Consells per no transformar unes primàries en un parvulari

Feia un any que volia escriure aquest article però entre unes coses i altres ho he anat deixant, coses que passen! I encara sort que no es tractava del reglament de les primàries del PSC, sinó ja m’haguessin cessat!

Bromes a part, crec que era necessari escriure aquesta entrada al bloc. És important deixar clares unes quantes idees sobre què són unes primàries i per a què serveixen. Cal tenir en compte que les primàries seran un punt molt important en la vida del partit. De la maduresa de les parts implicades dependrà si aquest punt és d’inflexió o és final.

Aquest escrit està dividit en dues parts: consells per l’aparell (ja sabeu, aquells que ho controlen tot, que els pinten tant dolents però que després se’ls vota a la búlgara i tothom hi vol ser) i consells pels candidats i les candidates. Qui sóc jo per donar consells a gent experimentada? Per què em faig preguntes que no vull respondre?

Consells per l’aparell

1. L’esperit d’unes primàries és obrir els processos interns a la ciutadania. Què vol dir aquesta frase? Que part del poder de l’aparell passa a ser controlat per l’atzar. Si, heu llegit bé: atzar. I què és l’atzar sinó un munt de variables impossibles de quantificar i comptabilitzar a temps per predir el seu resultat? Podreu tractar de fer, refer, desfer, formar, reformar i deformar els reglaments però mai no podreu entrar al cap del votant X i fer que voti el que vosaltres voleu. Per tant, no cal que us capfiqueu massa en el número d’avals, els percentatges necessaris per estalviar-vos una segona volta, etc. Les primàries us treuen part del vostre poder per si mateixes. Si no em creieu podeu buscar el cas d’Itàlia: van reformar la llei electoral per tractar de fer un Parlament amb menys partits representats. El resultat va ser tenir-ne més. La política és una ciència social, no pas una ciència exacta així que fer-vos a la idea que el vostre marge és més aviat poc.
2. Si heu volgut jugar al presidencialisme ara toca assumir les conseqüències. De debò us penseu que amb una cara bonica i unes bones paraules n’hi ha prou? No! Cada candidat i candidata haurà de tenir les seves idees, les seves propostes, els seus projectes... Em seguiu? Cadascú tindrà el seu propi programa! Si, això també us ho treuen les primàries. Ja ningú no podrà tenir la capacitat d’incidir al 100% en el programa. És l’hora de dir adéu al Consells i les Conferències on s’aproven els programes electorals? Es l’hora de dir hola als equips de campanya? Tampoc ens enganyem, l’únic que canvia es que es multipliquen aquests equips i és impossible tenir-ho tot controlat. El consell que us dono és que no poseu pals a les rodes i deixeu via lliure al combat intern per les idees. Ja després s’aconseguirà sumar el programa del candidat guanyador amb les idees del partit (que molt probablement seran més semblants del que ens pensem).

Consells pels candidats i les candidates

1. Seguint just l’argument del punt anterior: heu de tenir projectes propis que justifiquin la vostra candidatura. Ser crític, aparell, catalanista, obrerista o tot a l’hora no justifica la vostra existència. Heu de marcar perfil propi i personalitat, demostrar que teniu idees que són vostres i que veniu a sumar. Reproductors, males còpies o productes de màrqueting, absteniu-vos! El meu consell és que no tingueu por a crear el vostre projecte socialista.
2. Les primàries han de ser un reality show on el guanyador o guanyadora sigui qui faci una millor oposició al govern actual. No us trenqueu el cap entre vosaltres que ni és útil per ningú ni cal fer-ho per cridar l’atenció. La clau de tot plegar és ser capaços de combinar la contraposició de programes a nivell intern amb la confrontació directa amb l’adversari extern. El meu consell és que no feu el ridícul.

En les vostres mans està el destí de la socialdemocràcia a Catalunya! Bé, en realitat em conformo si algú de vosaltres aconsegueix que ma mare deixi de preguntar-me què coi foto al PSC.

Manel Clavijo Losada

Lliçons apreses

Aquests comicis ens han servit per aprendre plegats una sèrie de lliçons que, bé per ignorància, bé per manca d’experiència democràtica, alguns no tenien encara gaire clares.

Aquest vol ser un decàleg amb l’objectiu de no fer perdre el temps als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb romanços.

