No és hora de lamentar-se

Avui em dirigeixo a tots els companys/es socialistes: votants, simpatitzants, militants o gent que es considera socialista però que no ens ha votat aquest cop.

Companyes i companys, tots sabem els resultats d’aquestes eleccions, ja sabem que han estat molt negatius per tota l’esquerra en general. Ens veiem immensos en una greu crisi econòmica i hem d’estar a l’alçada del que s’espera de nosaltres. No hem de perdre un segon en lamentacions. Ara ens cal una veritable autocrítica i mirar cap endavant.

L’autocrítica pels socialistes és la presentació d’una alternativa clara i contundent. Cal una alternativa a tot allò que ens ha portat fins aquest punt, cal també una alternativa a un govern que voldrà retallar drets socials allà on pugui.

Companys i companyes, viurem temps difícils i molt durs però ara és quan podem començar de nou i fer del nostre partit una formació de govern a Catalunya d’aquí a uns anys.

Ara cal treballar, sortir al carrer, incloure al màxim número de ciutadans al nostre projecte i tornar a redreçar la via des dels municipis.


Com diu Víctor Jara a Vientos del Pueblo: la estrella de la esperanza continuará siendo nuestra.


Salut, socialisme i república!

Manel Clavijo Losada

Legalitzant l'esclavitud...

Fa uns dies vaig escriure un article sobre les propostes del PSC per als joves i em vaig centrar en la més polèmica de totes. Una vegada aclarits els punts conflictius i vist que no ho són tant com ho pintaven alguns, veiem quines propostes tenen els de CiU (ja que eren els més espantats per l’ajuda a l’ocupació juvenil).

Alguns m’acusaran de fer campanya en negatiu però cal dir que només em limito a explicar el que hi ha. Si CiU no té propostes positives la descripció d’aquestes serà negativa, una llàstima...

Si la proposta conflictiva del PSC era la d’aconseguir recol•locar als joves en la formació i l’ocupació, la de CiU és la de fer treballar sense sou als joves.

Si, sembla més un acte de manipulació i demagògia per la meva part que no pas una proposta veritable de CiU.

Per això us poso textualment el que diu el punt 433 del programa electoral de Convergència i Unió.

" Proposarem la creació d’un contracte d’aprenentatge dels oficis, de caràcter no retribuït i sense cost per a l’empresa, per a la formació professional dels estudiants dins les empreses."

No cal dir res més, uns volem ajudar aquells que volen treballar i altres volen ajudar aquells empresaris que no volen pagar als seus treballadors.

El vot al PSC és més necessari que mai.

"Ni" laisser faire "ni" laisser passer

Feia dies que em rondava pel cap escriure un article sobre la proposta del PSC de fomentar el retorn a la formació i l’ocupació d’aquells joves que actualment no estudien ni treballen.

La proposta del programa electoral diu textualment: “Impulsarem l’ocupació dels joves per reduir les taxes d’atur juvenil. Promourem que tots els i les joves que no estudiïn ni treballin i siguin menors de 25 anys siguin atesos sota un programa específic del Servei d’Ocupació.
Incrementarem les accions específiques per a menors de 25 anys sense graduat en educació secundària, amb actuacions que combinin formació i treball, i que alhora garanteixin la seva inserció laboral i/o el seu retorn a l’entorn educatiu.”

Tot plegat es concreta en el préstec de 633€ durant uns mesos en els quals aquells que s’han acollit al programa en qüestió s’hauran de formar. Una vegada acabat el curs de formació seran contractats pel sector privat amb l’ajuda de la Generalitat de Catalunya. Un cop aquests tinguin un sou superior a 1000€ hauran d’anar retornant el préstec (sense interessos) i en uns terminis lògics i assequibles.

Per què es fa això? Per què hi ha prop de 60.000 joves a Catalunya que ho necessiten. No són els "ni-ni's" que surten a callejeros o als programes sensacionalistes, són joves que van deixar la feina moguts pels alts sous que es pagaven a la construcció.

