Ara que parlem de la Beatriz Talegón

Aquesta setmana s’ha parlat molt del discurs de la Beatriz Talegón a una cimera de líders de la Internacional Socialista. Un discurs sincer i valent que feia palès l’existència d’una hipocresia ben establerta en la ment d’alguns dirigents socialdemòcrates així com la manca d’actituds democràtiques al si de les formacions polítiques allà representades.

Aquest discurs el podem subscriure pràcticament en la seva totalitat i és necessari que hi hagin bases amb capacitat crítica. El pitjor que pot passar en un partit polític és que els seus militants metabolitzin i prenguin com normals actituds, tradicions, estructures i dirigents que no ho són. Tot no és justificable i cal assenyalar allò que no funciona per anar adaptant l’eina de transformació social a la realitat que ha de canviar (per molta oposició i verticalitat interna que existeixi).

Ara bé, segons el meu parer, ha estat un error molt greu entrar en tot el circ mediàtic acceptant tot tipus d’intervencions en tot tipus de programes. A més, el to messiànic s’ha anat apoderant progressivament del seu missatge. Parlar de revolució al si d’una organització reformista és pura retòrica si abans no s’accepta el paper que han tingut els partits socialdemòcrates en la configuració d’aquesta crisi. No podem reclamar cap mena de revolució si abans no hem analitzat les causes que la fan inevitable. A les causes trobarem, necessàriament, els errors que hem comès els socialdemòcrates al llarg de la última dècada (com a mínim).

El discurs de la Beatriz és necessari i mediàtic però titllar-lo d’il·lusionant o dir que ha donat la volta al món és exagerar. És el que té haver d’innovar per no repetir-se quan t’exposes de tal manera als mitjans de comunicació. Tot plegat té els seus riscos: manipulació, malentesos... Si la Beatriz hagués optat per l’acció política a la xarxa s’hagués estalviat tot el que finalment ha acabat passant.

I és que si la setmana que va començar amb molta expectació, finalment ha acabat amb decepció i violència. Degut a la popularitat de la Beatriz, el PSOE va intentar aprofitar-se’n i la va portar a la manifestació en favor de la dació en pagament envoltada de dirigents de segona línia. La resposta d’alguns energúmens va ser l’esbroncada i gairebé la violència física.  

A la gent no els va agradar que dirigents que, en el passat, van ser contraris a la dació en pagament, ara s’envoltessin de mitjans i es fessin la foto en una manifestació convocada per la mateixa plataforma es que manifestava en el passat contra aquests. La Beatriz va rebre injustament per ser un personatge sobreexposat als mitjans de comunicació però també per participar d’aquesta posada en escena.

Per acabar m’agradaria deixar una sèrie de coses ben clares: la Beatriz Talegón té dret a anar a una manifestació, abans d’una militant del partit que sigui, és una ciutadana de ple dret. No és veritat que algú, pel fet de tenir a la cartera el carnet d’un partit polític sigui menys que algú que no en tingui. L’ésser humà en societat només arriba a la seva plenitud si actua com un zoon politikón: un sindicalista a la feina, un activista al veïnat, un protector al seu medi ambient, un cooperant com a ciutadà del món, un polític en la seva societat. Aquesta condició la pot articular participant en organitzacions, ara bé, ser-ne membre no fa millor ni pitjor, no dóna ni treu drets.

Que prenguin nota tots aquells que reneguen de la política malgrat són els primers en fer-ne.

Manel Clavijo Losada

I si...?

I si de cop i volta comencéssim a fer-nos preguntes sobre la crisi que tant ens afecta? I si aquell crit de “no és una crisi, és una estafa” no fos només retòrica?

I si els economistes, juristes, politòlegs, filòsofs, sociòlegs i d’altres suposats experts en allò que ens envolta no haguessin filat prou prim?

I si l’arrel de la crisi no fos pas la bombolla immobiliària que va esclatar per la crisi mundial? I si a l’origen de la destrucció de llocs de treball no trobéssim un model productiu insostenible? I si no poguéssim anar superant la crisi econòmica per un motiu diferent al que ens donen?

I si la política de retallades fos la conseqüència d’un fet allunyat d’una crisi econòmica convencional? I si a l’arrel més profunda d’aquesta tràgica situació trobéssim raons més properes a la manca d’ètica i a la corrupció que no pas a l’economia?