            1. Les enquestes poden coincidir amb al realitat. Ara bé, normalment no és així. Una enquesta és a la realitat el que una fotografia en blanc i negre és a una escena que es vulgui immortalitzar. Es sap què passa en aquell moment, no un segon abans ni un segon després. A més, la parcialitat de la mostra impedeix veure els colors que ens omplen de matisos la imatge: vot ocult, indecisos, canvis d’opinió d’última hora... Les enquestes tenen valor si s’analitzen seqüencialment, com en un vídeo (que no deixa de ser una sèrie de fotos muntades una rere l’altre). Només així podem saber el valor real de la informació d’una enquesta: comparar-la amb l’anterior i amb la posterior i calcular la tendència. En aquest cas era relativament clar veure certa baixada de CiU d’ençà la convocatòria de les eleccions.

          2. Les polítiques de retallades sempre passen factura. CiU va pensar que seria la única formació política al Govern en tota Europa que, malgrat practicar destralades als drets socials i a l’economia de les persones, no tindria desgast electoral. La gent pateix i espera política en positiu, no política que resti. La gent, actua, doncs, en conseqüència a l’hora de votar.

          3. Les campanyes electorals serveixen d’alguna cosa. I encara més si ets un partit d’esquerres. Catalunya és majoritàriament de centre-esquerra i l’electorat de CiU també ho és en bona mesura (sembla mentida, oi?). L’abstenció afecta més als partits d’esquerra ja que és un electorat més crític i idealista, la dreta es mou més per càlculs i per interessos. CiU no tornarà a tenir majoria absoluta ja que ha anat perdent part del seu electorat de centre-esquerra. El PSC ha tret millor resultat allà on s’ha bolcat en fer una campanya més intensa. Al Baix Llobregat han aguantat com han pogut com a primera força però a Barcelona ha estat impossible i han tingut uns resultats catastròfics. Això té a veure amb qui té més tradició de fer campanya a peu de carrer i qui no en té.

       4. Retallar caps surt més a compte que retallar l’Estat del Benestar. ERC ha estat la gran beneficiada d’aquestes eleccions, passant a ser el principal partit de l’oposició. Això ho ha aconseguit amb una renovació clara en la seva imatge i demostrant que les disbauxes del passat havien servit per aprendre dels errors. De vegades no cal afegir nou davant el logo, tan sols cal renovar-se de veritat.  

         5. L’alternativa ha de ser alternativa. El principal partit de l’oposició en un context democràtic on l’alternança és possible pot arribar a governar. De fet, si no ho fa n’és substituït per un altre. L’alternativa al govern ha de demostrar ser diferent, engrescadora i contundent. Això s’aconsegueix amb un programa complert i ben pressupostat que comenci a promocionar-se el primer dia, no pas els últims quinze. A més, l’alternativa no només ha de ser diferent al que proposa el Govern, també ha de ser diferent a la resta de partits opositors. Un clar exemple és el Partit Socialista Francès dels anys ’70, va avançar als comunistes amb un projecte alternatiu a l’aristocràcia econòmica que proposaven els conservadors i a l’oligarquia estatalista comunista. Aquest projecte era cooperatiu i es basava en l’autogestió dels treballadors en el seu lloc de treball. El poder ni pels privats ni per l’estat: per la gent. Van acabar al govern.

          6. Tota acció té la seva reacció. Si agites el nacionalisme català, excites també el nacionalisme espanyol.  La carta independentista era d’un sol ús i de doble fulla. CiU no l’ha jugada ni bé ni quan tocava. A CiU els sobren advocats i economistes i els hi manquen politòlegs i algun físic que els hi expliqui que confrontar nacionalismes és com empènyer una paret per intentar fer-la caure. El més probable és que la força que hi apliquis en una direcció es veurà contrarestada per una força d’igual intensitat però de sentit oposat.

         7. L’original és sempre millor que la còpia. A més, per més que t’hi escarrassis, imitar-lo només li dona més protagonista i publicitat al producte genuí. La millor campanya a ERC ha estat la de CiU i la seva voluntat d’un poble.

          8. El joc “Yo Presidente” és només això: un videojoc. Intentar frivolitzar el procés democràtic, tot fent avançar les eleccions de manera oportunista i apoderant-se de les legitimes aspiracions nacionals d’una part del poble de Catalunya, pot ser efectiu en simuladors però la realitat és ben diferent. La raó la tenim a la novena lliçó.

         9. A Catalunya existeixen dos eixos: dreta-esquerra i nacionalisme espanyol-nacionalisme català. Obviar això és no saber com funciona la política ni poder representar mai al poble de Catalunya. Aquests eixos han existit, existeixen i existiran sempre que hi hagin desigualtats socials i contextos plurinacionals. O sigui que en tenim per estona.

