A qui votaries?

Va néixer al 1955. Ve de família d’obrers i pagesos que van haver d’immigrar a la gran ciutat per poder prosperar i tenir un present i futur millor del que els esperava al camp.

Va començar al món laboral als 16 anys, combinava els estudis a l’institut amb la feina a les arts gràfiques, primer, i a la indústria electrònica, després.

Només amb 17 anys ja militava en un grup d’oposició al règim franquista. Com tants d’altres, tenia com objectiu derrocar la dictadura que ja casi arribava a les quatre dècades de durada. La seva joventut, doncs, va estar emmarcada entre la feina d’obrer a diferents fàbriques i la política clandestina, la primera alleugerava l’economia familiar, la segona, tot i que perillosa, animava el seu esperit antifeixista.

Va començar a militar al seu partit actual al 1978. La feina a Sant Andreu de la Barca i la seva activitat política activa va impedir que continués amb els seus estudis de dret i econòmiques.

Va ser alcalde d’una ciutat propera a la capital. Aquesta, com d’altres de la zona havia estat plantejada com un magatzem de treballadors, sense serveis, infrastructures, higiene... va aconseguir transformar la ciutat i fer-la habitable. La seva carrera política va continuar en diferents càrrecs d’importància.

Actualment és cap de llista del seu partit per les eleccions autonòmiques de 2010.



Va néixer al 1956. Ve de família d’empresaris del món tèxtil i metal•lúrgic de la província de Barcelona.

Va estudiar a diversos col•legis com el Liceu Francès i va llicenciar-se en econòmiques però va haver d’abandonar els seus estudis a la Facultat de Dret.

El primer contacte amb el món laboral va ser una vegada acabada la carrera, en un departament d’un grup d’empreses industrials. D’allà va passar a dirigir una societat d’inversions del mateix sector. La seva joventut es va veure emmarcada en el sector privat, intentant fer prosperar empreses que s’obrien pas a l’estranger ara que la democràcia estava consolidant-se a tot l’estat.

No va ser fins l’any 1982 que va entrar a la política activa, començant al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat. No pensava continuar en el sector públic però finalment va ingressar al seu partit actual exercint, entre d’altres càrrecs, com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

La seva carrera política l’ha dut al moment actual, cap de llista del seu partit a les eleccions autonòmiques del 2010.


La biografia personal d’un polític serveix per donar coherència a les seves propostes i a la seva manera de fer en la seva tasca diària.

Qui d’aquests dos s’assembla més a tu? Només una persona que ha viscut en un ambient semblant al teu podrà comprendre al 100% els teus sentiments, les teves inquietuds, les teves passions, les teves demandes...

A qui votaries?

El primer català a la Lluna

Senyores i senyors, amb tots vostès, en primícia mundial, en exclusiva universal, el demagog, el poc llegit, aquell que intenta prendre el pèl a tots els ciutadans, aquell que en lloc d’experiència i obra de govern acumula anècdotes i barrabassades, l’inimitable Ramon Tremosa!

Si, com heu pogut llegir al títol de l’entrada inaugural del curs polític, Ramon Tremosa és el primer home en arribar a la Lluna, de fet s’hi ha instal•lat. Tenim proves que demostren que ja fa temps que és allà, al menys les seves declaracions online i les explicacions posteriors ens fan veure certa falta d’oxigen...

Amb el seu portàtil s’ha dignat a dirigir-se a nosaltres, pobres terrícoles, regalant-nos la següent demostració d’ètica i d’intel•ligència: “Montilla = Franquisme sociològic. Què hauria dit el PSC si Jordi Pujol hagués convocat eleccions en un dia de Barça-Madrid? Convé que voti molt poca gent (només així el tripartit pot repetir) i per això barregen al màxim futbol i política. Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia: regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme. Quin final de l'aposta estratègica d'ERC!!”

Deixarem de banda el fet, més que estudiat, que l’abstenció sempre afecta als partits amb una massa d’electors menys mobilitzats, és a dir, a l’esquerra i no precisament a la dreta. Potser des de la Lluna creu que l’abstenció provocarà l’entrada de tots els minúsculs partits al Parlament... és el que té no veure des d’allà l’anomenada barrera electoral.

Després, tant a la Cadena Ser com al seu blog personal, va decidir afegir-hi més gasolina a les seves incendiàries declaracions.

Per què cataloga al PRESIDENT DE LA GENERALITAT de franquista sociològic? Què és allò que l’impulsa a comparar-lo amb el somni d’un dictador sanguinari com Franco? Quin és el greu atemptat contra la democràcia que ha comès el PRESIDENT DE LA GENERALITAT?

La resposta és ben senzilla: convocar unes eleccions tal i com mana el procediment democràtic. Això si, sembla un greu problema que coincideixin amb un partit de futbol... Al senyor Tremosa, a més, la convocatòria d’eleccions li recorda al Franquisme... ens prens el pèl, Ramon?