I si ens haguéssim equivocat a l’hora de trobar la base del problema i, enterrada, hi hagués la raó principal de tot plegat? I si no poguéssim sortir de la crisi sense analitzar-la?

I si la crisi econòmica tingués com a causa primigènia el finançament il·legal dels partits polítics? I si amb les quotes i les subvencions públiques no tinguessin prou? I si necessitessin recórrer al finançament irregular d’empreses i particulars? I si aquests demanessin quelcom a canvi?

I si darrere de les decisions polítiques que van afavorir la consolidació d’un model productiu basat en la construcció no trobéssim estudis econòmics? I si trobéssim favors retornats? I si no fos casualitat que els sobres de Bárcenas comencessin a circular a l’any 1996 (a l’inici d’aquest model) i acabessin entre el 2008 i el 2009 (a la fi de la bombolla)? I si empreses com Constructora Hispánica, Teninsa, Degremont i d’altres relacionades amb la construcció haguessin finançat al PP per aconseguir establir un model productiu que les beneficiés? I si darrere de tanta despesa pública en grans obres i infraestructures (aeroports, quilometres d’AVE...) no trobéssim una necessitat sinó una transacció?

I si darrere de la impunitat del sector financer no es trobés en la seva funció dins l’economia sinó en el seu paper a l’hora de finançar als partits polítics?

I si aquesta crisi no fos un accident propi dels cicles econòmics i descobríssim que és una estafa provocada per l’afany de lucre personal i per la corrupció institucionalitzada?

I si no poguéssim sortir mai de la crisi sense solucionar abans l’espiral de corrupció on està immersa la societat i, sobretot, alguns dels seus representants?

I si enlloc de fer-nos preguntes, en realitat estiguéssim descobrint l’entrellat de tot plegat?

Manel Clavijo Losada

La Segunda Restauración se agota

La crisis se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer. Bertolt Brecht.

Las informaciones que están circulando últimamente en los medios de comunicación y en las redes sociales sobre la corrupción generalizada evidencian una situación límite: el régimen resultado de la Transición fue una Segunda Restauración y, como tal, tiene fecha de caducidad.

Tras la I República, se estableció un sistema político basado en el bipartidismo y en el mantenimiento de un tinglado institucional que caducó en el momento en que los problemas sociales sobrepasaron la capacidad del estado para darles respuesta.

El actual sistema político es una Segunda Restauración, un régimen bipartidista fracasado en su inicio y replanteado después para dar cabida en el centro a un partido como Alianza Popular, que había sido pensado para ocupar el espacio de la extrema derecha dejando la posibilidad de gobernar a UCD. Salvo esta reconfiguración, el sistema democrático en España no ha evolucionado, no ha optado por la adaptación a los nuevos tiempos. Los problemas sociales derivados de la crisis económica le están empezando a sobrepasar.

Lo cierto es que todo está pudriéndose, todas las estructuras sociales (no sólo en la Administración), están afectadas. Cuando todo se viene abajo lo peor no es el derrumbe en sí, lo peor es lo que queda después. Y es que la corrupción no es sólo política, es social y están involucrados los partidos políticos de todo signo, las empresas y mafias de cualquier tamaño, el tercer sector (aún sin tener en principio ánimo de lucro), individuos que no pagan el IVA en una factura…

Cuando todo iba bien y la economía crecía por encima del 3% parecía que no existiera la pobreza o la corrupción. Éstas estaban camufladas y avaladas por la sociedad ya que se consideraba que no afectaba a nadie que alguien rebuscara en la basura o evadiera impuestos. La sociedad miraba para otro lado en el primer caso y reía la gracieta en el segundo. La clase política no estuvo a la altura y se aprovecho de la morfina que se inyectaba la sociedad en forma de falso crecimiento macroeconómico.

La vieja política debe morir del todo, la gestión a base de parches y los análisis a base de supuestas coyunturas deben formar parte del pasado. Debemos hacer un reset; la nueva política debe nacer de una vez. La sociedad requiere soluciones radicales (de raíz) y análisis de los problemas estructurales. La nueva política debe iniciarse tanto en partidos como en sindicatos, entidades del tercer sector y en la ciudadanía en general.