      10.   Si la gent participa massivament podem evitar que partits com PxC entrin al Parlament. Ja que la llei de partits no ho pot evitar degut a que a Espanya no cal ser demòcrata per presentar-te a les eleccions, la ciutadania ha de tenir els seus propis mitjans per evitar que el neofeixisme torni al poder. Com ha passat en aquesta ocasió, si la participació és més o menys alta també ho serà la barrera electoral estipulada (per la inexistent llei electoral catalana) i també ho serà la barrera electoral efectiva (el tant per cert amb el que ha sortit el partit amb menys representació). Votar en blanc també és efectiu si amb això evitem la irrupció de la nova dreta decimonònica al nostre Parlament.

Heu après alguna cosa? Tranquils, els dirigents de torn de ben segur que no.

Manel Clavijo Losada

Cuando veas las barbas de tu vecino cortar…

He creído conveniente hacer un nuevo paréntesis en la temática habitual de este blog (sin salir de la política) y adentrarme en cuestiones fuera del ámbito catalán y estatal. Hoy es el día después de las elecciones gallegas y vascas y es necesario reflexionar y hacerlo público para que alguno tome nota…

Este artículo se va a centrar en las elecciones gallegas ya que considero que son las más normalizadas puesto que no ha habido históricamente un voto oculto por la ilegalización de opciones políticas.

Entrando en el fondo de la cuestión, basta con leer algunos medios de comunicación para comprobar, una vez más, el trato frívolo y carente de sentido de la ética periodística de algunos titulares. Éstos hacen referencia a la reválida, para la política destructiva del Gobierno Central, que representa la mayoría absoluta de Feijóo. También se destaca oportunamente que es la figura del líder popular gallego la que ha parado el choque de la impopularidad tanto del Presidente del Gobierno como de sus recortes. Lo sitúan además como futurible candidato a sustituir a Marianico el Re-corto.

La realidad es otra. Analizando someramente algunos datos electorales nos damos cuenta que Galicia no es el Edén popular. La participación ha caído en más de 230.000 votos, el voto en blanco roza ya los 40.000 y los nulos han aumentado en un 130%. Por si fuera poco, el PP ha perdido 145.000 votos.

Por lo tanto la gente ha castigado a Feijóo y ha mostrado su desconfianza ante el sistema de partidos actual.

Si el PP ha aumentado su mayoría absoluta no es gracias a su gestión o al carisma de su candidato, es porque carece de una oposición con cara y ojos que presente un proyecto viable, creíble e ilusionante. El BNG se ha dividido y el PSdG se ha desplomado como nunca.

La mejor baza de Feijóo ha sido Pachi Vázquez y los socialistas, así como la irrupción de un nuevo partido de izquierdas que le ha restado votos a toda la oposición. ¿Será el momento de empezar a plantearse un nuevo Frente Popular siguiendo el modelo Syriza pero sin dejar fuera a la socialdemocracia?

Tomemos nota de cara a los próximos comicios.

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades II

Després del parèntesi de l’anterior article, amb el consegüent rebombori, torno a l’anàlisi de les eleccions del proper 25 de novembre.

Cal prendre’ns molt seriosament aquests comicis, ens hi juguem molt com a ciutadans i com a socialistes. Si volem que la opció política que representem sigui una alternativa vàlida i ben definida hem de saber llegir l’objectiu real d’aquesta convocatòria per tal de poder contrarestar els seus efectes.

I és que l’avançada de les eleccions té l’objectiu d’esdevenir un plebiscit per la independència. Ara bé, això no seria ni recomanable, ni democràtic, ni realista. Unes eleccions mai no poden ser una pseudoconsulta o un protoreferèndum. Intentar vendre i promocionar el contrari representa un ús equivalent al que fan les dictadures respecte les consultes populars.

Que ningú s’enganyi, aquestes no són les eleccions de la independència, tampoc són eleccions constituents ni la gent votarà només en clau nacional per molt que des del Govern s’intenti forçar.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya votaran calibrant, sovint inconscientment, moltes variables diferents: esquerra-dreta, espanyolisme-catalanisme, afinitat partidista, càstig a formacions polítiques, etc.

