La III República

El Rei abdica i jo parlo avui de la III República! No hi pot haver millor dia que aquest per publicar l’article que inicia la sèrie d’escrits sobre el nou règim democràtic que necessita Espanya.

Sempre que parlem d’instaurar un sistema republicà utilitzem arguments del tipus històric, de legitimitat democràtica, de modernització de les estructures de l’Estat, etc. Assumeixo aquestes raons i motius per una III República però no podem deixar d’abordar el fet que la República és més una necessitat que no pas un caprici. Espanya necessita un President de la República com a contrapès a l’autoritarisme que patim cada cop que hi ha una majoria absoluta en aquest país i com a àrbitre cada cop que s’escenifica un enrocament entre institucions.

El règim polític sorgit de la Transició no es va dissenyar per ser regit amb majories absolutes. Tot es va configurar pensant que els pesos i contrapesos es trobarien en el joc d’equilibris entre les forces parlamentàries. La idea era que UCD i PSOE s’alternessin al poder tot pactant amb Aliança Popular i PCE respectivament. Es va considerar que no calia cap més límit al poder que el que representava la Constitució i el que ja es donaria de facto amb els pactes entre els partits per formar govern i aprovar lleis.

Els constituents no van veure -o no van voler veure- que la Constitució caducaria en la seva lectura més estricta i que quedaria subjecta a interpretacions més o menys fidels segons la conjuntura i els interessos de cada moment. Calia, doncs, quelcom més que la Carta Magna per establir mecanismes de control al poder.

Els constituents no podien saber que el sistema de partits que tenien pensat no seria etern i que UCD s’enfonsaria, Aliança Popular trigaria gairebé 15 anys en ser alternativa de govern i que el PCE desapareixeria per donar pas a una coalició de partits d’esquerra sense influència pràctica.

La nova democràcia ha d’evitar que torni a passar el que vam patir a la legislatura 2000-2004 i el que estem patint en la present legislatura. No és assumible democràticament que un partit amb majoria absoluta tingui el poder suficient com per canviar unilateralment el dret a decidir de la dona sobre el seu propi cos, pugui canviar el model competencial de les administracions locals, estableixi les bases d’un nou model educatiu sense comptar amb ningú, buidi de finançament la Llei de Dependència, deixi sense aplicació efectiva la Llei de Memòria Històrica, es negui a pactar amb la Generalitat en un moment de màxima tensió... Hem d’esperar a les properes eleccions per aturar aquesta aberració moral? Sí. No hi ha cap manera de controlar el poder? No.

I què pot fer un President de la República? Amb les competències necessàries pot vetar una llei del Parlament (i es pot limitar aquest dret si la llei és consensuada amb altres forces), pot arbitrar en conflictes competencials entre administracions, pot pressionar al govern en una direcció o altra, pot canalitzar les demandes ciutadanes i ajudar a produir canvis. També pot no fer res d’això però haurà de respondre davant la ciutadania. Podem escollir entre tenir la figura d’un protector contra l’absolutisme del “decretazo” o no tenir-la.

Jo opto per disposar d’un contrapès amb legitimitat democràtica i amb un cicle electoral propi. L’alternativa és patir cada x anys governs despòtics i majories absolutistes.

Visca la República!

Manel Clavijo Losada

Derrocar el règim de la Transició

Que qui és aquest i què té a veure amb el títol de l'article? Llegiu i veureu!

Per arribar al moll de l’ós d’allò que us vull explicar en aquest article em permetreu que us porti a donar un tomb per la història. Si aguanteu amb mi la batalleta que ve a continuació us prometo que trobareu el sentit de tot plegat.

Molts pensen que el primer combat contra el feixisme es va lliurar a Europa, concretament a Espanya. En realitat no va ser així. Just uns mesos abans de l’inici de la Guerra Civil Espanyola hi va haver un altre poble que es va aixecar contra el seu propi destí. El poble etíop, amb el seu emperador Haile Selassie I (Ras Tafari Makonnen) al capdavant, van tractar d’aturar la invasió de la Itàlia feixista.