La Generalitat i l’Estat van promoure aquest fet desincentivant els estudis de Formació Professional i donant via lliure a tots aquells que es volien incorporar al mercat laboral encara tenint un nivell d’estudis competitiu. És just i lògic que aquelles institucions (independentment dels partits que fossin al poder) que van avalar la fuga de joves de la formació sigui ara la que avali igualment el seu retorn a la formació per a un mercat laboral que ha canviat.

Alguns han titllat la mesura d’electoralista. Aquests potser s’obliden del fet que ja es va considerar al febrer d’aquest any (lluny de campanyes i precampanyes). Aquests també s’obliden el fet de que la major abstenció és la juvenil i que la participació no variarà en el col•lectiu afectat i molt menys amb proposta d’aquest tipus.

Una altra crítica ha sigut la d’al•ludir al fet que no hi ha propostes per ajudar als qui ja estudien. Ja que els diaris no ho fan, us recomano que les llegiu en aquest enllaç.

Manel Clavijo Losada

Aquests si que saben reutilitzar estratègies del passat…

I no, no vaig a parlar avui dels tics berlusconians que té el partit de Laporta amb les nostres particulars vellinas.

El meu interès politològic m’ha dut sempre a escoltar als adversaris polítics (al menys aquells que ho mereixen) en comptes d’estigmatitzar-los i qualificar-los com a enemics. M’empeny a fer això més la curiositat que no pas el fet de guardar les aparences.

Això m’ha dut a dedicar alguns posts a idees manifestament contràries a las que jo tinc, crec que això és enriquidor ja que pot estimular a algú a indagar una mica més sobre altres idees que no siguin les seves.

Aquest post li dedico a Solidaritat Catalana per la Independència, un partit on la única cara visible mínimament digne de ser analitzada és l’Alfons López Tena. Aquest individu és possiblement dels únics que són allà per convicció (i potser dels pocs que té algun tipus de convicció). Un partit que sembla encarat a evitar que en Laporta sigui investigat pels escàndols de presumpte corrupció que l’envolten per la seva gestió al capdavant del Barça.

Fa uns dies la meva inquietud política em va dur a assistir a un acte que van celebrar aquests a la meva facultat i on vam anar unes 30 persones. Passaré per alt les consideracions d’Uriel Bertran (un dels ponents) ja que no són políticament rellevants. El ponent de veritat era, com dic, en López Tena.

Aquest, en el seu discurs va deixar anar algunes idees que voldria exposar per tal de rebatre-les.

Idea 1: “la via federal està morta ja que xoca amb els impediments de l’aritmètica parlamentària de Madrid i amb un procés de reforma parlamentària que ho complica encara més.”

Tenint en compte que la seva estratègia és la majoria absoluta partint de zero... no tinc gaire clar qui ho té pitjor aritmèticament.

Idea 2: “la via del referèndum és inconstitucional i, per tant, no es pot realitzar.”

Idea 3: “el concert econòmic és inconstitucional ja que la Disposició Addicional Primera de la Constitució no ens afecta.”

He ajuntat aquestes dues ja que l’argumentació de fons és la mateixa: “com és inconstitucional no es pot fer.” (Deixaré de banda el fet que l’Alfons és un home que s’ha implicat activament durant aquest any en les consultes sobiranistes). Resulta molt curiós que un partit que vol assolir la independència a partir d’una declaració unilateral "legitimada" per una suposada majoria absoluta al Parlament català es preocupi per assumptes d’inconstitucionalitat. Fins el que jo sé, la Constitució no permet aquest tipus de declaracions unilaterals per part de cap Parlament autonòmic.

Crec que el fons de tot aquest discurs no es troba inspirat en Kósovo sinó en no acabar com el Quebec, fent referèndums per la independència que fracassen.


Manel Clavijo Losada

Jo no t'espero

La visita del Papa ha portat al capdavant el debat sobre la laïcitat de l’Estat. La despesa en protegir al Papa dels seus fidels, en retransmetre l'espectacle i en organitzar tot el teatre ha fet pensar a més d’un en la utilitat d’aquest viatge de cortesia. Això sumat en la interferència negativa en la vida diària dels habitants de Barcelona (ja que es talla tot el centre per fer la desfilada) ha provocat una concentració de rebuig a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

L’Alcalde de Barcelona recordava fa uns dies que els beneficis serien de 30 milions d’euros. La pregunta que m’inspira l’afirmació anterior és: on van a parar aquests beneficis? I és que una cosa és ben certa, nosaltres li paguem l’estada turística al Papa però, qui rep el benefici de tota aquesta suposada inversió? No seria just que els mateixos que en paguem les conseqüències del viatget del Sant Pare siguem els mateixos que obtinguem els beneficis?