Debemos ser las generaciones nacidas en la Segunda Restauración las que hagamos nacer de una vez la nueva cultura política. No pidamos a las generaciones creadoras y sustentadoras de la vieja Constitución y de las viejas instituciones que destruyan aquello en lo que creen y generen los cambios que necesita la sociedad. Pasemos a la acción.

Las revoluciones se producen, generalmente, en los callejones sin salida. Bertolt Brecht.

Manel Clavijo Losada

Carta de benvinguda

Estimada neboda,

demà farà tot just una setmana que vas arribar a aquest món. Ho vas fer am els ulls ben oberts i envoltada de gent encuriosida que et mirava bocabadada.  

Com a oncle teu que sóc em veig en l’obligació de donar-te la benvinguda amb aquesta carta. Com bé aniràs comprenent amb el pas del temps, has arribat a una família plena de polítics. Polítics de veritat, no dels que veuràs a la televisió. Veuràs que som gent política d’arrels molt profundes en l’associacionisme veïnal, sindical i de reivindicació de la memòria històrica d’aquest país. Probablement el menys polític de la teva família sigui el teu oncle, que milita en un partit i participa en alguna que altra iniciativa ciutadana...

Malgrat això, em veig en cor d’escriure’t aquesta carta de benvinguda política per un parell de motius que tot seguit t’explicaré. El primer d’aquests és que fa alguns anys vaig veure a la televisió un programa on entrevistaven a polítics i als seus fills i/o nebots petits i vaig observar una cosa: la majoria no volien saber res de la política (d’altres, en canvi, semblava que els hi interessava més la vida de partit que la política pròpiament dita). El segon motiu és que t’ha tocat néixer en un país amb greus problemes socials que s’han vist agreujats pel desconeixement ciutadà sobre què és la política. Aquest fet permet que el poder no tingui prou control i que el flux d’idees i propostes no arribin a les elits que decideixen, ni que el ciutadans entenguin el procés i execució de les decisions polítiques. D’aquesta manera es manté el monopoli de la política per a una minoria que fa i desfà mentre que la majoria de tant en tant encerta alguna mobilització respecte allò que es troba a l’agenda política que no ha estat marcada per ells. 

Davant d’això no vull que prenguis una decisió prematura respecte la teva posició en la societat. No vull que vegis tot plegat i pensis que no hi tens res a fer o que al final t’impliquis de tal manera que acabis acceptant l’statu quo.  

En tot cas la decisió és teva. Has de saber però, que entre el cinisme polític imperant i l’escalada professional dels acrítics, existeix una escletxa per on circulen els animals polítics. Aquests són aquells qui entenen què és,  per a què serveix, i el més important, quin és el seu paper en la política.

L’elecció sobre quin camí has d’emprendre és tota responsabilitat teva. Ha de ser fruit de la teva reflexió i de l’anàlisi de tot allò que t’envolta.

Has començat bé, Candela, amb els ulls ben oberts! Que ni la por ni l’angoixa te’ls tanquin mai!

El teu oncle,

Manel Clavijo Losada

La incoherència del PSC

Fa uns mesos vaig elogiar en aquest blog la postura del PSC respecte el Pacte Fiscal presentat per CiU. Calia votar en contra en algunes parts del text en tant que no era un “pacte”, no s’havia treballat cap consens, s’havia imposat una declaració i les dues opcions que existien al respecte eren: o deixar fer o oposar-s’hi. En aquell cas el PSC va ser coherent ja que CiU no va fer cap mena de gest amb el principal partit de la oposició.

Avui però, no puc elogiar la decisió presa ahir pel PSC al Parlament. Aquell article tenia com a títol “La coherència del PSC”, aquest, malauradament, té el títol contrari.

Si bé és cert que l’inici del procés d’elaboració de la declaració de CiU i ERC tenia un tic despòtic ben clar, posteriorment van esmenar l’errada, van recular, cedir i fins i tot hi va haver algun tret de generositat. Una prova clara de tot plegat és que la declaració primigènia i la que es va votar ahir eren substancialment diferents.

Votant en contra d’un text consensuat on s’hi troben forces com CiU, ERC, ICV i, parcialment, les CUP, quedem fora de l’espai de debat sobre el futur de Catalunya i sobre el mètode d’elecció d’aquest.