Etiòpia era l’únic estat sobirà independent d’Àfrica. La resta havia acabat essent conquerits per les potències colonials europees. Al capdamunt del poder polític d’aquest país estava, com ja he dit abans, l’emperador. La seva dinastia es remuntava, segons explicaven les llegendes, al Rei Salomó i a la Reina de Saba. Etiòpia era un país pobre dirigit per una dictadura mig mística que es trobava envoltat i amenaçat per la bogeria colonialista.

Finalment, Etiòpia es va haver d’enfrontar al seu destí: ser atacada per un país europeu. La decisió va ser clara: plantar cara i resistir. La guerra va ser brutal i és difícil fer un breu resum sense que caiguin llàgrimes a qui escriu aquestes línies. Itàlia va guanyar la guerra però no hi va haver un exèrcit etíop que es rendís, no hi va haver ningú per entregar les armes. L’exèrcit etíop va ser literalment exterminat per les armes convencionals i també per l’ús del gas (ja prohibit aleshores). Els civils també van ser bombardejats i gasejats. Es diu que la població va passar a reduir-se a la meitat en el transcurs d’una guerra de 6 mesos. Els etíops venjaven aquests fets capant literalment als militars italians que capturaven. A finals de març de 1936 l’exèrcit etíop va fer el seu darrer atac a la desesperada amb l’Emperador al davant de les seves forces. A finals d’abril d’aquell mateix any ja no quedava exèrcit i al maig la capital va ser conquerida pels feixistes.

Haile Selassie es va exiliar i va iniciar una segona gira internacional (la primera la va fer quan era príncep) per donar a conèixer la lluita del seu poble, denunciar el feixisme, intentar aturar el colonialisme i cercar suport per recuperar la independència d’Etiòpia. A 1941, amb l’ajuda de Gran Bretanya (els mateixos que van donar suport a Itàlia a la guerra contra Etiòpia), el feixisme va haver de fugir dels territoris ocupats i l’Emperador va tornar al poder i ho va fer amb idees noves. Durant el seu exili i els seus viatges pel món va veure com funcionaven les diferents societats i va voler introduir reformar al seu país. Va abolir l’esclavitud, va promulgar reformes fiscals limitades i sobretot es va obsessionar en dotar d’educació a les noves generacions de joves etíops. Volia que es formessin a Etiòpia, que ampliessin coneixements estudiant a Europa i que tornessin al seu país a fer-lo progressar.

Malauradament la pressió de l’Església i les classes benestants boicotejaven constantment els intents de reforma. A més, el tarannà conservador del propi Emperador impedia que intentés forçar cap dels canvis en profunditat que requeria un estat modern com el que es volia crear. Milers de joves es formaven i viatjaven pel món i tornaven amb idees per canviar el país. No van trobar mecanismes per portar a la pràctica allò que havien aprés. Aquella generació que havia estat formada per canviar el seu món no podia fer-ho per les mateixes estructures que li havien permès progressar fins aquell punt. La fam, la inflació, la repressió política i el poder establert impedien ampliar els drets, les llibertats i el progrés econòmic a la totalitat de la població. Aviat van comprendre que havien de derrocar a l’Emperador.

I així va ser com l’emperador que va encapçalar la primera lluita contra el feixisme, aquell qui es va abraonar contra el colonialisme i l’esclavitud, aquell qui es va obsessionar per l’educació, va ser derrocat per la generació de joves que ell havia volgut que es formessin. I aquests joves (molts de l’estament militat, altres de moviments socialistes, sindicalistes, etc...) tenien la raó.

Haile Selassie I: vist per alguns com un alliberador, per altres –els seguidors del rastafarisme- com la segona tornada del messies, per qualsevol demòcrata havia de ser vist com un dictador. Va morir a l’exili al 1975, just un any després del cop d’estat que el va derrocar i va acabar, no només amb el seu regnat, sinó també amb la vida d’alguns dels seus fills.

La figura de l’Emperador d’Etiòpia i la seva història té el seu sentit en el que ens passa a Espanya actualment. No vull dir que hi hagi cap personatge en concret que sigui comparable, el que si és comparable és el règim polític en general.

El règim polític fruit de la Transició és el nostre Haile Selassie. Al seu dia ens va lliurar del franquisme, va introduir drets i llibertats i va instaurar una democràcia al país. Gràcies a aquest sistema polític la meva generació ha pogut formar-se i adoptar idees per canviar el món. Malauradament el règim actual no ens deixa avançar, ha començat a ser un llast. Hem de derrocar al nostre Haile Selassie ja que el prestigi del passat no pot compensar la fam, les desigualtats i l’exili econòmic actual de milions de ciutadans.

