Un bon rèquiem

(Qualsevol moment és bo per colar una cançó de LoL)

Demà farà tot just una setmana que el Ple de l’Ajuntament de Cornellà va aprovar per unanimitat una moció amb mesures contra l’atur juvenil a la nostra ciutat. Aquesta ha vist la llum gràcies a la iniciativa de l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya i gràcies a l’aposta decidida del Grup Municipal Socialista a l’hora de practicar una política intervencionista en matèria social i econòmica.

Aquesta moció és una mostra més de la necessitat de practicar la política en majúscules. Aquesta serveix per gestionar els conflictes socials, no pas per generar-ne de nous. Però per aconseguir-ho cal militància, paciència i pactes. Quants ciutadans i ciutadanes estan disposats a dedicar temps i esforç a fer política? Més aviat pocs i així ens va...

I és que, gràcies a aquesta moció, el 25% dels llocs de treball creats als plans d’ocupació seran per joves cornellanencs en situació d’atur. En paral·lel es crearà el programa 6+6: l’Ajuntament incentivarà la contractació durant un any de joves aturats a les empreses de la ciutat tot subvencionant els sis primers mesos de contracte. A més, s’ajudarà als emprenedors tot dotant-los d’un espai on desenvolupar el seu projecte i deixant-los exempts d’obligacions fiscals respecte els tributs municipals. L’Ajuntament també es compromet a fer d’intermediari entre els emprenedors i les entitats financeres per tal de facilitar el finançament.

El Govern socialista d’aquesta ciutat fa allò que hauria de fer la Generalitat i el Govern Central i no fa i es suma als plans d’ocupació, l’Oficina Hipotecària, la Botiga Solidària, el pagament de la teleassistència...

Tot plegat m’ha fet pensar en la necessitat de centrar tots els nostres esforços en deixar la nostra empremta en les polítiques socials i econòmiques que fem allà on governem. Potser arribarà el dia que el PSC desaparegui però si aconseguim que les polítiques socialistes s’apliquin, es mantinguin i beneficiïn a la ciutadania tot plegat haurà servit d’alguna cosa.

Vindran altres temps, altres persones, altres lideratges i potser altres partits. Però independentment de tot això, podrem dir que aquests 75 joves aturats i els centenars d’emprenedors han gaudit d’aquestes polítiques i hem incidit en la seva trajectòria vital. És més, m’atreveixo a aventurar que, en un futur proper, aquests joves tindran una visió diferent de l’Administració ja que la identificaran com una garant dels seus drets i una eina d’estímul econòmic i no pas una font de despesa. Hauran pogut comprovar com l’Administració serveix per redistribuir la riquesa, però també per generar-la. Però res d’això haurà estat gràcies a la Generalitat o al Govern Central, haurà estat gràcies als municipis que, com Cornellà, s’hagin ocupat d’aquells dels qui cap més s’ocupa.

Aquesta ha de ser la nostra prioritat com a socialistes. Per sobre de les sigles, els personalismes i les organitzacions tenim una responsabilitat amb els ciutadans i unes idees que aplicar.

És possible que arribi el final de tot plegat, però ens anirem amb un bon rèquiem.

Manel Clavijo Losada

Nacionalisme i socialisme

 

En primer lloc, vull aclarir quelcom que no té a veure directament amb el títol de l’article però que trobo indispensable de cara a les conclusions finals del mateix. Tots els nacionalistes tendeixen en major o menor mesura a l’independentisme en tant que l’aspiració màxima d’aquesta ideologia és la constitució d’un estat que es correspongui territorialment amb la nació (cultural o ètnica). Ara bé, no tots els independentistes han de ser necessàriament nacionalistes en tant que es pot voler la creació d’un nou estat per raons econòmiques, democràtiques, culturals, estratègiques... I aquest nou estat no ha de ser necessàriament un estat-nació. 

Dit això, l’escrit tracta sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i el socialisme. D’aquesta manera és més fàcil fer veure a alguns que es pot ser independentista a la vegada que socialista i a més militar al PSC. I que, en tot cas, a l’hora d’entrar al PSC és més conflictiu el segon terme que el primer. 