Deixant de banda el debat sobre el tema de moda, passem a un més interessant i molt relacionat amb l’anterior: la laïcitat. Hi ha qui a hores d’ara encara creu que aquest és un estat laic. El cert és que segons la Constitució Espanyola de l’any 1978 Espanya és un estat sense cap confessió religiosa. El Tribunal Constitucional va traduir això en l’expressió “laic positiu”. Per això alguns malintencionadament diuen que no cal engegar un procés de laicització de l’Estat.

Doncs bé, anem a explicar què vol dir “laic positiu” i així determinar si realment cal una reforma de l’Estat en aquest sentit.

Laic positiu vol dir que no hi ha una confessió oficial de l’Estat Espanyol però que amb l’Església Catòlica tindrà un tracte especial (ja que es troba citada a la Constitució Espanyola).

Laic positiu vol dir que existeix un tracte de favor amb l’Església Catòlica mitjançant un concordat amb aquesta (una espècie de tractat internacional amb el Vaticà, impropi d’un estat laic).

Laic positiu vol dir que poden existir centres d’estudis dirigits per l’Opus Dei, encarregats d’adoctrinar en l’homofòbia i la por a la modernitat a milers de nens i nenes innocents.

Laic positiu vol dir que organitzacions protofeixistes i ultracatòliques com els Legionarios de Cristo poden existir i realitzar activitats en el nostre país (com gestionar la universitat Francisco de Vitòria).

Laic positiu vol dir permetre obrir nous centres religiosos en terrenys públics. Hi ha més de 26.000 a tot l’Estat. En canvi, hi ha al voltant de 19.000 centres públics d’ensenyament. A Sant Boi o a Cornellà se n’obriran centres de culte mentre existeix encara un gran dèficit en escoles bressol. Analitzant per sobre la quantitat d’estudiants que encara tenen un barracó en comptes d’una escola espanta en comparació amb els quatre practicants que encara van a missa. Per què fer més edificis religiosos si la demanda és pràcticament nul•la?

Laic positiu vol dir que l’Estat Espanyol regala a l’Església Catòlica 6.000 milions d’euros a l’any. En canvi, el Ministeri d’Educació té un pressupost anual de 4.000 milions d’euros (amb la de deficiències que persisteixen en l’ensenyament d’aquest país).

Encara algú es creu que “aconfessionalitat” o “laic positiu” i tots aquests eufemismes més propis de l’Antic Règim són sinònims de laïcitat?


Manel Clavijo Losada

Una de reformes...

La setmana passada vaig parlar de la vaga, ara toca parlar de les reformes. Tot plegat són temes que afecten profundament als treballadors i a l’Estat de Benestar. És per aquest motiu que cal parlar-ne de manera clara i amb un debat sostingut en el temps.

Al menys jo, la claredat la guanyo amb el pas del temps i a base de discussions amb la gent (i amb mi mateix). Això va molt bé per mantenir la crítica en el temps i no caure en els paranys del marketing i les modes que indueixen sempre a la combustió espontània d’idees, amb l’inevitable oblit posterior.

Per evitar aquests efectes de la falsa política, cal anar parlant de les reformes i anar seguint la seva deriva pràctica.

Fa unes setmanes, a Ràdio Cornellà, vaig sentir a una companya de l’Agrupació parlant al programa “Les Veus de la Ciutat: Edició Joves” sobre la reforma de les pensions i la reforma laboral.

Les seves declaracions eren fruit de la claredat i del debat sostingut que reclamo. Allò que va dir ho recolzo al 100% ja que considero que és el sentiment de tota una generació de joves, en la qual m’hi trobo.

Les idees bàsiques les poso aquí per escrit.