Que serveixi aquest escrit a mode d’introducció a una sèrie d’articles sobre “Una Nova Democràcia” que aniré publicant properament:

•         La república com a model de democràcia amb pesos i contrapesos pel poder.
•          Federalisme com a model territorial que obligui al pacte i al consens entre els pobles.
•          Reforma del poder legislatiu per controlar el poder de les majories absolutes (entre altres reptes).
•         Violència com alternativa tràgica a la no reforma. 

     Manel Clavijo Losada 

L’Ajuntament de Cornellà i la transparència

Ja fa uns mesos que vaig notant cert neguit a les xarxes per part dels grups municipals de la oposició. Deu ser perquè ser l’ajuntament menys endeutat a la vegada que s'augmenten les partides a polítiques socials i s'obren nous equipaments és complicat de rebatre.  

I és ja fa un temps que, cada cop que algú diu allò de “Cornellà té l’ajuntament menys endeutat de Catalunya”, apareix el convergent x de torn i contesta “si, però també el menys transparent!”. Temps mort! Com? Què? On és la relació causa-efecte entre ser l’ajuntament menys endeutat i ser el menys transparent? No n’hi ha, però barrejar la impotència amb el desconeixement i, a més, afegir-hi immaduresa política té aquestes conseqüències.

Rabietes de nen petit a part, avui volia dedicar l’article a parlar de transparència.

Com bé ens indiquen els oportun(istes)s paladins de la transparència municipal, l’Ajuntament de Cornellà no surt gaire ben valorat en els estudis sobre aquesta matèria. Cal deixar clar que, darrere d’aquestes investigacions hi ha gent molt esforçada, i amb més feina a fer que finançament per dur a terme la seva tasca.

Ara bé, cal tenir en compte què analitzen exactament aquests treballs i per què utilitzen aquesta metodologia. Cal que sapiguem que allò que tenen com a centre de la recerca són les pàgines web dels ajuntaments. El que aquí s’analitza és si les planes web dels consistoris tenen tota la informació que els investigadors consideren que han de tenir. Per què ho fan això? Senzillament perquè no hi ha mitjans tècnics ni humans com per anar a cadascun dels 947 municipis de Catalunya, picar a la porta i anar demanant documentació. S’hauria de parlar, doncs, d’accessibilitat web dels ajuntaments. El que passa és que, com podeu sospitar, aquesta expressió no té tant que ganxo.

Si anem als estudis de capçalera al respecte tenim una primera recerca feta per transparencia.org.es. Aquesta analitza, com deia abans, les pàgines web d’ajuntaments d’arreu d’Espanya. Com és natural, n’agafen uns quants d’aquí i d’allà per fer una mostra representativa. De Catalunya en van agafar 16 i el nostre ajuntament era el pitjor valorat en quant a la pàgina web. D’aquí a considerar que som el primer dels 947 municipis en manca de transparència hi ha el mateix espai com de neurona a neurona d’aquell que s’ho cregui.

El segon estudi de capçalera està fet a la UAB i està publicat a infoparticipa.cat. Aquí si s’analitzen les 947 planes web dels ajuntaments de Catalunya. Aquest és més seriós i ens dona una puntuació del 63% (baixa, això si).

A partir d’aquí:

Conclusió 1: les pàgines web són simptomàtiques del nivell de modernització d’un ajuntament. Ara bé, poc més. La transparència es mesura en funció de la possibilitat que té qualsevol ciutadà d’anar a l’Ajuntament  i que se li lliuri la documentació d’allò que vol saber.

Conclusió 1.1: com és físicament impossible fer un estudi extens al respecte, trobem notes baixes com la de Martorell, governat per CiU, que treu només un 51% o El Prat, governat per ICV, que treu un 54%. Notes segurament molt per sota del que podrien treure si es valorés la facilitat del ciutadà que demani informació anant al registre.

Conclusió 2: la transparència no és només bolcar totes les dades sense processar. Cal donar-les i, a més, fer una correcta interpretació i presentació de les mateixes. L’Ajuntament de Cornellà, en quant a pressupostos, et dona la possibilitat de descarregar-te la taula infernal de dades o mirar uns gràfics més atractius. Això, els estudis aquests, no ho valoren.