Els partits polítics es presentaran el proper 25 de novembre amb un tot un grapat de propostes en totes direccions. Aquestes hauran de satisfer les demandes relatives a l’eix socioeconòmic (què hem de produir, com generem ocupació, quines han de ser les relacions laborals, com controlem el sistema financer...) i també les de l’eix nacional (quina relació hem de tenir amb Espanya, com ho hem de decidir, quin finançament volem per Catalunya...). Aquesta és la prova més clara que aquestes eleccions no poden ser equiparables a una consulta on només es tracta de respondre una pregunta sobre un sol tema.

Voler presentar, doncs, aquestes eleccions com una votació per la independència demostra un oportunisme mesquí i una ignorància galopant vers la política i la societat. Això és encara més preocupant quan la idea sorgeix del pinyol del partit del Govern de la Generalitat, demostrant que més que una formació política és una agència de publicitat encarregada de guanyar eleccions.

Si realment volen copsar la voluntat dels catalans i catalanes respecte l’estat propi només cal que convoquin una consulta amb una pregunta concreta i unes opcions clares i irreductibles. Si el que realment volen és prorrogar quatre anys més la seva deriva neoliberal al Govern només cal que continuïn com ara. Ara bé, aquest comodí independentista només es pot utilitzar un cop i cal assumir-ne les conseqüències. 

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades (I)

A l’anterior article ja avançava que Artur Mas no escoltaria al Parlament i aprofitaria el debat de política general per anunciar la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques.

També apuntava a la necessitat d’analitzar correctament dos elements essencials de tot plegat: els motius que porten al Govern a avançar els comicis i què ens juguem a les mateixes.

Aquest primer article tracta, com és d’esperar, d’allò que ha obligat realment a Mas a convocar eleccions abans d’arribar a l’equador de la legislatura.

Aquesta ha estat indiscutiblement un fracàs en tots els sentits. Tots els objectius que s’havien presentat a l’inici del mandat s’han incomplert, tot allò que va il·lusionar als ingenus votants de CiU no s’ha traduït en una obra de govern convincent.

A nivell de millora del Govern aquesta havia de ser la legislatura del Govern dels Millors, en contraposició, suposo, al Govern de les disbauxes, del Tripartit. Un govern on hi hagués el millor de la societat civil representada, on els consellers fossin experts indiscutibles en la seva àrea i on totes les ideologies hi fossin representades per donar profunditat i representativitat a l’executiu. El resultat ha estat discutible en totes les condicions exposades, primer perquè bona part dels exponents de la societat civil van rebutjar o no se’ls hi va fer l’oferiment (com era d’esperar), segon perquè els consellers són experts només en màrqueting electoral, no pas en la seva àrea (l’exemple és en Mas-Colell i els seus errors en tresoreria) i tercer perquè encara estic buscant a un representant de l’esquerra al govern (i no, en Mascarell no val).

A nivell de millora en l’economia aquest mandat havia de ser el de la reactivació econòmica. Com a titular hagués estat molt sintètic i fidel si hagués estat així però la realitat és que aquest ha estat el mandat de les retallades. Mentre les empreses tancaven o despatxaven als seus treballadors, la Generalitat feia l’equivalent al Sector Públic. Si bé és cert que el Govern Central obligava a rebaixar el dèficit, la opció de retallar en educació i sanitat, així com eliminar impostos, ha estat made in CiU. Per tant, si en el Sector Privat la cosa ha anat a pitjor i el Sector Públic ha minvat el saldo total és negatiu.

A nivell de millora de la situació social aquests quatre anys havien de servir per trobar una solució al problema que més afecta als ciutadans: l’atur. Algú pot pensar que és demagògic fer al·lusió a unes dades que han empitjorat en tot l’estat però baixar l’atur va ser una promesa electoral i això, a nivell civil i ètic, esdevé un contracte i aquest s’ha incomplert. L’èxit estava xifrat en un 50% menys d’atur, les dades actuals parlen per si soles.

A nivell nacional, aquests quatre anys havien de ser els de la solució als problemes nacionals. Aquests es van reduir (per error) als problemes fiscals derivats dels diners que van a parar a Espanya però no tornen. Aquesta quarta pota del projecte que tenia CiU per Catalunya era la més emprada a nivell retòric però la menys treballada per l’executiu ja que només es va posar en marxa quan la resta del projecte començava a enfonsar-se. I és que un govern que té problemes de tresoreria per no saber fer la feina de comptables és difícil que puguin fer d’enginyers fiscals i dissenyar un bon Pacte Fiscal. També és complicat que un govern que es guanya a pols una creixent conflictivitat social per retallar sense comptar amb els professionals afectats sàpiga negociar-ho sense imposar. El resultat del que retòricament era el centre de la legislatura s’ha traduït en una negociació d’uns mesos amb els partits, d’uns dies en el Parlament i d’unes hores amb en Rajoy.