Sembla ser que com no el deuen fer gaire cas en la seva tasca diària com a orador de luxe a la Lluna cal que, de tant en tant, faci de les seves per sortir als mitjans de comunicació, una estratègia tant madura i meditada com les seves declaracions al facebook.

Arribats aquí, potser algú es preguntarà: i allò de “regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme”? No us preocupeu, la raó també és molt simple: l’entrada de Ryanair a l’Aeroport del Prat. Exacte, el nou finançament, els nous nivells competencials i tota l’obra de govern no serveix de res davant de l’entrada d’una nova aerolínia al Prat. Ens prens el pèl, Ramon?

Si vius a la lluna i vols que et rescatin d’allà, pixar fora de test serveix, a vegades, per sortir a la tele, potser fins i tot et donen una conselleria si t’avorreixes allà!

I ja que ha citat al Franquisme, on era el seu líder, l’Artur Mas, durant el Franquisme? El President de la Generalitat lluitava a la clandestinitat contra la Dictadura. El senyor Tremosa mentrestant, anava encara a la platja amb flotador i mirava, com sempre, a la Lluna.

La setmana que ve ja parlaré de biografies i vides dels candidats...


Manel Clavijo Losada

4 anys, 14 morts i 27 ferits

Fa quatre anys, quan jo en tenia 16, cursava 4rt d’ESO i volia ser enginyer industrial. Tot just acabava de formalitzar la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i no podia imaginar-me que al 2009 seria escollit Primer Secretari de l’Agrupació de Cornellà. Tampoc podia imaginar-me que el meu futur universitari seria, des de bon principi, lluny de la ciència.

També fa quatre anys l'Estatut de Catalunya va ser aprovat i, més tard, va ser plenament vigent. Alguns articles van ser denunciats pel Grup Parlamentari del Partit Popular i pel Defensor del Poble davant l'òrgan competent per fer-ho: el Tribunal Constitucional.

Durant aquests quatre anys, mentre un servidor s’apropava cada vegada més a la política i s’allunyava de la física i la mecànica, el Tribunal Constitucional anava fent-se malbé i podrint-se sense trobar solució al trencaclosques de l’Estatut. Els esdeveniments no es van succeir per culpa de la incapacitat del poder legislatiu de renovar als magistrats i també per la utilització d’un Estatut per forçar (en una direcció o altra) l’evolució dels conflictes territorials intrínsecs i ancestrals en la política estatal.

Analitzant molt per sobre els articles que segons el PP eren contradictoris amb la Constitució, trobem que sembla que existeixi certa animadversió cap a la diferència dins l’Estat Espanyol. La impossibilitat de Castella de dur a terme un procés jacobí a tot el territori va gestar la tradicional ràbia conservadora cap a la perifèria, de la qual el PP sembla ser l’hereu.

Només un exemple: la seva oposició a que Catalunya esdevingui una nació. Que no s'equivoquin, l'Estatut no transforma culturalment Catalunya, només formalitza jurídicament una realitat preexistent. Per tant, els símbols nacionals són propis d'una tradició, d'un acord implícit en la configuració d'una societat, en aquest cas la catalana. L'Estatut, una vegada més, formalitza una realitat ja existent. El Tribunal Constitucional finalment ha considerat la menció del preàmbul com a no-vinculant jurídicament, recordant en vuit ocasions la “indivisible unidad de España”.

El model territorial del PP es l'immobilisme perpetu. El model territorial del TC és el d'un text, la Constitució, que segons hem pogut veure té dues interpretacions possibles: progressista i evolutiva o conservadora i immòbil.

Arribats a aquest punt, no vull oblidar-me de donar-nos a tots el condol per la mort dels 14 articles suprimits pel TC que van ser refrendats per dos parlaments i per un cos electoral. Esperem, això si, que els 27 articles ferits puguin ser recuperats a la pràctica i que no siguin un obstacle per al correcte funcionament de les institucions catalanes. Suposo que es podran forçar de tal manera que s'acabin deixant de banda les decisions d'un Tribunal caducat i amb la mateixa pudor a podrit que alguns punts de la nostra políticament antiga Constitució.

Aprofito l'article per demanar als qui reclamen una reforma de la LOTC per impedir que el TC pugui dictar sentència de lleis refrendades per referèndum que utilitzin el cap. Si el PP està en desacord (com segur ho està) presentarà un recurs en un hipotètica nova LOTC ( pràcticament impossible per l'aritmètica parlamentària). Evidentment el Tribunal Constitucional no s'autoamputarà part de les competències de què disposa actualment. Per tant, políticament aquestes reclamacions són una carta als Reis Mags fora de context.


Manel Clavijo Losada

Obrerock 2010

Ja ha passat un temps prou prudencial, més de deu dies, per fer una valoració política i pública del primer concert jove pel Dia del Treballador que vam organitzar l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya.

Deixant de banda el número d’assistents, superior al que esperàvem, els problemes tècnics intrínsecs en qualsevol celebració (i encara més si aquesta és la primera) el que vull és fer esment d’aspectes més polítics.