Conclusió 3: hi ha quelcom més transparent que un regidor donant la cara davant un ciutadà sobre la raó per la qual no es poden canviar de lloc els contenidors d’un carrer? Conèixer al regidor de la teva zona, tenir el seu número, el seu e-mail i disposar d'una eina com l’apropteu és transparència. Això tampoc no es valora...

Conclusió 4: cal millorar l’accessibilitat de la pàgina web, ampliar els seus continguts i modernitzar-la per fer-la més intuïtiva. Veieu com es pot dir el mateix sense populisme ni partidisme?

Manel Clavijo Losada

Què hauria de passar però no passarà?

Ahir, més d’un milió i mig de persones es van donar les mans per demanar la independència de Catalunya. Van demanar quelcom ben clar i concret, no pas un canvi abstracte o la petició de reconeixement d’algun dret col·lectiu. 

Davant d’aquest esdeveniment, que no deixa d’escenificar la voluntat d’una part molt important de la societat catalana, el Govern Central ha de moure fitxa si no vol perdre la partida. Ha d’encetar el pacte i el diàleg amb la Generalitat. Com ho hauria de fer per evitar un trencadís a Espanya i al mateix PP? Això és el que intentaré respondre amb aquest article. 

En primer lloc, cal aclarir que el paper ho aguanta tot. Per tant, és més fàcil plantejar el que exposaré que no pas aplicar-ho a la pràctica. I això no és tant per la manca de lògica de la proposta com de la manca de lògica de la classe política actual. 

En segon lloc, l’escenari que descriuré no és pas el que a mi m’agradaria. Aquest exercici d’imaginació parteix d’una realitat: el PP governa a Espanya i té les seves limitacions a nivell democràtic. Per tant, les formes i tàctiques serien les properes a la manera de fer del PP si tinguessin dos dits de front. 

El primer pas certament ja s’ha donat: no trencar el canal de diàleg entre el Govern Central i la Generalitat. Ara només cal intensificar el seu ús. 

El Govern Central ha d’admetre que haurà de cedir en el fet d’haver de pactar una consulta. No pot tenir a una de les comunitats autònomes més importants en peu de guerra ni continuar essent un estat en el focus d’atenció internacional per la crisi econòmica i per la crisi nacional. A canvi de cedir en la realització de la consulta, el Govern Central podria marcar els tempos del procés. Què aconsegueix amb això? Poder fer els gestos necessaris al poble català per evitar que la consulta sigui el desencadenant de la independència. A l’hora, podrà pressionar als seus socis europeus per a que l’entrada de Catalunya hagi de fer-se mitjançant els procediments formals. 

Tot plegat es concretaria en el següent: el gest pel poble català seria la concessió del Pacte Fiscal o en l’establiment del mític “cupo”. Això caldria que s’aprovés i estigués en vigència abans de la primavera del 2014. A l’hora que es negocia això cal que s’estigui negociant la consulta i que aquesta es celebri uns mesos després de l’aprovació del Pacte Fiscal o el “cupo”, ja sigui durant l’estiu de 2014 o principis del 2015. Aquí és on entra la capacitat de la diplomàcia espanyola i catalana per pressionar a la UE i fer-la entrar en el joc, tot aprofitant les eleccions de juny de 2014. Si la consulta ha de fer esment a la integració immediata de Catalunya a la UE, la darrera ha de pronunciar-se al respecte de manera prèvia a la consulta. Si la diplomàcia espanyola té una mica d’influència, podrà aconseguir que la UE resolgui a favor d’una entrada formal de Catalunya segons els procediments habituals, sense establir una excepció. 

Una vegada la jugada fos aquesta, caldria evitar per tots els mitjans que el focus es situés en quina seria la posició del Govern Central en cas d’independència i de poder vetar l’entrada de Catalunya a la UE. Si el Govern anuncia que ho vetaria, podria haver una reacció que fes que a la consulta guanyés el si, en cas d’anunciar que no ho vetaria, podria representar un incentiu pel si. De no pronunciar-s’hi seria interpretat de tantes maneres que la reacció seria imprevisible. Per tant, per evitar tot això, caldria anunciar que després de la consulta s’avançarien les eleccions generals, independentment del resultat. Així seria un altre govern qui hauria de pactar les condicions d’una possible independència. 