Ara ens volen fer creure que aquesta era la clau de volta de tot el mandat i l’única raó per la qual es convoquen eleccions anticipades. I jo em pregunto, per què m’he de creure tot això quan ha estat l’últim en que han pensat i el primer que han deixat de banda?

Manel Clavijo Losada

A qui votaries?

Va néixer al 1955. Ve de família d’obrers i pagesos que van haver d’immigrar a la gran ciutat per poder prosperar i tenir un present i futur millor del que els esperava al camp.

Va començar al món laboral als 16 anys, combinava els estudis a l’institut amb la feina a les arts gràfiques, primer, i a la indústria electrònica, després.

Només amb 17 anys ja militava en un grup d’oposició al règim franquista. Com tants d’altres, tenia com objectiu derrocar la dictadura que ja casi arribava a les quatre dècades de durada. La seva joventut, doncs, va estar emmarcada entre la feina d’obrer a diferents fàbriques i la política clandestina, la primera alleugerava l’economia familiar, la segona, tot i que perillosa, animava el seu esperit antifeixista.

Va començar a militar al seu partit actual al 1978. La feina a Sant Andreu de la Barca i la seva activitat política activa va impedir que continués amb els seus estudis de dret i econòmiques.

Va ser alcalde d’una ciutat propera a la capital. Aquesta, com d’altres de la zona havia estat plantejada com un magatzem de treballadors, sense serveis, infrastructures, higiene... va aconseguir transformar la ciutat i fer-la habitable. La seva carrera política va continuar en diferents càrrecs d’importància.

Actualment és cap de llista del seu partit per les eleccions autonòmiques de 2010.



Va néixer al 1956. Ve de família d’empresaris del món tèxtil i metal•lúrgic de la província de Barcelona.

Va estudiar a diversos col•legis com el Liceu Francès i va llicenciar-se en econòmiques però va haver d’abandonar els seus estudis a la Facultat de Dret.

El primer contacte amb el món laboral va ser una vegada acabada la carrera, en un departament d’un grup d’empreses industrials. D’allà va passar a dirigir una societat d’inversions del mateix sector. La seva joventut es va veure emmarcada en el sector privat, intentant fer prosperar empreses que s’obrien pas a l’estranger ara que la democràcia estava consolidant-se a tot l’estat.

No va ser fins l’any 1982 que va entrar a la política activa, començant al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat. No pensava continuar en el sector públic però finalment va ingressar al seu partit actual exercint, entre d’altres càrrecs, com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

La seva carrera política l’ha dut al moment actual, cap de llista del seu partit a les eleccions autonòmiques del 2010.


La biografia personal d’un polític serveix per donar coherència a les seves propostes i a la seva manera de fer en la seva tasca diària.

Qui d’aquests dos s’assembla més a tu? Només una persona que ha viscut en un ambient semblant al teu podrà comprendre al 100% els teus sentiments, les teves inquietuds, les teves passions, les teves demandes...

A qui votaries?

Eleccions al Parlament de Catalunya (II)

La inesperada aparició, fa quatre anys, de Ciutadans ha obert la possibilitat - i els ànims- d’altres partits per presentar-se i tenir ressò mediàtic.

Reagrupament és un clar exemple, una fusió d’independentistes de tot l’espectre ideològic amb un únic objectiu: la independència. Els resultarà difícil assolir un petit objectiu anterior: mantenir la seva estructura. El primer problema és configurar les llistes electorals ja que hi ha massa quotes a omplir i pocs llocs amb possibilitats de veure la llum. Tot i ser assamblearis acabaran obeint a toc de xiulet les directrius del seu líder. La segona prova serà configurar un programa electoral amb un contingut una mica més extens del que hi cap en un mocador. Resultarà curiós veure compaginar als comunistes amb conservadors, socialdemòcrates i neoliberals. Tot plegat sembla una olla exprés que Carretero haurà de quadrar, una vegada més, a toc de xiulet. La tercera prova serà el futur de l’estructura un cop s’hagi sabut el resultat de les eleccions.

