Consum i valors

Fa unes setmanes, en el marc d'un projecte de l'Ajuntament de Cornellà sobre civilme, vaig tenir l'oportunitat d’assistir a una conferència del professor Francesc Torralba. Val a dir que va ser una trobada interessant i necessària pels temps que corren: responsabilitat, civisme, exemplaritat... valors que han de guiar la nostra ciutat i als nostres representants polítics.

Com indica el títol d’aquesta entrada, avui vull parlar de consum i valors. Per què? Perquè va ser un dels temes que es van tractar i on hi va haver cert debat al respecte entre “el que hauria de ser” i “el que és”.

El professor Torralba defensa la idea d’una tendència entre els ciutadans a ser consumidors amb més principis i ètica. És a dir, que s’està estenent l’hàbit d’anar amb més mirament a l’hora de consumir certs productes. Anem cap a un comerç més just gràcies a una ciutadania més responsable amb el seu paper dins el sistema i que no es desentén de l’explotació infantil, el medi ambient... Però això és el que passa realment o és el que hauria de passar en un món on els consumidors tenen tanta informació com ara?

A l’altra banda hi havia qui defensava just el contrari. Que entre els ciutadans no s’ha estès cap d’aquests principis, ans el contrari. La crisi econòmica ha fet prioritzar el preu més ajustat i no pas el comerç just. I no, qui defensava això no era pas un altre filòsof ni un sociòleg. Era una noia adolescent entre el públic que, micròfon en mà, ens va retornar a la dura realitat: “si necessito una bossa i veig que hi ha una barata no miraré pas on està feta ni com”.

Qui té raó?

Segons els estudis que s’han anat publicant recentment sobre hàbits de consum trobem que la pauta d’aquests és més propera a la visió de la noia que no pas a la de l’intel·lectual. Els consumidors s’han anat desplaçant cap a dos tipus de preferències: millor qualitat/preu i productes exclusius. Els consumidors empobrits per la crisi volen comprar més barat però no volen renunciar a productes 100% naturals o amb certs components"de moda" (soja, aloe vera...). Els consumidors enriquits per la crisi volen exclusivitat, ja sigui pel lloc on es consumeixen o pel mateix producte (volen gaudir d’una experiència en el consum a la que no pugui arribar la massa). I és que les desigualtats s’estan accentuant i això es nota també en el consum dual de la població.

Mercadona, Lidl o Dia ofereixen productes a baix preu amb una qualitat raonable. Nespresso ha optat per fer-te creure que ets George Clooney cada cop que vas a la seva botiga a adquirir algunes càpsules per al café. Danone ha preferit augmentar la seva quota de mercat amb establiments de venda i consum dels seus productes on, a més de prendre un iogurt o altres productes exclusius de la casa, també pots passar una estona allà consumint-los com si d'un restaurant es tractés. 

Amb total independència de l’origen del producte o de l’ètica del fabricant, la gent consumeix. Es dóna més importància a l’etiquetatge que no pas a la situació dels treballadors que han produït allò que ara es té al carro. Millor que sigui 100% natural que 100% lliure d’explotació laboral. I com podem culpar d’això al consumidor?

Què vull dir amb tot plegat? Que el mercat no ens farà ètics si no el regulem. El mercat satisfà algunes necessitats dels pobres, aprofundeix en els gustos de la classe mitjana i enriqueix als qui ja són rics. A més, genera necessitats absurdes a totes les classes socials. On és l’ètica? Només la trobem si existeix una regulació que obligui als productors a respectar els drets laborals i socials i al medi ambient.

Ja que no podem controlar les preferències ni l’ètica dels milions de consumidors que tenim al país, haurem de regular a uns pocs milers de productors. Per on comencem?

Manel Clavijo Losada 

Fer-se el suec fiscalment parlant (III)

La crisi econòmica que estem patint ens ha posat davant el mirall. No som un país a la champions league de l’economia, no es pot mantenir un creixement sostenible sense un teixit industrial en condicions, la construcció no és el sector que ha de fer de tractor econòmic de l’economia espanyola...

Malauradament hi ha qui ens vol fer entrar en la típica atracció de fira plena de miralls i distorsions. L’exemple més evident és tota la teoria que hi ha al darrere de les retallades que estem patint. Ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitat, que Espanya gasta massa, que el problema del país és que gasta més del que ingressa i hem de retallar despesa. I ens ho hem cregut.

Que no es poden pujar més els impostos? A les classes treballadores de ben segur que no, ja prou escanyades es troben ja. Però tenim altres vies que ja han estat explorades en les dues parts anteriors d’aquest article.

Avui aquesta entrada al bloc no tracta dels impostos que hauríem de tenir, tracta dels impostos que tenim actualment i no es paguen. Avui vull parlar del frau fiscal.

A Espanya es calcula que hi ha un 23% d’economia submergida (frau fiscal, frau laboral..), gairebé el doble que la mitjana europea. Només en frau fiscal es calcula que hi ha entre 70.000 i 243.000 milions d’euros que s’haurien de recaptar però no es troben en mans de l’Estat. La xifra que més consensos aplega és 88.000 milions d’euros. Cal recordar que el rescat de la banca que va fer Zapatero va ser d’uns 90.000 milions d’euros i que la línia de crèdit europeu per tornar a rescatar a la banca era d’entre 60.000 i 100.000 milions d’euros. Algú encara pensa que el problema és de despesa en l’estat del benestar? Algú encara pensa que Espanya no té un problema d’ingressos, més que no pas de despesa estructural?

A Catalunya es calcula que el frau fiscal és d’uns 16.000 milions d’euros (com el dèficit fiscal!). El rescat d’Espanya a la tresoreria de la Generalitat va ser d’uns 5.000 milions d’euros. I les retallades de CiU hem de suposar que són de l’entorn dels 3.000 milions (ja veurem la xifra real...) . Al final, entre unes coses i altres, a Catalunya se’ns escapen 32.000 milions d’euros cada any. Quins cracks!

L’origen d’aquest frau es troba majoritàriament en la gran banca (si, la que hem hagut de rescatar), les grans empreses (que s’ha de dir...) i les grans fortunes (si, les que ja tenen infinites possibilitats per evitar pagar impostos). Entre aquests tres grups tenim el 74% del frau fiscal a Espanya. Els particulars i les Pimes, sempre al punt de mira de les administracions, apleguen el 18%. El 8% restant pertany als autònoms. Fins i tot a l’hora de defraudar existeixen les classes socials.

Aquesta correlació de xifres no us sona de res? No us sona a allò del deute? Mireu, el 60% del deute que hi ha a Espanya pertany precisament a la gran banca, les grans empreses i les grans fortunes. Si ajuntem el deute de les Pimes, els autònoms i els particulars, trobem que no arriba al 20%. Per tant, aquells que més s’han endeutat són els que més impostos defrauden cada any. És o no és un autèntic espoli de classe?

