15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.

Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.

He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.

1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 

Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.

Manel Clavijo Losada

Si...però no

Aquest passat cap de setmana, el PSOE va aprovar a Granada un document que ha de ser el tret de sortida del procés federal a Espanya. 

Desconec si aquest text passarà a la història o si Espanya serà mai federal. Ara bé, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que si aquest compromís ha estat titllat d’inassolible per part dels centralistes i els independentistes anem pel bon camí. El primer pas a una alternativa és que sigui diferent a la resta de propostes que tenim sobre la taula. 

El document en qüestió és una passa endavant fruit de la pressió del PSC a tot el PSOE. Fa uns mesos ni es volia citar la paraula federalisme i ara es redacta un programa al respecte. Aquest canvi en menys d’un any és significatiu i cal valorar-lo positivament. Més encara tenint en compte les discrepàncies que tenen molts companys socialistes que no entenen per què el PSC hagi de transformar el PSOE. Entenc i respecto la seva posició però els animo a analitzar la història d’Espanya per a comprovar com Catalunya ha estat sempre el motor de canvi de la resta de l’Estat. 

Ara bé, si per una banda s’ha assumit l’argot, per l’altra cal deixar clar que no s’ha aconseguit definir bé què implica el federalisme ni s’ha optat per un dels diferents models que existeixen. 

No s’ha aconseguit definir què implica el federalisme en tant que aquest s’ha considerat erròniament com un aprofundiment de l’Estat de les Autonomies. En realitat cal dir que la filosofia és justament l’oposada. 

L’Estat de les Autonomies es fonamenta en una cessió de l’Estat Central d’una sèrie de competències a les autonomies. D’aquí ve el finançament enrevessat, l’excés de competències compartides que agreugen els conflictes entre administracions i l’ús del senat com a cambra de segona lectura de les decisions del Congrés. És prendre’s la descentralització com un favor a les autonomies, no pas com un element fundacional de l’Estat.  

L’estat federal parteix d’una sobirania plena de les comunitats que volen cedir voluntàriament certes competències per a ser gestionades pel Govern Central. Per això el finançament és més equilibrat, les competències millor definides i la segona cambra esdevé de màxima rellevància en assumptes territorials. 

No saber què es el federalisme però utilitzar-lo com a mot de moda explica perquè l’ordinalitat no apareix al document de manera explícita, la manca de sensibilitat respecte la realitat plurinacional d’Espanya i la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles que composen Espanya. 

Si aquests tres pilars fonamentals per un estat federal (finançament, reconeixement nacional i cessió lliure i voluntària de la sobirania) no s’han assolit és també perquè encara no sabem quin model d’estat federal volem per Espanya. 

La qüestió és senzilla de plantejar però difícil de resoldre: volem que existeixin diversos nivells competencials o un altre café para todos? Volem crear institucions interfederals per coordinar les grans polítiques d’estat o passarem el corró de les majories partidistes? 

Cal temps per anar-ho concretant però la ciutadania esperarà menys del que ho farem els federalistes convençuts.

Manel Clavijo.

Ara que parlem de la Beatriz Talegón

Aquesta setmana s’ha parlat molt del discurs de la Beatriz Talegón a una cimera de líders de la Internacional Socialista. Un discurs sincer i valent que feia palès l’existència d’una hipocresia ben establerta en la ment d’alguns dirigents socialdemòcrates així com la manca d’actituds democràtiques al si de les formacions polítiques allà representades.

Aquest discurs el podem subscriure pràcticament en la seva totalitat i és necessari que hi hagin bases amb capacitat crítica. El pitjor que pot passar en un partit polític és que els seus militants metabolitzin i prenguin com normals actituds, tradicions, estructures i dirigents que no ho són. Tot no és justificable i cal assenyalar allò que no funciona per anar adaptant l’eina de transformació social a la realitat que ha de canviar (per molta oposició i verticalitat interna que existeixi).

Ara bé, segons el meu parer, ha estat un error molt greu entrar en tot el circ mediàtic acceptant tot tipus d’intervencions en tot tipus de programes. A més, el to messiànic s’ha anat apoderant progressivament del seu missatge. Parlar de revolució al si d’una organització reformista és pura retòrica si abans no s’accepta el paper que han tingut els partits socialdemòcrates en la configuració d’aquesta crisi. No podem reclamar cap mena de revolució si abans no hem analitzat les causes que la fan inevitable. A les causes trobarem, necessàriament, els errors que hem comès els socialdemòcrates al llarg de la última dècada (com a mínim).