Amb tot plegat què s’aconsegueix? Amb el Pacte Fiscal o el “cupo” s’aconsegueix baixar el soufflé per una banda i preparar econòmicament a Espanya per una possible independència. El fet de cedir en la realització de la consulta fa abaixar també una mica els ànims sobiranistes. El toc de gràcia seria vincular a la UE en el procés, cosa que desplaçaria el focus a les institucions europees en comptes de mantenir-se a Madrid. Les eleccions de juny del 2014 obligaria al posicionament de les seves institucions. L’anunci (però no la convocatòria) d’eleccions generals serien una bona tàctica per mantenir allunyat aquest focus de la capital espanyola. 

Res d’això no passarà però haureu de reconèixer que seria una de les vies més racionals ja que manté la lògica de la mala baba del PP a la vegada que representa una resolució pacífica del conflicte nacional. 

Manel Clavijo Losada

No jutgeu i no sereu jutjats (2)

(Aquesta és la segona part de l’article publicat elpassat dilluns)

En tots els casos exposats a l’anterior article, amb o sense guerra, la inestabilitat no s’ha aturat en tant que persevera la violència, els atemptats i les protestes. Les expectatives, els neguits i les rancúnies són sentiments normals en una societat que ha patit un greu trasbals. 

I és aquí on rau el sentit tant del títol com de la reflexió a l’inici de l’escrit anterior. La major part dels “analistes” dels mitjans de comunicació, en veure tota aquesta situació de caos i violència van reaccionar de manera eurocèntrica i sense analitzar els processos històrics més enllà dels països en qüestió. 

Encara hi ha violència a Tunísia? Han matat recentment a dos líders laïcistes de la oposició? Hi ha hagut un nou cop d’estat a Egipte per derrocar al govern i convocar noves eleccions? Els textos constitucionals (aprovats o no) semblen poc adequats? Si els nostres analistes de capçalera ja es desesperaven amb la situació anterior, aquests nous esdeveniments els han trastocat totalment. La seva condescendència, la seva visió del món que parteix de la superioritat europea... Tot els porta a pensar, malgrat la majoria no ho digui, que aquests països no es troben preparats per la democràcia. 

Com que aquests líders d’opinió han jutjat, és l’hora de jutjar-los també a ells. Però no ho faré a nivell personal (això seria massa fàcil), ho faré a partir de la història  dels seus propis països democràtics, pacífics i perfectes. 

S’equivoquen tots aquests todòlegs a l’hora de centrar el seu anàlisi en els successos. Tot el que està passant ja ha ocorregut abans d’una manera o altra. Quan? Sempre que un país ha volgut passar de la dictadura a la democràcia. Hem de centrar, doncs, l’anàlisi en la democràcia en si mateixa i en el cost d’assolir-la o, si més no, d’intentar-ho. Trobarem que el camí cap aquest sistema polític sempre ha estat cruel, violent i terrible. Hi ha un règim que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer; entremig trobem una escletxa que només s’omplirà amb més i més cadàvers i patiment social. 

Els exemples els tenim per tot arreu. França no té cinc repúbliques per casualitat. Durant la Tercera República es va assassinar al socialista Jean Jaurès al 1914. Aquest règim va acabar amb la invasió nazi al 1940. La Cinquena República va ser fruit d’un frau de llei perpetrat per de Gaulle al 1958 sota el temor d’un cop d’estat i una guerra a les colònies. A Alemanya, el govern de transició va ordenar l’eliminació de tota la Lliga Espartaquista i va autoritzar l’ús de forces paramilitars per aturar una revolta durant el 1919. Tot això ho va fer mentre redactava la primera constitució democràtica de la història d’Alemanya, en vigor fins el 1933. A Espanya no cal explicar què va passar durant tota la II República: intents de cop d’estat, assassinat de polítics de renom, violència als carrers, intents de reforma i de contrareforma, presos polítics i, finalment, una guerra civil... Durant la Transició, després de la mort de Franco, tampoc hi va haver un camí fàcil cap a la democràcia: ETA, FRAP, GRAPO, grups d’extrema-dreta, la repressió policial i militar, intents de cop d’estat... Portugal i Itàlia van tenir uns començaments democràtics molt semblants en tant que van sorgir durant la segona dècada de 1900 i van acabar a la dècada següent amb cops d’estat de l’extrema dreta. A Rússia va passar el mateix durant la primera part de la Revolució. Posteriorment, la fi de la URSS va originar un gran daltabaix amb centenars de morts en gairebé tots els països (Estònia va ser una excepció) que van iniciar la seva independència alhora que començaven el camí cap els seus processos democràtics. Fins i tot als EEUU van haver de patir els seus morts durant el segle XIX i una guerra civil per poder estendre el seu model democràtic a la totalitat del territori.