El nacionalisme, com bé avançava abans, té per objectiu assolir un estat-nació. Una sola nació predominant a les estructures de l’estat i de la societat. Què es necessita per aconseguir-ho? Unitat. Un sol poble que camini conjuntament per construir un objectiu comú peti qui peti. D’aquí que el nacionalisme parteixi de la lògica de les adhesions, les fidelitats, i la fusió entre els projectes personals, polítics i nacionals.  Tot allò que quedi fora d’aquesta visió ha de quedar situat fora de l’escenari polític i titllat d’anti(insereixi aquí  el seu gentilici) o de ves a saber què. Aquesta aliança unitarista, amb la voluntat d’assolir la totalitat de la societat en torn d'un projecte nacional, és contrària al socialisme. *

El socialisme té com a objectiu principal l’eradicació de les desigualtats econòmiques. L’anàlisi tradicional (però vigent) parteix d’una divisió de la societat en classes: unes agrupades en torn a la propietat dels mitjans de producció i unes altres agrupades en torn al proletariat (aquells que només tenen prole i la seva força de treball). Es pot actualitzar la definició tant com es vulgui però no es pot negar el següent: les classes socials existeixen, s’autodefineixen més com més poder tenen i existeix una contradicció entre capital i treball que provoca la lluita de classes (amb més o menys subtilesa). Per tant, la societat es troba dividida i el socialisme pren part a favor dels més desafavorits, que són la majoria. Situar-se de part del proletariat implica trobar-se contra les classes benestants, no per enveja o odi, sinó perquè són els qui provoquen aquesta situació. Tot el que impliqui negar aquesta situació i tractar d’amagar-la darrere d’unitats forçades és contrari al socialisme. Tota aquella unitat en torn a un projecte que no tingui com a objectiu l’acabament de les desigualtats no pot tenir el suport del socialisme. **

La conclusió és ben clara: aquells qui volen la independència com a mitjà per eradicar la desigualtat són benvinguts. Aquells que la volen independentment del resultat no cal que s’hi apropin. Dit d’una altra manera: estelada blava no, estelada vermella si.

*La diferència entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic té més a veure amb el tracte a les minories opositores que no pas amb la definició d’ètnia. Pot haver-hi un nacionalisme molt inclusiu amb tot aquell que combregui amb el projecte però molt bel·ligerant amb els qui no li donin suport (independentment del seu origen). 

**Les diferents tendències dins el socialisme es concreten en com es tracta a les classes benestants (impostos molt progressius, nacionalització de grans empreses i/o entitats financeres...) i en com eradica la desigualtat (expandint l’estat del benestar, centrant-se en les relacions laborals...).  Ara bé, el plantejament de fons és bàsicament el mateix.

Manel Clavijo Losada

Decàleg per un model de sortida de la crisi

A l’anterior article vaig prometre ser constructiu i aportar llum al debat (si n’hi ha...) sobre com sortir de la crisi amb un veritable model d’esquerres. Com avui em sento prou generós he realitzat un decàleg que podrà aprofitar qualsevol projecte polític al menys en el seu plantejament, ara bé, les propostes només agradaran a un sector determinat.

Tot seguit us presento els deu punts bàsics per sortir de la crisi sense matar a ningú en l’intent:

