ERC, ho has tornat a fer

Fa uns anys que l’actualitat política no descansa per vacances. Potser és per la crisi econòmica o potser per l’inexorable procés de podriment de la classe política actual. 

En qualsevol cas, d’un temps ençà, arribem al mes de setembre amb la sensació de no haver desconnectat ni un moment i de continuar en el mateix curs polític. 

Aquest cop, el motiu d’alerta que ens ocupa és una nova pífia d’ERC . No m’agrada gens haver de dedicar articles criticant als companys d’altres partits d’esquerres però ERC cada vegada respon menys als patrons d’una formació progressista. La seva deriva cap el centre populista i cap el nacionalisme acrític és ara més evident que mai. 

Un nou exemple d’aquesta “desesquerranització” (m’haureu de disculpar pel neologisme però no he trobat altra paraula per expressar-ho) l’hem tingut aquest mateix matí. Juntament amb CiU, han vetat la compareixença al Parlament d’Andreu Mas-Colell, Irene Rigau i Neus Munté en relació a l’informe sobre desnutrició infantil del Síndic de Greuges. 

És que 345.000 infants en risc de pobresa no és un tema prou important com per que els responsables d’economia, ensenyament i serveis socials recullin la tovallola i el para-sol durant unes hores i intervinguin al Parlament? 

130.000 menors afectats per la pobresa severa no són un motiu suficient com per aturar durant unes hores Catalunya i dedicar-hi una sessió al Parlament?

50.000 nens i nenes amb problemes per accedir al nivell apropiat de proteïnes de manera regular no és un conflicte social prou rellevant per aquests politicastres per no esperar al setembre?

Aquest és un problema massa greu com per esser tractat de manera ordinària en una sessió qualsevol. Menys encara, com pretenen, situar la intervenció del Síndic entre els debats sobre la privatització d’Aigües Ter-Llobregat i la pròrroga dels Pressupostos de la Generalitat. Tot això, a més, sense incloure les intervencions del conseller i les conselleres que han de gestionar aquest tema. 

No demanaré a CiU que actuï amb certa decència, ja fan tard com per començar a demostrar-la ara. Ara bé, si crec que ERC està a temps per demostrar un mínim de racionalitat en la seva manera d’actuar. No tot s’hi val a l’hora de pactar amb el Govern ni a l’hora d’encetar el procés nacional. 

Demano a ERC que s’apropi més a les seves arrels fundacionals i s’allunyi de la seva deriva cada vegada més sèrbia. 

Manel Clavijo Losada

Ètica i política

Avui hem sigut espectadors d’excepció d’un espectacle dantesc al Ple del Congrés dels Diputats (amb un decorat diferent, el Senat, que per primera vegada ha tingut algun tipus de funció). Ha quedat ben clar que l’ètica s’ha separat definitivament de la política i no sembla que aquest procés sigui reversible.

Tot plegat m’ha semblat prou patètic com per no fer cap més referència de manera directa. L’article d’avui tracta sobre l’ètica i la política però, en la meva línia de parlar sobre temes que a ningú més importa, parlaré sobre un fet ocorregut fa un bon grapat d’anys.

I és que, malgrat sembli mentida, hi va haver un moment en el que l’ètica i la política anaven de la mà. I els debats en els parlaments tenien com a rerefons la lluita entre la separació i la unió d’aquests elements.

El 20 de novembre de 1932 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Les va guanyar ERC amb una majoria aclaparadora (56 de 85 escons). El procediment d’elecció era amb llistes obertes i cinc circumscripcions per tota Catalunya (ja que Barcelona-Ciutat era una circumscripció a part).

El dia 6 de desembre es va celebrar el primer ple al Parlament de Catalunya amb un emotiu discurs de Francesc Macià i amb la validació de les actes de les dues circumscripcions de Barcelona. Fins el dia 9 de desembre no es va procedir a la validació de les actes de Lleida ja que eren les més conflictives.

El problema que hi havia amb les actes electorals de Lleida és que hi havien sospites de frau electoral en un petit poble de l’Alt Urgell, Odèn. Aquest poble tenia 156 electors i no era en cap cas influent ni decisiu. ERC havia guanyat amb majoria absoluta i el segon partit, la Lliga Regionalista, havia obtingut només 15 diputats. El frau en qüestió s’havia organitzant robant, revòlver en mà, l’acta en blanc del col·legi electoral després d’haver obert la urna que contenia els vots. La votació es va haver de repetir el 22 de novembre i aquell mateix dia va arribar l’acta a l’organisme electoral. L’acta era indubtablement la robada ja que sospitosament havien votat els 156 electors i tots els vots havien anat per a la Lliga. A més, molt sospitosament ningú no havia votat a un dels candidats d’aquest partit (devia ser un personatge molt discutit a nivell intern).