I què es podria fer per reduir aquestes xifres? En primer lloc, s’hauria d’efectuar un estudi oficial i exhaustiu sobre l’economia submergida a Espanya. Una vegada això s’hagués fet, caldria dotar al Ministeri d’Hisenda dels mitjans necessaris per combatre aquesta xacra. Això vol dir formar un gran esquadró d’Inspectors d’Hisenda que perseguissin als defraudadors, hauríem de quadruplicar el número d’aquests per situar-nos al nivell de França o Alemanya. En paral·lel a tot això, caldria ser els capdavanters de la regulació europea contra els paradisos fiscals i cercar complicitats amb els nostres veïns per col·laborar estretament al respecte.

Sortim de l’atracció dels miralls deformats i mirem-nos seriosament a la cara. Tenim o no tenim alternatives a la política d’austericidi actual?

Manel Clavijo Losada

Fer-se el suec fiscalment parlant (II)

Posats a calçar-se l’armadura templària per anar de croada a alliberar Terra Santa dels infidels neoliberals , ja m’hi quedo una mica més i continuo caçant mites...

Com a continuació de l’article anterior, allargo la comparativa hispano-sueca ja que les dades fan pensar en dies de glòria.

Avui el mite en qüestió és el següent: les rendes del capital han de gravar-se molt per sota de les rendes del treball per tal d’incentivar la reinversió, general ocupació i aconseguir una major competitivitat.

Partint del fet que a Suècia, com bé vaig explicar a l’article anterior, tributen i recapten a la pràctica molt més que nosaltres (també en rendes del capital), tot faria pensar que a Espanya es fa més investigació en I+D, hi ha menys atur o que som més competitius.

Quina és la realitat? Que la despesa total en I+D és quasi tres vegades superior a Suècia que a Espanya. I què passa si desglossem la despesa segons qui la fa? Doncs que trobarem que el sector privat suec inverteix més del triple que l’Espanyol encara que tenen més impostos a pagar. Si afegim que aquí, l’empresa que més es dedueix per investigació en aquest camp és el Banco Santander, ens podem fer una idea de la qualitat de la poca recerca que fan els privats a Espanya. El Govern espanyol inverteix directament el 0,26% del PIB en I+D metre que al Govern suec només li cal el 0,15% ja que entre el sector privat i les universitats ja en té prou. Per cert, les universitats sueques gairebé tripliquen la inversió en aquest camp a les espanyoles. Si afegim que nosaltres no tenim cap universitat entre les 200 primeres del món...

Degut a la baixa fiscalitat de les rendes del capital, tenim menys atur que a Suècia? Això no arriba ni a pregunta retòrica, és evident que no. Nosaltres tenim en torn d’un 25% d’atur mentre que a Suècia tot just ara han arribat al 8% i es tiren dels cabells. És curiós que tinguin el 8% ja que aquesta xifra és la que té Espanya d’atur estructural.

Per últim he deixat la competitivitat. Només donaré una dada per tal de no provocar suïcidis col·lectius: Suècia es troba entre els 5 països més competitius del món i Espanya el 35.

La primera conclusió que hem d’extreure de tot plegat és la següent: l’èxit o el fracàs d’una economia té més a veure amb el seu model productiu i amb la intervenció de l’estat que no pas en els típics dogmes neoliberals.

La segona conclusió que hem d’extreure és que no podem comparar països tant diferents. Jo ho he fet per evidenciar l’absurditat dels arguments de tot el conglomerat mediàtic neoliberal. No es pot prendre seriosament el fet de pensar que tenim una fiscalitat escandinava o que si baixéssim els impostos ens semblaríem més a ells.

La tercera i darrera conclusió és que si ens hem de fixar en ells és més com a aspiració en alguns aspectes de la seva economia que no pas com una comparació general, que és el que fan els neoliberals. No caiguem en les seves trampes ja que aquests no volen que siguem Suècia, volen que siguem Somàlia.

Manel Clavijo Losada

Fer-se el suec fiscalment parlant (I)

No, avui no parlaré del frau fiscal malgrat el títol pot fer entendre això. Potser la setmana que ve o l’altra tocarà tractar aquesta xacra però avui vull fer de caçador de mites fiscals.

Espanya (i més concretament Catalunya) té uns impostos a nivells escandinaus (més concretament a nivell de Suècia)? Aquest és un mite que s’ha encarregat d’anar estenent tot el conglomerat neoliberal que aposta per un estat de mínima intervenció que requereixi d’una mínima fiscalitat. En realitat aposten per una mínima fiscalitat que té com a conseqüència necessària un aprimament sobtat de l’estat fins a fer-lo mínim.

Abans de res, ja que hem de comparar Espanya i Suècia, hem de demostrar que es semblen tant com un ou a una castanya. Així la resta de dades que aniré aportant passaran pel filtre mental del “no s’assemblen en res” en comptes del “som iguals només que aquí tenim serveis africans”.

Espanya i Suècia no s’assemblen en res principalment perquè el seu PIB no es similar ni per casualitat. En termes absoluts Espanya té un PIB d’1,03 bilions d’€ i Suècia no arriba als 0,044 bilions d’€. Abans de començar a treure el cava de la nevera i celebrar-ho caldria donar la dada relativa segons el cost de la vida i el poder adquisitiu. I si, com us imagineu els suecs ens superen, de fet són 1’5 vegades més rics que nosaltres (en relació al nivell de preus i altres variables). Així que torneu el cava a la nevera i penseu en per què un país tant ric com el nostre té una gent tant pobra vivint a dins i com un país tant pobre com Suècia pot tenir gent tant benestant allà. La resposta és “socialdemocràcia”.

Una vegada veient que vivim a la castanya podrida podem començar a analitzar algunes dades de rellevància. La primera són els impostos corrents (tant de rendes com de patrimoni). Resumint-ho tot, en aquest apartat ens trobem que Suècia ens supera en 8’1 punts percentuals en relació amb el que recaptem al respecte aquí.

Si analitzem l’IRPF trobem que el tipus mínim a Espanya és del 24% i a Suècia del 25% i el tipus màxim és del 56% (tram autonòmic inclòs) i a Suècia del 55%. I què passa amb tot això? Passa que a Espanya, els rics de torn, tenen moltes més facilitats que a Suècia per no haver de pagar el tipus impositiu més alt. De tal manera que només un 3% declara com a contribuent al tipus 56%. La resta el que fa és guanyar els calerons però les declara com a guanys de capital i tributen a la meitat. Qui vol tenir una nòmina on et treuen la meitat si pots tenir els mateixos ingressos i que et treguin un quart o, si ets molt llest i tens molta pasta, només un 1%?