1.  Hi ha diners per practicar polítiques expansives? Si la resposta és no: hi pot arribar a haver? En el cas espanyol és ben clar: diners per rescatar a la banca sempre hi ha. Ara bé, la calerada perduda en aquest sector ja s’ha gastat i sembla ser que no tenim més, deixem-nos de retòrica malgrat tinguem tota la raó i anem a la segona pregunta. A Espanya si hi pot arribar a haver els diners que necessitem per pagar el deute, revertir les retallades i practicar polítiques anticícliques. Més enllà de la possibilitat d’anar de genolls de Madrid a Berlín per demanar a la Merkel una flexibilització del sostre de dèficit hem de jugar amb les eines de les que disposem. Cal recuperar alguns impostos bonificats (com el de successions), implantar-ne de nous (sobretot en el sector mediambiental), aplicar de manera extraordinària les multes progressives, aplicar una fiscalitat més progressiva, augmentar la tributació de les rendes del capital, acabar amb les SICAV... Aplicant mesures d’aquest tipus tindríem gairebé 3.000 milions d’ingressos extra a Catalunya i 30.000 milions a Espanya.
2.  L’estat compleix amb les seves funcions bàsiques de manera efectiva? Abans de començar a crear o incrementar impostos i d’afegir noves funcions a l’estat en aquest nou model, cal saber si Espanya compleix amb els deures que té ara per ara. La funció clàssica dels estats i un dels motius de la seva creació en la seva versió moderna és la recaptació efectiva dels impostos. Espanya és un estat fallit sense pal·liatius en aquest punt. Patim un frau fiscal que duplica la mitjana de la UE (si, de la mitjana on podem trobar països de l’Est i del Sud, gens caracteritzats per una recaptació eficient). Es calcula que a Catalunya hi ha un frau fiscal de prop de 16.000 milions i que a Espanya la xifra arriba als 88.000 milions (les retallades de la Generalitat es troben al voltant dels 4.000 milions i les del Govern Central en torn dels 40.000 milions). El 70% d’aquest frau és fruit de la insolidaritat de les grans fortunes, la gran banca i les grans empreses. Per tant, cal que l’estat apliqui de manera efectiva la llei i la seva funció fundacional i s’adeqüi als estàndards europeus tot reduint a la meitat aquest frau. A més, cal que es sumi a França en la seva croada contra l’evasió fiscal a nivell internacional.  
3. Què tenim en aquest país que es pugui aprofitar? Cal analitzar quins recursos podem aprofitar per començar a plantejar el model productiu que ha d’arrossegar l’economia espanyola. A primera vista tenim excedent de vent, sol i vells. Fins ara el sol i el vent s’han aprofitat per atraure turistes i l’envelliment de la població per espantar al personal amb el futur de les pensions. Poc a poc s’ha anat aprofitant aquests pets per donar petits passos en la producció i desenvolupament de les energies renovables i en el sector de la dependència (tot plegat, per desgràcia, es troba en un estat molt embrionari encara). No tenim petroli ni coure però si tenim aquests tres elements per començar a construir el futur econòmic i social del país.
4.  Què sabem fer en aquest país? Molt lligada amb l’anterior qüestió tenim aquesta. En què som o podríem arribar a ser líders mundials? Cal plantejar-s’ho ja que si el futur depèn de les exportacions bé haurem de produir quelcom ja que, per molt que abaratim les condicions laborals dels treballadors (mesura inútil, inhumana i poc efectiva), si aquests no produeixen res de valor a nivell internacional no servirà de gran cosa. Anant per feina, en aquest país som punters en producció, desenvolupament i gestió d’energies renovables, en el sector agroalimentari, en el sector farmacèutic i podem arribar a ser-ho en el sector de la dependència. El primer dels sectors esmentats és rellevant en la sortida de la crisi ja que el nou model productiu requerirà de grans tractors econòmics que ressorgeixin la industria nacional, que generi ocupació de qualitat, que creï valor afegit i ens permeti augmentar la capacitat exportadora tant d’energia elèctrica com de la gestió i producció d’aquesta. Alemanya a la dècada dels ‘20 tancarà totes les centrals nuclears, Itàlia té un dèficit energètic brutal i França no podrà satisfer la demanda d’aquests dos països. A més, serà voluntat dels estats europeus ser el més independents possibles en temes energètics. A l’altra banda del món, al Japó, també està en aquesta línia. O espavilem ara o no ho podrem aprofitar. A més, seria una bona oportunitat per millorar la balança comercial amb aquells estats dels qui importem petroli, gas... En el sector alimentari es podria aplicar el model d’Almeria en zones empobrides de l’estat per generar ocupació i augmentar el volum d’exportacions (això implicaria algunes expropiacions als grans propietaris de terres mortes de zones com Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia. En el sector farmacèutic no cal fer res més que controlar i regular el seu funcionament per a evitar abusos en els preus de venda i en les seves obligacions fiscals. Per últim, en el sector de la dependència caldria invertir-hi per ampliar el seu gruix i generar ocupació i benestar a parts iguals. Cal fer del problema de l’envelliment de la societat, una oportunitat per sortir del clot. Segons la patronal del sector, invertint 900 milions d’euros s’aconseguiria un benefici net de prop de 100 milions. Algú dubta que amb els 19.000 milions que es podrien recaptar a Catalunya i els 118.000 a Espanya es podrien finançar les polítiques públiques plantejades en aquest punt?
