Hombre rico, hombre pobre

Que las clases sociales existen no es ningún secreto para aquellos que tienen conciencia de clase. Que los únicos que tienen conciencia de clase son los que pertenecen a las clases altas tampoco debería sorprender a nadie. Que la lucha de clases es prácticamente inexistente es algo que no se le debería escapar a buena parte de los pocos lectores que tiene este blog. Que esto último es totalmente contradictorio con la existencia de clases sociales antagónicas (en tanto que para que algunos mantengan un elevado nivel de vida es necesario que otros vean sus condiciones de vida tremendamente precarizadas) debería ser algo preocupante para aquellos que pertenecemos a las clases trabajadoras.

No hay lucha de clases en tanto que para que ésta exista es indispensable que los bandos enfrentados se autodefinan y sepan identificar al otro. Actualmente sólo las clases altas hacen este ejercicio colectivo y es por eso que nos encontramos ante una auténtica masacre de una clase sobre la otra clase. Sobre nuestra clase.

Sólo así podemos entender cómo hemos llegado a una situación tal que, sólo en el transcurso de un par de semanas, se dan dos noticias como las siguientes:

•          Denuncian la muerte de un inmigrante con tuberculosis por negarle la asistencia sanitaria.

•          Los extranjeros tendrán permiso de residencia si compran viviendas de más de 500.000 euros.

Esto es un ejemplo claro del exterminio de clase que se está llevando a cabo por parte de un gobierno sin imaginación ni proyecto político que se ha dejado arrastrar por una corriente neoliberal que les llena las manos de sangre.

Estamos sufriendo las consecuencias de votar a un gobierno de inútiles, ignorantes y psicópatas. Inútiles por no ofrecer ni tratar de desarrollar una alternativa (incluso de derechas) al austericidio impuesto por la Troika. Ignorantes por desconocer cómo funcionan los conflictos sociales que deben gestionar. Tomando por ejemplo la inmigración: se intenta dar solución mediante la legislación de extranjería (ya sea restringiendo la entrada y la vida misma a los pobres y promoviendo la entrada de los ricos). Desconocen por ignorancia que sólo se puede gestionar este conflicto mediante el mercado de trabajo, un mercado de trabajo que expulsa a las mujeres, a los inmigrantes, a los jóvenes, a los que tienen escasa formación, a los que tienen demasiada formación, que precariza las condiciones de vida de aquellos que sí trabajan, que lastra la economía española… No es, desde luego, un buen escaparate para que los inmigrantes ricos potenciales vengan y, a la vez, es un paraíso para los inmigrantes pobres que prefieren empobrecer aquí que en su país (ya que la diferencia es malvivir o morir). Por último, éste es un gobierno psicópata en tanto que los análisis socioeconómicos del que derivan sus políticas públicas carecen de humanidad y exceden en simplicidad. No tienen en consideración la variable humana sino que sólo se basan en la variable contable y económica. No existe la empatía ni la humanidad en las políticas públicas que llevan a cabo y no se consideran siquiera las consecuencias prácticas del modo de vida que nos imponen. De ahí las políticas reactivas (como cesar al responsable del hospital donde murió el senegalés o retirar la “prueba piloto” que condenaba a miles de parados en la Comunidad de Madrid sin prestaciones a mantener su situación al ser parados “más baratos” que aquellos que sí tienen prestación y a los que había que buscarles trabajo de manera “más rápida”).

Primero ardieron los suburbios parisinos, más tarde los londinenses, actualmente arden los de Estocolmo, ¿mañana arderán los nuestros?

Manel Clavijo Losada

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA

Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

Qui necessita ajudes?

És lògic ajudar a aquells que més ho necessiten? A priori, la resposta (menys pels neoliberals) és clara: SI.

El que no resulta tan fàcil és classificar a la gent en necessitats i no necessitats o, en tot cas, tipificar una gradació en ajudes. Fins ara, a l’antic paradigma de país amb immigració interna, calia només mesurar el nivell de renda. Aquesta dada, tot i que simplista, era considerada prou reveladora. Això es devia al fet de que la resta de condicions socials, a grans trets, era bàsicament la mateixa.

Actualment, però, ja no és com s’ha esmentat abans. En el moment en el que el fenomen de la immigració exterior apareix, acaben les condicions socials similars en tota la societat.

Quins altres factors cal tenir en compte?

A part del nivell de renda, que no deixa de ser important, sembla clar que hi ha altres condicions en la vida del nouvingut que s’han de tenir en compte. En primer lloc, l’existència d’un nucli familiar proper: no és el mateix tenir el recolzament de la família que, si cal, pot donar un cop de mà que no tenir-la. Un altre aspecte important és aquell que fa referència al cercle d’amistats: un nouvingut no té la oportunitat que teníem nosaltres des de ben petits de créixer i conèixer a gent dins un mateix context geogràfic. Això provoca aïllament social. Hi ha altres aspectes importants, com el fet d’haver de mantenir una família fora del país o el temps que s’ha d’invertir en l’aprenentatge de l’idioma i l’adaptació al nou medi.