La primera idea és que, si s’han de fer reformes, aquestes han de començar pels ciments i no per la teulada. El que ha fracassat és el model productiu del totxo i el turisme, no pas el sistema de pensions o la flexibilitat laboral anterior a la reforma.

Amb un model productiu viable i a ple rendiment no calen més reformes. Quan tot anava suposadament bé vam assolir uns índex d’atur molt baixos, cosa que demostra que les relacions treballador-empresa funcionaven tal i com estaven.

La segona idea és que si s’amplia l’edat de jubilació fins als 67 anys, els joves trobarem més temps en entrar al mercat laboral ja que no podrem accedir a la vacant d’aquells que es jubilen. Aquesta reforma, cal insistir-hi, no caldria amb un model productiu que assegurés un alt índex d’ocupació.

Si a més se’ns vol exigir cotitzar 20, 25 o 30 anys, no té cap sentit abaratir l’acomiadament ja que per cada any que passi ens podrem haver passat uns mesos a l’atur, allargant amb això l’assoliment d’aquests anys.

Com no tot han de ser crítiques, també s’han de fer propostes. En quant al model productiu, el que s’hauria de fer és encarar-lo cap a les energies renovables, indústria en la que som un referent mundial. En quant a les pensions, enlloc d’obligar, s’hauria de bonificar bastant el fet de que algú vulgui treballar 2 anys o més a partir dels 65. També s’haurien de rebaixar els supòsits que permeten la jubilació anticipada.

A diferència dels altres, nosaltres critiquem i proposem. Alguns haurien de prendre nota ja que se’ls paga massa bé per la feina que fan, i per les idees que aporten – o no- per sortir de la crisi.


Manel Clavijo Losada

Ara que ningú no en parla...

La foto també va ser d'un 29 de setembre, però de 1909.

Pràcticament ha passat un mes de la vaga general que va trasbalsar alguns generadors de males opinions intereconomitzats i telemartiritzats. A les televisions es van veure les més anecdòtiques que representatives escenes de limitats cerebrals aprofitant la confusió per robar uns Levis.

També vam observar com els cadells pagats indirectament per la Patronal baixaven de la zona alta de Barcelona. Aquests van anar a rebentar la vaga fent veure que eren uns anti-tot... De ben segur que els seus papis es varen alegrar en veure els seus estimats fillets deslegitimant una protesta ja de per si molt discutida.

Deixant de banda la lluita de xifres, que aporta més tinta i paper que interès, cal analitzar-ho tot des d’una vessant més política que no pas matemàtica.

Els sindicats tenien motius per organitzar una vaga general, això sembla indiscutible. La Patronal té les seves estratègies i subterfugis per coaccionar al Govern. Els sindicats, com és lògic, també tenen maneres de tractar d’influir en la presa de decisions. El seu modus operandi, és més públic ja que té sindicalistes en comptes de bitllets.

S’ha discutit molt de la utilitat estratègica de les vagues en l’actualitat i molts les han titllat d’anacròniques. El que realment és anacrònic és fer anàlisis d’aquest tipus sense tenir en compte que actualment a França s’estan fent tantes vagues en un any com les que portem nosaltres en 30 anys. El problema és que les crítiques ja no venen sols de la dreta, si no també d’algun tipus d’esquerra que creu que les vagues només són lícites si es fan contra un sistema autoritari o un govern de dretes.

Quan el diàleg social es trenca, el Govern fa decrets, la Patronal amenaça i els sindicats fan vaga. Així és com funciona tot plegat. Si no es volen decrets s’ha d’arribar al pacte, si no es volen amenaces s’ha de ser ferms i si no es volen vagues s’ha de ser flexible.

Ara bé, i tot s’ha de dir, què és això de fer una vaga passat l’estiu i una vegada s’ha aprovat la reforma laboral? Si la vaga general volia influir en la presa de decisions s’hauria d’haver fet al juny, com la última, i no pas quan el Govern no pot fer marxa enrere. El fet de no haver actuat d’aquesta manera fa pensar que potser l’objectiu era tenir la vaga de rigor, acontentar a la base i, de passada, justificar les subvencions anuals.


Manel Clavijo Losada