Un altre exemple és Laporta, només ell. Més o menys ha anunciat que es presentarà a les eleccions però no si ho farà en solitari amb un partit nou o si atrevirà a apostar per Reagrupament. Sembla estar esperant una trucada de CiU o ERC per decidir-se a donar el pas. Cap d’aquests no el trucarà així que el més probable és que sigui cap de llista de Barcelona per Reagrupament.

També Plataforma per Catalunya, de la que ja he parlat amb anterioritat, està aprofitant qualsevol declaració mínimament complaent sobre el seu líder Anglada per treure pit. A més, els últims fets a Salt no fan més que posar fertilitzants a les males herbes xenòfobes. És la seva prova de foc per encarar amb confiança el repte de les municipals, on aspira crear una base municipalista per estabilitzar les estructures internes del partit.

Montserrat Nebrera també sembla perfilar-se per entrar en competició electoral amb “Alternativa de Govern”. Tot i semblar una persona centrada, Nebrera s’ha reunit tant amb Reagrupament com amb PxC per temptejar el terreny. Independentistes i xenòfobs, un còctel massa dur per una dirigent que no va suportar el trist sabor de la sopa d’all del PPC.

Per si fossin pocs els participants, UPyD també s’hi vol sumar. Aspirarà a ocupar l’espai que deixi ciutadans i a assentar aquí una petita base mentre intenta guanyar vots a Madrid. De moment, Rosa Díez ha obtingut un bon resultat en les enquestes de valoració als polítics. És curiós ja que el seu mèrit no és altre que no fer res per evitar cridar massa l’atenció. Sembla ser que es valora més aquest fet que no pas el funcionament dictatorial que hi ha a l’interior del seu jeràrquic partit.

Es plantegen, doncs, molts interrogants pel futur: aconseguiran aquestes noves forces representació al Parlament? I si és així, podran treure vots a ERC, CiU, PP i Ciutadans o afectaran també a la resta dels partits?, com canviarà l’estratègia dels partits una vegada configurat el nou parlament? I, finalment, s’animaran més partits en les properes eleccions si aquests tenen èxit?


Manel Clavijo Losada

Eleccions al Parlament de Catalunya (I)

Qualsevol aficionat a l’actualitat política, més enllà de les picabaralles corrents i formals entre partits, deu estar ja parant certa atenció als esdeveniments que es van succeint i que, sens dubte, continuaran fins ben entrada la tardor d’aquest any. Parlo de la precampanya i l’engegada de motors cap a les eleccions d’aquest octubre-novembre.

Aquest cop, les votacions es duran a terme sota un context que també és interessant pels amants de la política en majúscules, per aquells que senten interès per la teoria política i per aquells que, degut a la seva –nostra- joventut, encara no han vist amb els seus propis ulls una situació com aquesta.

Es plantegen incògnites en cada variable de la equació electoral. Encara ningú no s’atreveix a fer pronòstics sobre els resultats de les properes eleccions.


D’una banda tenim al PSC que, malgrat la bona obra del Govern, s’ha vist lligat per una oposició que vol frenar els acords i una crisi econòmica de la que està costant massa sortir-ne. Sembla més fàcil quedar-se en les anècdotes pròpies del Polònia que recordar els avenços que s’han fet en matèria educativa i sanitària.

Per l’altra banda estan els seus socis de govern, ERC i ICV. El primer està basant la seva precampanya en les consultes populars, és a dir, la posada en pràctica del seu eix més sobiranista. És un intent desesperat d’evitar la més que possible davallada. El segon intenta torejar el temporal utilitzant una tàctica contraria a la d’ERC: amagar-se. Ambdós partits han sigut uns socis raonablement bons però ara s’estan desmarcant de cara a la tardor.

A la oposició trobem a CiU, porta dos legislatures sense governar i, després de superar el tràngol, necessita, a diferència d’altres, accedir sigui com sigui al poder. Aquest partit no aguantarà pas una tercera legislatura fora del Palau de la Generalitat.

El PP es troba en un creixement a l’Estat molt més moderat del que esperava, en part, gràcies a la inoperància de la cúpula directiva a Catalunya i a les “espantades” d’alguns dirigents de primera línia.

Ciutadans és un partit virtualment mort i que haurà de decantar-se per les coalicions, les fusions o l’escissió en favor d’altres partits que li ocupin el seu espai electoral. De moment sembla tenir un votant fidel però s’haurà d’analitzar l’entrada en joc del vot útil o dels nous partits.

A partir d’aquí es sumen noves incògnites al panorama polític que envoltarà el final d’aquesta legislatura.


Manel Clavijo Losada.