Amb tot aquest grapat d’exemples queda clara una idea: no és una qüestió de geografia o sociologia, és una qüestió de procés històric cap a la democràcia. La inestabilitat i els desastres són aspectes cruels i terribles però esdevenen naturals en qualsevol transició cap a la democràcia (independentment del seu assoliment final). No jutgem a les societats que estan patint aquests successos horribles ni els tractem com a menors d’edat. Totes les societats democràtiques a nivell històric han passat pel mateix. 

El temps no és excusa i el valor per la vida humana no ha augmentat gaire en els darrers cent anys. O és que no aconseguim sopar tranquil·lament mentre ens ensenyen dia rere dia noves imatges de la guerra a Síria? Potser l’únic que ha augmentat durant tots aquests anys és la hipocresia. 

Per què et fixes en la brossa que hi ha a l’ull del teu germà i no te n’adones de la biga que portes al teu” (Sant) Mateu.

Manel Clavijo Losada

No jutgeu i no sereu jutjats (1)

No jutgeu i no sereu jutjats, perquè amb el judici amb què judiqueu sereu judicats, i amb la mesura amb què mesureu haureu de ser mesurats.

Per què un anticlerical com jo comença un article amb un extracte de l’evangeli segons (Sant) Mateu? Per la senzilla raó que sovint trobem bons consells fins i tot on menys te’ls esperes. I més d’un hauria de fer l’esforç d’estudiar allò al que s’enfronta i/o reflexiona en mitjans de comunicació, col·loquis o debats. 

Però aquests article no tracta dels anticlericals de pega, més aviat tracta indirectament dels todòlegs de guàrdia de les tertúlies de torn. Però realment aquest article tracta directament de les revolucions al món àrab. 

Si, reconec que la introducció ha estat com una mena de carretera de circumval·lació literària difícil d’entendre. Malgrat aquests impediments aparents, tot acabarà tenint sentit al final de les dues parts d’aquest article.  

Com bé sabeu, el que s’ha anomenat Primavera Àrab, va començar a Tunísia. La immolació d’en Mohamed Bouazizi va intensificar la onada de protestes que ja existia al país pel despotisme i la corrupció de Ben Alí. Les filtracions de Wikileaks, que deixaven clar que les sospites del poble eren certes respecte l’honestedat del règim van acabar amb tot el crèdit internacional que havia tingut l’autòcrata al govern. 

Aquest moviment antiautoritari es va anar estenent com la típica taca d’oli que vols treure d’immediat i només aconsegueixes fer-la més i més gran. Tot el Magreb i altres zones d’influència àrab van començar revoltes semblants: oposició a un govern despòtic, ús de xarxes socials, cap líder visible i vells problemes amagats que tornaven a sorgir. 

És interessant, i terrible alhora, observar com la derrota dels dictadors ha estat cada vegada més difícil a mesura que avançaven els mesos. Es pot, fins i tot, establir un eix cronològic en les revoltes per veure com la situació es tornava cada cop més i més greu a mesura que les protestes passaven d’un país a un altre. A Tunísia, des de l’inici dels aldarulls fins la derrocament de Ben Alí, va passar menys d’un mes i fins les primeres eleccions constituents més de deu mesos, malgrat tot, el procés va ser relativament tranquil. A Egipte, per aconseguir el mateix objectiu, es va necessitar el mateix període per acabar amb el govern de Hosni Mubarak i una intervenció militar per convocar eleccions constituents que es van celebrar en només cinc mesos. A Iemen la transició pacífica no va arribar als tres mesos i va començar una escalada en la violència que es va estendre durant gairebé set mesos. A Líbia la situació va donar un pas més cap a la tragèdia en tant que la intervenció militar i l’escalada en la violència va provocar una guerra fratricida que va durar vuit mesos i que va requerir suport internacional per esser finalitzada. Si semblava que la situació no podia ser encara pitjor, Síria ha demostrat que l’ésser humà pot ser encara més terrible. La seva guerra civil dura ja prop de mil dies i ha costat fins ara més de cent mil morts i més d’un milió i mig de refugiats. 