El discurs de la Beatriz és necessari i mediàtic però titllar-lo d’il·lusionant o dir que ha donat la volta al món és exagerar. És el que té haver d’innovar per no repetir-se quan t’exposes de tal manera als mitjans de comunicació. Tot plegat té els seus riscos: manipulació, malentesos... Si la Beatriz hagués optat per l’acció política a la xarxa s’hagués estalviat tot el que finalment ha acabat passant.

I és que si la setmana que va començar amb molta expectació, finalment ha acabat amb decepció i violència. Degut a la popularitat de la Beatriz, el PSOE va intentar aprofitar-se’n i la va portar a la manifestació en favor de la dació en pagament envoltada de dirigents de segona línia. La resposta d’alguns energúmens va ser l’esbroncada i gairebé la violència física.  

A la gent no els va agradar que dirigents que, en el passat, van ser contraris a la dació en pagament, ara s’envoltessin de mitjans i es fessin la foto en una manifestació convocada per la mateixa plataforma es que manifestava en el passat contra aquests. La Beatriz va rebre injustament per ser un personatge sobreexposat als mitjans de comunicació però també per participar d’aquesta posada en escena.

Per acabar m’agradaria deixar una sèrie de coses ben clares: la Beatriz Talegón té dret a anar a una manifestació, abans d’una militant del partit que sigui, és una ciutadana de ple dret. No és veritat que algú, pel fet de tenir a la cartera el carnet d’un partit polític sigui menys que algú que no en tingui. L’ésser humà en societat només arriba a la seva plenitud si actua com un zoon politikón: un sindicalista a la feina, un activista al veïnat, un protector al seu medi ambient, un cooperant com a ciutadà del món, un polític en la seva societat. Aquesta condició la pot articular participant en organitzacions, ara bé, ser-ne membre no fa millor ni pitjor, no dóna ni treu drets.

Que prenguin nota tots aquells que reneguen de la política malgrat són els primers en fer-ne.

Manel Clavijo Losada

La necessitat de renovar-se

Quan un estudiant –independentment de la seva dedicació- es troba davant d’una successió de mals resultats acadèmics pot fer dues coses: o bé estudiar més o bé estudiar d’una manera diferent.

Quan un electrodomèstic comença a fallar amb freqüència el propietari pot anar pagant petites quantitats o invertir una quantitat mitjana en un electrodomèstic nou (obsolescències programades a part).

Quan un equip de futbol encadena una sèrie de mals resultats esportius pot entrenar amb més intensitat o canviar el plantejament dels partits que ha de jugar.

Quan un partit polític com el PSOE ha perdut les arrels i ha desdibuixat el seu projecte (cosa que provoca tard o d’hora una davallada electoral), cal obrir la finestra i ventilar tota la seu del carrer Ferraz.

I és que no se’ns ha d’escapar un fet: aquesta crisi no s’acabarà en un termini curt de temps, més aviat al contrari, va per llarg. Quan la ciutadania comenci a comprovar que el PP no és pas el partit de la recuperació econòmica sinó el promotor d’unes polítiques d’austeritat que agreugen la situació exigiran un canvi. A nosaltres ens pertocarà presentar l’alternativa clara i fiable que mereixeran. En cas contrari haurem faltat a la nostra responsabilitat com a partit amb vocació de masses. Si no existeix una alternativa que generi confiança en els electors aquests perdran la seva
referència.

Si no assumim la nostra responsabilitat com a socialistes serem part de les causes d’una fractura social sense precedents que es canalitzarà pels partits populistes de torn que se n’aprofitaran del desencís. Per tant, la facilitat per forçar la legalitat i violar els principis de la Democràcia s’incrementarà en la mesura en la que nosaltres abandonem l’espai electoral que ocupin aquests partits.

És per això que al PSOE cal una renovació i cal que sigui encarada per la companya Carme Chacón. Ella és l’única que pot aportar l’aire fresc que necessitem combinant-lo amb l’experiència de la que disposa. Caldrà que compti en el seu equip amb gent que representi certa renovació experimentada com l'Eduardo Madina i ideòlegs amb experiència europea com Juan Fernando López Aguilar. Cal recordar que la imatge és important però encara més el que hi ha al darrera.

Endavant Carme!

Manel Clavijo Losada