Però el pitjor no és això, no és pas quedar fora d’un procés mediàtic, no és pas votar alineats amb el PP i C’s, no és capficar-nos en posicions tècniques per justificar allò injustificable, fins i tot no és anar contra la voluntat d’una part activa de la ciutadania. El pitjor de tot plegat és que, arribats al moment d’executar la consulta, no hi haurà ningú que defensi el no.

Parlem clar: ens hem carregat la consulta amb la nostra postura. El nostre paper havia de ser legitimar el procés d’autodeterminació tot defensant el no a la independència. Aquesta consulta, sense el nostre suport, mai no podrà ser legítima, nosaltres l’hem deslegitimat. Les dues posicions que hi hauran respecte la consulta seran: d’una banda el si a la independència i, de l’altra, el boicot a la mateixa. El resultat d’aquesta, doncs, no serà fruit de la voluntat del poble de Catalunya, serà la conseqüència directa d’un procés viciat que accelerarà el desencís de la ciutadania vers la resolució dels seus problemes, vers la política.

El PSC no ha sabut mesurar les seves forces al Parlament i a la societat. No som ja la segona força, no som ja el principal partit de la oposició. Ara som un partidet i com a partidet podem negociar fins a cert punt. Aquest intent de veto ha estat ridícul i ingenu (o una excusa per no votar a favor). No vam tenir el suport electoral suficient com per fer pressió. Ara bé, si hem tingut el poder suficient com per carregar-nos la consulta, de fet, així ho hem fet.

Espero que, encara que no sapiguem gestionar la crisi nacional, sapiguem gestionar la crisi socioeconòmica en la que també estem immersos.

Manel Clavijo Losada

Una españolada

Este artículo debía tratar hoy sobre el cierre de urgencias en Castilla-La Mancha y las declaraciones de la Presidenta de dicha Comunidad mintiendo como una bellaca. Este escrito iba a demostrar que la “pequeña población afectada” era de cerca de 100.000 personas y que el trayecto entre estos municipios y las urgencias más cercanas, lejos de ser de “escasos 15 minutos”, duplicaban e incluso triplicaban el tiempo estipulado tanto en la legislación como en las declaraciones de Cospedal.

Lo gracioso del artículo (si es que podía desprender algo de humor este drama) iba a ser las explicaciones ilustradas con capturas del google maps y sumas demográficas de lo más simple para demostrar que Cospedal mentía. Sorna a parte, era una manera más de demostrar que la política de recortes es tan difícil de justificar que es necesario mentir para explicar en qué consiste.

El título venía que ni pintado puesto que demostrar una cara tan dura y un morro tan largo sólo es apto para los protagonistas de ese subgénero cinematográfico de finales de los ’70 y principios de los ’80: la españolada. Estamos siendo víctimas de la política más zafia y chapucera de toda la democracia; nos dirigen aquellos que deberían estar actuando en películas de destape burdo y guiones lamentables de un tiempo pretérito.

Pero los acontecimientos se han ido sucediendo a la vez que nuestra capacidad de sorpresa e indignación han conseguido superar otro récord. Al menos he podido conservar el título del artículo... 

La trama gürtel ha demostrado lo que muchos sospechábamos: en esta democracia carente de demócratas, la falta de vocación política se suple con ganas de forrarse y la falta de proyecto político se sustituye con ambición personal. De todo esto sólo puede surgir la corrupción y el despotismo más decimonónico.

Una cosa está clara, la corrupción en este país está institucionalizada, y lo que es peor, normalizada. Esta democracia limitada e imperfecta (democradura, ¿quizá?) camina sobre una cuerda que flojea por los extremos. En uno de estos se encuentra la gran corrupción que aparece en los medios: los Bárcenas y sus sobres, los Millet, los Pujol, las sedes embargadas, EREs fraudulentos, caso Campeón, caso Brugal, Marbella, Camps y sus trajes… En el otro extremo se encuentra la corrupción a pequeña escala: concejales que retiran multas a sus amigos (y quizá a sus no tan amigos), enchufes en diversos puestos a cambio de fidelidad eterna, ayudas a empresas amigas (o quizá no tan amigas) a ganar concursos públicos… Y por si esta democradura no tuviera suficiente complicación, hay que añadirle los boicoteos constantes de políticos que privatizan servicios en beneficio de su yo del futuro que, por azar, trabajará en la empresa ganadora del concurso público. El sistema se tambalea entre actos que se podrían considerar ilegales, otros que son más bien alegales y otros que son inmorales por mucho que cumplan el procedimiento establecido.