Analitzant l’Impost de Societats trobarem que a Espanya el tenim al 30% i a Suècia el tenen al 22%. Abans de tornar a treure el cava de la nevera però per estampar-me’l al cap us diré que una cosa és el tipus nominal i l’altre el que realment s’acaba pagant. Espanya és el país de les deduccions L’Oréal “porque yo lo valgo”. Se’n fan tantes que seria impossible enumerar-ne la majoria i les intencionalitats en una part important dels casos és “tornar un favor” o “incentivar un sector on tinc interessos personals”. Doncs això: “porque yo lo valgo”. Només a l’Impost de Societats tenim aquestes deduccions (no hi són totes): inversió en I+D, foment de les TIC’s, foment d’activitats encarades a l’exportació, protecció del patrimoni històric, activitats cinematogràfiques i audiovisuals, edició de llibres, protecció del medi ambient, localització via satèl·lit, mobilitat i ocupació de discapacitats, formació professional, despeses d’escoles bressol, reinversions, assegurances i mútues, escriure de política en un blog (no, aquesta darrera és una broma però no crec que arribi gaire gent fins aquí). A Suècia no tenen ni molt menys tantes deduccions ni tampoc de la magnitud de les que estem parlant.

I què passa amb l’IVA? A Suècia tenen el seu IVA superreduït dos punts per sobre del nostre i el tipus general quatre punts superior.

Totes aquestes dades a què porten? A que els ingressos de l’Estat Espanyol siguin d’un 37’1% del PIB mentre que els de l’Estat Suec siguin d’un 51’5% del PIB. Recapten més perquè tenen impostos més alts i més difícils d’eludir.

No he volgut entrar en cotitzacions socials per part dels treballadors, que són més baixes que aquí, en tant que ells tenen un sistema sanitari que funciona més a partir dels pagaments directes. Tampoc he volgut entrar en altres impostos indirectes perquè ja era embolicar massa la troca per acabar arribant a la mateixa conclusió.

Els suecs no fan honor al seu gentilici a l’hora de pagar els seus impostos. Ara bé, les grans fortunes espanyoles semblen tenir la nacionalitat a l’hora de gratar-se la butxaca per pagar les seves obligacions. Ara bé, el més alarmant és tot el aquest conglomerat mediàtic que intenta fer-nos passar per suecs.

Manel Clavijo Losada

Abans que comencin amb la cantarella…

És la primera imatge que surt si busques "Cornellà" al Google

Com cada any al arribar la tardor, torna la nova temporada al Corte Inglés i els debats públics sobre el pressupost municipal i les ordenances fiscals. Pels amics convergents de la Generalitat, és més important la nova temporada de moda que no pas debatre sobre la gestió dels recursos públics al Parlament. Ara bé, a nivell municipal ni ERC pot salvar a un govern d’haver d’exposar i sotmetre a votació una cosa tant important com el pressupost anual.

Com cada any, els diferents grups municipals s’aniran posicionant públicament sobre tot plegat. Això és important en tant que els pressupostos municipals (i també els de qualsevol altre nivell de l’Administració) estableixen les veritables intencions de qualsevol govern. Ja es pot dir i prometre, parlar sobre Itaca o sobre la “niña de Rajoy”, demanar un “relaxing cup of café con leche” o el que es vulgui...Allò que defineix si un govern és d’esquerres o de dretes, si és preocupa dels més desafavorits o té interessos més obscurs, és allà on destina els diners públics.

En menor mesura també defineixen als grups de la oposició, en tant que deixen entreveure quines serien les seves prioritats si governessin. I dic “en menor mesura” ja que a la oposició municipal tot és molt més simple. I és precisament d’això del que vull escriure avui.

Aviat començarà la tradicional cantarella dels grups municipals de la dreta (CiU i PP) respecte els tributs municipals. El seu posicionament al respecte és com una nadala: repetitiva, antiga i sovint sense cap mena de sentit. El problema és que, com tota nadala, s'acaba enganxant i n'hi ha qui l'acaba repetint sense adonar-se'n. Que si els tributs són massa alts, que si s’haurien de congelar, que si s’haurien de baixar... Reclamen per Cornellà allò que no fan els seus companys a la Generalitat i al Govern Central, malgrat tenir aquests més marge de maniobra que un ajuntament (corregir el 20% de l’economia submergida, aplicar uns trams més progressius en els tributs, establir-ne de nous, gravar més les rendes del capital, apostar per l’empresa pública...).

Per tant, abans de començar amb la demagògia de cada any, caldria fer uns aclariments preliminars per tal d’humanitzar una mica el debat al respecte.

L’Ajuntament de Cornellà recapta prop de 42 milions d’euros gràcies als tributs municipals: IBI, IAE, IVTM, IIVTN, ICIO, taxes vàries (recollida d’escombraries, etc) i els preus públics (ús d’equipaments municipals).  És ben segur que m’he deixat algun però amb els més importants en tenim prou per fer-nos una idea del que vull explicar. De la majoria dels tributs esmentats abans, l'Ajuntament té més aviat poc marge a la innovació. Però igualment posem per exemple que fem cas a CiU i a PP i es baixen els impostos o es congelen durant dos anys o, per donar un context més creïble, hi ha una baixada de la recaptació per diferents motius. Imaginem que, independentment de la voluntarietat o involuntarietat de la baixada en la recaptació, hi ha una davallada d’un 5% respecte els 42 milions. Això representaria prop de 2’1 milions d’euros. 

Per tal de mantenir un pressupost equilibrat i degut al poc marge de maniobra que tenen els ens locals, l’Ajuntament de Cornellà hauria de retallar o retallar. L’únic que podria escollir són les partides que aprimarien o suprimirien. I no, que ningú tracti de fer-me pensar que l’Ajuntament si té marge de maniobra. No mentre l’Estat condemni als municipis al subfinançament més absolut i la Generalitat mantingui el seu deute amb els Ajuntaments (només a Cornellà deuen més de 9 milions d’euros).

I és aquí on entra el joc d’opcions que tenim per davant. A continuació n’enumero 10 per a que CiU i PP escullin quin d’aquests paquets de retallades vol adquirir.

Opció 1. Suprimir les polítiques d’ocupació de duu a terme l’Ajuntament de Cornellà i que donen feina a 300 treballadors del col·lectiu més afectat per la crisi. A més, caldria eliminar la partida destinada a polítiques de salut per assolir el 100% del forat.

Opció 2. Retallar un 83% de la partida destinada a seguretat ciutadana.

Opció 3. Eliminar les partides de seguretat viària, prevenció i convivència.

Resultaria curiós que aquells grups municipals que sempre reclamen més policia (com si fos sinònim de més seguretat) escollissin qualsevol d’aquestes dues opcions. La primera implica suprimir la Guàrdia Urbana o reduir-la al mínim, la segona implica buidar-la de funcions.

