automàticament a les enquestes?

La primera de les qüestions té una resposta que cal dividir-la en dues causes principals.

D’una banda, són molt properes les eleccions generals, on la ciutadania a Catalunya va apostar per votar assumint la victòria segura del PP. La derrota de l’esquerra a nivell estatal va inclinar l’atenció mediàtica cap a l’eix nacional: s’ha de protegir Catalunya del centralisme conservador espanyolista encarnat en el PP. El PSC no va ser considerat com una formació capacitada per complir aquest objectiu ja que era part del govern que calia castigar i, a més, estava en procés precongressual i li mancava lideratge. Aquest stand by va ser valorat negativament.

Per altra banda, les retallades estan tenint un ressò mediàtic canalitzat pels sindicats i les entitats veïnals. S’ha creat la imatge de què l’ajustament pressupostari és un conflicte laboral que afecta els professionals de la medicina i de l’educació. El nivell d’atur que patim actualment impedeix que el gruix de la població senti empatia amb les reclamacions dels sindicats (de gent no aturada). Només les associacions de veïns s’han mobilitzat també en el camp sanitari i algunes assemblees d’indignats amb les AMPA’s en el sector educatiu. S’ha donat la imatge també d’un conflicte focalitzat només en zones aïllades de l’àrea metropolitana. Aquesta visió és equivocada però no per errada aquest fet és menys rellevant, ja que és el que finalment ha percebut el català mitjà.

La segona qüestió plantejada té una resposta molt més senzilla de formular.

En si mateix, ell XIIè Congrés no és una solució. És només l’inici d’una renovació ideològica, estratègica i d’imatge. L’enquesta és de finals de desembre i el Congrés es va celebrar a mitjans d’aquell mateix mes. En menys de dues setmanes no hi ha temps material per aplicar les decisions preses i molt menys per a que la nova imatge cali en la ciutadania.

ICV ho ha tingut molt més fàcil ja que no ha hagut de plantejar-se una renovació i la seva imatge (sense congressos pel mig); ha estat sempre la mateixa i ha mantingut la coherència. Això s’ha premiat a l’enquesta. Ara bé, a les eleccions segurament no es mouran del seu sostre electoral.


Manel Clavijo Losada.

Carta a Ernest Lluch

Estimat Ernest,

Avui fa onze anys que et van assassinar, avui fa onze anys que vam plorar plegats a casa. Avui fa onze anys que vaig sortir al pati de l’escola amb els meus companys i professors a cridar en silenci. Avui fa onze anys que vam morir, una vegada més, per defensar els nostres ideals. Avui fa onze anys que una part de tots nosaltres se’n va anar en aquell garatge per no tornar mai més. Avui fa onze anys que un home va deixar de ser un ésser humà per passar a ser un assassí. Avui fa onze anys que vas deixar de dialogar, de parlar, de tractar de transformar un país insegur en una democràcia sense por.

Avui, 21 de novembre de 2011, tots els articles aniran dedicats a valorar els resultats de les eleccions d’ahir. El meu no pot ser així, aquest cop no. Crec que queda clar que no ha passat el que volíem esperar, de moment no cal dir res més.

Aquestes han sigut les primeres eleccions al País Basc on s’ha votat sense por. Ha sigut gràcies a tu, Ernest. Vas mostrar el camí del diàleg a molts demòcrates, vas marcar els límits del que es podia tolerar i vas fer perdre la por a molts joves dirigents que ara hauran de prendre decisions per assolir la pau.

Se’t troba a faltar a la Universitat, se’t troba a faltar al Partit, se’t troba a faltar a Catalunya i a Euskadi. Esperem que els teus valors no els haguem de trobar a faltar en un futur...

No sóc gens creient però sé que ens protegeixes ni que sigui des de la nostra memòria, és per això que he volgut escriure’t en un dia com avui.


Afectuosament,


Manel Clavijo Losada.