Cal valorar també aquelles revoltes que no han tingut èxit i han estat sufocades: al Sàhara Occidental, al Marroc, a Argèlia o Aràbia Saudita. 

(La segona part es publicarà el proper dijous)

Ètica i política

Avui hem sigut espectadors d’excepció d’un espectacle dantesc al Ple del Congrés dels Diputats (amb un decorat diferent, el Senat, que per primera vegada ha tingut algun tipus de funció). Ha quedat ben clar que l’ètica s’ha separat definitivament de la política i no sembla que aquest procés sigui reversible.

Tot plegat m’ha semblat prou patètic com per no fer cap més referència de manera directa. L’article d’avui tracta sobre l’ètica i la política però, en la meva línia de parlar sobre temes que a ningú més importa, parlaré sobre un fet ocorregut fa un bon grapat d’anys.

I és que, malgrat sembli mentida, hi va haver un moment en el que l’ètica i la política anaven de la mà. I els debats en els parlaments tenien com a rerefons la lluita entre la separació i la unió d’aquests elements.

El 20 de novembre de 1932 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Les va guanyar ERC amb una majoria aclaparadora (56 de 85 escons). El procediment d’elecció era amb llistes obertes i cinc circumscripcions per tota Catalunya (ja que Barcelona-Ciutat era una circumscripció a part).

El dia 6 de desembre es va celebrar el primer ple al Parlament de Catalunya amb un emotiu discurs de Francesc Macià i amb la validació de les actes de les dues circumscripcions de Barcelona. Fins el dia 9 de desembre no es va procedir a la validació de les actes de Lleida ja que eren les més conflictives.

El problema que hi havia amb les actes electorals de Lleida és que hi havien sospites de frau electoral en un petit poble de l’Alt Urgell, Odèn. Aquest poble tenia 156 electors i no era en cap cas influent ni decisiu. ERC havia guanyat amb majoria absoluta i el segon partit, la Lliga Regionalista, havia obtingut només 15 diputats. El frau en qüestió s’havia organitzant robant, revòlver en mà, l’acta en blanc del col·legi electoral després d’haver obert la urna que contenia els vots. La votació es va haver de repetir el 22 de novembre i aquell mateix dia va arribar l’acta a l’organisme electoral. L’acta era indubtablement la robada ja que sospitosament havien votat els 156 electors i tots els vots havien anat per a la Lliga. A més, molt sospitosament ningú no havia votat a un dels candidats d’aquest partit (devia ser un personatge molt discutit a nivell intern).

La discussió al ple del Parlament no es va fer esperar i és aquí on es va debatre sobre si ètica i política havien d’anar de la mà o no. Els diputats de la Lliga Regionalista van apostar per deixar passar l’incident degut a que no era rellevant per l’escàs nombre de vots en joc i perquè el diputat amb menys suport encara li sobraven 200 vots per mantenir l’escó, per tant, aritmèticament l’incident d’Odèn no podria mai alterar la composició de la cambra. Per pragmatisme demanaven que s’acceptés l’acta en qüestió i es passés a una altra qüestió. Els diputats d’ERC, en canvi, s’hi van oposar al·legant que calia puresa democràtica en el sufragi dels representants del poble. Els representants del poble havien de ser escollits sense cap vot susceptible de manipulació de cap mena. Que aquest petit frau es magnifiqués podia tirar per terra la legitimitat de les eleccions al Parlament ja que podia constituir un argument per aquells que no creien en la democràcia ni en l’autogovern de Catalunya. Malgrat tot, i per pulcritud ètica en el sufragi, els diputats d’ERC van tirar endavant amb el recurs i el van guanyar La Lliga representava la separació de l’ètica i la política, ERC, en canvi, representava la unió d’aquests elements.

Molt han canviat els partits, els debats i la puresa d’aquesta democràcia.

Manel Clavijo Losada