Per tant, si s’ha d’ajudar al més necessitat s’ha de comprendre què vol dir ser necessitat. No se’ls ha d’ajudar pel fet de ser immigrants, se’ls ha d’ajudar pel fet de tenir més handicaps i viure en una situació més precària que la mitjana d’autòctons. El fet de negar les ajudes pertinents fomenta la marginalitat en aquests col•lectius.

Als anys ’60 i ’70, la meva ciutat era la prova empírica d’allò que he explicat abans. Per sort, els immigrants d’aleshores van crear un teixit associatiu i una cohesió social que, de manera molt superficial, suplia allò més essencial.

De nega’ls-hi les ajudes, passaria quelcom semblant ara? Quins seria aquest teixit associatiu: mesquites, esglésies evangèliques? A la meva ciutat no hi va haver mai un rebuig al teixit associatiu dels immigrants, ara, els autòctons, si tenen reticències en la creació de xarxes d’aquests tipus.

En qualsevol cas, prefereixo que l’Administració s’encarregui de la gestió de la diversitat que no pas les institucions religioses.

Manel Clavijo

Com gestionen la diversitat?

Els debats sobre aquest tema solen ser intensos i desafinats. D’una banda es troben aquells que, per prudents, no s’hi mullen; d’altra, podem trobar aquells que, aprofitant la preocupació de la gent, fan electoralisme xenòfob. En qualsevol dels dos casos la gestió de la multiculturalitat existent no es tracta pas.

Els debats, com sol passar sempre en aquest país, es redueixen en petits microtemes anecdòtics que, no només no obren cap debat sinó que, a més, encobreixen el veritable debat: com podem gestionar la diversitat?

El model utilitzat a França és l’assimilacionisme. L’objectiu principal és que els nouvinguts es comportin i s’adaptin als costums i a la cultura majoritària del país d’acollida. Les grans onades migratòries han sorgit dels països africans de parla francesa. A la pràctica s’ha pogut observar com, a la perifèria de les grans ciutats –sobretot París- han aparegut ghettos plens d’immigrants.

La política d’assimilació –que no integració- francesa té un gran defecte: no adapten a França a la nova situació. Els immigrants i la seva descendència es troben en un país ple de prejudicis que els hi nega el treball qualificat. Milers d’universitaris i llicenciats no troben feina per la seva aparença física. No se’ls contracta per ser negres. Els únics llocs on poden viure per raons econòmiques i socials són els suburbis abans esmentats.

Ens trobem, doncs, amb una primera generació que es va adaptar i va seguir el rol de l’assimilació i va intentar donar a la següent generació la possibilitat d’estudiar i entrar al mercat laboral en igualtat de condicions amb la resta de francesos. Es suposava que allò que feia relegar als immigrants a les feines menys remunerades era el seu baix nivell formatiu. La segona generació van gaudir dels estudis i una integració similar a la mitjana francesa però van haver d’ocupar les mateixes feines que els seus pares. Efectivament: ells eren francesos integrats però França no els veia així, era un assumpte ètnic i no formatiu. Arribats ja a la tercera generació ens trobem amb unes promocions d’estudiants enmig d’una desdita identitària entre el que són i els que els hi fan ser. Amb uns pares amb estudis universitaris que treballen de qualsevol cosa, uns avis immigrants frustrats amb la realitat, el present i futur no es gaire acollidor a la perifèria. L’assimilació, per tant, no funciona.

El signe contrari el trobem als EEUU. Allà els immigrants van explotar als nadius i no a l’inrevés. No existeix política d’integració més enllà de l’estètica típica nord-americana d’estimar els seus símbols nacionals (ells que en poden tenir, que els aprofitin). Allà el resultat ha sigut bàsicament el mateix que a França. Ens trobem amb barris sectoritzats per ètnies, ghettos en definitiva.

Els immigrants de primera són aquells d’origen europeu, els fan governadors ja que la càmera els estima. La resta depenen en la classificació del nivell de renda de la que disposin. No és el mateix un negre del Bronx que Oprah Winfrey.

El problema aquí és que no existeix una integració real dels nouvinguts als EEUU. El que realment hi ha és una integració dins de cada ghetto (els quals poden arribar a ocupar tot un estat i ser de qualsevol poder adquisitiu). Una vegada fora d’aquest medi continuen essent víctimes de la xenofòbia.

Quin model hem de seguir a Catalunya?

Manel Clavijo