Jo no t'espero

La visita del Papa ha portat al capdavant el debat sobre la laïcitat de l’Estat. La despesa en protegir al Papa dels seus fidels, en retransmetre l'espectacle i en organitzar tot el teatre ha fet pensar a més d’un en la utilitat d’aquest viatge de cortesia. Això sumat en la interferència negativa en la vida diària dels habitants de Barcelona (ja que es talla tot el centre per fer la desfilada) ha provocat una concentració de rebuig a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

L’Alcalde de Barcelona recordava fa uns dies que els beneficis serien de 30 milions d’euros. La pregunta que m’inspira l’afirmació anterior és: on van a parar aquests beneficis? I és que una cosa és ben certa, nosaltres li paguem l’estada turística al Papa però, qui rep el benefici de tota aquesta suposada inversió? No seria just que els mateixos que en paguem les conseqüències del viatget del Sant Pare siguem els mateixos que obtinguem els beneficis?

Deixant de banda el debat sobre el tema de moda, passem a un més interessant i molt relacionat amb l’anterior: la laïcitat. Hi ha qui a hores d’ara encara creu que aquest és un estat laic. El cert és que segons la Constitució Espanyola de l’any 1978 Espanya és un estat sense cap confessió religiosa. El Tribunal Constitucional va traduir això en l’expressió “laic positiu”. Per això alguns malintencionadament diuen que no cal engegar un procés de laicització de l’Estat.

Doncs bé, anem a explicar què vol dir “laic positiu” i així determinar si realment cal una reforma de l’Estat en aquest sentit.

Laic positiu vol dir que no hi ha una confessió oficial de l’Estat Espanyol però que amb l’Església Catòlica tindrà un tracte especial (ja que es troba citada a la Constitució Espanyola).

Laic positiu vol dir que existeix un tracte de favor amb l’Església Catòlica mitjançant un concordat amb aquesta (una espècie de tractat internacional amb el Vaticà, impropi d’un estat laic).

Laic positiu vol dir que poden existir centres d’estudis dirigits per l’Opus Dei, encarregats d’adoctrinar en l’homofòbia i la por a la modernitat a milers de nens i nenes innocents.

Laic positiu vol dir que organitzacions protofeixistes i ultracatòliques com els Legionarios de Cristo poden existir i realitzar activitats en el nostre país (com gestionar la universitat Francisco de Vitòria).

Laic positiu vol dir permetre obrir nous centres religiosos en terrenys públics. Hi ha més de 26.000 a tot l’Estat. En canvi, hi ha al voltant de 19.000 centres públics d’ensenyament. A Sant Boi o a Cornellà se n’obriran centres de culte mentre existeix encara un gran dèficit en escoles bressol. Analitzant per sobre la quantitat d’estudiants que encara tenen un barracó en comptes d’una escola espanta en comparació amb els quatre practicants que encara van a missa. Per què fer més edificis religiosos si la demanda és pràcticament nul•la?

Laic positiu vol dir que l’Estat Espanyol regala a l’Església Catòlica 6.000 milions d’euros a l’any. En canvi, el Ministeri d’Educació té un pressupost anual de 4.000 milions d’euros (amb la de deficiències que persisteixen en l’ensenyament d’aquest país).

Encara algú es creu que “aconfessionalitat” o “laic positiu” i tots aquests eufemismes més propis de l’Antic Règim són sinònims de laïcitat?


Manel Clavijo Losada

VIA CRUCIS

Existeix una campanya contra l’Església Catòlica? S’està organitzant tot aquest enrenou en torn a als abusos a menors per desprestigiar a tota una Religió? Els culpables són delinqüents o pecadors?

La primera pregunta es respon amb una sola paraula: NO. Tot plegat és una successió de denúncies sobre abusos a menors per part de membres de l’Església. Això, no vol dir altra cosa que, per fi, moltes víctimes veuen com el context social els recolza. S’atreveixen, després de molts anys, a assenyalar als culpables de tant patiment. Si l’Església hagués denunciat els casos de d’abusos per part dels seus capellans enlloc d’amagar-ho i, fins i tot, de justificar-ho, res d’això hauria passat. La jerarquia eclesiàstica n’és còmplice i encobridora d’aquests delictes. Si aquests crims s’haguessin comès en una escola no adscrita a cap confessió la Fiscalia hauria actuat amb més celeritat.

La segona pregunta sembla un insult a la intel•ligència. No s’està aprofitant cap succés per derrocar cap creença, confessió ni Papa. El problema de fons no és pas de caire teològic sinó d’organització en el sí de l’Església. Aquells homes amb desviacions sexuals cap a menors tendeixen a buscar professions que els facilitin el contacte amb menors. Un capellà té aquesta facilitat i, a més, la jerarquia tracta d’ocultar aquests fets evitant denúncies i acusant a les víctimes de provocar als pecadors. Això, en la resta de professions: mestre, monitor... no passa.

El pitjor que pot fer l’Església és confondre a la opinió pública amb el terme: pecat. Aquest tenia algun tipus de sentit quan la Institució Eclesiàstica tenia configurat tot un sistema judicial encarat a conservar la Fe i reprimir als infidels i heretges. El pecat té sentit quan implica certa vinculació jurídica, ara per ara -i per sort- el pecat no és més que una anècdota. Relegar els abusos a menors a la categoria d’anècdota és quelcom intolerable. Quan el Papa diu: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” s’exposa a una bona pedregada de tots aquells que considerem criminals, i no pecadors, als seus companys de feina.

El títol de l’entrada no fa referència al patiment de l’Església o dels seus dirigents. Es refereix al sofriment de totes les víctimes del clergat. Tots aquells que van ser tractats com a provocadors quan, en realitat, no eren més que víctimes.

Manel Clavijo Losada