La discussió al ple del Parlament no es va fer esperar i és aquí on es va debatre sobre si ètica i política havien d’anar de la mà o no. Els diputats de la Lliga Regionalista van apostar per deixar passar l’incident degut a que no era rellevant per l’escàs nombre de vots en joc i perquè el diputat amb menys suport encara li sobraven 200 vots per mantenir l’escó, per tant, aritmèticament l’incident d’Odèn no podria mai alterar la composició de la cambra. Per pragmatisme demanaven que s’acceptés l’acta en qüestió i es passés a una altra qüestió. Els diputats d’ERC, en canvi, s’hi van oposar al·legant que calia puresa democràtica en el sufragi dels representants del poble. Els representants del poble havien de ser escollits sense cap vot susceptible de manipulació de cap mena. Que aquest petit frau es magnifiqués podia tirar per terra la legitimitat de les eleccions al Parlament ja que podia constituir un argument per aquells que no creien en la democràcia ni en l’autogovern de Catalunya. Malgrat tot, i per pulcritud ètica en el sufragi, els diputats d’ERC van tirar endavant amb el recurs i el van guanyar La Lliga representava la separació de l’ètica i la política, ERC, en canvi, representava la unió d’aquests elements.

Molt han canviat els partits, els debats i la puresa d’aquesta democràcia.

Manel Clavijo Losada

Quo vadis, ERC?

Fa més de set mesos vaig dedicar una entrada a la deriva centrista d’Esquerra Republicana de Catalunya. El to de l’escrit era totalment irònic i humorístic ( o això pretenia). 

Actualment la situació és massa greu com per fer això. El paper d’ERC en aquest inici de legislatura no fa cap mena de gràcia ni es pot ironitzar. 

Hi ha molt en joc en aquests precisos instants: una crisi econòmica agreujada per mesures neoliberals procícliques, una crisi nacional que pot fer aparèixer una escletxa en la convivència a Catalunya i una crisi democràtica fruit d’una continuada mala praxi política. 

Darrere d’aquests enunciats trobem famílies esperant respostes, persones que han dipositat els seus anhels i esperances en un o altre projecte, ciutadans que es senten traïts pels seus representants polítics. 

Els partits han d’estar a l’alçada d’aquests reptes i abordar-los tots. Això implica ser responsables i no deixar de banda part dels problemes que patim els catalans i catalanes. 

És aquí on rau l’error principal d’ERC. S’està limitant a establir ponts de diàleg i acord amb el Govern de Convergència i Unió només pel procés sobiranista. A canvi de les cessions de CiU, ERC està deixant de banda els problemes socioeconòmics del país i els greus casos de corrupció que esquitxen a la coalició de govern. 

ERC es ven en el moment que permet que CiU prorrogui els Pressupostos 2012 durant tot aquest any. Això implica que no s’ha discutit al Parlament la principal eina de gestió i fiscalització de l’acció de Govern ni podem mesurar el rigor dels seus càlculs econòmics. 

ERC es rebaixa moralment quan impedeix el control al govern (una de les funcions del Parlament) boicotejant la petició de compareixença al President Mas respecte els casos de corrupció que afecta al finançament del partit de govern. 

ERC separa l'ètica de la política en el moment que es felicita per haver aconseguit forçar la compareixença d’Artur Mas pel 31 de juliol. Es pensen que som estúpids o es que realment creuen que la ciutadania estarà al cas a mig estiu? 

ERC demostra ser un partit fraudulent quan llueixen pegats en favor de la televisió pública i es manifesten públicament a favor dels seus treballadors però després voten amb CiU contra la condemna a l’ERO a la TV3. 

I finalment, ERC traeix a Catalunya quan vota contra una moció que pretenia acabar amb la pobresa i la desnutrició infantil amb mesures concretes i quantificades. 

Si mai tinc cap mena de responsabilitat i acabo faltant d’aquesta manera els valors i principis que represento, espero que existeixi el mecanisme per engegar-me immediatament el més lluny possible.  És el que desitjo per l’Oriol Junqueres i tots els dirigents d’ERC. Que la base d'aquest partit prengui bona nota al respecte. 

Manel Clavijo Losada

L’autodeterminació del poble de Catalunya

El dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya està essent subjecte de moltes fal·làcies, incògnites i exageracions a totes dues bandes de l’Ebre. Aquest escrit té com a objectiu abocar una mica de llum a tot aquest tema i deixar clar quin és l’origen d’aquest dret que hauria de ser inalienable. 

Ja que vull que l’explicació sigui entenedora i una mica entretinguda (tampoc no tant) faré l’argumentació en negatiu: quin no és l’arrel del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya?

El fonament d’aquest dret no és troba a la sang de Guifré el Pilós tacant un escut daurat al segle IX. 

Tampoc té com a ciments la marca hispànica de “resistència” vers la invasió musulmana a la península ibèrica a la Reconquesta durant el segle X. 