5.  Com podem generar ocupació i estabilitzar la taxa d’atur? El mercat de treball en aquest país és massa inestable i això agreuja els efectes de les crisis econòmiques en la classe treballadora. Els qui generen ocupació són els empresaris amb els seus projectes econòmics, per tant, necessitem més empresaris i necessitem que s’estableixi una xarxa econòmica prou diversificada com per evitar que noves crisis sectorials arrosseguin al forat a la major part del teixit econòmic del país. Això no s’assoleix abaratint l’acomiadament, fent minvar els sous dels treballadors, abaixant els impostos o fer la vista grossa en l’evasió fiscal d’algunes empreses. Només s’aconseguirà generar ocupació ajudant als emprenedors a esdevenir empresaris. En aquest país manquen empresaris i empreses perquè molts projectes es queden en la idea per manca de finançament. L’estat ha d’impedir que aquest fent continuï essent un problema per l’economia, la generació d’ocupació i l’ascensor social d’aquest país. L’ICO ha demostrat ser un fracàs i la banca privada ha estat jugant i especulant amb els somnis i projectes dels nostres emprenedors. Només amb la creació d’una banca pública s’aconseguirà garantir l’obertura del crèdit en temps de crisi i la orientació de l’economia en temps d’expansió econòmica. Ara és més necessari que mai garantir als emprenedors el seu dret a tirar endavant els seus projectes vitals i professionals. Les diverses caixes intervingudes i Bankia haurien de poder ser les entitats ideals per nacionalitzar del tot i transformar-les en la banca pública de referència, aprofitem-ho!
6. Com podem augmentar el poder adquisitiu de la ciutadania? O dit d’una altra manera: com podem aconseguir l’eradicació de la pobresa, l’augment de la demanda i de l’estalvi més enllà d’intentar assolir la plena ocupació? En aquest punt cal fer esment a dos idees bàsiques a treballar: les relacions laborals i el dret a un habitatge digne. La primera fa referència a la necessitat d’eradicar l’explotació laboral mitjançant la promoció del model cooperatiu. L’economia espanyola no podrà estar al servei del poble mentre el 80% d’aquesta estigui sota el control dels 1.600 directius de les empreses de l’Ibex 35. La responsabilitat d’aquest control ha de recaure en els treballadors. Cal establir les diferències salarials entre el 20 a 1 i el 4 a 1. Només si els treballadors tenen responsabilitats en les empreses on treballen es pot acabar amb l’explotació i millorar les condicions de vida de la ciutadania. La segona idea és acabar amb la bajanada del pis de propietat i la hipoteca de 35 o 40 anys amb les seves corresponents clàusules abusives. En una economia tan inestable com la que patim i amb un mercat de treball tan malmès, en aquest país és una bogeria pretendre satisfer puntualment totes les quotes hipotecàries ja que és impossible estar 35 o 40 anys treballant contínuament i és impossible estalviar tant com per compensar els moments d’atur (que no seran pocs en un període tan llarg de temps). L’estat ha d’encarregar-se de generar l’habitatge de llogues social a uns preus dignes de tal manera que aquests no puguin superar un terç dels ingressos totals del nucli familiar (i ja és massa). Aquest parc d’habitatge cal generar-lo amb obra nova, amb els pisos mal anomenats actius tòxics, del SAREB i aconseguint que els propietaris de pisos buits participin d’aquest nou model. L’objectiu d’aquest punt és l’augment dels salaris i de la responsabilitat dels ciutadans com a treballadors i l’abaratiment d’un dret fonamental com es l’habitatge.
7. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
8. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
9. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
10. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.

Aclariment 1: els quatre darrers punts es repeteixen perquè, en el fons, el problema principal i el punt més rellevant per començar a efectuar les reformes necessàries és aquest.  

Aclariment 2: quan parlo d’”estat” ho faig de manera àmplia. No necessàriament tot ho ha de fer l’Estat Central, les CCAA i els municipis han de tenir el seu paper. En qualsevol cas són els poders públics els qui han de treure’ns de la crisi.

Manel Clavijo Losada.