Opció 4. Retallar un 81% la partida de polítiques destinades a la gent gran.

En un context on la Generalitat i el Govern d’Espanya han abandonat literalment al col·lectiu, seria molt cruel que els municipis fessin el mateix. Implicaria assegurar la misèria d’aquella generació que va aixecar el país i va impedir que nosaltres visquéssim en un país subdesenvolupat. 

Opció 5. Suprimir les partides d’infància, joventut, adults i d’igualtat de gènere dins el Departament de Serveis Socials.

Com tenim una dreta molt moderna, els hi recomano fer un mix de la opció 4 i 5 i retallar una mica de cada. Total, sou especialistes en retallar als col·lectius més desafavorits de cada franja d’edat perquè sabeu que no tenen prou pes demogràfic com per fer perillar la vostra cadira.

Opció 6. Acomiadar als conserges de les escoles i, de passada, deixar de netejar-les. El problema no serà d’higiene ni de desordre, serà que encara caldrà suprimir les partides que van a l’Escola Municipal de Música i a l’Escola d’Educació Especial “El Virolai”.

A banda de ser il·legal i absurd (cosa que mai ha aturat a la dreta per fer el que fa) implicaria el tancament dels dos darrers centres esmentats. Per què? Perquè la Generalitat ja fa temps que es va desentendre d’aquests (parlem dels 100.000 € que deuen al Virolai des del 2011?).

Opció 7. Retallar un 55% la partida per a les escoles bressol municipals.

Si, si, encara existeixen. No heu aconseguit carregar-vos-les malgrat la Generalitat s’hagi ocupat de retallar 1000€ per infant. No deixa de ser curiós que la dreta, que sempre té a la família en els seus discursos, sigui la que practiqui una política més antifamiliar.

Aconsello als amics de CiU i PP que intentin ser imaginatius amb aquesta opció i no només pensin en la possibilitat de tancar la meitat de les escoles bressol: també es pot acomiadar a la meitat dels treballadors i deixar d’oferir plaça a la meitat de les famílies o bé podem passar directament a tapiar el 55% de cada centre.

Opció 8. Aquesta és la preferida del Grup Municipal de CiU si jutgem les diverses queixes que fan respecte dels nous equipaments de la ciutat. Tancar el Parc Esportiu i el nou complex aquàtic de Can Mercader. Serà interessant veure la cara que els hi queda al comprovar que encara no s’arriba a compensar la baixada del 5% i han de continuar mutilant la ciutat: la resta de piscines municipals, la Fira, l’Auditori, el Centre d’Empreses... I no, amb tot plegat s’assoleix el 93% de la baixada de recaptació. Podem afegir una ludoteca, suprimir el Pla Ciutat de la Lectura, el Punt de Voluntariat i, ja posats i veient que ni tenim Fira ni voluntaris, també la tradicional Fira de Nadal.

I bé, després de carregar-nos mitja Cornellà què ens queda? Doncs continuar retallant perquè la major part dels ingressos recaptats a partir dels preus públics (2’5 milions d’€ en total) venen directament del rendiment que es treu d’aquests equipaments que s'acaben de tancar. Per tant, la opció 8 és de les pitjors, en tant que cal complementar-la amb altres retallades.

Opció 9. Aquesta és la preferida del PP si jutgem el que ha fet a Castella-La Manxa o el que vol fer amb la reforma dels ens locals. Eliminar qualsevol tipus de retribució dels càrrecs electes. Amb aquesta mesura innovadora i gens classista aconseguim assolir el 42% de la rebaixa en la recaptació. Ja que aquesta és una opció populista podem complementar-la amb l’eliminació de les festes populars, els projectes de cooperació i solidaritat, els jocs escolars, els horts urbans i abandonar el Castell del Borni. L’antipolítica té aquestes coses...

Opció 10. Si no és la opció preferida de CiU i PP al menys és la que més utilitzen: deixar a deure tot el que no poden pagar i ja veurem demà...

Penseu en tot això quan el populisme dretà comenci amb la nadala de cada any.

Manel Clavijo Losada

La cultura del “pelotazo”

 El “pelotazo” sembla l’esport nacional d’aquest país. Semblava impossible però ha desbancat la barra lliure, pel que es veu ja ens va bé drogar-nos amb el diner fàcil, no cal gastar-lo en perdre l’enteniment ja que en tenim ben poc. 

I és que des de que la CEE ens va obligar a desmantellar la major part del nostre teixit industrial, hem anat a la recerca del Dorado. Aquest indret havia de ser fruit de l’equilibri entre seguir sent el vagó restaurant d’Europa a la vegada que creixíem a nivells d’un país industrialitzat. Aquest impossible, sumat a la irresponsabilitat tradicional de la nostra classe política, va fer la resta. És el que té votar a gent que només mira al curt termini i amb l’agenda electoral sempre al cap. 

Un primer exemple digne d’estudi és la bombolla de creixement inestable que va representar tota la parafernàlia de les Olimpíades de Barcelona 1992. Si, va servir per donar-nos a conèixer al món, per transformar la ciutat i els voltants, per recuperar l’esperit nacional i per veure a Fermín Cacho guanyar l’or als 1.500 metres tot mirant cap endarrere en els darrers metres. Molt emocionant tot plegat però la festa s’havia d’acabar tard o d’hora i, a més, calia pagar-la. Va ser llavors quan tots els sectors que s’havien beneficiat de l’esdeveniment es van enfonsar. 

Malgrat tot, alguns van prendre nota de l’experiència, no per corregir els errors, sinó per repetir-los a gran escala. Poc cal explicar respecte el següent exemple: la bombolla immobiliària. Construir més habitatges que França i Alemanya juntes, concedir crèdits inflats a tort i a dret, no intervenir públicament per baixar el preu de l’habitatge... I pel mig teníem el Fòrum de les Cultures, Madrid 2012, Aeroports, ser el segon país en kilòmetres d’alta velocitat... Tot plegat no és conseqüència de la irresponsabilitat ciutadana, és fruit d’una voluntat política de créixer més del que es pot suportar, d’intentar mantenir un gegant amb peus de fang. 

Hem après la lliçó?  No. La sortida a la crisi ens la fan passar per Eurovegas, BCN World, Madrid 2020, inversió estrangera en qualsevol camp i a qualsevol preu... Un cop més es vol una gran inversió puntual per anar tirant més malament que bé. De nou s’intenta aturar la sagnia d’aturats amb mesures a curt termini i sense establir un model fiable i de llarga durada. Sembla ser que cap partit ni cap polític vol mirar més enllà de les seves properes eleccions, no fos cas que els efectes de les polítiques actuals beneficiessin al contrari. És que no veuen que el capital estranger mai no vindrà si no té la seguretat de no invertir en una estafa piramidal que ha estat sempre Espanya?