Poc té a veure amb la formació de la Corona d’Aragó, la Corona Catalano-Aragonesa, el Casal d’Aragó o com es vulgui anomenar durant el segle XII. 

Jaume I el Conqueridor arribant a Mallorca i València durant el segle XIII i poblant la zona amb catalans i catalanes no és la llavor de l’autodeterminació. Si és però, la demostració que el que es parla allà és un dialecte del català i no pas un idioma diferent. 

I no, les conquestes dels Almogàvers arreu de la Mediterrània fins arribar a Neopàtria (Atenes) al segle XIV no és tampoc l’arrel d’aquest dret. 

No té res a veure amb els conflictes entre la casa d’Urgell i els Trastàmara al segle XV. 

Tampoc el Corpus de Sang ni la proclamació de la República Catalana al 1641 és precedent al respecte. 

Ni la Guerra de Successió, ni la desfeta de Barcelona al 1714 ni el posterior Decret de Nova Planta no són arguments vàlids. 

Tampoc la resistència catalana ni el Timbaler de Bruc vers la invasió napoleònica als inicis del segle XIX són pas la raó per la qual tenim dret a l’autodeterminació. 

No ho són les Bases de Manresa (1892), el Memorial de Greuges (1895) o la Mancomunitat de Catalunya (1914), per molt que tot plegat surti als exàmens de selectivitat. 

Per molt apassionant que sigui la proclamació de l’Estat Català o la República Catalana a 1931 i a 1934 tampoc no representa l’arrel del nostre dret. 

Tampoc no ho és la defensa aferrissada contra el feixisme internacional durant la Guerra Civil Espanyola, que començava tal dia com avuí però de 1936, ni la formació d’un exèrcit català a l’inici d’aquesta.

Res de tot això! Tot plegat demostra que som una nació però el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no és pas històric ni nacionalista. Ans el contrari, és un dret que emana directament de la més estricta de les actualitats. 

La raó per la qual els catalans i catalanes tenim dret a l’autodeterminació és senzillament perquè l’estem demanant en aquests moments. La història de fa segles es pot manipular amb facilitat però l’anàlisi de la voluntat d’un poble que ara reclama poder decidir sobre la relació amb la resta de pobles d’Espanya no és alterable, és la que és.

Manel Clavijo Losada

El problema d’Espanya: la dreta no democràtica

La democràcia és molt més que un simple procediment d’elecció d’elits polítiques. En realitat, es basa en uns principis elementals: ètica, transparència, participació, cooperació... Aquests han de ser assumits per totes aquelles organitzacions i persones que participin al sistema. Si alguns o algú trenquen el compromís amb aquests valors, la democràcia esdevé una simple poliarquia corrupte i poc o gens fiable. 

La dreta espanyola no accepta cap dels principis democràtics esmentats abans. L’únic element de la democràcia que accepta o tolera és la pluralitat d’opcions a escollir. I es tracta només d’una qüestió d’interessos: d’una banda legitimar el sistema i, de l’altra, dividir a l’esquerra. 

La manca de veritables demòcrates a la dreta no és pas una característica nova del sistema de partits espanyol. Ja a la Restauració tenim exemples reals i ben actuals de com funcionava la dreta més rància. Una d’aquestes situacions es va donar al Congrés mentre un diputat progressista feia una intervenció demanant millores en l’educació pública d’una Espanya que, encara a finals del segle XIX, tenia una taxa d’alfabetització molt minsa. Mentre aquest diputat feia aquesta petició al govern, des de la bancada conservadora va començar a sonar cert xivarri i algunes burles al respecte i, després d’algunes interrupcions, el diputat progressista va haver d’aturar definitivament la intervenció per preguntar directament quin era el motiu de tanta burla. La resposta, malgrat ser del segle XIX, encara pot gelar els cors dels demòcrates del segle XXI: “ens burlem de tu perquè la nostra ideologia ens ho permet, el més divertit de tot plegat és que tu, pels teus principis, ens has de respectar”. 

És per això que no ens ha de sorprendre que el President del Govern no comparegui gairebé mai davant els mitjans (només quan participa en cimeres), que no respongui a segons quines preguntes, que el PP utilitzi les seves majories absolutes de manera absolutista, que no dimiteixi mai ningú per casos de corrupció fins que no queda casi provat, que estableixin xarxes clientelars (eufemisme de màfies), que hagin professionalitzats i desideologitzat els principals càrrecs del PP i del Govern, que existeixin presumptes sobresous, que s’hagi instaurat un boicot constant a la funció de control al govern per part del Congrés i el Senat... 

No ens ha sorprendre però si ens ha d’indignar. Aquest país no serà mai una veritable democràcia fins que no s’apliquin els seus principis plenament malgrat les alternances d’uns i altres. La dreta espanyola ha de deixar de banda el seu tardofranquisme i els seus principis i valors autoritaris. 

Aquesta és la resposta a la pregunta: per què no dimiteix Mariano Rajoy?

Manel Clavijo Losada