Personalment, el que considero més importants d’aquest concert és el fet de que s’hagi realitzat amb el treball, l’esforç, la dedicació i la il•lusió d’un grup de joves com nosaltres. Teníem l’objectiu de donar a conèixer la nostra Organització en un dia tan emblemàtic com el del Treballador i recaptant diners pels damnificats del terratrèmol del passat gener a Haití. Ho vam complir amb escreix.

Ens hem de sentir molt orgullosos d’haver pogut organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquesta dificultat en un temps rècord. El resultat, com ja dic, va ser més que satisfactori per totes les parts.

Hem demostrat que els joves som del tot competents i capaços de desenvolupar projectes molt ambiciosos i de dur-los a terme sense cap mena de tutela per part d’actors externs a la nostra Organització.

Finalment, vull donar les gràcies al nostre company i amic David Baleta per amenitzar l’ambient amb la música de moda, al grup d’indie-rock Mahoney per la seva formidable actuació i la seva complicitat amb tots els presents i, com no, a tots els assistents i participants a l’acte.

L’any ve tornarem a celebrar el Dia del Treballador amb l’Obrerock 2011. Serà en un context polític ben mogut i emocionant per tots els amants de la política.

Us animo a tots a participar al vostre projecte socialista!


Manel Clavijo Losada

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA

Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

Concentració cívica “Investigar els crims contra la humanitat no és un delicte”.

1.000.000 de morts en execucions, atacs aeris, desnutricions, assassinats, combats...

500.000 exiliats cap a Amèrica i França.

300 foses comunes localitzades amb milers de persones enterrades (només a València 30.000 en una de sola).

30.000 nens robats a les seves famílies i entregats com a botí de guerra a famílies afins al règim.

200 camps de concentració per tot l’Estat.

113.000 desapareguts encara per localitzar.

Fa uns anys, als nostres pares els hi van donar la pau, la llibertat i la democràcia. Només calia que renunciessin a la memòria dels nostres avis. Ara nosaltres, els néts i fills dels qui van fer la Guerra i dels qui van arriscar les seves vides per lluitar contra el franquisme no ens podem quedar de braços plegats.

El 24 d’abril a les 18.30h a la Plaça Sant Jaume hem de recolzar a tots aquells que, com nosaltres, volen i creuen en la justícia.

Abans, el dimarts 20 d’abril, a les 13h. un acte en favor dels mateixos principis i valors amb un Clam de Justicia.

I, si malgrat tot, encara algú us pregunta pel sentit de tot plegat, per la motivació que us mou a implicar-vos en tot això, voldrà dir que encara hi ha un llarg camí per culminar la Transició.


Manel Clavijo Losada

VIA CRUCIS

Existeix una campanya contra l’Església Catòlica? S’està organitzant tot aquest enrenou en torn a als abusos a menors per desprestigiar a tota una Religió? Els culpables són delinqüents o pecadors?

La primera pregunta es respon amb una sola paraula: NO. Tot plegat és una successió de denúncies sobre abusos a menors per part de membres de l’Església. Això, no vol dir altra cosa que, per fi, moltes víctimes veuen com el context social els recolza. S’atreveixen, després de molts anys, a assenyalar als culpables de tant patiment. Si l’Església hagués denunciat els casos de d’abusos per part dels seus capellans enlloc d’amagar-ho i, fins i tot, de justificar-ho, res d’això hauria passat. La jerarquia eclesiàstica n’és còmplice i encobridora d’aquests delictes. Si aquests crims s’haguessin comès en una escola no adscrita a cap confessió la Fiscalia hauria actuat amb més celeritat.

La segona pregunta sembla un insult a la intel•ligència. No s’està aprofitant cap succés per derrocar cap creença, confessió ni Papa. El problema de fons no és pas de caire teològic sinó d’organització en el sí de l’Església. Aquells homes amb desviacions sexuals cap a menors tendeixen a buscar professions que els facilitin el contacte amb menors. Un capellà té aquesta facilitat i, a més, la jerarquia tracta d’ocultar aquests fets evitant denúncies i acusant a les víctimes de provocar als pecadors. Això, en la resta de professions: mestre, monitor... no passa.

El pitjor que pot fer l’Església és confondre a la opinió pública amb el terme: pecat. Aquest tenia algun tipus de sentit quan la Institució Eclesiàstica tenia configurat tot un sistema judicial encarat a conservar la Fe i reprimir als infidels i heretges. El pecat té sentit quan implica certa vinculació jurídica, ara per ara -i per sort- el pecat no és més que una anècdota. Relegar els abusos a menors a la categoria d’anècdota és quelcom intolerable. Quan el Papa diu: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” s’exposa a una bona pedregada de tots aquells que considerem criminals, i no pecadors, als seus companys de feina.

El títol de l’entrada no fa referència al patiment de l’Església o dels seus dirigents. Es refereix al sofriment de totes les víctimes del clergat. Tots aquells que van ser tractats com a provocadors quan, en realitat, no eren més que víctimes.

Manel Clavijo Losada