Si volem una base econòmica que eviti arribar als 6 milions d’aturats i al 20% de frau fiscal, si tenim la intenció de crear quelcom estable i redistributiu que no provoqui a la vegada taxes de creixement del 3,5% i taxes de pobresa del 17%, si tenim la voluntat de generar una economia lògica, hem de ser formigues i no confiar en els miracles. 

Menys legislar a favor de Sheldon Adelson o dels xinesos de BCN World i més agilitzar els tràmits per obrir una empresa. Menys finançament públic en capritxos partidistes i rescats i més en obrir l’aixeta de crètic mitjançant la banca pública. 

En definitiva: de la crisi ens trauran els emprenedors amb el suport de les administracions, no pas un altre tradicional “pelotazo”.

Manel Clavijo Losada

Decàleg per un model de sortida de la crisi

A l’anterior article vaig prometre ser constructiu i aportar llum al debat (si n’hi ha...) sobre com sortir de la crisi amb un veritable model d’esquerres. Com avui em sento prou generós he realitzat un decàleg que podrà aprofitar qualsevol projecte polític al menys en el seu plantejament, ara bé, les propostes només agradaran a un sector determinat.

Tot seguit us presento els deu punts bàsics per sortir de la crisi sense matar a ningú en l’intent:

1.  Hi ha diners per practicar polítiques expansives? Si la resposta és no: hi pot arribar a haver? En el cas espanyol és ben clar: diners per rescatar a la banca sempre hi ha. Ara bé, la calerada perduda en aquest sector ja s’ha gastat i sembla ser que no tenim més, deixem-nos de retòrica malgrat tinguem tota la raó i anem a la segona pregunta. A Espanya si hi pot arribar a haver els diners que necessitem per pagar el deute, revertir les retallades i practicar polítiques anticícliques. Més enllà de la possibilitat d’anar de genolls de Madrid a Berlín per demanar a la Merkel una flexibilització del sostre de dèficit hem de jugar amb les eines de les que disposem. Cal recuperar alguns impostos bonificats (com el de successions), implantar-ne de nous (sobretot en el sector mediambiental), aplicar de manera extraordinària les multes progressives, aplicar una fiscalitat més progressiva, augmentar la tributació de les rendes del capital, acabar amb les SICAV... Aplicant mesures d’aquest tipus tindríem gairebé 3.000 milions d’ingressos extra a Catalunya i 30.000 milions a Espanya.
2.  L’estat compleix amb les seves funcions bàsiques de manera efectiva? Abans de començar a crear o incrementar impostos i d’afegir noves funcions a l’estat en aquest nou model, cal saber si Espanya compleix amb els deures que té ara per ara. La funció clàssica dels estats i un dels motius de la seva creació en la seva versió moderna és la recaptació efectiva dels impostos. Espanya és un estat fallit sense pal·liatius en aquest punt. Patim un frau fiscal que duplica la mitjana de la UE (si, de la mitjana on podem trobar països de l’Est i del Sud, gens caracteritzats per una recaptació eficient). Es calcula que a Catalunya hi ha un frau fiscal de prop de 16.000 milions i que a Espanya la xifra arriba als 88.000 milions (les retallades de la Generalitat es troben al voltant dels 4.000 milions i les del Govern Central en torn dels 40.000 milions). El 70% d’aquest frau és fruit de la insolidaritat de les grans fortunes, la gran banca i les grans empreses. Per tant, cal que l’estat apliqui de manera efectiva la llei i la seva funció fundacional i s’adeqüi als estàndards europeus tot reduint a la meitat aquest frau. A més, cal que es sumi a França en la seva croada contra l’evasió fiscal a nivell internacional.  
3. Què tenim en aquest país que es pugui aprofitar? Cal analitzar quins recursos podem aprofitar per començar a plantejar el model productiu que ha d’arrossegar l’economia espanyola. A primera vista tenim excedent de vent, sol i vells. Fins ara el sol i el vent s’han aprofitat per atraure turistes i l’envelliment de la població per espantar al personal amb el futur de les pensions. Poc a poc s’ha anat aprofitant aquests pets per donar petits passos en la producció i desenvolupament de les energies renovables i en el sector de la dependència (tot plegat, per desgràcia, es troba en un estat molt embrionari encara). No tenim petroli ni coure però si tenim aquests tres elements per començar a construir el futur econòmic i social del país.
4.  Què sabem fer en aquest país? Molt lligada amb l’anterior qüestió tenim aquesta. En què som o podríem arribar a ser líders mundials? Cal plantejar-s’ho ja que si el futur depèn de les exportacions bé haurem de produir quelcom ja que, per molt que abaratim les condicions laborals dels treballadors (mesura inútil, inhumana i poc efectiva), si aquests no produeixen res de valor a nivell internacional no servirà de gran cosa. Anant per feina, en aquest país som punters en producció, desenvolupament i gestió d’energies renovables, en el sector agroalimentari, en el sector farmacèutic i podem arribar a ser-ho en el sector de la dependència. El primer dels sectors esmentats és rellevant en la sortida de la crisi ja que el nou model productiu requerirà de grans tractors econòmics que ressorgeixin la industria nacional, que generi ocupació de qualitat, que creï valor afegit i ens permeti augmentar la capacitat exportadora tant d’energia elèctrica com de la gestió i producció d’aquesta. Alemanya a la dècada dels ‘20 tancarà totes les centrals nuclears, Itàlia té un dèficit energètic brutal i França no podrà satisfer la demanda d’aquests dos països. A més, serà voluntat dels estats europeus ser el més independents possibles en temes energètics. A l’altra banda del món, al Japó, també està en aquesta línia. O espavilem ara o no ho podrem aprofitar. A més, seria una bona oportunitat per millorar la balança comercial amb aquells estats dels qui importem petroli, gas... En el sector alimentari es podria aplicar el model d’Almeria en zones empobrides de l’estat per generar ocupació i augmentar el volum d’exportacions (això implicaria algunes expropiacions als grans propietaris de terres mortes de zones com Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia. En el sector farmacèutic no cal fer res més que controlar i regular el seu funcionament per a evitar abusos en els preus de venda i en les seves obligacions fiscals. Per últim, en el sector de la dependència caldria invertir-hi per ampliar el seu gruix i generar ocupació i benestar a parts iguals. Cal fer del problema de l’envelliment de la societat, una oportunitat per sortir del clot. Segons la patronal del sector, invertint 900 milions d’euros s’aconseguiria un benefici net de prop de 100 milions. Algú dubta que amb els 19.000 milions que es podrien recaptar a Catalunya i els 118.000 a Espanya es podrien finançar les polítiques públiques plantejades en aquest punt?
5.  Com podem generar ocupació i estabilitzar la taxa d’atur? El mercat de treball en aquest país és massa inestable i això agreuja els efectes de les crisis econòmiques en la classe treballadora. Els qui generen ocupació són els empresaris amb els seus projectes econòmics, per tant, necessitem més empresaris i necessitem que s’estableixi una xarxa econòmica prou diversificada com per evitar que noves crisis sectorials arrosseguin al forat a la major part del teixit econòmic del país. Això no s’assoleix abaratint l’acomiadament, fent minvar els sous dels treballadors, abaixant els impostos o fer la vista grossa en l’evasió fiscal d’algunes empreses. Només s’aconseguirà generar ocupació ajudant als emprenedors a esdevenir empresaris. En aquest país manquen empresaris i empreses perquè molts projectes es queden en la idea per manca de finançament. L’estat ha d’impedir que aquest fent continuï essent un problema per l’economia, la generació d’ocupació i l’ascensor social d’aquest país. L’ICO ha demostrat ser un fracàs i la banca privada ha estat jugant i especulant amb els somnis i projectes dels nostres emprenedors. Només amb la creació d’una banca pública s’aconseguirà garantir l’obertura del crèdit en temps de crisi i la orientació de l’economia en temps d’expansió econòmica. Ara és més necessari que mai garantir als emprenedors el seu dret a tirar endavant els seus projectes vitals i professionals. Les diverses caixes intervingudes i Bankia haurien de poder ser les entitats ideals per nacionalitzar del tot i transformar-les en la banca pública de referència, aprofitem-ho!
6. Com podem augmentar el poder adquisitiu de la ciutadania? O dit d’una altra manera: com podem aconseguir l’eradicació de la pobresa, l’augment de la demanda i de l’estalvi més enllà d’intentar assolir la plena ocupació? En aquest punt cal fer esment a dos idees bàsiques a treballar: les relacions laborals i el dret a un habitatge digne. La primera fa referència a la necessitat d’eradicar l’explotació laboral mitjançant la promoció del model cooperatiu. L’economia espanyola no podrà estar al servei del poble mentre el 80% d’aquesta estigui sota el control dels 1.600 directius de les empreses de l’Ibex 35. La responsabilitat d’aquest control ha de recaure en els treballadors. Cal establir les diferències salarials entre el 20 a 1 i el 4 a 1. Només si els treballadors tenen responsabilitats en les empreses on treballen es pot acabar amb l’explotació i millorar les condicions de vida de la ciutadania. La segona idea és acabar amb la bajanada del pis de propietat i la hipoteca de 35 o 40 anys amb les seves corresponents clàusules abusives. En una economia tan inestable com la que patim i amb un mercat de treball tan malmès, en aquest país és una bogeria pretendre satisfer puntualment totes les quotes hipotecàries ja que és impossible estar 35 o 40 anys treballant contínuament i és impossible estalviar tant com per compensar els moments d’atur (que no seran pocs en un període tan llarg de temps). L’estat ha d’encarregar-se de generar l’habitatge de llogues social a uns preus dignes de tal manera que aquests no puguin superar un terç dels ingressos totals del nucli familiar (i ja és massa). Aquest parc d’habitatge cal generar-lo amb obra nova, amb els pisos mal anomenats actius tòxics, del SAREB i aconseguint que els propietaris de pisos buits participin d’aquest nou model. L’objectiu d’aquest punt és l’augment dels salaris i de la responsabilitat dels ciutadans com a treballadors i l’abaratiment d’un dret fonamental com es l’habitatge.
7. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
8. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
9. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
10. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.