¿Cómo es posible que un sistema que camina por una cuerda aflojada por corruptos no haya caído ya? La respuesta es tan obvia que ni se valora: hay miles y miles de personas dedicadas al servicio público que soportan la cuerda desde abajo. Son aquellos políticos honestos e inteligentes que actúan por vocación, por compromiso, por principios y que no caen en el chanchullismo ibérico.

Y es que esta democracia incompleta e imperfecta se sostiene gracias a que la corrupción, si bien está institucionalizada y normalizada, no está generalizada aún. La pregunta que deberíamos hacernos en realidad es: ¿por cuánto tiempo podrán los políticos honestos sostener un sistema funambulista? La respuesta está en la calle y en el tiempo que tarde la gente en caer en que si la política se deja en manos de los de siempre, pasará lo de siempre. 

Manel Clavijo Losada 

Manca de Serietat

Fa uns dies vaig anar al SOC a actualitzar les meves dades personals. Mentre m’atenien no vaig poder evitar mirar al meu voltant. Allà hi havia persones de més de cinquanta anys renovant l’atur, demanant per cursos de formació ocupacional... També vaig observar a joves com jo que feien alguns tràmits i gent d’origen divers esperant el seu torn o fent alguns tràmits.

El denominador comú, més enllà de la situació econòmica, era la cara de pomes agres, actitud que es contagiava amb facilitat als funcionaris. Alguns d’aquests se’ls podia veure molt cremats per la situació a la que han de fer front com a primera línia de foc de l’Administració al principal front de batalla d’aquesta crisi: l’atur.

Darrere de cadascuna de les persones que es trobaven a l’Oficina de Treball hi havia una història: tècnics qualificats afectats per un ERO, obrers que portaven tota la vida treballant i cotitzant i que es trobaven a prop de la seva jubilació i a l’atur, algú que havia trobat feina i feia els tràmits adients...

Just en el moment que vaig deixar d’observar l’escena per concentrar-me en el tràmit en qüestió vaig caure en la gran frivolitat d’aquest país de poc pa i massa circ. Se’m van creuar tres noticies d’actualitat amb la més crua realitat que tenia just al voltant en aquell moment. D’una banda els afectats per la crisi: aturats amb càrregues familiars, amb pors per la seva pensió, amb crèdits impagats i de l’altra: Rodrigo Rato, Belén Esteban i Esperanza Aguirre trobant noves i bones feines sense moure un dit ni merèixer-les.

Quin país és aquest on un senyor com Rodrigo Rato, amb un currículum de dubtós prestigi després de crear una bombolla immobiliària al Govern, no predir la crisi a l’FMI i enfonsar Bankia, pot trobar feina a Telefònica? És un favor retornat d’aquella privatització que ell va recolzar quan era al Govern? És moral fer-li un contracte milionari en un context on aquesta empresa està efectuant un ERO que afecta a més de 6.000 treballadors? Tot s’hi val a canvi de l’agenda i els contactes d’en Rato? S’ha de tenir barra i poca seriositat!

Respecte Belén Esteban i Esperanza Aguirre poc es pot afegir. El currículum de la primera es troba al nivell dels preus de les tarifes que ofereix l’empresa telefònica per la que ara treballa. A la segona l’ha contractat una empresa de selecció de directius que fan la seva pròpia selecció a cop de telèfon i utilitzant la informació que veuen a la televisió. Com diuen en castellà: en casa del herrero...

Més enllà de la frivolitat de la situació exposada, existeix un problema greu de base: quantes contractacions indegudes hi hauran al centre de la caiguda d’algunes entitats financeres i d’algunes empreses? Les primeres van contraure el crèdit i les segones van fer la resta de la feina. El resultat són milions de persones abocades a la pobresa i a un futur incert.

És la manca de seriositat una causa més de la crisi que estem patint? Potser que anem prenent nota de com hem arribat fins aquí...

Manel Clavijo Losada