Aclariment 1: els quatre darrers punts es repeteixen perquè, en el fons, el problema principal i el punt més rellevant per començar a efectuar les reformes necessàries és aquest.  

Aclariment 2: quan parlo d’”estat” ho faig de manera àmplia. No necessàriament tot ho ha de fer l’Estat Central, les CCAA i els municipis han de tenir el seu paper. En qualsevol cas són els poders públics els qui han de treure’ns de la crisi.

Manel Clavijo Losada. 

La crua realitat

Aquest és un país que històricament ha perdut sempre el tren de la història. No per supèrbia endogàmica com el Japó dels segles passats o per la intervenció estrangera com a la Xina. Tampoc hem deixat passar oportunitats per anar sobrats de recursos naturals com Mèxic, o per la manca d’aquests, com Cuba.

Nosaltres hem perdut el tren de la història per la nostra tradició ibèrica de mantenir unes classes dirigents amb tanta vergonya com enteniment. Aquest país l’han dirigit sempre persones estúpides sense escrúpols ni projectes més enllà de mantenir-se en el poder. Un dels darrers exemples que tenim al respecte és la gestió d’aquesta greu crisi econòmica.

 Qualsevol que dediqui deu minuts al dia per pensar en política pot arribar a fer-se un petit esquema mental per explicar-se a un mateix quins són els dos models de gestió de la crisi i la finalitat d’aquests. Deu minuts al dia serveixen per raonar que la dreta retalla per prioritzar el pagament del deute, millorar la tresoreria i fer que la imatge del país millori internacionalment i tornin les inversions estrangeres. La dreta fa reformes en l’àmbit laboral per tractar de fer més atractiva la contractació i també les fa en l’àmbit fiscal pujant impostos. Deu minuts són suficients com per entendre que el model de l’esquerra és retallar menys i reformar menys i tractar de compensar la tresoreria pujant impostos a qui pugui pagar-los.

És una llàstima que els anuncis d’Antena 3 i Tele5 no durin més de deu minuts després de cada telenotícies. Només amb cinc minuts més d’anuncis de perfums i detergents tindríem prou com per adonar-nos d’un detall: en aquest país no existeixen els models: l’esquema mental és irreal, tot plegat és un pegat; la realitat és molt més crua.

Els cinc minuts d’afegit són els necessaris per donar una volta més a la reflexió i començar a malpensar: tots aquests pegats d’uns i altres a què responen? Responen a una creença i a una horrible manca d’ètica.

La creença és envers a les forces màgiques que manen en l’economia de mercat. Aquesta, segons els erudits, és cíclica per art de màgia. Actualment ens trobem en una depressió però només cal esperar i la màgia farà el seu efecte. La política només pot fer més procliu el canvi a base d’encanteris. És aquí on entra la horrible manca d’ètica.

Davant d’aquest no-model, uns i altres juguen a la bruixeria seguint el manual liberal de sortilegis malgrat això impliqui el patiment de la ciutadania. En realitat, totes les mesures que hem vist des de l’inici de la crisi estan dirigides a accentuar l’actual depressió econòmica (si, heu llegit bé). Són mesures procícliques que tenen com a objectiu accelerar la caiguda, tocar terra d’una vegada i remuntar des del punt més baix possible. És per això que es retalla en l’Estat del Benestar, per contraure l’economia i accelerar la davallada. Per això s’apugen els impostos, per fer minvar el poder adquisitiu de les persones i que caigui més el consum. Per això es realitzen reformes laborals, per a que s’executin d’una vegada tots els acomiadaments dels treballadors que sobren en l’economia. S’utilitza aquesta màgia negra en comptes de la màgia blanca de les mesures anticícliques: augmentar la despesa pública, baixar els impostos, enfortir els drets laborals...

Per tant, retallar més no és un model ni retallar menys és un altre model: tot plegat es correspon a una estratègia inhumana i bàrbara fruit de l’estupidesa i dels pocs escrúpols de la casta política d’aquest país.

I per a que no se m’acusi de criticar sense proposar, el proper article explicaré el que si és un model de sortida de la crisi. No ho exposo tot seguit ja que el temps de lectura excediria dels deu minuts al dia de pensament polític.

Manel Clavijo Losada.  

Els problemes de l’esquerra (I): El Creixement

Aquest article ja entra en el fons de la qüestió d’un dels tres conflictes més importants de l’esquerra al segle XXI. Espanya, a més, és un exemple paradigmàtic d’allò que es tractarà en aquest escrit: ens manca un model de creixement econòmic propi d’esquerres.

Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica... I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la riquesa entre el conjunt de la societat.

Quan és la gent qui té això en ment el problema és molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia moderna.

En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres d’actuació del neoliberalisme.

Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del 2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros). Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen per evadir?

La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.

No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però considero que és bo aportar alguna idea al debat.

En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.

Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una oportunitat.

Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys protagonistes.

Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres objectius finals com a socialistes.

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (II)

(és la continuació de l'article de dilluns passat)

Temps de crisi

Quan va arribar la crisi econòmica es va sumar a la nostra particular crisi de model productiu. La recepta tradicional anticrisi era utilitzar els estalvis acumulats en temps de bonança econòmica per augmentar la despesa pública i compensar la manca d’inversió privada. “¿Estalvis? ¿Quins estalvis? Baixar impostos era d’esquerres i els vam baixar...” Van pensar des del Govern.

Es va decidir tirar pel dret i finançar el Pla E d’obres públiques mitjançant el deute. Aquest Pla va esdevenir un fracàs en si mateix ja que es volia reflotar el sector de la construcció, en tractar el tema com si d’una crisi conjuntural es tractés. El cert, però, és que aquest sector havia iniciat un procés d’ajust intern (provocat per la crisi) per tornar a tenir una proporció apropiada i coherent. En altres paraules: s’intentava que un exatleta velocista de 35 anys tornés a córrer els 100 m en 12 segons. Això és impossible, si mai ho ha assolit va ser un fet conjuntural fruit d’un moment d’excel·lència física que no es podrà repetir mai més.

Hagués estat un Pla millor destinar aquest capital en un sector estratègic amb més futur o a formar una banca pública que substituís a la banca privada que ja no concedia crèdits.

En qualsevol, cas la política econòmica va ser un desastre i per compensar l’excés de dèficit es va passar la tisora en la despesa pública i es van pujar els impostos. Just a l’inrevés de com s’ha de fer.

Sovint diem que els polítics no ens representen. Jo crec que han fet just el que tots hem fet en les nostres vides durant aquest temps. Per un cop ens han representat a la perfecció. Ara bé, nosaltres els escollim per manejar els pressupostos de l’estat amb responsabilitat social, no pas per obtenir rèdits individuals immediats.

Si aixequés el cap Richard Musgrave...

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (I)

Aquest cap de setmana el PSOE ha renovat la seva executiva i el seu programa polític. El llast dels governs de Zapatero ha enfonsat el Partit en uns índexs baixíssims de popularitat, fruit de les polítiques d’austeritat i els seus nuls resultats.

Si algú té l’esperança d’una reconducció de la situació per art de màgia, que l’abandoni. La balança no tornarà a ser favorable si no hi afegim pes ideològic al nostre costat. Però aquest article no tracta exactament d’això, tot i tenir certa relació.

Durant els governs de Zapatero es van cometre molts errors i saber localitzar-los és d’extrema rellevància per tal de no repetir-los i tenir-los retinguts i presents a la memòria. Cal no tornar a contradir la lògica més elemental i deixar-nos emportar per bombolles perilloses.

I és que els errors econòmics no van ser exclusivament les mesures anticrisi, les quals només són una conseqüència de la mala gestió anterior. El Govern no va saber gestionar l’economia en temps de creixement i això va repercutir en unes mesures sense base en temps de decreixement.

Temps de bonança

El Primer Govern socialista va agafar les regnes de l’estat el 2004, en un context de creixement econòmic aparentment imparable (després vam veure que més que imparable era impagable). Fins i tot es va entrar en superàvit per primer cop en la història d’Espanya. En aquest context, la política econòmica podia anar en dos direccions: o bé s’estabilitzava l’economia o bé s’intentava fer-la créixer a un ritme una mica més alt. La primera direcció implicava una pujada generalitzada dels impostos per retirar de la circulació una part del capital, acabar amb la deducció per habitatge habitual (entre d’altres), contenir la despesa pública (aquesta opció és més opcional) i esperar a créixer a un ritme més apropiat. La segona direcció ja la sabeu: “bajar impuestos es de izquierdas”.

Aquesta fal·làcia va provocar un creixement excessiu de la nostra economia. Ja sabeu, el què puja ràpid, baixa de manera més ràpida encara. I és que no només el nostre model productiu de totxo i ciment era una bombolla; en realitat el conjunt de la nostra economia ho era. I val a dir que el mot “bombolla” amaga la paraula “mentida”, i és que el nostre creixement era una gran enganyifa.

Es va inflar la bombolla econòmica a més velocitat que mai, el PIB es va disparar i l’atur va baixar. “Qui amb dos dits de front voldria estabilitzar una situació com aquesta?” Es van preguntar des del Govern.

(Continuarà el proper dijous)

Una de reformes...

La setmana passada vaig parlar de la vaga, ara toca parlar de les reformes. Tot plegat són temes que afecten profundament als treballadors i a l’Estat de Benestar. És per aquest motiu que cal parlar-ne de manera clara i amb un debat sostingut en el temps.

Al menys jo, la claredat la guanyo amb el pas del temps i a base de discussions amb la gent (i amb mi mateix). Això va molt bé per mantenir la crítica en el temps i no caure en els paranys del marketing i les modes que indueixen sempre a la combustió espontània d’idees, amb l’inevitable oblit posterior.

Per evitar aquests efectes de la falsa política, cal anar parlant de les reformes i anar seguint la seva deriva pràctica.

Fa unes setmanes, a Ràdio Cornellà, vaig sentir a una companya de l’Agrupació parlant al programa “Les Veus de la Ciutat: Edició Joves” sobre la reforma de les pensions i la reforma laboral.

Les seves declaracions eren fruit de la claredat i del debat sostingut que reclamo. Allò que va dir ho recolzo al 100% ja que considero que és el sentiment de tota una generació de joves, en la qual m’hi trobo.

Les idees bàsiques les poso aquí per escrit.

La primera idea és que, si s’han de fer reformes, aquestes han de començar pels ciments i no per la teulada. El que ha fracassat és el model productiu del totxo i el turisme, no pas el sistema de pensions o la flexibilitat laboral anterior a la reforma.

Amb un model productiu viable i a ple rendiment no calen més reformes. Quan tot anava suposadament bé vam assolir uns índex d’atur molt baixos, cosa que demostra que les relacions treballador-empresa funcionaven tal i com estaven.

La segona idea és que si s’amplia l’edat de jubilació fins als 67 anys, els joves trobarem més temps en entrar al mercat laboral ja que no podrem accedir a la vacant d’aquells que es jubilen. Aquesta reforma, cal insistir-hi, no caldria amb un model productiu que assegurés un alt índex d’ocupació.

Si a més se’ns vol exigir cotitzar 20, 25 o 30 anys, no té cap sentit abaratir l’acomiadament ja que per cada any que passi ens podrem haver passat uns mesos a l’atur, allargant amb això l’assoliment d’aquests anys.

Com no tot han de ser crítiques, també s’han de fer propostes. En quant al model productiu, el que s’hauria de fer és encarar-lo cap a les energies renovables, indústria en la que som un referent mundial. En quant a les pensions, enlloc d’obligar, s’hauria de bonificar bastant el fet de que algú vulgui treballar 2 anys o més a partir dels 65. També s’haurien de rebaixar els supòsits que permeten la jubilació anticipada.

A diferència dels altres, nosaltres critiquem i proposem. Alguns haurien de prendre nota ja que se’ls paga massa bé per la feina que fan, i per les idees que aporten – o no- per sortir de la crisi.


Manel Clavijo Losada

Tot a un euro.

Fa dies, l’Arquebisbe de Madrid, Rouco Varela va comentar la raó per la qual creia que la crisi econòmica era tan greu. Com els membres de l’Església mai no gosen opinar sobre les gestions del Govern, va utilitzar un to espiritual i transcendental. Venia a dir que la falta de moralitat i caritat eren les causes principals de la crisi i que calia una conversió cap a uns valors més justos.

Deixant de banda la doble moral que suposa demanar moralitat i caritat i després destinar més diners en pagar advocats que en ajudar a Haití (per posar un exemple d’actualitat) em centraré en, per què no, imitar a Rouco Varela. Si ell pot donar la seva visió de la crisi suposo que jo també estic en condicions de parlar-ne.

Com sol passar sempre en els problemes d’un país, aquests no són més que l’expressió conjunta d’errors individuals i/o filosofies de “tot a un euro”.

Començant per l’anècdota més casolana com és treure’s el carnet de conduir i voler comprar-se un cotxe. Arribats a aquest punt ens trobem que el més lògic és comprar-se un vehicle de segona mà per destrossar-lo a base d’errades vials. El que s’escapa a tota lògica és quan es compra un automòbil amb un preu molt assequible i després el consum de combustible d’aquest es dispara. Finalment resulta que el que ens estalviem a priori ens ho gastem a posteriori.

Continuant en el símil automobilístic ens trobem que l’empresari gestor mitjà de les empreses de producció de cotxes no és gaire més intel•ligent. Es troba amb el greu problema que en plena crisi la gent no compra tants automòbils com abans. Posem per cas que l’empresa, com quasi totes en aquest sector, té tres gammes diferents: la gamma alta, la mitja i la baixa. Negar la realitat no és útil i aquest cas no és una excepció: aquells que compren més cotxes és la classe mitjana (ja que són molts més) i compren cotxes de la gamma mitja normalment. La lògica ens diria que el més normal seria potenciar la gamma alta (ja que els rics continuen essent rics i compren cotxes igualment) i també potenciar la gamma baixa ja que aquells que abans compraven cotxes de la mitja ara s’han de conformar amb la gamma baixa. El problema és quan això no es pot fer perquè els cotxes de l’empresa en qüestió tenen una fama, diguem-ne, superada per altres empreses amb cotxes que duren més de dos anys... Això és el que passa en aquest país, s’ajunta la poca visió empresarial de l’empresari corrent amb la conjuntura habitual.

La resta d’empresaris mitjans d’altres sectors no son gaire millors, creuen poder mantenir uns mitjans tècnics de producció perpetus a base de reparacions puntuals. No invertir en modernitzar la maquinària per estalviar-se fer una despesa puntual no és gens recomanable si es vol ser mínimament competitiu. Una vegada més, allò que s’estalvia a priori s’ho gasta a posteriori, ja sigui en reparacions o en consum elèctric.

Finalment arribem a dalt de tot, allà on s’ha de decidir el model econòmic d’un estat. Allà, cap a finals dels anys ’90 es va decidir continuar amb la filosofia del “tot a un euro” i aplicar-la a un model absurd del qual tots en seriem testimonis.

El totxo i el turisme semblaven el conill ideal per treure’s del barret en el moment oportú i sortir de la crisi econòmica (de la que potser en parlaré en un futur si Rouco s’anima). La lògica que es va seguir va ser la de treure el major benefici en el mínim temps possible.

En veure el sol del que gaudim a Espanya algú podria pensar que l’ideal era fomentar la producció i desenvolupament d’energies renovables fotovoltàiques. Els il•luminats dels nostres dirigents van decidir que el millor que es podia fer era potenciar el turisme de sol i platja i transformar pàl•lids noruecs en surfers hawaians.

De la mateixa manera que veien el sol també van veure els espais sense edificar que hi havia a la costa i, enlloc d’utilitzar-los ordenadament per construir, segons les possibilitats, les instal•lacions que fossin necessàries, es va decidir apostar pel totxo indiscriminat. Un exemple es Múrcia, sol, vent i terreny edificable: es podia aprofitar per, entre d’altres coses, fer instal•lacions d’investigació i desenvolupament d’energies fotovoltàiques i eòliques. Els il•luminats de torn van decidir fer el fracassat Polaris World. El mateix va passar a la Comunitat Valenciana amb Marina D’Or. I es que, com diu la dita “lo barato sale caro” i, quan no hi han diners ni vacances ni hipoteques.

Arribats a aquest punt (i suposant que ningú no s’hagi adormit durant els paràgrafs anteriors) només queda recomanar que si tenim sol i vent els haurem d’aprofitar en quelcom més que en pàl•lids escandinaus i en aficionats al windsurf. Hem d’encarar el nostre model econòmic en l’eficiència i en la producció i desenvolupament d’allò que som els millors: energies renovables. Ara per ara és l’únic sector a exportar que pugui equilibrar la nostra balança comercial.

Manel Clavijo Losada.